Buscant respostes

Va resultar que aquell dia l'Indiano tenia una visita de feina a fer per aquells verals, i va decidir acostar-se a la seva infància. En comptes d'agafar un taxi de tornada, va aprofitar el dia assoleiat per resseguir els passos del temps i potser trobar respostes a la pregunta que el neguitejava des de feia mesos: quina escola per als vástagos? Havien fet, amb la N., tantes llistes de pros i contres, tantes visites, consultes, reflexions. S'havien qüestionat tant, havien anat i tornat, per tornar al començament, com un laberint. Ara, aviat, afortunadament, el termini per decidir s'acabava. Sí. El que tenen de bo els terminis és que s'acaben.

Va anar pujant pel carrer Marqués de Mulhacén, mirant de trobar un espai on fixar la vista sobre el pati , i finalment, entre una caseta comptador d'electricitat, i uns arbustos, hi havia el forat necessari per esguardar el pati dels seus records amb tranquil·litat.

Es va treure la jaqueta, va arrepenjar-se a la tanca de costat, i va esguardar el pati desert. Silenci absolut. Setmana blanca, és clar (a França, Conseller, fa anys que l'apliquen). Què li deia aquest pati? Li transmetia coses diverses. Li transmetia alguns moments de solitud entre tanta gent. Dies de nen angoixat, d'aquest nen que s'angoixa encara. I també li transmetia passió: en aquest pati buscava forats a l'asfalt per jugar a caniques. Allà, al fons, al pati cobert, hi continuaven havent els banys. Darrere l'edifici de la dreta jugaven sempre a ballon prisonnier.

Al costat de la font de rajoles verdes li agradava asseure's i mirar com els nens jugaven amb la pilota (sempre de drap, les de veritat estaven prohibides, no fós cas que algú prengués mal). Aquell també era el lloc d'intercanvi de cromos: "tengui, tengui, tengui...faltiii!" I anava retrobant les cares dels companys. Els cossos llaaargs, com el seu, dels qui havien fet l'estirada abans d'hora, les trenques blaves, les plomes, el paper mil·limetrat, els llibres de Jaimes, els dictats... i la Santíssima Trinitat de laïcitat francòfona: el Bled,

el Bescherelle,




i el Petit Larousse Illustré





Hi ha tot això, sí. Tots els seus records, com un gran Goliath.


I també hi ha un meravellós David que mira d'estampar-li una pedra al cap, i guanyar la batalla.

I finalment hi ha l'Indiano, que, una vegada més, com en aquests darrers mesos, es torna a posar a posar la jaqueta i camina cap a la feina cavil·lant, mentre recorda sàvies paraules: "aquestes converses no tenen fi...podríem parlar mil hores i no arribaríem mai a cap conclusió, ni tan sols arribaríem a ser capaços de prendre cap decisió."

Fotos: maps.google.es; chapitre.com

Carpe Diem, Julieta

L'Indiano creu que no és casualitat el triomf de cançons que apel·len a gaudir del present en moments de dubte i crisi general. Julieta Venegas, fa poques setmanes, ha acabat la gira "Presente" i ha venut una pila de discos del seu MTV unplugged que va gravar farà un any.

Òbviament Julieta Venegas no és la Joplin, ni falta que li fa. No és la cantant més trascendent ni la més mítica, però és d'aquelles dones petites, enèrgiques i creatives capaces de construir meravelles quotidianes, i d'acostar al públic europeu a un Mèxic diferent, allunyat dels tòpics, però sense renunciar a les arrels; festiu, però amb missatge; fresc, però amb la trascendència del dia a dia, d'un país que batega.

Julieta Venegas és el Mèxic modern, mestís, obert d'esperit, capaç de col·locar una tuba, un quartet de corda, un banjo i una flauta travessera a les cançons que ella mateixa composa.

Foto: supersonic.com.mx

A força de nits

A força de nits...en blanc, l'Indiano ha après a estimar-se la vida.

Totes les nits en blanc han tingut la seva època. Avui ja no són nits amb apunts que no s'havien deixat llegir fins aquella hora, amb un got de llet saturat de Nescafé i xocolata. Ah, aquelles notes i resums que deixava sobre la taula, i que saltava a consultar emmig de la nit, quan un dubte sobre algun dels epígrafs del temari el despertava de la son lleugera...

Ja no són tampoc les nits de calor reclòs a l'hotel, armat amb ordinador portàtil, lluitant amb immensos fulls de càlcul, informes que no es volien acabar, i ajust de colors de la presentació que s'havia de fer al cap de poques hores.

Ara són nits de mentalització prèvia, en què cal anar repetint com una lletania les idees i conceptes claus:

1-Són nens petits, es troben malament, no es desperten i et desperten per tocar-te els nassos.
2-Per cert, no els agrada que els toquin els nassos, ni per treure mocs, a tu tampoc no t'agradaria, oi?
3-Recorda tenir tota la bateria de medicaments i el termòmetre per a la nit a mà, sobre la taula per no haver-los de buscar adormit i a les palpentes a la farmaciola.
4-Aprèn a dormir com a les guàrdies dels metges: a batzegades. Si hi sort, dormiràs seguit, i et sorprendràs l'endemà d'haver dormit tant. Si no hi ha sort, en canvi, hauràs de calmar, curar, consolar, i sempre amb bona cara: els indianets/pacients et necessiten.
5-No t'autoexigeixis amb el blog. Si resulta que fa dies que no dorms tres hores seguides i no pots amb la teva ànima, els teus fidels lectors ho entendran.

Quan la batalla es lliura, sempre, sempre guanyes: al final apareixen miraculoses felicitats petites que ho són tot:

a-3'40h de la matinada: un somriure a punt de tornar-se a adormir de l'Indianet després de netejarlo, canviar-lo, posar-li crema per la coïssor del culet, netejar-li el nas, i donar-li un biberó del seus cereals favorits. Et mira satisfet tot tornant a agafar la son, mentre sents els seus cabells curts i finíssims entre els dits.

b-5'20 de la matinada: després de córrer -havent sentit els plors- a calmar-li el mal de coll, donar-li la medicació, i acaronar-la una estona al seu llit, la Indianeta et mira en la penombra i s'inicia aquesta conversa:
-"Pama", (contracció de "Pare" i "Mama") tu ets molt maco, saps? Perquè tu ets molt maco, i jo 'timo molt.
-I també t'estimes a la Mama, oi?
-Sí, perquè é' meva.
-És teva però també és de l'Indianet no?
-No! É' meva!
-Molt bé, molt bé, però també és de l'Indianet, d'acord?
-Valeee "Pama"...Tinc son, "Pama"
-Vinga dorm, que el pare també en té...

Tamaliza

Una de les millors coses de la cultura mexica és la d'aprofitar qualsevol excusa per fer tripades i festes. En això les similituds amb la Madre Patria són notables, val a dir. Les diferències essencials són els ingredients i els sufixos per denominar les grandes bouffes . Així, el que a la Dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor acaba amb "-ada" (costellada, calçotada...), a l'Altiplà acaba amb "-iza". Efectivament, no és inhabitual, per exemple, que en alguna casa et convidin a fer una "taquiza" (consistent en menjar "tacos" pels descosits).

Si alguna d'aquestes bacanals gastronòmiques destaca en aquestes dates de febrer, però, és el de les "tamalizas". El dia de la Candelera (la tradició indica que aquell a qui li toqui la figureta el dia de reis, menjant tortell, ha de pagar la tamaliza de la Candelera), s'organitzen uns esmorzars pantagruèlics (a la feina si cal, cap problema), consistents en menjar tamales. I què son els tamales? Doncs una bomba consistent en pasta de blat de moro farcida d'alguna cosa salada (carn de porc, de pollastre, gairebé sempre amb chile picant), o dolça (fruita, xocolata). Aquesta massa farcida es cou al vapor embolicada en fulla de blat de moro o de plàtan.

L'Indiano ha de confessar que els tamales mai no van ser sant de la seva devoció, però donat que per dos anys va haver de pagar als companys de feina la tamaliza, gaudia dels tamales més primets, de porc amb salsa verde, que encarregaven a la Juanita, una secretària -perdó, una institució- de les oficines de la Seguretat Social Mexicana, que tot ho feia.

La Juanita, autèntic personatge, baixeta, cabell curt, somriure sempre a punt, mirada misteriosa, complementava el seu sou migrat (uns 250 euros al mes) venent tamales, cafè, plantes per a decorar els despatxos, brodats...Un fantàstic exemple del que a l'altiplà anomenen eufemísticament "economía informal", és a dir, de com la bona gent treballadora i emprenedora es busca la vida per complementar uns sous de misèria.

L'Expatriat sempre sabia que la Juanita tindria a punt el seu café de olla tal com a ell li agradava. El dia que va decidir acabar l'aventura a l'Altiplà, la Juanita va ser una de les que va venir a acomiadar-se al despatx. Li va portar, en una noteta, la recepta del cafè que tantes vegades, sense èxit li havia demanat. Probablement encara hi deu faltar algun ingredient -secret és clar-, però deia així:

"1 lt. de agua
120 gr. de café molido
1 Rama de canela
3 clavos de olor
90 gr de piloncillo picado (és a dir, sucre moreno)

Se prepara combinando los ingredientes sin el cafe y poniendo la olla al fuego, cuando hierve se le agrega el cafe y se apaga, se cuela."



Fotos: nibblekibble.com; Cintli Luna i chazz28 a flickr.com