Madoff segons Pere Calders

"Això dels deutes -deia l'amic-, la gent s'ho mira a l'antiga i hi ha poques persones que els sàpiguen treballar. Cada deute (si no correspon a malalties) representa que s'ha adquirit alguna cosa. És una possessió condicionada, provisional si tu vols, però l'objecte conquistat o el desig satisfet són ben reals. Fixa't que, generalment, qui té molts deutes té també moltes coses i que, si no s'atabala, viu millor que els altres."

-I què vols dir amb això de fer-los treballar?- li havia preguntat en Deltell, amb la il·lusió de penetrar un secret vital.

-Vull dir que els deutes s'han de parcel·lar i sotmetre'ls a vigilància, sota minuta. És com si cultivessis un hort. Cada planta dóna fruits amb un punt de maduresa, i s'han de collir a temps, no deixar que caiguin de la branca. Cada deute, així que madura, s'ha de collir a base de contreure un altre deute, i així successivament. Si ho fas bé, tindràs crèdit, que és un dels grans invents de la civilització. S'estableix una cadena, a la qual pots afegir baules d'una manera indefinida...

-Però al final hi deu haver algú que se la carrega- objectà en Deltell.

-Oh, tots una mica! Ja se sap...Però es va elevant el nivell de vida que és el que compta. Si acceptes el sistema, has d'acceptar l'entrada en una gran confraria i estar disposat a fer el que puguis per la collita del veí. Si no es fés així perillaria tot el mètode. ¿Per què et penses que t'ajudo, jo, a part de l'amistat, que és un capítol diferent de les relacions humanes?

Pere Calders
L'Ombra de l'Atzavara, p. 270-271
Edicions 62, Barcelona, 1980

El temps que fuig

1972

Setembre

M'assec, en la prima claror de cap al tard, cara al Coll de Sant Genís, contra una baixa paret seca -tanca esberlada d'un hort abandonat. Més altes que jo, als meus peus, es drecen unes tiges de fonoll. L'oratjol les fa vacil·lar. Es mouen, a dreta i esquerra, com un pèndol. Més aviat com un suau metrònom. És com un dolç bressoleig aquietador. El centre que dibuixa, incansable, l'arc de la circumferència, és l'arrel de la planta, clavada en el pedruscall.

Cel amunt, aquest sí que és un pèndol: un vol de falciots es llança, ràpid, per damunt de la riera, cap a la meva dreta. I, parant de cop, torna a l'esquerra, en un vaivé que no s'atura. ¿On és el centre d'aquests moviments? ¿De quins fils invisibles pengen les ales dels ocells? Qui sap, penso, si Calder no va trobar-hi la idea dels seus "mòbils"

En Calder sempre he vist alguna cosa de molt pur, d'angèlic gairebé. Les seves escultures tenen l'ànima que els dóna el moviment. Són com un joc d'infant. El fet que el balanceig del fonoll i el de l'estol d'ocells me les recordin, no esborra ni nega l'originalitat de l'artista. Potser, en el fons, l'originalitat no consisteix sinó en una síntesi, en una depuració, i més sovint en un aliatge. Mòbils de Calder: tiges que branden, lentes; fulles que tremolen; ales que gronxen. Tot hi és.

Tomàs Garcés

El temps que fuig
Prosa Completa, I
Editorial Columna, Barcelona, 1988