Salut? Amb tarjeta de crèdit

5 de febrer de 2004, 9:30 del matí, Mèxic DF

El Licenciado Camps assisteix a la primera d'una llarga sèrie de reunions infructuoses per mirar de posar d'acord l'empresa-de-consultoria-internacional-que-instal·larà-un-sistema-de-control-intergalàctic, i els-funcionaris-que-ja-els-està-bé-com-està-tot-i-no-volen-que-els-toquin-els-collons.

Ell gaudeix amb la nova situació, la d'estar a l'altre costat de la taula. Fins fa una setmana era un consultor internacional. Des de dilluns és un funcionari del Instituto [Mexicano del Seguro Social]. Ha passat al lado oscuro de la fuerza, i sent un punt de diversió per haver-ho fet.

Tot d'una el Licenciado Camps comença a sentir un dolor difús a la panxa. No ho acaba d'entendre. Justament avui, que malgrat haver tingut un esmorzar de treball, ha fet bondat (papaya i iogur), aquest li cau malament? El dolor s'aguditza, així que surt de la sala de reunions, a veure si fent un volt pel carrer li passa.

I aleshores sent una punxada tal que comença a suar fred. Es troba tan malament, que, sense esma per tornar a entrar a la reunió i donar explicacions de la seva indisposició, atura el primer taxi que troba, i demana al conductor que el porti cap a casa. Està al sud de la ciutat, a uns 15 km de casa, i hi ha molt de trànsit, o sigui que la previsió és trigar una hora en arribar.

Una altra punxada. Suor freda. El Licenciado es comença a espantar. El taxista, veient la cara pàl·lida del Licenciado, ja fa una estona que està espantat. El Lic. Camps ha decidit que no pot esperar a arribar a casa, i que cal anar d'urgències. La pregunta és: a quin hospital anar? En la seva situació actual, té tres opcions a la Ciutat de Mèxic:

1-Anar a un hospital de la Seguretat Social.

A Mèxic estan coberts per la seguretat social els treballadors registrats, les seves famílies, i els jubilats, és a dir, oficialment, al voltant del 60% de la població (en realitat, al voltant d'un 40%). És el que s'anomena población derechohabiente. Aquests tenen dret a anar a un hospital de la Seguretat Social. Sí, però el Lic. no ha completat el tràmit d'inscriure-s'hi, tot i que hi té dret. Per tant, i com que coneix com funciona el sistema, sap que quan entri a l'hospital no apareixerà a la base de datos de derechohabientes, i per tant és probable que no l'admetin.

2-Anar a un hospital de salubridad

És a dir, un hospital per aquells ciudadanos mexicanos que no estan coberts per la seguretat social, i no tenen diners per pagar-se un hospital privat. Són els hospitals públics per als pobres. Com a eufemisme, a aquesta mena de ciutadans el sistema els anomena "población abierta". Al voltant d'aquests hospitales de salubridad, el Lic. ha tingut ocasió d'observar el negoci de la precarietat: tot de botigues de material mèdic i farmacèutic on el personal de l'hospital adreça als familiars dels pacients quan falta algun material o medicament (gases, cànules, vies, xeringues...) per a fer la cura o intervenció. Òbviament, d'aquesta mena d'hospitals, no se'n refia gaire, el Licenciado.

3-Un hospital privat.

Un nivell de qualitat raonable, però pagant. Hi accedeix al voltant d'un 10% de la població. El mateix tipus de població que sovint prefereix anar a operar-se a Houston, Texas, a tres hores d'avió.

El Lic. ho té clar, i amb l'extranya lucidesa dels moments de perill:

a) Demana al taxista que el porti a l'hospital privat més proper.

b) Mentrestant truca a casa i demana a la N. que vagi cap a l'hospital i porti totes les targetes de crèdit.

c) Mira el rellotge. Avui està de sort, és dijous, i per tant la seva oficina de La Caixa, a Barcelona, està oberta ara, a la tarda, comptant la diferència horària de set hores. Truca a la Caixa, i demana a l'Enric, el cap de l'oficina, que li augmenti al màxim el crèdit de les dues targetes.

Un cop arribats a l'hospital, posen el Lic. en un box d'urgències, i arriba una infermera que li pregunta pels símptomes. Li demana si vol ser ingressat. El Lic., que crida de dolor, li diu que sí.

Al cap de dos minuts, entra una senyoreta molt guapa i molt amable d'admissions. L'informa que els pagaments només es poden fer en efectiu o amb targeta. Porta un datàfon portàtil en una safateta molt mona, amb dibuixos d'angelets. El Licenciado sua més fred encara. Bufff!!! La targeta i el càrrec (18.500 pesos, l'equivalent d'uns 1.300 euros) han estat acceptats.

La senyoreta guapa i amable d'admissions entrega la seva còpia del càrrec de la targeta al Licenciado, i l'informa que, tot seguit, vindrà un metge.


Foto: caixaontinyent.es

Oda als Barnils

Mai no vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo i saludar-lo. Mantinc profundes diferències amb algunes de les idees que ell defensava. Però sempre l'he sentit proper. Potser perquè reunia tres de les qualitats que més aprecio: ser menjallibres, tenir empenta, i dir el que pensava.

A més, els Barnils són una família diversa. Tant de bo, amb els seus ets i els seus uts, el país en tingués més. Tingués més periodistes, pensadors, emprenedors, o editors com ells.

Així que el primer video que penjo en aquest blog només podia ser aquest. Dura gairebé 9 minuts. Me la jugo que l'acabes veient sencer. Els segons del 3:40 al 4:10 fan pensar.

http://tintaxinesa.blogspot.com/search/label/Edicions%20Dau

http://www.wikio.es/news/Andreu+Barnils

Una entrada triomfal (Cròniques mexicas)

Mèxic, DF, dilluns, 2 de febrer de 2004. 10:30 hores.

L'expatriat s'ha llançat definitivament a la piscina, i ha acceptat una feina a l'administració pública mexicana!

S'ha tornat boig? Una mica potser. Però el país li agrada prou com per preferir allargar-hi l'estada, més que no pas tornar a viure dalt d'un avió. En l'últim any ha fet 10 vegades el Mèxic- Barcelona-Mèxic, o sigui que ja n'hi havia prou. Calia una mica d'estabilitat geogràfica.

I aquí està, assegut davant el seu nou cap, que fins fa uns dies era el seu client, l'Alvarado. L'expatriat recorda com, la setmana passada, davant l'enèssima proposta de d'elaborar-li un quadre de comandament intergalàctic, li va dir "Berenguer, deja ya de robarme y ven a trabajar conmigo". I és així com es va deixar convèncer. Té quelcom d'inquietant quan el fita amb els seus ulls mestissos, l'Alvarado. I té també un rerafons de gran bonhomia sota les formes abruptes de qui, sense padrins, sense títols universitaris estrangers, i essent menys-blanc-del-que-toca-pel-lloc-que-ocupa, s'ha hagut de llaurar un camí entre els alts càrrecs de l'administració pública mexicana. Avui desprèn satisfacció. Està content d'haver-li pispat el que ell considera un bon element a una consultora estrangera.

Després d'explicar-li les línies principals del projecte en què s'integra, l'Alvarado acompanya el fitxatge al seu nou despatx. "No pot ser", pensa l'expatriat, admirat. Ben bé 50 metres quadrats emmoquetats, sala privada de reunions, sala de descans, tot amb unes esplèndides vistes a Reforma (la Diagonal de Mèxic DF, per entendre'ns). "Tot això per mi?", pensa. L'Alvarado, gat vell, sap molt bé l'efecte que a l'expatriat li causa saber que, a partir d'ara ocuparà el despatx de l'influent Coordinador de Asesores (Cap del Gabinet tècnic). Somriu i li diu:

- "Ándele cabrón, y ahora a chambear"[ara, xaval, a treballar]. Esteee...de las tres secretarias mejor te quedas con Margarita".

-"OK Jefe"

El nou Coordinador de Asesores fa passar la Margarita, i després d'escoltar els temes que han quedat penjats per l'anterior ocupant de la poltrona, i amb voluntat de ser amable, li diu:

-"Ah Margarita! Y usted no se preocupe, cuando vaya a tener el bebé, nos arreglamos con Angélica (una de les altres dues secretàries)"

La Margarita, tot posant-se la ma a sobre el ventre, i mirant el seu nou cap amb una cara un pèl compungida, li diu:

-"No Licenciado, no estoy embarazada, estoy gorda!"

Y el Licenciado Camps, en aquell moment, voldria fondre's, desaparèixer, però no pot fer més que somriure, murmurar unes paraules de disculpa, i reflexionar sobre la seva entrada triomfal a l'Instituto Mexicano del Seguro Social.

Foto: bogota.gov.co

La tàctica del somriure i els cereals

Divendres, un quart de nou del matí.

Entro a la fleca en què, la setmana passada, vaig descobrir que feien un pa de sègol molt bo.


















Efectivament, a les prestatgeries del pa hi ha un cartell que diu : "Los viernes, Pan de Centeno".


Faig militància lingüistica?, m'he preguntat tot just entrar, endevinant que la fesomia sudamericana de la dependenta em posaria en aquesta situació.

Va, sí, penso. I la cosa va així:

-"Teniu pa de sègol?"

-"Pan de ?????" (cara d'estranyesa).

-"De centeno" li dic amb un somriure.


Es gira i em posa dins una bossa un d'aquests pans de sègol densos i saborosos.
Una mica car, penso, però qui no està disposat a pagar més per un pa de veritat?

Una mica més de militància lingüística? em pregunto. Va, sí. Segon tram de conversa:

-"2, 40 €, por favor"

- "Tingui, gràcies. És molt diferent "centeno" i "sègol", veritat (gran somriure) ?

- "(gran somriure). Pues sí, son muy diferentes, pero además nunca me habían pedido este pan en catalán."

Caminant cap a la feina he pensat com era de fluixa en general la militància lingüística, i el desconeixement de la llengua perquè a la dependenta mai ningú, fins ara, li hagués demanat pa "de sègol".

També he pensat en com algunes marcades diferències en la denominació dels productes fa que hagis de ser especialment militant, en el cas dels cereals: centeno= sègol, avena=cibada, cebada=ordi. I finalment, m'he recordat de l'Avi, sense el qual potser no sabria les equivalències català-castellà d'aquests cereals. I he somrigut.

En la situació en què m'he trobat tenia tres opcions:

1 Passar al castellà (la que requeria menys esforç),

2 Passar al català emprenyat,

3 Passar al català amb somriure.

Posats a triar, trio la 3. Em sento millor, i el meu interlocutor, també. No hi ha com somriure per fer-te entendre, també en català, i també amb la inmigració. O això diu una lingüista elitista (http://dodellengua.blogspot.com/2007/09/la-tctica-del-somriure.html) . I jo ho sotscric.

Si tenim alguna possibilitat de mantenir el català com a llengua d'ús habitual, passa per un cert esforç de militància. I molts somriures. Si no ho fem així, no ens en sortirem.

Foto: agrienergia.com

Els ídols caiguts de l'Indiano (III i últim): "Ens truquem..."

Sobre la seva mitificada realitat d'origen, l'Indiano perd la virginitat tot arribant.

La perd d'una manera molt dolorosa, a més. Perquè després de fer les Amèriques creu que tornant a casa, les dificultats principals tindran a veure amb l'entorn físic, o amb la feina, els diners, i pel que fa a la resta, tot serà bufar i fer ampolles.

Creu, en definitiva, que tindrà finalment allò que desitja per damunt de tot: els seus amics (la família que ha triat), els seus referents, a l'abast. La possibilitat d'abraçar-los de tocar-los, de xerrar-hi tranquilament, mirant-los als ulls, sense estar pendent de la factura del telèfon, les interferències del skype, o les hores de diferència.

Però l'Indiano, ai, fa córrer el seu desig sobre tres supòsits totalment il·lusoris:

1. Que els seus amics són els mateixos que ell va deixar, anys enrere, amb les seves mateixes inquietuds, esperances, obligacions.

2. Que ell mateix roman, incanviat, com el consultor que marxà a l'aventura de viure lluny de casa, entre hotels i avions primer, i instal·lat al'altiplà més tard.

3. Que ell continuarà sent el "convidat estrella" que, tal i com passava en les seves fugaces visites a casa mentre era encara un expatriat, tenia la capacitat de fer bellugar agendes, i que els seus amics estéssin per ell, i només per ell, durant els dies en què els podia explicar com li anava, com els trobava a faltar, com se'ls estimava.

I no. Ja no.

Els seus amics ja no son els mateixos. Alguns han canviat, s'han allunyat, no els acaba de reconèixer del tot. Han passat coses. Essencialment, s'han casat/emparellat/enseriosit, han tingut nens/nenes, tenen més responsabilitats professionals...Alguns s'hauran perdut per sempre. Altres podran ser redescoberts, recuperats...Però sobretot haurà d'aprendre a començar de nou, fer el dol pels que ja no hi són gens, o no hi són com ell volia, i fer-ne de nous, trobar i construir nous referents.

L'Indiano no se n'adona encara, però ell també ha canviat, probablement és el que més ha canviat de tots plegats. S'ha tropicalitzat. I aquest procés tant necessari per sobreviure en altres latituds, pot ser un inconvenient quan torna nord enllà, a casa seva. Així, se sorpren que sigui tan difícil quedar per fer un mos o una cervesa. Se sorpren que tothom estigui tant ocupat i preocupat. No entén perquè la gent no somriu. No entén perquè la gent no diu "Bon dia" tot entrant a l'elevador, perdó, ascensor. No entén perquè els cambrers, en comptes d'explicar-li què hi ha per dinar, li llencen la carta damunt la taula, i, sense ni tan sols mirar-lo, li etziben "què serà?"

Però el que menys entén és que els dies corren, les setmanes passen, i el telèfon no sona. Així comença el síndrome de El Indiano no tiene quien le escriba. On són aquells que tant ha desitjat tenir al voltant?

Ja no hi són, Indy. Ja no hi són com tu voldries que hi fossin. Alguns, no tots, hi són, encara. Però tenen menys temps per veure't.

Aquest últim ídol caigut és el que provoca més estrèpit quan cau, el que deixa més atònit el pobre Indiano, i per tant, un cop digerida la seva caiguda, es pot dir que la vida a Barcelona queda normalitzada. Normalitzada fins a cert punt, perquè la perspectiva que ell té sobre la seva ciutat el seu país i els seus amics mai no tornarà a ser la mateixa de quan va marxar. .

Però l'Indiano ja ho ha après això. Les ferides s'han convertit en nostàlgia. Poc a poc torna a aprendre els codis socials barcelonins, i va reconeixent que no s'han fet per molestar-lo, sino que són així, i que no s'hi val a voler el millor dels dos llocs on ha viscut. Hi ha nous i vells amics a l'horitzó. Hi ha projectes engrescadors. I un munt de felicitats petites. I grans.

Foto: el Víctor eixint al món.

L' Estrella de Campeche

S'acosta el dia de Reis, aquells que, guiats per l'estrella anaren a Betlem. L'estrella m'ha fet pensar en una altra estrella: la María del Rosario Estrella, a qui vaig tenir la sort i la confiança de poder dir "Charito". La Charito es una d'aquelles dones petites, entusiastes, enèrgiques, que pulveritzen el tòpic del mexicà ajagut a l'ombra d'un cactus. Ella soleta (i quan dic ella soleta, no és un dir, sino que eren tan limitadets els seus col·laboradors, i tant ferreny el seu control directe de les coses, que era efectivament així) controlava la recaptació i els processos d'afiliació a la Seguretat Social de dos estats del sud de Mèxic: Campeche i Tabasco.

Sempre que dic (o penso) allò de que, comparada amb la de Mèxic, aquí a Barcelona la gent em sembla molt alta, molt blanca, i molt antipàtica, tinc al cap aquesta foto, amb la Charito i sa mare, sota la calor tòrrida, humida i contundent de la seva ciutat, Campeche.

Campeche és un estat mexicà que té una gran sort: no interessa gens ni mica el turisme de masses.

Campeche té la sort de tenir veïns turístics poderosos que li fan ombra.

No gaudeix de les platges de sorra blanca i aigües turqueses del Carib mexicà (és a dir Cancún, Playa del Carmen & Company). Campeche té unes platges de sorra i aigua més "vulgars", de les que no queden tan espectaculars als fulletons de les agències de viatges.

No té cap zona arqueològica de fama mundial, com Chichén Itzá, Tulum, o Palenque. Però en té una de les més impressionants i perdudes que jo coneixo. Kalakmul. Kalakmul? Sí, sí. Però és clar, això està a set hores en cotxe de Campeche, molt a prop de la frontera amb Guatemala, i per això, al turista apressat, ni li passa pel cap anar-hi.

Campeche, pobret, entre els estats del Sud de Mèxic, ni tan sols interessa el turisme ONG, o els xirucaires transatlàntics, aquells que van a la recerca de mites revolucionaris tronats, ja que aquests prefereixen el mític Chiapas, amb el Subcomandante al capdavant.

En un pont del mes de maig, en què el projecte de l'IMSS ja començava anar de corcoll, vaig decidir que carpe diem, i que aquell cap de setmana llarg ens n'anavem a Campeche, i que ens faria de guia la Charito.

Això ens va permetre permet gaudir passejant amb molta tranquilitat pels carrers de colors de Campeche, la seva capital enmurallada, amb olor de sal i de pirates. Passejar-s'hi, i que t'expliquin com, gràcies a la declaració del seu casc històric com a Patrimoni de la Humanitat moltes cases s'han restaurat, s'han pintat, i, a més, les autoritats locals han deixat de carregar-se la muralla que quedava, fa que vegis amb major simpatia algunes institucions internacionals (en aquest cas la UNESCO).

Un dels avantatges de l'interior de la península del Yucatán, de la qual Campeche forma part, és gaudir de les antigues "haciendas" reconvertides en hotels de luxe, pagant un preu molt raonable per als estandards europeus. Aquí teniu l'entrada d'una d'elles, amb la Ceiba Pentandra que presideix l'entrada d'una d'aquestes cases rurals de luxe a la mexicana. Les taules i cadires que hi als peus l'arbre no són de playmobil, són de tamany natural.

I finalment, Campeche és un dels llocs on millor es menja de tot el Yucatán, precisament perquè la cuina no ha estat sotmesa al turisme de masses. Recordo que en la calor d'inicis de maig en què varem visitar la ciutat, la N. i jo vam seure a sopar sota la porxada d'una plaça. Ens van oferir una orxata (a Mèxic la fan amb una base d'arròs, i no amb xufes) amb llet de coco, i al final, era tanta la calor, i tan bona la orxata, que vam sopar dues orxates amb coco. Per cert, res millor que el coco per a empanizar uns camarones i menjarse'ls sucant-los en salsa de poma, o de mango.

Com cada Nadal des que varem tornar, he enviat a la Charito una capseta amb safrà, perquè així puc imaginar com la seva mare, morena, baixeta, enèrgica, i simpàtica com ella somriu, i li sento dir "grasias", amb el seu acccent de Campeche, que, me n'oblidava, és un altre dels atractius d'aquest estat mexicà: és ben bé com el de les Canàries. En un pastís tant saborós, no hi podia haver millor cirereta per aquells que ens deixem sedduir per algunes maneres de parlar.

Fotos: N. L. de M. N; campeche.gob.mx