Primavera: la cara més tràgica del Fado

Un avís. Abans de tot. L'Indiano no es troba malament. El silenci no és el que se li dóna millor, però pensa que val la pena escriure sempre que tingui coses per dir. Ara en torna a tenir.

I un segon avís: aquest post no reflexa el seu estat d'ànim.

I un tercer avís: agafeu-vos, perquè aquesta cançó és meravellosament corprenedora. Atenció a la Mariza.



Primavera

Todo o amor que nos prendera,
Como se fora de cera,
Se quebrava e desfazia.
Ai funesta Primavera,
quem me dera, quem nos dera,
ter morrido nesse dia.
E condenaram-me a tanto,
viver comigo meu pranto,
viver, viver e sem ti.
Vivendo sem, no entanto, eu me esquecer desse encanto,
que nesse dia perdi.
Pão duro da solidão,
é somente o que nos dão,
o que nos dão a comer.
Que importa que o coração,
diga que sim ou que não,
se continua a viver.
Todo o amor que nos prendera,
se quebrara e desfizera,
em pavor se convertia.
Ninguém fale em Primavera,
quem me dera, quem nos dera,
ter morrido nesse dia.

Escena de dutxa

Havent sortit de la dutxa, l'Indiano s'asseca parsimoniosament, mentre la Indianeta, asseguda al "nnal" -encara li agrada més el "nnal" que el "watett", coses de princesa, ja se sap-, juga amb la nina que li varen regalar ahir.

De cop i volta la Indianeta alça la vista, s'aixeca, i aprofitant que l'Indiano està inclinat endavant assecant-se els peus, li plantifica el dit al mugró:

-¿Què és això?

-Això és el pit del Pare.

-Té llet?

-No, els pares no en tenen, de llet als pits! (Indiano esclafit de riure)

-Jo sí! (S'aixeca la samarreta i s'assenyala el pit)

-No, les nenes no tenen llet, les mares tenen llet. (Indiano amarat de tendresa)