3:40h
-Mamà! Mamà!Mamà!
Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.
-Hola amor, què passa?
-Aquest soroll de vaca em fa por...
-Quin soroll?
De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.
24.5.11
20.5.11
Saps, Enric
Saps, Enric, es diu, i crec que és veritat, que per a tot hi ha una primera vegada, i que, sovint, aquest primera vegada no s'oblida mai.
Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.
Foto: avui.cat
Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.
Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.
Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.
Foto: avui.cat
15.5.11
Ho confesso: m'agraden els lip dubs
Algú em dirà que són ridiculs, i potser tindrà raó. Algú em dirà que són una americanada, i potser també tindrà raó. M'és igual. M'agraden els -bons- lip dubs.
Trobo que a aquest país li falta, a més d'autoestima, donar-se la oportunitat, quan cal, de ser desenfadat, poc trascendent.
Ens sobren esgarriacries (cenizos: trobo que l'idioma castellà l'encerta més, en aquest cas, per descriure aquests personatges), i ens falten il·lusionistes.
Ens sobra ironia, i ens falta innocència.
Ens sobra Espriu, i ens falta Dalí.
Ens sobra Bach, i ens falta Mozart.
Fins i tot, al nostre particular Eclesiastès, ens sobra "temps de lamentar-se", i ens falta "temps de ballar".
Anem, en definitiva, més que sobrats de seny, i ben faltats de rauxa. Per això Guardiola i el Barça, ara mateix són tant importants: són un element clau per passar del clàssic "avui patirem" al novedós "avui guanyarem". Per això crec que a aquest país uns quants Laporta més li anirien molt bé per sacsejar-lo.
Però torno al Lip Dub. I us presento el de la meva escola. I si resulta que a la meva seriosa, metòdica i respectada escola també en fan, tothom n'ha de poder fer. Divertiu-vos.
Trobo que a aquest país li falta, a més d'autoestima, donar-se la oportunitat, quan cal, de ser desenfadat, poc trascendent.
Ens sobren esgarriacries (cenizos: trobo que l'idioma castellà l'encerta més, en aquest cas, per descriure aquests personatges), i ens falten il·lusionistes.
Ens sobra ironia, i ens falta innocència.
Ens sobra Espriu, i ens falta Dalí.
Ens sobra Bach, i ens falta Mozart.
Fins i tot, al nostre particular Eclesiastès, ens sobra "temps de lamentar-se", i ens falta "temps de ballar".
Anem, en definitiva, més que sobrats de seny, i ben faltats de rauxa. Per això Guardiola i el Barça, ara mateix són tant importants: són un element clau per passar del clàssic "avui patirem" al novedós "avui guanyarem". Per això crec que a aquest país uns quants Laporta més li anirien molt bé per sacsejar-lo.
Però torno al Lip Dub. I us presento el de la meva escola. I si resulta que a la meva seriosa, metòdica i respectada escola també en fan, tothom n'ha de poder fer. Divertiu-vos.
LIP DUB LFB from socialvideo on Vimeo.
12.5.11
Cridar fluixet
04:30h
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
-Ja vinc! No cridis.
M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.
-Què tens Atila?
-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...
-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!
-Vaale...
04:40h
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
-Atila, ja vinc, no cridis!
Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.
-Què hi ha guapo? sospiro.
-Tinc set.
-Com es demanen les coses?
-Vull aigua si-us-plau...
-Ara te’n porto.
M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.
-Ja no hi ha biberó?
-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?
-Ah, sí.
Beu un glopet d’aigua
-Vull venir al llit dels pares...
-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.
Me’n torno a dormir.
04:50h
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.
-Atil...! començo
-És que tinc pipi...m’interromp.
-Va, anem doncs.
M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.
-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...
-Però t’he cridat fluixet...
No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.
-És que sóc molt graciós!
L’abraço mort de riure.
-Va, vés a dormir al teu llit.
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
-Ja vinc! No cridis.
M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.
-Què tens Atila?
-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...
-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!
-Vaale...
04:40h
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
-Atila, ja vinc, no cridis!
Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.
-Què hi ha guapo? sospiro.
-Tinc set.
-Com es demanen les coses?
-Vull aigua si-us-plau...
-Ara te’n porto.
M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.
-Ja no hi ha biberó?
-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?
-Ah, sí.
Beu un glopet d’aigua
-Vull venir al llit dels pares...
-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.
Me’n torno a dormir.
04:50h
-Papà!Papà!Papà!Pa...!
M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.
-Atil...! començo
-És que tinc pipi...m’interromp.
-Va, anem doncs.
M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.
-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...
-Però t’he cridat fluixet...
No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.
-És que sóc molt graciós!
L’abraço mort de riure.
-Va, vés a dormir al teu llit.
9.5.11
Recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz
Era un dimecres d'hivern fa un parell d'anys, i una companya de feina em va recomanar una obra de teatre que feien al Nacional. L'obra prometia molt: "El jardí dels cinc arbres" una lectura escenificada de versos de l'Espriu, amb grans actors com la Carulla, etc. Però va resultar un pel decebedor. Un espectacle una mica encarcarat, en què la sonoritat del teatre no ajudava bé a comprendre les paraules.
De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.
Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.
El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.
Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.
Foto: enlaimaginacion.com
De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.
Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.
El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.
Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.
Foto: enlaimaginacion.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)