Güeros, Prietos i Xordis

Si alguna novel·la retrata la relació entre Catalunya i Mèxic amb un humor delirant, tendre, àcid, és , encara avui, aquesta*:

Aquell fill, no se'l deixaria prendre. No el devorarien ni la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s'enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi, Ningú dels seus no se'n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matern el cor li va fer un salt. No. L'acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà que es podria suprimir la R tranquil·lament, sense que passés res.(...)

Tanmateix la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l'ajut del pigment i de les lleis de l'herència. El fill va néixer i fou un noi, però era gairebé negre; la seva pell s'assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina, del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials (...)

Després de vint anys d'estada a Amèrica, aquell sentiment pur s'havia anat modificant. Potser en tenien la culpa els mexicans, amb la seva mania de dividir la humanitat en güeros i prietos, o potser les coses, vistes de prop, eren diferents.

El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet, com donya Xole, tenia els ullassos de l'Adela, un nas perfecte com el Natxo, i unes orelles gracioses com les de don Xema. La boca era igual que la d'una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s'assemblava a la d'un cosí que havia mort a Tixla, feia dos anys. Llàstima de color...

Per presumir davant del metge i de la infermera, donya Xole digué:

-Tan blanca com és la seva mare!

I, girant-se cap al seu gendre afegí:

-¿Que hi ha algun prieto a la seva família senyor Joan?

Acordaren de seguida que allò era transitori, i que el nen s'aclariria amb la creixença, a base d'ensabonades i de tenir-lo sempre a l'ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l'emoció de la seva paternitat li treia l'esma d'obrir boca. El cert era que el noi, des d'aquell moment, ja es deia Jordi.

En Deltell tenia més imaginació que voluntat.(...)

El cas és que la "fortalesa asteca" engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l'anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l'escola, els mestres i altres nois.. A l'escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d'enuig, quan havien d'imposar l'autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: "Rodríguez!".

*Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:39-41

Apassionadament

Una bona amiga confessava aquest estiu a l'Indiano que estava fins als nassos de memòria històrica, guerra civil, fosses...I que semblava no haver-hi altre tema rellevant, en aquest país, per als novel·listes, cineastes, i aspirants a ser-ne, que la guerra civil.

D'acord, potser aquest tros d'història ha estat explicada massa vegades.

Però no, mai, públicament, des d'aquesta perspectiva: la del Govern de la Generalitat de Catalunya durant la guerra, en el que constitueix una crònica apassionada del dia a dia, des del punt de vista de qui ha de governar, o intentar-ho, fent equilibris entre pressions dels anarcosindicalistes, el cònsol rus a Barcelona, el sempre malfiat govern central republicà...

El 1939 Josep Tarradellas va salvaguardar de la destrucció aquesta crònica i se la va endur a la seva residència de França. Durant l’ocupació nazi d’aquell país, la Gestapo escorcollà la casa, però afortunadament el pare del president havia enterrat els documents sota el jardí, en bidons de benzina, i aquests foren novament salvats. Josep Tarradellas va conservar-los durant el llarg exili per finalment fer-ne donació al monestir de Poblet, on avui formen part de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Des dels ja massa remots temps en què, en una de les biblioteques de la UAB, va devorar diversos llibres sobre el tema (excel·lien els de Gabriel Jackson i George Orwell) l'Indiano no havia xalat tant amb una lectura sobre la guerra civil espanyola.

Així que aquests darrers deu dies, deliciosament, pàgina a pàgina, gaudint d'una edició equilibrada, sòlida, acurada, l'Indiano ha degustat amb un plaer apassionat cada capítol d'una crònica inèdita: la de la Generalitat Republicana des de l'alzamiento fins a la derrota.

"A tu t'agradarà", em deia el Ton quan aquell vespre calorós i humit em va parlar del seu projecte estrella, "però la gent no es llegeix un llibre així, aquests temes són minoritaris". Potser tenia raó. Però tant de bo no s'ho perdin.




Fotografia interior: El cònsol rus Antonov Ovseenko al Palau de la Generalitat, el 8 de novembre del 1936. D’esquerra a dreta: Jaume Aguadé, Antonov Ovseenko i Lluís Companys.

Fotografia de la coberta: Josep Tarradellas lliura al general Miaja un Fontbernat, el primer subfusell metrallador fabricat a Catalunya. Barcelona, 8 de febrer del 1938.

Santa Anna i el Timbaler del Bruc

A Mèxic, les eleccions dels Estats Units es viuen amb l'escepticisme de qui ha sigut, des de la seva creació, la primera línia del pati del darrere del colós nordamericà. De fet, la primera gran intervenció expansiva dels Estats Units va ser contra el seu veí del sud oest.

Aquests dies, alguns mexicans es pregunten què haurien votat els estats de California, Arizona, Nevada, Utah, i una part de Nuevo México, Colorado i Wyoming a les darreres eleccions...mexicanes, donat que fins al final de la guerra amb els americans, aquestes terres eren mexicanes.

En la seva estada a Mèxic, de tant en tant, l'Expatriat sentia la lletania d'algun habitant de l'altiplà que repetia que "tot això era nostre". El gran culpable oficial d'haver perdut la guerra i les terres (de fet les va vendre per un bon grapat de dolars) és el memorable general Antonio López de Santa Anna, de Veracruz, però el personatge és tal, que sens dubte mereix un capítol apart en aquestes reflexions. Només cal dir que va ser, durant la seva llarga vida, onze vegades president del caòtic Mèxic del segle XIX.

Com que molts mexicans també se saben prendre la vida amb l'humor escèptic tant característicament heretat dels espanyols, a l'esmentada lletania de "tot allò era nostre", repliquen sovint que "tant de bo el Santa Anna els ho hagués vengut tot!"

En recordar-ho aquests dies, l'Indiano, reconegut francòfil, ha sonrigut recordant aquells que diuen que si el Timbaler del Bruc en comptes del tambor s'hagués tocat els..., almenys ara seríem francesos.

Plànol: wikipedia.org

Melons per obrir

"Mira, los melones son dificilísimos de comprar. Quizás lo más difícil de comprar que hay, si te paras a pensarlo. No pasa como con las manzanas, no hay modo de saber lo que tienen por dentro. A mí me cuesta menos trabajo comprar un coche que un melón. Una casa, que un melón. Si una de cada diez veces salgo de la tienda con un buen melón en las manos, me doy con un canto en los dientes. Lo huelo de cerca y de menos cerca, lo aprieto por las dos puntas con el dedo gordo, agarro otro, lo huelo, lo aprieto por las puntas... Así hasta ocho o diez melones, antes de decidirme por uno de ellos, y luego me lo llevo a casa y lo abro para la cena y resulta que no sabe a nada y que está duro como una piedra. Qué quieres que te diga: todos nos equivocamos con los melones. El ser humano no está hecho para comprar melones."*



*Roth, Philip. Patrimonio. Una historia verdadera. Seix Barral. Barcelona. 2003. p: 207.

Bicicleta Oficial

Corrien els anys 90 quan l'Indiano va tenir l'ocasió de fer una estada a una excel·lent universitat holandesa. La universitat li oferia tot el que volia: tranquil·litat, vida de poble lluny de les distraccions de l'oest del país, l'ocasió d'anar en bici amunt i avall tot el dia, i un programa de polítiques públiques en anglès a què va treure un suc extraordinari.

Arribava el mes de juny i el curs s'estava acabant. Després d'un hivern molt fred, la primavera estava resultant una delícia: assoleiada, càlida, rodona. Al campus, els estudiants treien els sofàs al jardí, i després de sopar hi passaven llargues hores fent-la petar, sempre amb una de les cerveses locals a la mà.

Una de les assignatures era "Fundamentals of governance", que dirigia un professor americà d'origen alemany. Un dels últims dies de classe, ens va anunciar que ens convidava a sopar a casa seva, i que a l'hora de fer cafè vindria el representant al senat d'aquella regió.

Arribat el dia, i després d'un sopar bastant correcte regat amb un excel·lent borgogna, eren les 7 de la tarda quan varem conèixer el senador. Rondava la cinquantena, i tenia les maneres fermes i amistoses tant pròpies del país.

Ens varem asseure en rotllana, i després d'algunes paraules de cortesia amb el cafè a les mans, arribà la primera sorpresa de la nit: de la seva cartera de cuir negre, el senador va anar traient els "working papers" preliminars que els alumnes havíem preparat. Erem 9 alumnes: un austríac massa germànic, tres finlandeses de prou bon veure, dues irlandeses que només feien que somriure atontades, un italià de Bolònia més llest que la gana, i jo. En aquests treballs apuntavem les idees bàsiques del que havia de ser el treball final de l'assignatura. El senador, que s'havia pres la molèstia de subratllat-los i fer-hi anotacions, ens anava fent preguntes i comentaris sobre l'orientació que hi volíem donar.

Un parell d'hores més tard, encara amb molt bona llum de dia, el senador va mirar el seu rellotge i ens va demanar amablement que l'excuséssim. Es començava a fer tard, ens va dir, ell vivia a Almelo -a més de trenta quilòmetres d'allí-, i no li agradava pedalar de nit. Es va posar la jaqueta lleugera per sobre el seu trajo fosc, va creuar-se en bandolera la cartera de cuir negre, mirant de no aixafar-se la corbata, i ens va encaixar la mà amb la ferma bondat que havia mostrat tota la vesprada.

Fotos: photobucket.com ; slijterijmvanbergen.nl