Coll de Sant Genís

Esbufegant, pedalada a pedalada, ha pujat fins al coll de Sant Genís. 2 d'11, sol lluent, tramuntaneta, i tota l'esplendor de la badia de Roses a l'altra banda. Aquest ja no és el païsatge feréstec del Cap de Creus, és la porta a la terra promesa i civilitzada. Malgrat els blocs de Santa Margarida, malgrat les destrosses, la badia generosa, materna, blavíssima, preval.

L'Indiano hi regna, aquell moment és seu, de ningú més que de la joia d'haver-se superat. Se sent com un dia que, a Zacatecas, va pujar al Cerro de la Bufa, i mirant avall es va sentir com Pancho Villa després d'haver conquerit la vila. És sabut que no hi ha testosterona que no impliqui algun bri d'èpica, encara que sigui íntima i un pel ridícula.

Ha mirat cap avall, per on ha pujat, sense acabar-se de creure que hagi pogut. Un mil homes puja a peu pel camí. Això l'acaba de reforçar: si aquest triatleta està pujant a peu el darrer tram arrossegant la bici, ell podrà confessar que també ho ha fet! El triatleta, mut, fa un gest amb la barbeta arribant a dalt el coll. L'Indiano suposa que és una salutació. Gairebé sense aturar-se, torna a pujar al que més que una bici sembla un giny espacial, i es llança avall per un corriol. L'Indiano se'l mira entre decebut -li venia de gust comentar com n'era de màgica la vista- i espaordit. Mai no havia pensat que es pogués baixar per un lloc semblant.

Mira cap a la badia una darrera vegada, té un record per la A., puja de nou a la bici, nova i lluent, verge de pols encara, i torna avall, cap a la Selva.

Fotos: collsmaxim i gerard bosch a flickr.com

Hagamos un trato

Compañera,
usted sabe
que puede contar
conmigo,
no hasta dos
o hasta diez,
sino contar conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos,
y una veta de amor
reconoce en los míos,
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio;
a pesar de la veta,
o tal vez porque existe,
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo,
no piense qué flojera
igual puede contar conmigo.
Pero hagamos un trato:
yo quisiera contar con usted,
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo;
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos,
aunque sea hasta cinco.
No ya para que acuda
presurosa en mi auxilio,
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

Mario Benedetti

Dècada a dècada, gràcies Woody

No sap ben bé perquè, però els anys que acaben en "9" sempre tenen alguna cosa d'especial per a l'Indiano.

El record inesborrable del 79 és la fèrria disciplina i el sistema de valors que al Lycée li va transmetre la Mme. Ruíz, sens dubte la millor mestra de primària que va tenir. Mme. Ruíz era una dona amb aquell accent tant característic del sud de França, aprop de la jubilació, menuda. L'Indiano encara sent clavats en ell els seus ullets blaus. El carinyo potser no era el seu fort, i per això l'Indiano, nen maldestre, va patir força el primer trimestre. Després, però, la mestra va començar a apreciar l'esforç i els resultats d'aquell nano, que encara avui, en un sobre envellit, conserva com un tresor els petits premis que ella li va atorgar: unes targetetes de cartró que, en l'anvers, tenen un dibuix d'un mestre forner, per exemple, i al revers una descripció de la professió.

El 89 va ser l'any del "Bac" el temut examen de revàlida per obtenir el Batxillerat al sistema escolar francès. I també va ser, per tant, el final de tota una època. Amb el Bac sota el braç, tot el curs se'n va anar a Madrid d'expedició a fer la selectivitat. De tornada, tot el món era seu. Tenien por i ganes, desitjos i temors. Però ja no eren els estudis el que els preocupava. Havien superat una etapa, i eren doncs, sobretot, lliures. No sabien gaire què tenien davant, a la tornada, al setembre, i pocs sospitaven que aquella abundor de llibertat els confondria, després de tants anys de metòdic i rigorós control escolar. Però això ho descobririen més endavant. Ara eren altres moments. Eren aquells temps de calor i sandàlies, de coqueteig, d'interminables trucades, d'exhibicions de feminitat, i de masculinitat. D'enamoraments estiuencs, felicitat i ll'agrimes. D'emoció.

El 99 també va ser sonat. Era un 29 de maig, i l'Indiano esperava que ella arribés, removent-se nerviós en una de les incomodíssimes cadires del Ra-La-2. "O el teu postgrau o jo", li havia dit ella algunes setmanes abans, tancant en un taüt, sense adonar-se'n, la poca vida que li quedava a aquella llarga història. I va ser el postgrau. I l'Indiano recorda la fredor de cirurgià -que en certes circumstàncies li sorgeix- amb què li va obrir el pit amb les veritats que feia anys li hauria d'haver dit. Ella es mirava primer el pit esmaperduda i sense dolor encara, mentre l'Indiano la començava a suturar amb inútils paraules de respecte. Després el fità. Ella sacsejava el cap i es tocava la ferida. S'acomiadaren fredament, i ell caminà per l'antipàtic carrer avall, trist i alleujat.

Clips: Manhattan (1979). Crimes and Misdemeanors (1989). Sweet and Lowdown (1999).

Vull baixar

7:15 h

-Ma-MÁ! Ma-MÁ!

Silenci

-Ma-MÁ! Ma-MÁ!

L'Indiano es lleva i camina cap al bressol, que cada dia es fa més petit.

-Bon dia, Bitxo!

-Ehe! Ehe!

Alegria incontinguda i braços amunt de l'Indianet.

L'Indiano l'agafa a coll, es fan mútues abraçades i copets a l'esquena.

-A-am! A-am!

-Anem, anem a fer el biberó de cereals i fruita!

Cap a la cuina.

Queixes i plors de l'Indianet.

-Un moment, un moment, per molt que et queixis no aniré més ràpid! Au puja a la trona.

Hi puja d'una revolada, l'Indiano el corda.

Agafa el biberó i els ulls se li afinen de plaer: torna la imatge d'uns mesos enrere, quan s'agafava al pit, i li venia aquella son incontenible, que no l'impedia menjar, i menjar, i menjar. L'Indiano li parla i li acarona el cap.

L'Indianet acaba, i allarga el biberó al seu pare. Ara l'expressió de bebé li ha fugit de la cara. És Atila, perfectament decidit a començar les seves ràtzies diàries. Mira cap a la sivella que el manté lligat a la trona i diu al pare la primera frase intel·ligible que aquest li ha sentit:

-Vull baixar.

Lluna Plena

-Mira Indianeta, mira quina lluna tant gran! Demà serà plena!


-Plena de regals?


-Sí bonica, plena de regals.



Foto: Cien de Cine a Flickr