INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE

INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE

"Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Salvador Espriu

Bajos 3a

Vista mi particular vocación pedagógica, y dado que pienso que la ocasión lo merece, procedo a celebrar los seis años este blog con una entrada en español. Quisiera así alcanzar tres metas:

1-Que me entendieran mejor mis buenos amigos hispanoparlantes, ya sea de la metrópolis o del otro lado del charco, de la Nueva España, muy particularmente.

2-Profundizar en mi acción de dar a conocer mi visión de la realidad catalana actual.

3-Ver si todavía sé escribir en español, no sea que haber sido escolarizado en francés (inmersión lingüística practicada, a diferencia de otras, sin crítica) desde los 3 a los 18 años esté aminorando mi capacidad de escribir en castellano. Quizás, además de mis hijos, sea pues yo quien necesite someterme a un proceso de españolización acelerado, y sepa así convivir con mis identidades, como dice el Ministro Wert.

Quizás sea un poco aventurado, dada mi formación, explicar el tema de la soberanía con una metáfora referida a la convivencia, pero me parece adecuada.

Veamos pues. Cataluña, vista desde otros lados de España, es el dueño del local de un próspero negocio que se ubica en los Bajos 3a del edificio. La verdad es que es el clásico vecino que siempre ha sido un poco pesadito. Se queja en todas las reuniones de que su cuota de mantenimiento es muy alta por lo que recibe, no quiere pagar el mantenimiento del ascensor, quisiera manejar todo lo que pasa, se queja de que el portero no cumple bien con sus funciones, de que hay que remozar la fachada...A pesar de todo, los propietarios reconocen que gracias a que su negocio va bien, y que su local es grande, el vecino de marras contribuye con un buen dinero al conjunto de la comunidad, y que además, tiene algunas ideas innovadoras que están bien. Sin embargo, en ningún caso están dispuestos a dejar que presida la comunidad.

Después de algunas malas temporadas de la economía, llegan dificultades, porque muchos vecinos pagan con retraso, lo que finalmente obliga a la comunidad de propietarios a pedir prétamos para atender a gastos corrientes. Y justo en este escenario, que no se había visto, desde que se construyó el edificio, allá por el 1978, resulta que el vecino del Bajos 3a dice que está cansado, que se separa de la comunidad,que piensa crear una entidad jurídica propia, y que en todo caso quiere pagar menos.

¡Pero bueno! Piensa el resto de los vecinos ¡Qué se ha creído este tío! ¡Cómo que quiere pagar menos! ¡Eso no lo decide él, sino los porcentajes establecidos en los estatutos de la comunidad de propietarios! Y esta historia de crear una entidad propia es ya delirante: ¡Como se va a separar si forma parte del edificio! Desde luego que no vamos a dejarle ni siquiera que ponga este punto en el orden del día de la próxima reunión. Aunque con el revuelo que es capaz de armar, igual va a la mancomunidad, y le hacen algun caso. Bueno, ¿Y si lo intentamos aplacar con algo, como de costumbre...no sé, que pague menos de ascensor, como el de los bajos 2a?

Continuará...

Dues setmanes de Rodríguez

L'impossible ha succeït. Dues setmanes, dues, de Rodríguez. Cine, sopars, rebaixes, endreça, rentadores, regar. Rentaplats que no hi ha manera d'omplir, feina que s'allargassa sense hora de tornada a casa. Silenci, ordre. És ben estrany això.

¿Hay alguien?

En tot cas, res a veure amb el Tom Ewell.

L'home que pintava el mar

L’home que pintava el mar

O un petit homenatge al "Guino", en Josep Guinovart, que tant s'estimava el Mar d'Amunt 

Es va llevar d’hora, i es va rentar la cara com els gats, recollint l’aigua freda amb les seves mans molsudes. Si n’havien pintat, de parets, aquestes mans, quan era petit, i ajudava a la feina el seu tiet i el seu pare!

Ara no. Ara es llevava a l’alba per pintar el mar que, cada matí, li deia bon dia. En tenia prou amb poques coses: llevar-se, pintar, la llesca de pa amb oli, els grills de taronja, i el raget de vi del porró fresc. Als vespres, cansat i satisfet, mirava la lluna resplendent. I somniava despert.

    

Foto: elcomercio.es

Acaba una etapa, en comença una altra

Escrit amb motiu de la graduació de l'educació infantil i el pas a la primària. 20 de juny 2012.

Estimades directores, mestres, auxiliars, nens, pares, avis i amics,

Hi havia una vegada un pare a qui van proposar de fer un discurs a la graduació de la classe de P5 de la seva filla. El pare, al llarg de la seva vida, havia preparat discursos, per ell i per altres, havia fet presentacions davant de mooolta gent, però ara vet aquí que... dubtava!

Els havia de dir alguna cosa especial als pares? Havia de fer alguna brometa als nens? El que calia, potser, era fer un gran elogi de l’escola? Així va començar fins a tres vegades a escriure tres textos diferents.

Hi pensava, hi tornava a pensar, i seguia sense tenir-ho clar. Qui convenia destacar? La Srta Isabel, o la Sheila, que tant els van tranquil·litzar, quan la seva costella i ell van deixar els nens per primer cop a les seves mans? La Srta Maria i els seus contes? El somriure de l’Elsa? La llum en la mirada de la Srta. Àngels? Aquell posat tant serè de la Srta. Laura?

I de fet, és clar, no seria millor parlar primer de la Srta. Elena, el Lleó de l’Escola, la que endevinava qui era a dos- cents metres de distància? Aquella, la que sabia pel perfil darrere el vidres glaçats de la porta quin pare era, i quin nen venia a buscar?

O potser la Srta. Montserrat, aquella que van descobrir a través del blog de l’escola, i que manava tant, i que els va deixar bocabadats quan els va dir que no tenien cap nena que es digués Indianeta. És a dir: que se sabia els noms de tots els nens de l’escola!

Una cosa tenia clara. Sabia que els havia de dir als nens que la vida volia dir passar etapes, i que aquesta etapa que havien passat era inesborrable. Era molt clar que havien fet molta feina i molts amics durant aquests anys. De fet, aquell pare estava molt orgullós de tots els àlbums, tots els quaderns, tot el que havien fet, des d’aprendre amb la Srta. Isabel que aquell era el color vermell! Vermell! Fins a fer restes amb la Srta. Laura. I aquell pare també estava segur que junts continuarien tirant endavant i creixent, i aprenent tantes coses encara!

Potser hauria de fer referència, també, als altres pares. Perquè segur que ells també havien patit el primer dia que els van deixar a l’escola. Segur que riurien com ell, recordant el primer dia de “Fora bolquers!”, corrent cap a l’escola amb el cotxet, i pregant que, si-us-plau, si-us-plau, els nens no es fessin pipí pel camí! I aquelles cares de no dormir dels primers anys, ai ai ai! El que segur que els passava, també, com a ell, és que ara, quan els seus nens llegien espontàniament un cartell, un conte, se’ls escapava una llàgrima d’orgull i d’emoció.

Al final, com que això de fer un discurs era molt complicat, va pensar que li demanaria a la heroica mare d’uns bessons que digués uns versos que ella havia escrit. Però la mare no va voler, perquè li feia vergonya, així que li va demanar al pare, que va dir que sí. I això ho expliquem perquè després no se’ns acusi a aquests dos pares de no sé ben bé què...

A LES FADES DEL PARVULARI

Van entrar de petitons

i acaben P5 fets uns lleons.

A l’escola han crescut,

i moltes coses viscut.

De textures a colors,

números, lletres i sabors.

Anglès, sumes i llegir,

això, sí és divertit !!.

La castanyera i el marrameu,

castanyes i moniatos, menjareu.

El tió per Nadal,

una època genial.

D’indis a esquimals,

per carnestoltes, tot s’hi val.

I a les colònies d’estiu,

a veure qui és més viu.

Gràcies, petons i abraçades,

a totes les nostres “bones fades”.

Primària començaran,

però res d’això no oblidaran.

JA SÓN NENS DE PRIMÀRIA !!!

El primer poema escrit

Rrosa so n
marmellas
las viuletas osn
lilas
si tu m ragalas
unnas rrosa i
unnas viuletas
llo
tragalare
nu llibra

Indianeta, abril de 2012

Pilota i armari

-Indianet! Si tornes a xutar la pilota dins de casa, l'amagaré en un armari i no podràs tornar-hi a jugar fins que jo digui!

L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:

-A quin armari la posaràs?

Qüestió de fe

No només, però la vida també és qüestió de fe.

Veient com ploraven ahir els jugadors de l'Athletic de Bilbao, després de perdre la final contra els seus homònims de Madrid, rememoro un fantàstic gol de fe de Muniain, aquesta mateixa temporada, contra un dels grans transatlàntics del futbol mundial.

Pilota llarga, xut d'un company, rebuig del porter, i quan sembla fàcil que aquest mateix agafi el rebuig, o el defensa l'allunyi, Muniain corre amb fe per arribar a una pilota "impossible".



 En moments de tràngol, la fe i la confiança en les pròpies forces fan la diferència. És aquell mig segon que permet arribar a una pilota, salvar una situació compromesa, resoldre una equació inextricable.

I això val per un partit de futbol, per les proves a què ens sotmet la vida, grans i petites, individuals, i col·lectives.

Sense fe, confiança, i el necessari punt d'orgull -que no de cofoisme-, no ens en sortirem. Ja podem anar rebuscant-ne entre tots. Ah, i amb generositat, que és el valor més rendible que conec.

Sempre retorna, amb interessos, i amb seguretat. Molt més que el del les participacions preferents.

Ratolins i dentistes

La Indianeta ha perdut els incisius superiors i passeja un somriure d'allò més draculià.

A l'escola l'aturen i li diuen:

-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?

-Les té el ratolí

-Ohhh, perquè se les ha endut?

-Les va canviar per monedes...

-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...

La indianeta reflexiona un moment...

-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.

Olor de sal

-Indianet vine a esmorzar!
-Ja viiinc!

5 minuts més tard apareix per la cuina.

-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.

Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.

-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!

M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.

-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!

Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.

-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.

No puc evitar riure.

-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.

Se la remira i l'olora.

-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!

Riu i es menja la torrada tot content.

Y sin embargo, Barcelona se mueve

Y sin embargo, Barcelona se mueve

Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.

Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.

No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.

Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.

Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.

Original publicat al diari mexicà 24 horas

Deu ser la manca de pluja...

Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.

La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.

També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.

Foto: Rafael Blanke




Foto: viajescondestino.com