El darrer disc dels Manel em té meravellat.
Per la senzillesa de les seves melodies.
Pels seus arranjaments.
Per fer servir el clavicèmbal, el flautí, la tuba, el trombó, un cor.
Per les veus femenines que hi col·laboren-algú sap who is Gisela Fullà?
Pel seu to alhora vitalista, surrealista, escèptic, burleta, en una barreja tant de casa nostra.
Per cantar en un català de Barcelona, però no un català "xava" -quin plaer de vocals neutres-.
Sobretot, per com em fa pensar.
Soldadet m'ha fet pensar en un altre escrit que vaig fer en aquest racó minoritari que comparteixo amb els lectors. I m'ha fet pensar en Saving Private Ryan. No he estat l'únic. Hi ha qui ha fet un magnífic maridatge entre pel·lícula i cançó. Felicitats: jo no ho hauria fet millor: aquí el teniu.
29.3.11
9.3.11
La joia del Bicing
A voltes la vida decideix premiar-te amb petites coses. El bicing, sempre parodiat, sempre atacat, ha anat fent camí a Barcelona. Anar en bici per a Barcelona encara no és el mateix que anar-hi per la meva estimada Holanda, òbviament, però és una joia.
Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.
Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.
Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.
Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.
1.3.11
Et pots quedar amb mi?
Durant mesos, des que "va tocar" treure-li els bolquers -que es treuen "quan toca", sense atendre a les necessitats individualitzades de cada nen-, vaig entrar en una molt particular guerra amb l'Indianet sobre aquest propòsit.
L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.
Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.
El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.
I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.
L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.
Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.
El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.
I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)