28.11.06

Cómo no te voy a querer...

Abril 2002


A Mèxic, si t'agrada el futbol, només pots ser de tres equips:

1. Los Pumas: són l'equip de futbol de primera divisió de la Universidad Nacional Autónoma de México, que tothom coneix com a UNAM. Jugadors joves, algun fitxage estranger. Juguen a l'Estadi Olímpic, on, als Jocs del 68, el Bob Beamon va fer el prodigi de saltar 8,90 metres. L'afició és joveníssima i exhuberant. Per cert, la UNAM no és poca cosa, no. A la CU (has tardat una mica en descobrir que CU, que aquesta gent pronuncia "sé u", vol dir Ciudad Universitaria) hi estudien vora 300.000 -sí, no t'has equivocat de zeros: tres centes mil- persones, i hi treballen uns trenta mil professors. Així es pot tenir un equip de futbol de primera divisió!

2. El América: és l'equivalent del Madritt: l'equip del poder, de TELEVISA (la gran cadena de televisió mexicana). Grans fitxatges, tots els calés del món, tot el poder del màrketing. Juga al grandiós Estadio Azteca, còmode i lleig (característiques comuns en els edificis que dissenya l'arquitecte, de cuyo nombre no quiero acordarme, que va fer també la nova Basílica de Guadalupe). És l'equip que has d'odiar, si vols ser una persona decent.

3. Las Chivas Rayadas: de Guadalajara, la segona ciutat del país. El símil seria l'Atlètic de Bilbao: no fitxen estrangers, i és per tant l'equip autòcton, amb denominació d'origen especial, del futbol mexicà.

Fins fa poc, li tenies mania als Pumas, i t'inclinaves per las Chivas, l'equip de l'ànima del teu amic Fausto, que és com Déu mana en moltes coses, i també en termes de filiació esportiva. Li tenies mania als Pumas, perquè és l'equip del Rovelló Sánchez, aquest consultor local que tants mals de cap t'està donant a tu i a la Montse en el projecte. I també li tenies mania perquè l'entrenador és l'Hugo Sánchez (aquí a Mèxic li diuen Ego Sánchez, i ho trobes molt encertat).

Fins que, un matí d'aquest abril cada cop més clar i brillant, agafes el metro cap al sud, cap a Copilco. L'Anna i l'Enrique t'han convidat, una vegada més, a dinar, i més tard, aniràs a veure els Pumas amb l'Enrique! L'Anna, que passeja amb orgull i militància la seva catalanitat per Mèxic des de fa uns 8 anys, ha estat una de les troballes més fantàstiques des que vas arribar. L'Anna viu les contradiccions de ser a fora i estar molt lligat a casa. L'Enrique, el company, com a bon "chilango" (habitant del DF), sempre té el consell encertat per descobrir els millors racons d'aquesta immensa ciutat de 20 milions d'habitants, i, encara més important, els ingredients a punt per fer un bon dinar o prendre's "una cuba" (un rom amb coca cola).

No saps gaire perquè, però et fan sentir a casa de seguida. I ho seguiran fent durant molt de temps. Sempre podràs comptar amb ells pel que sigui, i t'oferiran ajut sense embuts, igual que la Mar i el Luís. I això, amic meu, no té preu. No té preu sentir el suport d'algú quan estàs cardat, cansat, fins al collons de feina, del projecte, de buròcrates, de presses. Però sobretot, el que no té preu és que t'ensenyin a estimar el país on t'ha tocat viure durant un temps, acceptant-lo amb totes les seves contradiccions, totes les seves cares fosques, tota la seva lluminositat, la seva misèria i el seu esplendor. Perquè aquestes contradiccions també son les teves, i de fet, les de qualsevol expatriat. Has viscut tantes coses en aquests mesos que, quan falten poques setmanes per tornar a casa, gairebé et sap greu tornar, ara que comences a trobar-t'hi bé, aquí.

Al vespre, quan entres en aquest estadi mític, t'asseus amb la colla de l'Enrique, i assisteixes a l'espectacle de 40.000 joves fent una gresca inmensa amb un partit avorridíssim, comences a adonar-te que t'estimes aquesta ciutat i la seva gent. La grada azul canta i empeny els seus perquè marquin un gol: "Cómo no te voy a querer....si mi corazón es azul y mi piel dorada....".


Fotos. Partit a l'estadi dels Pumas. Miguel Arambula (trekearth.com)

22.11.06

Llagosta amb frijoles

8 d'abril de 2002



El teu amic Rico, el de cobranza de Tijuana, aquest matí, t'ha dit que ja n'hi havia prou de treballar, que "le valía madres" que encara quedés feina, que per això ja havíeu treballat tot el cap de setmana, i que anàveu d'excursió. I li has dit que sí: de fet, els números et quadren, has avançat molt en la feina. O sigui que heu treballat fins al migdia, t'ha deixat a l'hotel, i al cap de 10 minuts ha tornat amb el seu jeep, amb una nevereta plena de gel. El día és esplèndid. Us atureu a comprar Miller, una cervesa americana que es ven molt per aquí, i enfileu cap al Sud. Primer, però, et vol ensenyar una de les parts "maques" de Tijuana: la zona de la platja, Playas de Tijuana. La carretera per anar-hi ressegueix la frontera, i tornes a veure la tanca metàl·lica amb les creus. Però l'escena de la frontera a la platja té un punt de surrealisme: la tanca es va suavitzant, i es converteix en una fila de columnes metàl·liques que es claven a la sorra, i arriben fins uns 50 metres aigua endins. Hi ha algún passejant que mira cap a l'altra banda, on es veuen les camionetes de la patrulla de frontera nordamericana. Aquí a la platja també hi ha una petita plaça de toros, que bàsicament s'omple de turistes gringos, o "gabachos" (els veïns del nord, us sona?), com els diuen aquí a Tijuana.


Potser perquè ja han caigut dues Miller, però el dia cada cop és més maco, i seguiu cap al sud, cap a Ensenada. La sortida de Tijuana és bastant ràpida, massa ràpida com per prepara-se pel que t'espera aquí, més endavant, al final d'aquesta pujada. Quan arribeu a dalt s'obre una panoràmica espectacular, el mirador, amb el mar, immens, blavíssim, al davant. No pots separar-ne la vista. Ara sí, ara t'adones de com trobes a faltar el mar. Això tant fàcil, que a Barcelona veies, oloraves, que gaudies els caps de setmana al Port de la Selva, això tant teu, el mar, feia gairebé un parell de mesos que no ho veies! I ara el Pacífic t'inunda la vista, el cap, i et talla la veu. Ja no xerres amb el Rico, mires cap avall, intentes omplir-te els sentits de mar. D'avui endavant, el Serrat i el seu "Mediterráneo", cobren tot el seu sentit.


L'any 1967, l'aleshores president de Mèxic, Gustavo Díaz Ordaz, va fer una "gira"(sí, en aquest país, el buròcrates del DF se'n van "de gira por los estados", o bé "salen a provincias") per la llunyana Baja California, aquest braç de terra que comença a Tijuana i acaba, uns 1.300 kilòmetres més al sud, a San José del Cabo. La zona era extremadament pobra, la densitat de població molt baixa, i quan el van rebre els camperols locals, es van queixar al Señor Presidente: eren tan pobres que només menjaven frijoles i llagosta!

Les coses han canviat molt des de llavors: el 1974 es va construir la carretera asfaltada que anava de nord a sud. Els veins del nord, a més, van anar descobrint que hi havia vida i meravellosos païsatges i platges més al sud de Tijuana: el boom turístic ha portat diners a una zona on fins als anys 70 només hi havia alguns camperols, pescadors...El que era un llogarret de pescadors, ara és Puerto Nuevo, un poble amb carrers a mig asfaltar, on es barregen gringos i locals, tots en busca de llagosta. Entreu en un restaurantet més aviat cutre, i, sense demanar res, el "mesero" (cambrer) va posant sobre la taula cerveses, tequila, limones partidos (és a dir, limes a trossos), salsa roja (picant, de chile), arroz a la mexicana (cuit amb verduretes). Fins aquí, normal, però , i la llagosta? Ja arriba: està oberta pel mig i fregida. I també arriben els frijoles, la mantega i les tortillas de blat. I això com es menja? Fàcil: trenques un tros de l'enorme tortilla, hi poses un tros de llagosta, una cullerada de frijoles, t'ho amaneixes a gust amb mantega, llimona, chile, o emboliques com un crep, i queixalada! Mentre gaudeixes d'aquesta delícia, i xerres animadament amb el Rico, no deixes de pensar quina heretjia tant bona és menjar llagosta amb seques!


Fotos: Alonso León; Juan Ornelas (Trekearth.com)

17.11.06

Expat

24 febrer 2002

Ja ho has començat a acceptar: ets un expatriat ("expat", en llenguatge gringo). Diuen que la millor manera de combatre una problema, és reconèixer que el tens, i acceptar-lo. Però és que és difícil adonar-te que ets un expatriat. Normalment, aquesta vida comença de manera temporal, no definitiva, amb aquella temporalitat que és tan fàcil que esdevingui permanent. És a dir: és extrany que li diguin a algú que està fent la seva feina tranquil·lament a Barcelona: "Nano, t'en vas a Mèxic quatre anys, ves-te preparant, arregla les teves coses, planifica...". Això, en consultoria, és extranyíssim, sobretot amb els pinches com tu. La dinàmica és tota una altra. A veure, repassem. Dels últims 6 mesos, te n'has passat 4 en aquest país, a 10.000 kilòmetres de casa. T'ho pensaves, això, quan vas començar, aviat farà un any, a preparar aquest concurs? No. Et pensaves que sí, que et tocaria ser-hi com feies abans: ara un parell de setmanes, després tres setmanes a casa...Ni tan sols pensaves que hi series tant de temps quan vas començar al novembre.

Però el fet és que aquí estàs, i que no t'has de sentir enganyat. Són les regles del negoci no escrites. No se sap gaire quan sorgirà un projecte, on apareixerà, quina durada tindrà, en quina mesura es necessitarà de tu. Del que es tracta és d'acceptar les regles. Perquè sino, és molt fàcil que et sentis com aquella granota que han posat en una olla amb aigua fresqueta: "que bé, sóc important, viatjo aMèxic, sóc consultor internacional", però és clar, el foc de sota l'olla va escalfant, i et cremes. En canvi, si ja saps que no pots demanar gaire sobre on seràs la setmana que vé, desenvoluparàs els mecanismes necessaris per sortir de l'olla, o per resistir bé l'aigua calenta. També has de saber que el foc que escalfa l'olla no és sempre de la mateixa intensitat, que pot tornar a ser fresqueta una altra vegada, i que tens eines per anar fent i creixent.

Però cal també afrontar la realitat: estàs fora de casa, no tens cares conegudes, busques referències, proximitat, per situar-te. Vas molt perdut és clar, et sents perdut, però això comença a millorar. El projecte comença a encaminar-se. Estàs posant tot el teu esforç en què surti, i comences a veure la llum al final del túnel. Ara esperes que aquesta llum no sigui la d'un tren que vé de cara. El prèssing continua sent enorme, però la feina comença a donar fruits. Has aconseguit una versió ejemmmm, del teu estimat programa estadístic, i fins i tot els taurons de l'IMSS comencen a estar sorpresos del que pots arribar a fer. Te'ls estàs començant a posar a la butxaca.

Et semblava que no podia ser, però sí. Has trobat bombolles d'aire per les quals respirar. És més. En aquesta inmensa ciutat viuen us 50.000 espanyols. Són molts. Algú havies de trobar en aquest mar de feina hostil. Vas venir a Mèxic amb 7 referències sota el braç, i vas enviar un e-mail a aquesta colla de desconeguts, a veure si aconseguies distreure't una mica el cap de setmana. Al cap de mitja hora, et truca la Mar. La Mar és de Madrid, i fa un parell d'anys que estan aquí amb el seu marit. Hi ha una sopar d'espanyols, aquest divendres, i et diu si hi vols anar. Si hi vols anar? I tant! Viure durant la setmana en un hotel, és suportable. El que és insofrible és estar el cap de setmana tancat a l'hotel. Les parets et cauen a sobre. Qualsevol cosa per sortir de l'hotel en cap de setmana!

I aquí estàs, assegut a un portal del carrer Amsterdam, esperant que et vinguin a buscar la Mar i el Luis. Tu encara no ho saps, però aquest carrer tan curiós que ara has descobert, que és ovalat, ja que segueix el traçat d'un antic hipòdrom, i aquest parell de desconeguts de Madrid que ara et saludes, seràn molt importants a la teva vida a Mèxic. Et porten al sopar, que és una interessant barreja hispano mexicana, parelles mixtes, gent que fa anys que viu aquí, que viu a cavall entre tots dos països. Està molt bé, perquè no són el típic grup d'expatriats que només s'ajunten per parlar de com és de collonut el pa amb tomàquet i de burros i inútils els mexicans. L'últim que necessites un divendres a la nit és enyorar-te més. En el transcurs d'aquest sopar aprens una barbaritat de consells pràctics, sí, però sobretot comences a descobrir una altra manera de gaudir de la ciutat i de Mèxic. Tens la mirada comprensiva de qui ja ha passat pel teu tràngol, i ha après a gaudir d'aquesta situació, d'estar a cavall de dos mons.

13.11.06

No siento las piernas

7 de febrer de 2002

No pots més. Però has de poder més. Recorda. Una altra espantá, i al carrer. No et pots permetre ensopegar de nou. Sobretot, no et dóna la gana ensopegar de nou. Si has tornat al front és perquè has volgut. És el teu repte. O sigui que aixeca't. A veure, necessites fil directe amb alguna cosa coneguda. El cafè internet aquell que vas descobrir el cap de setmana passat no queda lluny. T'hi encamines carregant el portàtil, enfilant l'odiosa avinguda Chapultepec, saltant per entre els bassals de brutícia i els cotxes que fan sonar el claxon. Alces la vista i veus l'avió d'Iberia, que tot just ara tomba cap a l'est per aterrar a l'aeroport. Aquest és el que avui, al voltant de les nou, s'enlairarà cap a Madrid. Tens ganes d'anar a l'hotel, fer la maleta, agafar un taxi cap a l'aeroport, i pujar el primer avió que et porti cap a la vella i estimada Europa. Però continues cap a al cafè internet, hi entres. A dalt, en un racó, queda un ordinador lliure. I ja està. Aquí, en aquesta petita i minsa intimitat, amb les mans damunt el teclat, et connectes al teu correu, comences a escriure (encara no saps a qui, és igual), i plores. Plores sense sanglots, dolçament, deixes anar la tensió que portes a dins a través de les tecles i dels ulls.


Acabes de sortir d'una reunió amb un dels taurons de recaptació. És una dona alta i seca, que fa 25 anys que treballa a l'àrea de "cobranza" (recaptació). Ella sap molt bé que és absolutament decisiva per al tros de projecte del qual ets responsable: és l'encarregada de "Informática y Registro de la Cartera" a nivell central, és a dir, la persona que té la clau sobre l'única informació concentrada de la situació de cobraments de la seguretat social mexicana.

El teu discurs amable i seductor, avui, no ha funcionat amb aquest tauró. Quan li has exposat el diagnòstic sobre les subdelegacions, t'ha despatxat amb un, "muchacho, a ti en las subdelegaciones te turistearon". És dir, que segons ella, a les subdelegacions t'han pres el pèl. Tot seguit ha continuat l'atac traient d'entre unes piles de paper al seu costat, com per art de màgia, papers, escrits, xifres...Tu ho has contemplat amb un mig somriure, descol·locat per l'allau de dades, xifres, acrònims, i agressivitat. Però l'estocada ha estat quan t'ha entregat l'estadística que li havies demanat sisplau que et tingués per avui, sobre els deutes pendents de cobrament en les tres subdelegacions que et toca analitzar: Tijuana, Tampico, i Tlalnepantla. "Ah, cierto, tus datos sobre mora en las subdelegaciones, sí, como no, ahí la tienes", et diu assenyalant tres expedients gruixudíssims que queden a la teva dreta, a la cantonada de la taula. Aleshores sí que t'ha caigut l'ànima als peus: t'ha preparat l'estadística en paper, en paper! No en format que et permeti explotar-ho excel, access, el que sigui. No. La mala bèstia ha imprès totes aquestes dades en paper. Llistats i llistats de dades, en paper amb membret. Has tret forces de flaquesa per demanar tímidament si podries abusar de la seva amabilitat per demanar-li que aquestes mateixes dades, te les pogués tenir en format electrònic, amb CD, demà al matí. T'ha dit que sí amb una acusada displicència, t'ho tindria. Bé, això potser et servirà per salvar les naus, i aconseguir treure algunes conclusions de l'anàlisi aquest cap de setmana.

El problema no és el que has passat avui, o la tarda nit que t'espera. Avui potser anirà bé, i tornaràs a dormir a l'hotel abans de les 11. La qüestió és que només fa tres setmanes que vas tornar, després del Nadal. Pensar que això ha de durar fins al maig, bufff! Que lluny que queda el maig! Però aguantes. El respir del cafè internet et va molt bé. Li has escrit a la Laia, que segur que et contestarà avui, carregant les seves paraules de sentit comú i esperit positiu. Surts altre cop a la voràgine de l'Avinguda Chapultepec, i saltes dins un dels "peseros" (minibusos) que van cap alcentre. Prepares els dos pesos -l'equivalent de 7 cèntims d'euro- mentre li cantes la direcció, "Chapultepec i Frontera, de favorcito", al conductor. T'asseus a la cantonada d'un dels bancs del pesero- ha de ser la cantonada, perquè les cames no et caben en aquests bancs estrets, fets pels locals- i recuperes forces en el trajecte fins a l'oficina. S'està ponent el sol per entre els núvols de fum de l'avinguda. Ja falten menys hores per acabar el dia.

8.11.06

Puritita pasión

Juli Cèsar, en els seus "Comentaris sobre la guerra de les Gàlies" va fer una afirmació que irritava molt l'Abraracurcix, allò de "del conjunt de pobles de la Gàlia, els belgues són els més valents". Fent el símil, es podria dir que "del conjunt de països d'Amèrica Llatina, Mèxic és el més espanyol". I això vol dir que la relació de Mèxic amb l'antic dominador és "puritita pasión" (tot passió), amor i odi a dojo.

Saps una cosa, Pinche, no et preocupis. Ho has d'entendre, però no t'hi has de preocupar. Hi ha coses d'aquesta gent que encara no entens, i és aquesta mena de relació extranya que ténen amb tu, amb els espanyols, en general.

Per començar, no t'enganyis. Això ja ho saps: a Amèrica LLatina ets un espanyol. Quan els vols explicar això del Catalunya i del català, hi acostuma a haver tres tipus de reaccions:

1. Absoluta indiferència, vestida, naturalment, d'un interès educat;

2. Curiositat antropològica: és clar, ells també tenen indígenes que parlen llengües rares. "Incluso, Licenciado, si se va usted al Museo Antropológico Nacional, le dan alguna clase de Nahuatl", et comentava la Lety, la secretària que s'ha llogat pel projecte, un dia;

3. Incomprensió indignada: què és això de que aquells, els vascos, posen bombes i vosaltres insistiu en parlar català? Com es pot trossejar la "Madre Patria" d'aquesta manera?


Però tornem a aquesta relació tant estreta entre México i la "Madre Patria". Aquesta encesa passió. Intenta explicar perquè, pinche. Comencem pel nom. Mèxic no es va dir així fins a la independència. Era, en temps de la colònia, la "Nueva España", fixat'hi, pinche, la "Nueva España"la joia de les possessions colonials. Hi ha factors prou objectius que expliquen com nasqué aquest amor que encara dura:

1. Clima i orografia: Els conqueridors espanyols van veure ràpidament que l'altiplà mexicà, que comprèn avui aproximadament (em perdonaràn els geògrafs puristes) la ciutat de Mèxic, i els estats de México, Michoacán (terra del Márquez!), Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Hidalgo, Puebla, Zacatecas, i algun altre, i que s'eleva a un promig de 2.000 metres sobre el nivell del mar, tenia un clima molt castellà, però amb la suavitat tropical: tot l'any, matins i vespres frescos, al migdia, uns 23, 24 graus (quan fa 28 graus, a la ciutat de Mèxic, ja parlen d'onada de calor), clima sec, agradable, perfecte per instal·lar-s'hi. Fins i tot s'hi podia plantar vinya!

2. Recursos naturals: Mèxic era una de les joies de la corona com a font inesgotable de minerals com plata, coure (encara avui Mèxic n'és un dels principals productors mundials).

3. Posició geoestratègica: era el territori perfecte per ser el centre del comerç entre les colònies asiàtiques espanyoles, com Filipines, i la Península. La "Nao de la China", els vaixells, que arribaven de l'Àsia, arribaven al port d'Acapulco, travessaven Mèxic per terra i embarcaven de Veracruz cap a la Metròpoli.

4. Extensa ma d'obra in situ: milions d'indígenes susceptibles de ser convertits ràpidament en esclaus, a les mines, als camps.

Hi han més històries de lligam entre Mèxic i la Metròpoli, que estableix vincles molt forts entre tots dos països. Aquí, al cor de l'Imperi Azteca, i al preu de reventar les cultures precolombines presents, els conqueridors van construir les ciutats colonials més meravelloses, gairebé totes, avui, patrimoni de la humanitat. Les van construir perquè s'hi trobaven com a casa.

Si avancem una mica, la història mexicana arrossega continua reflectint aquest amor odi. Quan va triomfar per fi la guerra d'independència contra Espanya, el 1821 ( o era el 1823?) , els conservadors mexicans, acabats d'independitzar, demanaren a les cases reials europees a veure si hi havia algún hereu (espanyol, a poder ser) de segona línia que els volgués governar. Això passava, curiosament, quan uns anys abans, el 1810, el capellà que va iniciar la revolta contra els espanyols, Don Miguel Hidalgo y Costilla, exhortava els camperols al crit de "Viva México!", y "Muerte al Gachupín (espanyol)!"

Tota aquesta història pesa, i es veu avui en moltes de les contradiccions que Mèxic viu en la seva identitat col·lectiva. Així, sovint passa que quan t'acostes a la història oficial, difereix de la que vius tu personalment. La història oficial, la dels magnífics murals del Diego Rivera al Palacio Nacional, la dels llibres de text, parla dels espanyols cruels i perversos, que torturaven els valents indígenes, orgull de la terra mexica. Altres exemples: no hi ha una sola estàtua de Hernán Cortés (el conqueridor espanyol d'aquestes terres, personatge determinant de la història d'aquest país) en tota la ciutat de Mèxic.

Això faria suposar que t'han de tractar, com a espanyol, a garrotades. Doncs no. La història real diu que quan et trobes algú, i et presentes com a espanyol, automàticament guanyes crèdit. Ser espanyol a Mèxic és un plus, una tarjeta de presentació de persona seriosa, treballadora, complidora, i això sí, una mica -o força- brusca, capquadrada, o prepotent. Fent el símil, a Mèxic es té dels espanyols la imatge que aquí es pot tenir dels alemanys. Així, aquesta gent que ha après sobre els odiosos espanyols en els llibres de text, s'afanya a dir-te que "mi papá es de Asturias", o "mi abuelito nació en Santander". Les nenes riques de Polanco (el Pedralbes del DF) si en tenen la possibilitat, van a comprar-se el vestit de núvia a Madrid, al Corte Inglés, tot sovint. En aquest país, l'etiqueta "d'estil europeu" que tu no arribes a saber gaire quin és, ven molt.

Totes aquestes contradiccions, les vius, tu. De cop i volta, per exemple, hi ha algún moment o detall en què veus afluir molta ràbia per part dels teus interlocutors. El que per tú és normal -un gest, una manera de dir, de preguntar, d'interpel·lar-, per a ells és un tracte ofensiu, de la mateixa manera que el que per a tu és un tracte excessivament edulcorat -aquestes interminables voltes retòriques abans d'entrar en el tema- per a ells és el més normal del món. Així, és del tot normal que et llencin a la cara que "ustedes los españoles hacen todas estas afirmaciones sin pensarle a nada", per després parlar-te de "lo genial que estuvo conocer la ruta de los Paradores de España".

Ja ho aniràs aprenent, pinche. En el primer llibre de la seva imprescindible trilogia sobre la història moderna mexicana, Enrique Krauze fa notar molt encertadament, parlant de Mèxic i Espanya, que "aunque la rama se separó del tronco, le sigue siendo secretamente fiel". Puritita pasión.

El iogur del sheraton

5 de desembre de 2001
I de cop i volta, hi ha un parell de mirades que es dirigeixen a tu. I aleshores saps que ja no hi ha salvaguarda, que et toca a tu, que tu ets al capdavant. Estàs en aquest local fred que teniu per oficina provisional, assegut en aquesta sala de reunions estreta. El Pep va marxar ja fa dues setmanes, cap al Brasil, vés a saber on. A la Montse la van reclamar fa dos dies, cap a Washington, nord enllà, on es decideixen molts dels projectes dels que tu menges, pinche. I la jefa va deixar una serie de deures. Quan ella torni, d'aquí a una setmana, els deures han d'estar fets. Perquè? Perquè aleshores només quedarà una setmana per elaborar el primer informe, enviar la primera factura, i fer el primer cobrament. Recorda: facturar, facturar, facturar, i cobrar, cobrar, cobrar. Et servirà més endavant, cobrar aviat forma part de la feina.


O sigui que aquí esteu, el Rovelló Sánchez, El Cep Campos, i tu, el Pinche Berenguer. A veure com us ho munteu per fer els deures que us han deixat. La veritat, tu no ho saps gaire, però aquest parell encara menys. D'una banda, el Rovelló, tots aquests dies, ha estat mirant el panorama amb cara de poker i ordenant l'informe de les subdelegacions que li va tocar cobrir. Ara et mira amb la mateixa cara de poker, però amb una lleugera inclinació en la comissura del llavi que t'està dient: "¡Órale gachupín, tu debes saber cómo le hacemos ahora, sí!". D'altra banda, el Cep ja té el seu informe, que li ha passat en net una de les secretàries que havia treballat per ell. Se suposa que ell porta els galons, que és el que en sap, el que té l'experiència, però després de fer un d'aquells circumloquis tant florits com buits de contingut, als quals ja t'aniràs acostumant, clava els ulls en tu. És dimecres, 5 de desembre de 2001, i encara no ho saps, però has començat la mili. Tu que et vas fer objector, ves per on, sense endevinar-ho gaire, de cop i volta l'has començat, la mili, i no a qualsevol cos, sinó al de paracaigudistes. Ningú no t'havia explicat, fa dues setmanes, que et trobaries aquí, i que de sobte, t'envairia aquesta sensació freda i paralitzant de: "no hi ha ningú més, tu ets el que has de tirar això endavant".


I has fallat. Sí, fins ara havies superat molts obstacles, però no has pogut amb un tema del qual tens poca experiència, amb l'acumulació de dies fora de casa, el desgast de dies i dies d'hotel, les hores inacabables, i els bolets locals. Quan arriba la jefa, estàs tocat, no pots més, els deures no estan fets del tot, i vols tornar a casa a qualsevol preu. Aquest matí, 11 de desembre de 2001, has fet les maletes. Ho tens tot a punt, ja falta poc. Esmorzar amb els jefes, agafar algun dels segurs i caríssims taxis de l'hotel, facturar la maleta, comprar un parell de diaris, passar els controls, pujar a l'avió. Necessites pujar a l'avió, i a partir d'aquell moment, agafar una son dolça que et porti a casa, a la reraguarda, a les cares i veus conegudes, ales voreres i els carrers sense sots, a l'olor de pa i de mar, a abraçar els teus després de un mes al front. Ja hauries d'haver tornat fa una setmana, i et van demanar que et quedéssis una setmana més. Ara, esteu esmorzant al magnífic bufet del sheraton, on hi ha sucs variadíssims, ous, croissants de totes menes. Aquest matí vols menjar sa, i agafes fuita i un iogur (per començar). Tens la copa de iogur davant teu, mentre et diuen que t'has de quedar una setmana més. Agites les mans, i no saps com, el iogur et cau sobre la taula impoluta. De seguida arriba un dels cambrers que s'afanya a reparar el desastre estètic, mentre el Pep s'adona que no ho podrà evitar, que no aguantes, que estàs al límit de la tevca resistència, i que marxaràs avui. Has tirat la tovallola.

Aquest combat, pinche, l'has perdut. Has començat la mili amb mal peu, i et costarà molt redreçar el camí. Però estàs disposat a seguir i et permeten seguir. I has après una cosa: un consultor aguanta. Aguanta. Els clients pesats que no saben ni què volen, els consultors locals que només enreden, les jornades eternes de dotze, quinze, vint hores. Però sobretot aguanta la soledat. La fredor de les inmaculades habitacions d'hotel, les hores de diferència, l'enyorança de totes aquelles coses de quan era una persona normal: el sofà de casa, saber què farà el cap de setmana, les petites rutines que li permeten tirar endavant. Un consultor no té certeses sobre quan viatjarà, on vitjarà, i quan tornarà. Ets un paracaigudista, Pinche, t'han llençat al mig de la selva amb un ganivet a les dents. Al projecte, al client, li és igual si t'enyores, si t'adorms de son pel canvi d'horari, si t'ha sentat com un tret el tequila que t'ha fet tastar abans de dinar. Li és igual. Vol resultats. I l'empresa també, vol resultats. Una altra "espantá", i al carrer. I aguantes, tens la certesa de voler aguantar, Després de nadal tornaràs al front. I recorda: al client li és igual tot això. El termini s'acaba d'aquí al maig. Tu mateix.