Ídols caiguts de l'Indiano (1): Barcelona vs Ciudad de México

Ah, sí, Barcelona, la mítica Barcelona on vaig tenir la fortuna de néixer i créixer...El mite original de l'Indiano: mitificar la teva ciutat d'origen...I el primer mite caigut quan hi tornes.

Així, quan encara ets un expatriat-emigrant-exiliat, el mite creix. Recordo molt bé que, quan tornava en avió a Barcelona des de Mèxic, el ritual incorporava sempre una tria de seient molt clara: per al tram Mèxic-Capital Europea (Madrid, París, Amsterdam...), un seient de passadís, que em permetia aixecar-me i passejar una mica per distreure les llargues hores de vol (12h). Per al tram Capital Europea-Barcelona sempre demanava: "un seient a una finestra d'estribor". Ho demanava així amb tota la intenció, per comprovar el grau de coneixement de la terminologia aeronàutica del personal de terra. Després de la seva d'extranyesa, aclaria que estribor, en terminologia nàutica, i també aeronàutica, volia dir "a la dreta". Perquè demanava un seient de finestreta a la dreta? Perquè així podia veure el perfil de la mitificada Barcelona tot arribant.

La mitificada Barcelona, una ciutat coqueta amb elements seductors per al turista. Però amics, quan tornes de una de les ciutats més grans del món, Barcelona és això: petita, petitíssima. Petita en kilòmetres quadrats, sí, però això és el menys important.

1-Barcelona és petita en cultura. El que més grinyola de la Barcelona que retrobes és la manca de diversitat en opcions culturals. A la demonitzada Ciutat de Mèxic, senyors, hi ha vuit (sí, 8) orquestes simfòniques, desenes de teatres, totes les estrenes de cinema, mesos abans que arribin a Barcelona, una parada de totes les grans estrelles de la música moderna en les seves gires, inmenses i extenses llibreries, festivals culturals de tota mena. Crec que l'únic en què Barcelona la supera és l'Òpera, ja que la programació de la temporada del Palacio de Bellas Artes és prou curta.

2-Barcelona és petita en diversitat. La Ciutat de Mèxic és un gran entramat urbà amb coves i racons meravellosos. Té arquitectura colonial, neoclàssica, racionalista, déco...Té barris obrers, paròdies de suburbs nordamericans, camps de golf en plena ciutat, una delegació del restaurant parisenc "Au Pied de Cochon", el millor restaurant xinès en què hagi menjat mai, clubs esportius de desenes d'hectàrees, boscos enmig de la ciutat, extraordinàries avingudes plenes d'arbres...tota una riquesa i diversitat que deixen Barcelona minúscula.

3- Barcelona és petita en calidesa, en esperit. Hi ha ciutats que bullen, i ciutats que estan esmorteïdes. Barcelona, al costat de la gran urbs mexicana, és esmorteïda, antipàtica, indiferent, superba, deshumanitzada. Dos anys després, la prova ja ha estat superada, però recordo que quan em preguntaven com em sentia a Barcelona, acabat d'arribar, sempre deia que trobava que tothom era "molt alt, molt blanc, i molt antipàtic".

I sí, ara tots em sortireu amb allò de la pobresa i la inseguretat, sí, és clar que també hi és, i aquí Barcelona guanya en la comparació, però, per una vegada, valdria la pena mirar més enllà dels tòpics. Perquè una ciutat que sobrevoles durant deu minuts abans d'aterrarhi mereix més que tòpics i menyspreu.


Foto: Enrique Pano, a www.trekearth.com

Bon dia, ningú m'ho ha demanat però fa bon dia...

22 de novembre de 2007, 9: 13 del matí.

L'han empenyut cap avall -és clar, qui voldria sortir estant tant bé allà a dins!- l'han estirat per les mandíbules i l'han fet sortir. Fa un dia gris, però s'ha aclarit, perquè el Vencedor (Víctor), plora amb ganes, i té tots els dits dels peus i de les mans. La llevadora me'l dóna com un farcellet després de pesar-lo: 3kg i 830 grams.

Una estona més tard, a l'habitació, no puc deixar de meravellar-me de tenir-lo als braços, i li canto fluixet aquesta cançó que tant m'agrada...Bon dia...

Els Ídols caiguts de l'Indiano

Quan ets fora, expatriat, tens tota una sèrie de mites sobre la dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor, que quan arribes al pais d'acollida, t'ajuden a sobreviure a l'inici, i durant la teva vida d'expatriat. Construeixes mites que t'ajuden a tenir referències. La puixança d'aquests mites va oscil·lant. Al llarg del temps es perfilen, alguns van adquirint més força amb les regulars visites que vas fent a casa, d'altres, en canvi, es van difuminant. Però continuen sent una mena de cos de doctrina irrenunciable.

Quan tornes definitivament (?) a Barcelona, aquests mites cauen del pedestal de manera aparatosa, teatral, sobtada, amb un soroll eixordador, que et deixa desorientat, amb cara de tonto. Si saps superar el dolor que la caiguda d'aquests ídols, has fet un gran pas en la readaptació, perquè amics, no us enganyeu: contra tot el que pugui dir la lògica, és molt més difícil tornar a casa que marxar-ne.

Així que anuncio, pròximament l'inici d'una sèrie d'entrades al voltant dels Ídols caiguts de l'Indiano. El primer número serà: Barcelona, esa ciudad padrísima.

Foto: www.fonisol.com

Stalingrad

Amb certa regularitat, necessito devorar algun llibre d'història, o alguna novel·la històrica. Així, en la meva última visita a una llibreria, i després de resistir a temptacions diverses, em vaig deixar seduir per una sòlida edició de tapa dura de Stalingrad, escrita per Anthony Beevor. L'he devorat en pocs dies, malgrat patir una d'aquelles traduccions feixugues, poc àgils, massa literals. Puc dir que és d'aquelles lectures que em marcaran, i essencialment per tres raons:

1-Perquè és un retrat més humà que tàctic de la batalla.

Una de les fonts principals de l'autor van ser les cartes que els soldats d'ambdós bandols varen escriure a les seves famílies (algunes de les quals mai varen arribar als seus destinataris). En les cartes dels soldats hi ha de tot: ironia, sarcasme, por, esperança, tristesa, desesperació, amor, nostàlgia, patriotisme, ingenuïtat, determinació, fanatisme...Tota una sèrie d'emocions tan humanes, que la guerra exacerbà. El que trobo més extraordinari és com tots aquests sentiments es van filtrar entre els dits dels censors, i ens arriben avui, revisitades, amb una llum especial.

2-Perquè l'horror de la guerra, cru, punyent, és especialment bèstia.

Jo mantinc que s'han de llegir llibres d'història i de guerra per no oblidar, per intentar entendre la lògica esgarrifadora que les articula. Hi ha detalls d'horror que en alguns dies m'han aparegut, de nit, i han fet que em despertés sobtadament. En donaré dos, ja que si m'extengués, això semblaria un conte por. En els "hospitals" (antics túnels de defensa), els alemanys, amb la batalla ja perduda, sabien quan un home moria perquè una marabunta de polls n'abandonava el cos per passar al malalt, encara viu ( i per tant calent) del costat. En l'altre bàndol, els soviètics, en el seu contraatac, van descobrir el principal camp de presoners que tenien els alemanys. Hi van trobar els pocs compatriotes que havien sobreviscut a unes condicions de gana i fred esparveradores, i es van abocar a donar-los pa amb mantega i salsitxes. En poques hores els sobrevivents van morir. El seu organisme no va aguantar passar sobtadament de la gana extrema als greixos que van ingerir. Quina ironia tan cruel.

3-El tercer element és la lògica perversa dels totalitarismes que s'enfrontaven, i la seva personificació cruel en Hitler i Stalin. Dues bèsties despullades de qualsevol humanitat, que feien córrer els engranatges que portaven a la mort milions d'homes.

Així, d'una banda, Hitler, tot i saber que la batalla estava perduda, i que les seves tropes havien estat encerclades per la maniobra de contraatac rus, no va permetre que aquestes es retiressin. De manera que va condemnar a centenars de milers dels seus homes a morir inútilment -hi han morts útils?- i cruel de fred i gana, en un final premonitori del que seria la seva aventura folla.

Stalin, d'altra banda, sacrificava milions de vides en una conducció absurda de la guerra, que només va guanyar per l'extraordinària capacitat de sacrifici del poble rus. Para muestra un botón: el dia que els alemanys varen iniciar la ofensiva contra la Unió Soviètica, ningú va gosar despertar-lo, de manera que l'enemic va avançar amb facilitat centenars de kilòmetres. A sobre, Stalin no havia permès reforçar les posicions defensives, convençut que Hitler no gosaria trencar el pacte de no agressió que mantenien, malgrat les evidències que li arribaven de concentració de tropes a l'altra banda de la frontera, i que ell insistia en considerar "maniobres de distracció".

Stalin va acabar guanyant la batalla de la ciutat que duia el seu nom. Anys més tard, Jrushov, en arribar a la presidència de la URSS, va iniciar el procés de desestalinització. Ell havia estat el comissari polític de la batalla de Stalingrad. Ell era qui organitzava les tropes de la NKVD que se situaven darrera de la línia de front i disparaven els que gosaven retirar-se. Quina ironia que un dels qui articulà el salvatgisme organitzat del règim s'atrevís a presentar-se com un renovador, i hagi passat a la històtia com una figura relativament amable.

La Nova York de pobres

Tornar vol dir reendreçar moltes coses. Amistats, costums, espais, cartes...o més aviat correus electrònics. Reendreçar correus electrònics és com repassar les cartes que has rebut i que has escrit. No només vaig treballar a Mèxic, sino també al Brasil, a Sao Paulo. Aquest Brasil real, i no de postal. Aquest Brasil dur, vital, i desigual, aquesta Nova York de pobres

Reendreçant e-mails, he trobat aquest que expressa molt bé el sentiment del guerrer-consultor debutant. L'enviava a un grup d'amics el 24 d'abril de 2001, i deia així:



"Sí, Més que el jet-lug; més que la calor enganxosa; més que la sensació aquesta que fas el que vols, que ningú et supervisa, que muntes l'agenda de treball al teu aire, que vas com una bala, que et sembla que ho fas bé però penses "no l'estaré cagant?"; més que la Tatatatata...tiana, la nova administrativa que et deixa tartamut o directament sense veu quan passeja l'ossada mulata i rotunda per portar-te "um cafezinho"; més que la riuada d'emails que m'he trobat quan el senyor arrakis s'ha dignat a servir-me el correu...el que es fa estrany és viure un Sant Jordi de tardor, quan a les sis es comença a fer fosc i penses què cony passa. A Sao Paulo és tardor, m'he comprat un llibre (en portuguès: "Olga", de Fernando Morais) per celebrar Sant Jordi, he pensat que la vida és ben estranya i preciosa, he pensat en somriures i roses a les mans, i he pujat a la meva habitació d'hotel (pis 8) a mirar aquest Nova York de pobres que em comença a agradar.

Fins aviat Lluçanesos"



Hi ha una barreja d'emocions de descoberta i adrenalina, i saudade difícils de discernir, perquè són un tot.