Welcome to Tijuana

22 de novembre de 2001

T'ha tocat, o més aviat, has triat, Tijuana. No hi ha hagut cap problema, perquè de les set subdelegacions a visitar, ningú volia anar a Tijuana. Hi ha hagut bofetades per anar a Cancún, a Oaxaca, però Tijuana? "¿Qué chingaos se te perdió en Tijuana?", preguntava el Rovelló Sánchez. Doncs tú sí que hi vols anar. Sempre has estat un mitòman, i és clar, no pots desaprofitar l'oportunitat de veure Tijuana, la ciutat fronterera per excel·lència, la frontera més transitada del Món. Vols retrobar els passos de l'Orson Welles a "Sed de Mal", vols veure els límits del mite.

Quan arribes a l'aeroport, ningú no t'espera. Només tens un deix de sorpresa a l'expressió. En el fons ja et pensaves que ningú t'esperaria, donat que va ser el divendres que vau decidir que, avui, dijous següent, començaven les visites a les subdelegacions. Agafes un taxi, que arrenca amb soroll i avança lentament pel carrer de sortida de la terminal.


Ja tens el primer mite davant dels nassos: el mur fronterer, que en aquesta part discorre enganxat a l'aeroport. Al mur, fet de tanques de metall d'uns tres metres d'alçada, es veuen pintades creus i noms, noms dels inmigrants que han mort recentment intentant travessar la tanca. Més tard t'explicaran que aquí, en aquest trosset de frontera, dels que travessen, no n'hi ha gaires que palmin. Algún que es queda enganxat sota un camió, algún que passa en cotxe i que quan el descobreixen accelera i mor d'accident de trànsit. Aquest trosset de frontera, de fet, no és més que l'extrem oest dels més de 3.000 kilómetres de límit entre ambdós països. I de tots aquests km. , només algunes desenes tenen algún tipus de tanca. Per tant, qui és l'interessat en saltar una tanca, quan hi han milers de kilòmetres de frontera que no en ténen?


A Tijuana, la separació entre sud miserable i nord ric i poderós es veu, però també s'escenifica. La tanca, i els border patrol que vigilen l'altra banda, tenen una funció escenificadora pels milers de mexicans dels estats pobres del centre i sud del país, que arriben cada any a Tijuana, i que prenen aquest ciutat com a base per fer el salt a l'altra banda. Però no travessen aquí: agafen autocars que els porten a prop de diversos punts sense mur i amb poca vigilància. Els deixen allà, enmig del no res, de nit, i travessen caminant. La travessa, que es fa per zones desèrtiques, pot ser molt dura si no es compta amb els mitjans de suport necessari. Aquí sí que mor molta gent cada any, en condicions terribles, per deshidratació, majoritàriament, perquè es perden pel desert i no tenen un bon "pollero"(passador de frontera).


Però no et despistis, que ja has arribat a la subdelegació. És això una oficina d'Afiliació i Recaptació? Un bloc, gris, enganxat a un hospital. És una caixa grisa plena de contrastos. Mèxic en estat pur. Edifici funcional, i mobles de fa vint anys. Taules minúscules, plenes de telèfons de models ben variats. Arxivadors doblegats per l'esforç de contenir tants papers. Paper. El regne del paper: les impressores d'agulles vomiten sense parar llistats de paper continu, que després algú recull, i es posa a examinar atentament, llapis en mà. També hi ha troballes arqueològiques, que no veies des del temps que tú anaves a escola: veus paper carbó, i veus i sents... màquines d'escriure. Sí, màquines d'escriure, de les les que fan "Dring!" quan arriben al final de la línia. Homes i dones movent-se parsimoniosament entre les taules amb feixos de paper. Recordes aquelles escenes de El Castell, de Kafka, que has llegit aquest estiu, i et sents Barnabàs, el missatger, i somrius.


Ara no saps on anar, perquè resulta que el subdelegado de Tijuana no va anar a la reunió que hi va haver al DF. Espera, sí, el Cep Campos et va donar una referència. "Pregunta por Rico, está en Cobranza, es muy bueno ese cabrón". Dit i fet: et diuen que cobranza està al primer pis, o sigui que puges fent ziga-zaga per les escales plenes de gent. En Rico hi és, i de seguida et porta cap al cap a una sala on t'esperen. O sigui que sí que t'esperaven, però hi ha un triple problema: 1. el subdelegat va ser destituït ahir al matí; 2. qui et rep és el cap regional d'Afiliación y Cobranza (és a dir, el cacic regional), i; 3. a aquest paio se li ha acudit convocar tots els subdelegats de la regió!!!


Comences a suar, mentre escoltes amablement les presentacions dels personatges i les explicacions que va donant cadascú. Saps que, quan acabin, et tocarà a tu. Saps que necessites saber com funciona el procés de cobranza, per fer-ne allò que en el món de la consultoria es diu un "diagnòstic ràpid", és dir, dir-li al client el que ja sap, i que no vol sentir. Saps que per fer això comptes amb un parell de dies. I saps que que tens poques hores per treure-ho. Com els trauràs informació més o menys comprensible o fiable a aquesta colla?


S'han acabat les presentacions, i ara et toca a tu. Has de prendre una solució dràstica. L'estàs maquinant, aquesta solució, mentre els deixes anar els tòpics de primer dia de projecte: la-teva-expertesa-(internacional)- al-seu-servei, res-de-fórmules-importades, trobarem-una-solució-junts...Després fas servir alguna paraulota per trencar la fredor, i funciona. Estan relaxats, els agraeixes el seu suport, i suggereixes que us podeu veure un altre dia, mentre tú treballes amb la gent operativa per analitzar els processos. Et funciona a mitges: és a dir que marxen només la meitat (que retrobaràs a l'hora de dinar), i l'altra meitat es queden a enredar. Ja no pateixes, Pinche. Portes embranzida i treus la feina prou bé. Fins i tot creus que ho has entès tot. Et resulta increïble veure com treballen, però ho has entès. És perfecte. Tens elements per fer un diagnòstic demolidor, que no faràs. Faràs un diagnòstic dur, però no demolidor: encara has de treballar 6 mesos amb aquesta colla, i no et convé posar-te'ls de cul tant aviat.

Fotos: Juan Ornela; Elías Castillo (a trekearth.com)

El consultor local no funciona

Vet aquí una gran norma de la consultoria internacional. Tant se val que hagi estudiat a egrègies universitats locals i extrangeres, que hagi estat director o subdirector de no sé quantes coses, que tingui estudis de postgrau, que acrediti una vasta experiència...És igual. El consultor local no funciona. Bé, vinga, per ser justos, el 90% no funciona.

El consultor local té algunes coses bones, sobretot una. És molt més barat: no li has de pagar bitllets d'avió, ni hotel, ni seguretat social, ni pagues dobles, ni li has d'aguantar les seves tristeses perquè se sent lluny de casa. Hi han bàsicament quatre espècies de consultors locals:

1. El rovelló: és a dir, el normal, el que més es troba: mitjana edat, certa experiència, càrrecs mitjans: és el que defineix la norma: no funciona. Perquè? Perquè és una mitjania que no et serveix de peó, ja que ell considera que ja té uns certs galons, i hi ha feina que no fa. Tampoc et serveix quan li dónes la feina o responsabilitat que ell reclama, perquè és lent, s'enreda, es pensa que escriu bé i escriu uns informes insubstancials i barrocs, en els quals no acabes d'entendre res. Tampoc no t'aporta la fermesa o la chuleria necessària per encaminar el projecte o controlar el client: no té prou prestigi, i el client el menysprea. Òbviament tampoc no t'aporta contactes rellevants per obrir mercat.

2. El cep: també es troba, però costa calers. El seu valor és ser amic del client, o del client potencial, la qual cosa et facilita molt la feina, o t'obre possibilitats, tot i que ell no foti ni brot. Aquests, això sí, són cars.

3. La rabassola: consultor de gust potent, però car, també. Com que té un gust molt fort, a més, no és bo per a tots els projectes. És el que et serveix per donar un barnís de coneixement científic a algun aspecte específic del projecte. Com que ha de fer patxoca, és imprescindible que tingui estudis de post grau en universitats nordamericanes top five, experiència docent, moltes publicacions... No s'arremangarà gens, no et traurà les castanyes del foc, però és molt útil per enlluernar una mica el client.

4. L'Ou de reig: raríssim. No es troba. I no és qüestió de posar més diners per a trobar-lo. Simplement has de tenir la sort de trobar-lo. Generalment, es fa en famílies d'origen modest, és jove, i veu l'oportunitat d'obrirse camí treballant en una empresa "gachupina" (espanyola). Ho té tot a guanyar i res a perdre. És bo en moltes combinacions: sopa, truita, guisats, saltejats. Té el perfum únic de l'eficàcia, raríssima en aquestes contrades. Els pots moldejar al teu gust. I el pots apretar bastant, perquè té fidelitat, almenys durant un temps, a qui li ha donat l'oportunitat de sortir de la mediocritat general.

I ara? Ara, Pinche Berenguer, vas a dinar amb el Pep, la Montse, i el cep i el rovelló que t'han tocat per fer el projecte. Tú encara no saps res de bolets mexicas. Encara els has de tastar.

Blaus, vull blaus!!!

Em cridava el Pep, camí al restaurant, amb aquella mitja conya que anava tant en serio. Això ja ho hauries de saber, nano. Un consultor ha d'anar amb trajo, és clar. No pots anar sense corbata, és clar, això ja ho saps. Perdó, qualsevol trajo serveix? No. No serveixen, Pinche Berenguer, els teus trajos de modernet, de politòleg prenent una copa de vi a Gràcia, parlant respecte de les bondats de l'última pel·licula japonesa que s'acaba d'estrenar. I sobretot, sobretot, no serveixen aquestes camises flonges, i aquests colors marronosos o verdosos que t'agrada portar. El lema és: blaus! El codi de vestuari i accessoris del consultor internacional es resumeix bastant ràpid:

1. Un consultor té un color ideal: el blau.

2. I no hi ha més opcions? Sí, home, també tens el gris, i fins i tot el negre, és clar, sense passar-se, eh?

3. Només aquests tres colors? Només. En una reunió de treball, a primer cop d'ull, el bon consultor ha de ser reconegut: blau, gris o negre.

4. Americana sempre posada. Sempre? Quan estàs en contacte amb el client, sempre. Faci calor o fred, per informal que vagi l'interlocutor.

5. Puc anar amb camisa de màniga curta, quan fa calor? No. Radicalment no. Un consultor sempre va amb màniga llarga i americana, encara que faci una calor d'infern. Es pot arribar a comprendre, sihi ha confiança amb el client, que et treguis l'americana, fins i tot si n'hi ha molta, de confiança, que t'arremanguis la camisa una mica. Però la màniga curta està proscrita.

6. I la corbata? Sense tonteries. Val més passar-se per seriós que per original.

7. I l'equipament? Un portàtil, un llàpis de memòria USB, un adaptador d'endoll, de rodó a pla. Dos bolígrafs de qualitat mitjana, sense rosegar, i que no facin "clic" (si no, pot ser que vagis fent, sense adonar-te'n el clic-clic de nerviosisme, d'obrir i tancar el boli).

8. Com a equipament superior opcional, una memòria externa, la palm, el mòbil cuatribanda, i les targetes d'empresa. Però a tu els opcionals no et toquen, pinche, això és per quan arribis al paradís promès: ser soci.

Pinche Berenguer

14 novembre 2001

Aquest matí has entrat a la jaula dorada. L'edifici de l'Instituto Mexicano del Seguro Social (IMSS) conserva la seva magnificència. És un bloc allargat, sòlidament establert a la golden mile, el Paseo de la Reforma. Fa dos anys el van reformar, i s'hi han gastat "mucha lana". A l'entrada els tràmits de costum: "identificación por favor": és a dir, deixes un carnet, i et donen un "gafete" una placa identificativa molt aparatosa, que t'has de penjar per circular per l'edifici. Quan no saps on vas, ni què fer, retornes a un estadi primitiu de l'evolució humana: et mous per imitació, sense qüestionar-te res. En aquest cas, per exemple: estàs a punt de deixar el DNI, però quan veus que la Montse treu el carnet de la piscina, tu dónes el de la biblioteca. Estàs a punt de penjar-te el gafete, però quan veus que el Pep se'l posa a la butxaca, fas el mateix.

Ets el Pinche, és a dir, que, com els nous de l'equip, portes la bossa amb les pilotes. En aquest cas, això vol dir portar el teu portàtil en una espatlla, i el de la Montse en l'altre. També portes, sota el braç, 15 còpies de la presentació (dues a color, pels peixos grossos), que vareu imprimir al business center de l'hotel, ahir, cap a les 11 de la nit. Quan arribem a la sala en qüestió, ens esperen tot un grup de gent encorbatadíssima. Són els set "subdelegados" de les oficines d'afiliació i recaptació més grans de Mèxic. Fan cara de no saber gaire què pinten ni perquè els han cridat, i se'ls nota una mica espantats. Han vingut, de "provincias", a veure el San Cristo Gros, , el "Director de Afiliación y Cobranza", Toño Alvarado. Es veu que s'han "desmañadado" per agafar un vol que els permetés ser aquí, al centre de la ciutat. I es nota que veure que estem aquí no fa més que posar-los més neguitosos encara.

Però no et distreguis Pinche, que has de fer les feines rutinàries del consultor novell, és a dir:

1. Comprovar on hi ha un endoll per al portàtil. ¿Perquè, si un portàtil, justament, té la gràcia de poder funcionar sense estar permanentment endollat? Molt fàcil: a) els portàtils no són de fiar, i el que menys és de fiar és la bateria, és clar, que potser estava plena d'energia ahir a la nit, i ara, aquest matí, en plena sessió d'estrena del projecte, se li pot acudir acabar-se b) si el portàtil treball amb la bateria, sense estar connectat a la corrent, normalment atenua la brillantor de la pantalla, per estalviar energia, i aleshores la presentació pot perdre en qualitat. Recorda Pinche, com diuen aquí a Mèxic, en tots els àmbits de la vida, "la forma es fondo".

2. Aconseguir que connectar el portàtil al canó projector, i que la presentació es vegi. Sembla fàcil això, oi? Depèn: probablement et trobaràs amb un model de canó que no has vist mai, que triga tres minuts a engegar-se, que no pots orientar bé d'acord amb la disposició de l'audiència, que no enfoca bé. Un cop connectat, prega perquè el canó no es sobre-escalfi. Si falla alguna cosa, tothom et mirarà a tu, Pinche, tu, que ets home de lletres, començaràs a suar la gota grossa.

3. Comprovar que la versió de la presentació sigui la correcta...Perquè, a veure, quina de les 8 versions de la presentació és l'última, la que val, la que vas retocar amb la Montse ahir, cap a 3/4 d'onze de la nit? Fixat'hi bé, no sigui que agafis una de les primeres. I després, a veure si la presentació corre, i com es veuen els colors. Merda, aquell fúcsia brillant que havia quedat tant bé, projectat, és un rosa apastelao. I aquell magnífic blau elèctric ara resulta esmorteït. Tantes hores de feina perquè al final això no llueixi. Cony de canons.

4. Repartir les còpies impreses de la presentació. Ningú es pot quedar sense, compta per tant sempre un 50% més dels assistents que preveus. Esbrinar qui mana per donar-los les còpies en color

5. Passar les diapositives per l'expositor, o, com és el cas avui, situar-se en un discret segon pla.

Tornem a la reunió, però. El cos dels subdelegats, de sobte, adopta una rigidesa marcial, i entra d'una revolada el Toño Alvarado, saluda tots els presents, secament i amb energia. Hi han dos fets sorprenents. L'Alvarado no és, com la gran majoria dels que manen en aquest país, blanc-blanc. ni tan sols és mestís-blanc. És mestís molt aindiat, de color i faccions. Això és extrany aquí, on ser ben "güero" (blanc) és el millor que hi ha. L'altra sorpresa és que l'acompanya la segunda de a bordo és la dona més guapa que he vist des que vam aterrar. Tothom s'asseu i comença la presentació de la Montse, precedida d'una breu introducció de l'Alvarado i del Pep.

Tot va bé, fins que torna a prendre la paraula l'Alvarado. No se l'entén de res. Només fa que servir acrònims i tecnicismes, i a sobre és d'aquells que abaixa la veu al final de les frases. Només et queda clar que s'ha acomplert el temor de la Montse, i en comptes d'entrevistar tots aquest pajarus de subdelegats aquí a Mèxic, dilluns mateix haureu de començar la diàspora per aquest país enorme, a fer treball de camp. Però tranquil pinche, s'ha acabat la funció, i toca recollir papers, cables i ordenatas. Ara aneu a dinar amb el "equipo consultor local" que ens ha d'ajudar a fer el projecte, que ja té data de finalització: 14 de maig de 2002, d'aquí a sis mesos exactament, perquè el projecte el vam guanyar ahir, ha començat ara mateix, i comença el compte enrere.

Ja ets aquí

12 i 13 de novembre de 2001.

Estàs a una de les ciutats més grans del Món, en un dels països més desiguals del Món. Però això, de moment, no t'importa gaire. Has atravessat per massa coses per arribar aquí, com per posar-te a a pensar ara en grandeses i desigualtats. Ets al Sheraton, això et sona conegut. Fins i tot et sembla -n'estàs gairebé segur- que va ser aquí que vas estar amb la family, fa ja 11 anys, quan encara existien aquelles obligacions familiars de viatge nadalenc.

Però no hi ha temps. No n'hi ha. Avui és 12 de novembre de 2001, i són les 9 del vespre al DF, tot i que el teu cos insisteix a dir-te que són les 4 de la matinada. Això sí que no és nou. Aquest petit mareig, aquesta pel·licula de lleugera sudoració empalagosa, que se t'ha quedat enganxada de l'avió, i que no et trauràs fins que et dutxis. Aquest cansament nerviós que se t'acumula darrere els ulls. No falta gaire per arribar a l'habitació. Aguanta. Ja saps que tots, no només tú, necessiten espantar-se els dimonis, fer un petit akelarre abans de deixar que el cos es refaci una mica.

Perquè demà sabreu si heu guanyat. Demà hi ha la "apertura de sobres conteniendo las propuestas económicas", i sabreu si l'esperat projecte, aquest del qual has revisat 20 vegades la versió de la proposta tècnica, que heu estat esperant que surti durant sis mesos eterns, aquest, "el projecte", és per vosaltres o no. I aquí esteu, al bar, menjant alguna cosa. La Montse que es posa el dit al llavi, i "O Vermelho" té la mirada més tensa que de costum. Tú notes la tensió. Ets com una esponja d'emocions. I saps que demà poden passar dues coses: si perdeu, cap a casa cap cots. Però si guanyeu, si guanyeu saps que serà l'òstia. Serà el millor. I serà el pitjor. Una de les grans paradoxes de la consultoria. Perdre és trist, però guanyar porta uns maldecaps! Has de pensar en com podràs complir tot allò que has promès. I has promès molt. I tant. Massa. I has abaixat el preu. Molt. Massa? Guanyar, s'ha de guanyar. No hi ha temps per pensar-ho. Perquè si guanyes, comences el projecte d'aquí a dos dies.

Per molt poc. Acabeu de guanyar per molt poc. Heu entrat a la petita sala d'actes, heu saludat fredament els contrincants, i heu assistit amb respiració continguda a la cerimònia. Molt poca diferència, molt poca. Per centímetres, però els heu guanyat. Has guanyat el teu primer concurs, Pinche. Tremola. Demà s'obre el foc a discreció de veritat, sense fogueig. I tú ets tropa.
Alea Jacta Est.