9.10.07

Saps, Avi

Saps, Avi, l'altre dia, el diumenge passat, hi va haver futbol a les cinc. Com abans. Feia un d'aquells magnífics diumenges assolellats de tardor, com abans. Vaig sortir de casa amb el temps just, després de canviar un bolquer, i vaig caminar ràpid cap al camp. Vaig arribar a lloc al moment que sonava l'himne, i els jugadors es feien distretament la foto oficial del partit.

Saps Avi, ara m'assec al teu lloc: al seient 15. O el teu era el 13? Tant se val, vaig sentir que era el teu, i que era una tarda d'aquelles que anàvem tots a futbol. Era un rite i tenia tota una cerimònia. Sortíem havent dinat, amb les tietes i l'Àvia, i conduies el taunus granatós fins a Barcelona. Maleïes tots els judes mirant de no ratllar el cotxe tot aparcant. Ja al camp, em feies entrar amb tu pel torn, posant-me una ma al cap i una altra a l'espatlla, ensenyant orgullosament el teu nét. Jo m'asseia entre les dues tietes, i tu quedaves tres seients més enllà. A mi el futbol no m'agradava gaire, la veritat. Recordo, això sí, la bellesa plàstica, poètica, d'aquelles diagonals que llançava el Schuster. Recordo l'olor de puro. Els xiulets que les tietes portaven el dia que venia el Madrittt, i aquell veí,de dues files més endavant, que es passava el partit amb una ràdio enganxada a l'orella, com un apèndix, i saltava d'alegria quan li feien un gol als seus odiats pericos. Temps de futbol a les cinc, temps era temps.

Per damunt de tot, recordo aquella manera tan particular que tenies de mirar els partits. Quan el Barça atacava, empenyies furiosament i abnegada l'embranzida del Víctor Muñoz, o et desesperaves amb les zigazagues interminables del Lobo Carrasco. Quan l'equip contrari atacava, en canvi, tu mantenies la mirada fixa en el porter contrari, de manera que només sabies què passava pels crits (o més que crits, renecs, i sobretot murmuris) dels espectadors del voltant. Diumenge passat, però, quan vaig mirar al meu voltant, hi havia pocs coneguts. Aquest cop el seient lliure em va adjudicar dos libanesos a la meva esquerra. I a la meva dreta no hi era aquell noi tant apassionat que no recordo com se diu.

Des de fa un temps Avi, em passa això: que miro al meu costat i no hi ets. I suposo que necessitaré un temps per fer-me'n la idea, que no hi ets, ni hi tornaràs a ser. Que no hi haurà qui m'ensenyi la diferència entre un rajolet i un pinyer, entre entre un roure i una alzina. Suposo que ja m'he fet gran, i que tot això ja em toca saber-ho sense tu. Que a tu ja et tocava marxar, que és clar, a aquesta edat ja se sap...I tota aquesta colla de tòpics de merda que no impedeixen que em manquis tant. Com que probablement no en sabré gaire més, de parlar de tu, deixaré que parli en Joan Vila que va tenir l'encert i la serenitat apassionada de llegir això el dia del teu enterrament:


------------------------------------
PER L’AMIC RAMON

Els amics i amigues, els companys i companyes de l’Ajuntament d’Aiguafreda m’han demanat que digui unes paraules. No només parlaré en nom dels polítics, també del personal de l’Ajuntament, de tots els que vàrem tenir la sort de compartir amb en Ramon tantes estones.

He acceptat aquest difícil encàrrec perquè sé que t’agradava Ramon i que, de vegades, t’emocionaves escoltant algun dels parlaments que havia fet. Avui no podré improvisar, m’hauré de recolzar en la lectura d’un escrit perquè l’emoció no m’impedeixi seguir.

Tots, tots els teus, estem trasbalsats. Els darrers anys, amb les teves malalties, ens havies acostumat a espantar-nos i desprès a alegrar-nos perquè sempre n’acabaves sortint. Ens pensàvem que ara faries el mateix i t’animàvem esperant tornar-te a veure pel carrer, tot anant cap a l’Ajuntament a fer la teva tasca. Però aquest cop no ha estat així i ens deixes afectats i desconcertats, perquè encara no ens ho acabem de creure.

Els que et coneixíem d’aprop et teníem enveja -enveja sana- per la teva manera de ser i de fer, per l’escalf que t’ha donat –sempre- la teva família, pel teu constant servei al País i al Poble, pels molts bons amics que tens, i per tot el que ens has ensenyat i demostrat durant tants anys.

Quina sort Ramon de tenir una esposa com la Pepita i una filla com la Margarida que sempre –i fins el darrer moment- t’han cuidat millor que a un príncep. Ja saps que nosaltres dèiem –amb una mica de broma- “et mimen com si fossis un nen petit”. Quina sort, amic, de tenir els teus néts i la resta dels teus familiars sempre al teu costat. Quin goig quan t’escoltàvem i ens parlaves de la teva família, amb molt d’orgull contingut, com aquell que no diu res.

Quin privilegi per nosaltres, pels teus amics i companys, pels que hem tingut l’honor d’haver-te conegut i de poder compartir amb tu tantes vivències. Moltes gràcies Ramon pel teu incondicional recolzament.

Vas estar el primer Alcalde d’Aiguafreda de la democràcia, en un moment que no era gens fàcil assumir aquest rol. T’agradava, sempre t’ha agradat, anar pel carrer escoltar la gent i parlar-hi. Durant aquella legislatura, vares engegar assumptes molt importants per les persones d’Aiguafreda que varen ésser un punt de partida imprescindible per arribar on estem avui.

Desprès vares continuar, a l’Ajuntament, com a Jutge de Pau i en aquesta tasca difícilment et podrà superar mai ningú. El qualificatiu mes exacte que jo utilitzaria per definir-te seria “bona persona”. Tu eres un home bo que estimava la pau i la concòrdia i, per això, aquest paper de Jutge t’anava com l’anell al dit.

Et recordem content davant d’un assumpte ben resolt o d’un casament civil .... noi, t’agradava casar, hi tenies la ma trencada i n’estaves orgullós ... . Tampoc podies dissimular la teva alegria davant l’èxit o l’encert d’algun company, sense cap mena d’enveja, perquè tu no coneixies l’enveja.

Però, també et recordem amoïnat, amb cara de preocupació, davant dels problemes de la gent (d’aquella parella que no s’entenia prou, d’aquells veïns que desconeixien les virtuts de la bona convivència o de qualsevol altre problema que afectés a la nostra societat). Tu hi feies el que podies però, en aquests casos, l’èxit no acompanya sempre i, si els assumptes no s’arreglaven, et tenien ben preocupat.

Has servit al teu Poble i al teu País amb tota la il·lusió, l’entusiasme i l’entrega possible i això Aiguafreda no ho podrà oblidar. Has estat, Ramon, un home bo, elegant en el teu gest i honest en la teva tasca. Els teus amics i companys et trobarem a faltar molt. El nostre Poble i el nostre País també.

Adéu Alcalde d’Aiguafreda, Adéu Jutge de Pau, Adéu estimat amic Ramon. Ens deixes un buit molt gran. Però no et preocupis per nosaltres “que ja t’endevinem la cara d’amoïnat” aquest buit l’omplirem amb el teu record. Amb el record de tantes coses bones que ens has deixat i que no podrem oblidar mai.

Amic Ramon, tu tenies la curiositat, ens ho havies dit a alguns, de saber si vindria molta o poca gent al teu enterrament. Deies, aquell dia es veurà si la gent m’estima gaire.

Dons, com a mostra de la nostra estimació, emportat aquest gran aplaudiment.

Moltes gràcies.
Aiguafreda, 9 de juliol de 2.007
Joan Vila

--------------------------------

El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, signant el Llibre d’Honor de l’Ajuntament d’Aiguafreda. A la dreta de la foto l’alcalde Ramon Fondevila i al l’esquerra el secretari Albert Cruells (Foto: Arxiu Albert Cruells).

Foto i peu de foto: www.museugranollers.org Diccionari biogràfic dels alcades i alcaldesses del Vallès Oriental.

6.10.07

Dues primaveres sense xicarandes


Quan era a Mèxic, hi comptava els meus anys d'estada per primaveres. Perquè a la primavera florien les esplèndides xicarandes (jacarandás) del Parque México, i de tota la ciutat, amb el meu color favorit, un lila suau i amable, fresc. Quan tornava a ser primavera, pensava com eren de maques les xicarandes, i quan temps feia que no passava una primavera a casa. Sempre tornava a Barcelona a l'estiu i per Nadal. Això volia dir sacrificar totes les altres estacions, el meu mes favorit, setembre, i tots els altres dies assenyalats . També volia dir no tenir la possibilitat d'anar a una calçotada. Limitar la setmana santa a veure "Ben Hur". No gaudir dels bunyols de quaresma. Enyorar molt el dia de Sant Jordi...

Ja fa dues primaveres que no gaudeixo d'aquells meravellosos colors, d'aquella exhuberància.
Aviat farà dos anys que vaig tornar. I han passat massa coses per seguir fent cròniques del que va passar. Això no vol dir que no en parli, del meu estimat altiplà. Però l'etapa vital és diferent, i m'impulsarà a parlar-ne diferent.