Solucions? Notes Polítiques indianes (V)

El jove Herrera (o potser ja no tant jove, Indy, que és de la quinta del 71, com la Chacón, i com tu!) sembla un bon noi, pensa l'Indiano. No el va arribar a conèixer en els anys de Dret, però l'Indiano recorda molt bé què era allò de les assemblees d'estudiants, aquelles classes pràctiques d'oligarquia, demagògia i manipulació. I el jove Herrera en deu haver patit moltes d'assemblees, o bé deu haver tingut l'habilitat de dirigir-les a favor seu.

Es deu trobar còmode el jove Herrera, sent el candidat d'una sopa de lletres i colors, en comptes d'un partit? Perquè això sí que se li ha de reconèixer a ICV-EUiA: tant per la llargada del nom i per la suma de coloraines, com pels missatges que transmet, sembla ben bé un partit de la transició. Només li falten els extremoindependentistes, però és sabut que aquests es van buscar la vida conquerint la marca ERC.

En tot cas, aquest sopa de lletres reuneix un bon grapat de professors de referència de l'Indiano, la qual cosa l'impulsa, en la línia d'aquesta sèrie de Notes polítiques que es clou amb aquest escrit, a conservar el to moderat.

Qualsevol persona entenimentada no podria estar més d'acord amb el slogan de campanya del jove Herrera, gravat en inmaculat fons verd granny smith. "Solucions Justes, lògiques, valentes", predica. Però, mirant les 30 propostes principals, l'Indiano es posa a rumiar. Justes? Potser. Valentes? Més aviat agosarades. Lògiques? Buff! Això de la lògica!

Va Indy, fes una antologia de les propostes, i que jutgi el lector:

5. Regular la jornada laboral de 35 hores setmanals aplicable a tots els assalariats i assalariades.

6. Lluita contra les deslocalitzacions. Promoure plans d’actuació envers aquells sectors productius que poden ser objecte de reestructuració industrial, amb l’objectiu d’anticipar-se als canvis. Condicionar tot ajut públic a l’empresa a la seva continuïtat en el temps.

10. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.

15. Nou pacte sanitari entre el Govern central i les Comunitats Autònomes: ampliació del finançament sanitari i de les prestacions comunes (bucodentals, teràpies naturals, salut mental).

Com que aquestes propostes no poden ser fruit de la inconsciència ni el desconeixement de la realitat, aquest Indiano s'aventura a pensar, potser erròniament, que han de ser enteses com l'excreció de la campanya electoral, o del consum d'algun bolet de l'altiplà mexica.

L'últim escrit d'aquesta sèrie no pot fer més que acabar amb un gag del "Polònia". L'Indiano, després d'aquesta excursió de les Notes polítiques Indianes, tornarà a les reflexions habituals.

Foto: joanherrera.cat

País de 1a. Notes Polítiques indianes (IV)

Potser perquè és una de les poques figures públiques d'ERC (junt amb en Carod) amb titulació universitària acabada, Joan Ridao procura que la seva formació d'advocat, aparegui tant com sigui possible en la seva retòrica parlamentària. Està per veure si serà capaç, amb citacions de lleis, reglaments, articles, disposicions addicionals i transitòries, d'esgarrapar els vots necessaris per a repetir el bon resultat que va fer ERC el 2004.

Al candidat republicà no li falta ni experiència ni formació, i a més, sorprenentment, sembla que és un free lance que no ha estat encara fagocitat per la dualitat Puigcercós-Carod. Potser hi ha ajudat l'extremada contundència que gasta, sempre vestida amb unes formes correctíssimes.

L'Indiano no pot deixar de preguntar-se amb quina de les tradicions històriques d'Esquerra Republicana de Catalunya s'aliniarà Ridao:

Amb la de la rauxa dels il·luminats i messiànics (Macià, Colom, Carod)?

O amb la línia de mala llet reconcentrada (Rahola, Puigcercós)?

En tot cas, donat que al candidat Ridao de rauxa sembla que n'hi sobra, i mala llet no n'hi pot faltar per ser on és, l'Indiano s'atreviria a suggerir-li, per encarar aquest últim tram de campanya, que es perfumés amb aromes de seny tarradellista, amb alguns tocs que reforcin la independència de criteri que ha mostrat, a voltes, respecte al seu partit.

Ja se sap que això de predicar la independència i un "país de 1a" (que no eren "països"?) sempre requereix algún element de solemnitat encarcarada, i més encara quan es predica (ah, paradoxes!) des del poder. També és conegut que resulta fàcil, quan un partit toca cuixa després de tants anys de passar gana, que li sobrevingui la prepotència de l'adolescent.

Una mica de somriure, però, pensa l'Indiano, no li aniria malament al candidat Ridao. Ni que tant sols fós en record de les glorioses botifarrades populars que organitzava l'Hortalà els 12 de octubre.

foto: flickr.com

Entremès

Avui comença oficialment la campanya electoral. L'Indiano procurarà no posar-se pedres al fetge pensant d'on surten bona part dels milions d'euros que s'hi gastaran els partits. Al cap i a la fi, desitja que la campanya electoral sigui un bon entremès, d'acord amb la definició trobada a la wikipèdia de la qual l'Indiano vol destacar les frases següents:

Se conoce como entremés (...) a una pieza dramática jocosa y de un solo acto y que era protagonizada por personajes de clases populares, que solían representarse por actores de baja calidad los cuales predominaban durante el siglo de oro español, (...) entre la primera y segunda jornada de una obra mayor. Posteriormente será llamado sainete. En Europa, su equivalente es la farsa, cuya denominación se aplicó en España a cualquier tipo de representación teatral.

La capacitat metafòrica d'aquesta definició ha portat a l'Indiano a riure francament (animat, tot s'ha de dir, pel rissorgimento experimentat pel Barça en terres gaèliques, que acaba de veure a la televisió). I com que lo suyo es puro teatro, i la vida es sueño, a l'Indiano li plau donar el tret de sortida anticipat a l'entremès electoral amb dues peces musicals mítiques, dedicades respectivament a dos bons amics.

P.S. Falten, per tancar la sèrie de notes polítiques indianes, els retrats dels candidats de ERC i ICV-EUiA. Fidels lectors i comentaristes: no patiu. No trigaran a arribar.

Un candidat d'idees clares. Notes polítiques indianes (III)

Tocaria, en aquesta sèrie de notes polítiques indianes sobre els caps de llista per Barcelona a les eleccions generals 2008, parlar de la Dolors Nadal, del Partit Popular. Però de fet, i en consonància amb el seu ideari centrífug, el PP ha optat per amagar la seva candidata regional, i cedir protagonisme a Mariano Rajoy. Al cap i a la fi, per a un partit nacionalista, el que compta és reafirmar la centralitat de la Villa y Corte.


Rajoy és un polític espanyol clàssic del segle XX, a l'estil del seu mentor, gallec també com ell, Manuel Fraga: família il·lustrada, expedient acadèmic impecable, opositor brillant (registrador de la propietat amb 24 anys). Cal considerar també una àmplia experiència de responsabilitat de govern: ha passat per quatre ministeris (administracions públiques, educació i cultura, presidència, i interior) i una vicepresidència primera. Li faltava un expedient familiar impecable, que va aconseguir casant-se, el 1996.

L'Indiano deixa a la imaginació de cada lector les evocacions i inspiracions de la seva imatge, amb la mirada clara, lluny, i el front aixecat, retallada en el fons blau.

Rajoy és probablement l'encarnació del poder tradicional. Aquell poder que sap manar i preservar-se. Aquell poder forjat amb la ma de ferro i les bones formes, deixant que les castanyes les reparteixin els altres. L'Indiano creu que s'equivoquen aquells qui creuen que Rajoy és un pobre hombre, una titella en mans d'Acebes, Zaplana & Company. De cap manera: Rajoy sap molt bé quines són les clavegueres de l'Estat (qualsevol que hagi estat ministre d'interior ho sap). Rajoy sap molt bé com portar l'aigua dels nacionalistes de CiU i PNV al seu molí: només cal preguntar-li al porter del Majestic. Rajoy, finalment, sap molt bé quines polítiques i slogans es fan per arribar al poder (va ser cap de campanya de l'Ánsssarr).

La campanya del PP es belluga, de moment, entorn de dos slogans prou indeterminats, que l'Indiano voldria comentar:

1-Las ideas claras. No sabem amb gaire claredat quines són, però en sap molt, en Rajoy, de posar bona cara mentre clava l'estilet de les seves ideas claras. Idees que no dubtarà a posar en pràctica si treu una majoria parlamentària incondicionada.

2-Con Rajoy es posible. Ara sí que l'Indiano se sent una mica perdut. A què es deu voler referir amb aquest lema? Potser vol dir que amb les promeses retallades d'impostos, els currantes que el votin podran comprar els productes indispensables per a una vida decorosa.

Una cosa sí resulta clara: per arribar al poder, i per mantenir-s'hi, Rajoy no ha dubtat, ni dubtarà, en burxar ferides, posar dits a la llaga, i subvertir els pactes no escrits de la pax hispana establerta durant la transició. Tot això amb la seva bona cara d'aspirant a estadista, i la retòrica brillant dels parlamentaris amb abolengo. Hi té tot el dret democràtic, el mateix que tenen els qui escolten les seves propostes de votar-lo. O no.

Imatges: pp.es

Sentit Comú? Notes polítiques Indianes(II)

Probablement, en Duran i LLeida és el candidat per Barcelona més ben preparat per al càrrec. Va ser un avançat als seus temps. En els anys de la transició, quan gairebé ningú era un professional de la política, ell ja ho era.

Curiosament, el que era un desavantage en aquells temps, avui dia, probablement, li dóna avantage, pensa l'Indiano. Perquè ara, en un món de professionals de la política, Duran i Lleida acumula una experiència invaluable en tots aquests terrenys relliscosos en què s'ha de moure un polític avui a Catalunya, i a Espanya: trepitjades d'ull de poll, cops de colze a les costelles, comunicats de premsa, exclusives, petons a les verduleres del Mercat de la Boqueria, encaixades de mans i intervencions a Cambres, Cercles, Tribunes, Fòrums, Foments, Plataformes, Segles XXI i Internacionals Democristianes.

En Duran ven experiència acumulada, seriositat, i voluntat de tolerància i equilibri entre els dos grans partits espanyols. Reivindica el Sentit Comú, en el grup cívic que li dóna suport.

En temps d'incertesa i desencís, Duran, en línia sarkozyana, ha decidit endurir el discurs pel que fa alguns temes clau. Catalunya, Immigració, Esforç, Treball, Respecte. A l'Indiano no li acaba de casar aquest discurs tant endurit, i aquesta estètica tant freda, amb els tradicionals valors reivindicats per CiU: la moderació, l'equilibri, ...el sentit comú?

L'Indiano discrepa particularment d'aques desafortunat slogan. Aquells qui, com l'Indiano, han estat emigrants, encara que en circumstàncies diferents de les que s'identifiquen habitualment com a "immigració" tenen una perspectiva diferent del problema. Com que el tema és sensible, i en temes sensibles els jocs de paraules són perillosos, l'Indiano vol opinar sobre cadascuna de les dues frases del slogan:

1-Qui passa gana no es canvia de país. Normalment canvia de país qui té ganes de superar la falta d'oportunitats i perspectives que li ofereix el seu.

2-Dir que "a Catalunya no hi cap tothom", més enllà de ser una obvietat física, què vol dir?

Catalunya se la juga en aquestes eleccions, i això ho saben bé tots els partits. Malgrat les animadversions que desperta, Duran és un candidat sòlid, seriós, i preparat: un corredor de fons de gran ambició personal. Altra cosa és la ideologia que destil·li, i les simpaties que desperti. Altra cosa és també l'escassíssima experiència de gestió de govern (dos anys mal comptats de conseller)

I Duran, més enllà de la seva cuidada i estudiada estètica, que el fa tant llunyà, també és humà. Des d'aquest humil blog, l'Indiano, que ha patit a la família els estralls d'una malaltia tant cabrona, desitja, de tot cor, que es recuperi. Encara que sigui per a seguir-hi discrepant.

Fotos: ciu.cat

Premi Arte y pico

L' admirat Biel Barnils de Tinta Xinesa ha decidit premiar aquest humil blog, juntament quatre més, amb el Premi Arte y Pico, creat per Eseya. L'Indiano no acaba d'entendre de què va aquest premi. Però si és premiat pel millor blog de literatura en català, només pot fer que agraïr-lo sincerament, i gaudir-ne!

Les regles d'aquest premi són:
- Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al blog de la persona que li ha atorgat el premi.- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles.

L'Indiano, d'acord amb les normes del premi, atorga a la seva vegada el premi als blogs següents:

Diari de la meva escola, o com es pot sentar càtedra, des d'una petita gran escola.

Cartes de Mèxic, per oferir unes impagables cròniques de l'altiplà mexicà.

Eduard Conti, per escriure tant, i tant bé, i amb tant de sentit comú.

Do de llengua, per demostrar que optimisme, rigor i joventut no són conceptes renyits.

Una de médicos, perquè es pot escriure de medicina per als col·legues i per als profans, amb bon humor.

P.S. Pròximament a "Reflexions d'un Indiano": Sentit Comú? Notes polítiques Indianes (II)

MaCHACONament. Notes polítiques Indianes (I)

L'Indiano camina cap als 40, i procura (i tot sovint ho aconsegueix), fer-ho amb un somriure als llavis. I ja que és politòleg, i com a tal es reivindica, té ganes de fer unes notes sobre els caps de llista per Barcelona de les properes eleccions del 9 de març. I amb aquest somriure es recorda de la Chacón.

Aquests dies, veient-la tant sovint a la televisió, als cartells de "La Catalunya Optimista", el pensament de l'Indiano ha volat cap a aquella Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB, que tots dos compartien amb més de 350 alumnes, prenent apunts amb la carpeta sobre els genolls. Com que era l'Aula Magna, no hi havia taules, sino una mena de butaques de plàstic incomodíssimes. Era tanta la massificació en aquells temps, que molta gent s'asseia a terra. De fet, si no volien seure a terra, els estudiants havien d'arribar mitja hora abans del començament de classe.

La Chacón en aquells temps s'asseia a mitja classe, més aviat cap al darrera. Era pizpireta, activa, sempre somrient, participativa (era difícil ser participatiu en una aula de 350 alumnes). Ja era militant socialista, recorda l'Indiano. Tenia un cert protagonisme, una certa empenta a classe, un cert afany de progressar. De seguida va trabar coneixement amb força professors.



Des del record d'aquella Aula Magna de fa ja 18 anys, l'Indiano s'escolta avui la Chacón amb una barreja de sensacions.

D'una banda, una simpatia natural en recordar aquells temps d'estudiant, pel fet de compartir el mateix any de naixement, en veure com s'acosta la seva maternitat, en recordar com no va sucumbir als encants del guapo oficial de la classe (eh, Blasco?).

D'altra banda, un clar cansament enfront del seu discurs polític, habitualment tant banal, tant buit, tant maniqueu, fet amb les orelleres partidistes de qui repeteix machaconament* les consignes que toquen, encara que insultin la intel·ligència de la gent. L'Indiano, per exemple, se sent ofès quan reclamen el seu vot aixecant pors i banderes de fa 70 anys. Perquè creu intimament (o ho vol creure) que darrere d'aquesta interpretació titella hi ha una persona que podria donar molt més d'ella mateixa. Que deu tenir un món interior, i unes idees pròpies.

I aleshores li entra un dubte en forma de preguntes, potser ingènues.

La Chacón seria diferent si no s'hagués integrat en l'aparell partidista?

O bé és el model de conducta a seguir, si es vol arribar a Ministre del Gobierno de España (o Conseller, o qualsevol càrrec polític...)?

En definitiva, la Chacón que ell va conèixer, aquell entusiasme juvenil, aquell encomiable sentit de responsabilitat, han estat digerits i transformats per l'aparell del partit, o bé aquelles ganes de progressar s'han adaptat com un guant als canals per trepar en política?

L'Indiano no jutjarà les capacitats de la Chacón per ser ministra, però sí creu que, probablement, hi ha gent més preparada per fer aquesta feina. Gent a la que no calgui escriure's les idees a la ma per afrontar una entrevista. Altra cosa és aquesta gent més preparada estigui disposada a passar per l'adreçador de les actuals estructures dels partits.

Conclusions Indianes:

Perquè de moment no hi ha millor sistema d'organització política que la democràcia.

Perquè de moment no hi ha (ni crec que hi hagin a futur) sistemes democràtics sense partits.

La democràcia moderna serà dels partits o no serà.

Cal repensar doncs uns partits que, a Catalunya, han anat expulsant, allunyant o fent passar per l'adreçador de la submissió absoluta tota la bona gent disposada a fer política.

*Aquest és un recurs lingüístic del post del 28 de gener d'enguany de l'Eduard Conti (www.eduardconti.com)

Salut? amb TARGETES de crèdit!!!

Mèxic, D.F., 10 de febrer de 2004

La N. fa cua a les caixes de pagament del segon pis de l'hospital. Té una sensació d'extranyesa, perquè tots els que estan a les caixes pagant, al seu voltant, són pares, amb la dona ingressada que acaba de parir. Normal, si tenim en compte que es tracta d'un hospital especialitzat en parts. Però és clar, el Licenciado, fa uns dies, quan el va trucar per telèfon demanant-li que agafés les targetes de crèdit i corrés cap a aquell hospital, no estava per posar-se a triar quina mena d'hospital privat volia.

El cas és que al Licenciado, li acaben de practicar una colecistectomia, i avui, després de tres dies ingressat, el donen d'alta. Abans de poder sortir de l'hospital, però, necessiten tres papers més, a part de l'informe d'alta que té a les mans:

1-La factura final que li acaben de portar a l'habitació fa una estona, junt amb l'informe d'alta.

En una cerimònia que s'ha repetit en els tres dies en què ha estat ingressat, ha aparegut a l'habitació una senyoreta molt amable, amb un cistellet de fruita, o un ram de flors, preguntant si tot anava bé, "si se les ofrecía algo". En una safateta molt mona hi ha anat portant, cada dia, la factura actualitzada, amb tot luxe de detalls:

-canvi de llençols, x pesos,

-ampolla de iode, x pesos,

-servei de neteja de l'habitació: x pesos,

-agulla nº 8: x pesos,

-antiinflamatori, x pesos

-...

i així anar sumant. Fins a una factura final de 81.304.22 pesos, és a dir gairebé 6.000 euros.

Just a bans de sortir, la senyoreta ha anat dient, sempre amb un somriure: "si quieren realizar liquidaciones parciales de su cuenta, las cajas estan en la planta 2".

2-Un primer rebut de caixa amb un gran tampó: "PAGADO" per poder sortir de la planta.

Aquest rebut permetrà superar el control d'infermeria i el guarda de seguretat que hi ha a l'entrada de cada planta.

3-Un segon rebut de caixa amb dos grans tampons: "PAGADO", i "PASE DE SALIDA DEFINITIVO"

Aquest segon rebut haurà de ser entregat a algun dels dos guardes de seguretat que hi ha a la porta de l'hospital.

I ja poden sortir. Ja poden tornar a casa.

Enrere queda una factura pagada amb dues targetes de crèdit.

Enrere queda l'escena còmica, el dia de l'ingrés, amb el Licenciado, lúcid pel moment de perill, i malfiat davant la perspectiva de passar pel quiròfan, demanant-li que truqués pel mòbil a Barcelona, i posés a la Roser (metgessa consultora d'urgència) amb el Dr. Murrieta (que es fregava les mans davant la perspectiva dels honoraris que li cobraria per la intervenció a aquest gachupín).

I enrere queden certes opinions desaforables sobre la sanitat pública del país d'origen. Quan el Licenciado i la N. han comprovat com aquí, a Mèxic, la seva salut depen del límit de crèdit de la seves targetes, veuen amb ulls molt més tolerants les llistes d'espera, o el temps que triga a rebre'ls el metgede capçalera, o l'especialista, a Barcelona.