Ancorades en el masclisme (II): festeig i estripades

Quina és la reacció de les dones mexicanes quan descobreixen que han nascut en el país dels machos més machos?

La gran majoria ni se n'adonen, òbviament. Fan la seva vida, procuren tirar endavant, cadascuna amb les seves circumstàncies. L'Indiano voldria fer referència a dues versions de l'actitud de les dones enfront el masclisme predominant:

Una bona part s'hi adapta, i prova de treure'n el major profit possible.

Un bon exemple són les convencions socials de festeig al Mèxic que millor va conèixer l'Indiano (classe mitja al il·lustrada i urbana). La cosa, ben curiosa per a paràmetres europeus, va així:

El fadrí, habitualment, anirà a casa la pubilla, es presentarà formalment, i li assegurarà als pares que tornarà la pubilla a casa, al cap d'unes hores.


Durant aquestes hores, i en totes les ocasions en què surtin, observarà les regles bàsiques següents:

1- Obrirà la porta del cotxe de la pubilla, i la tornarà a tancar suaument.

2- En arribar a lloc, sortirà del cotxe, correrà cap a l'altra banda, i li obrirà la porta a la pubilla.

3- En arribar al restaurant, els pardalets s'asseuran de costat, i no de cara.

4-Pagarà el sopar. De fet, pagarà totes les despeses durant tot el festeig, sense exclusions, i només amb l'excepció que ella vulgui fer un gest.

5- Acompanyarà la pubilla a casa seva, i desitjarà bona nit als pares.


Hi ha altres convencions de la relació diària home-dona que val la pena assenyalar, com per exemple que un home caminant pel carrer amb una dona, sempre ocuparà la part de la vorera més pròxima al carrer, o que un home, quan intueixi que ella acosta la ma al paquet (de tabac), s'afanyarà a presentar-li la flama del seu encenedor (que durà a sobre encara que no fumi, justament per aquestes eventualitats).

Masclisme o cortesia? Discussió oberta, però convenció social en qualsevol cas.

L'Indiano encara recorda divertit la cara d'esfereïment amb què la noia mexicana que festejava va acollir la seva proposta de fer un "pot comú" per fer una sortida de cap de setmana. Recuperada de l'ensurt, es va avenir a fer el pot, però el festeig es va acabar després d'aquell cap de setmana.

L'altre model de reacció al masclisme que a l'Indiano l'interessa esmentar és el de la rebel·lió estripada. Així, no resulta inhabitual, de tant en tant, viure escenes pròpies dels culebrones que tant agraden a una i altra banda de l'Atlàntic. Enmig d'un restaurant, una dona que s'aixeca bruscament de la taula i s'escridassa amb el seu fadrí, l'acusa de "poc home" (A Mèxic no hi ha pitjor insult o insinuació, és clar), i surt iradament per la porta, per exemple.

Res millor que Paquita la del Barrio com a arquetip d'aquesta mena de rebel·lió. Si anéssiu algun dia a Mèxic D.F., una visita al local on canta en directe resulta una experiència imprescindible i inoblidable. Aquí n'hi ha dues perles

Ancorades en el masclisme (I)

Ancorades en el masclisme.

Així viuen una bona part de les dones mexicanes, en el país més masclista que va conèixer l'expatriat.

Ancorades no vol dir sempre sotmeses, resignades o ocultes. Però com un eixam de barques lligades a un mort, les dones mexicanes no tenen més remei que enfrontar les tempestes de la vida diària, les petites coses, els seus projectes vitals, les seves aspiracions, tenint com a referència un masclisme pregon que les enfonsa, les sacseja quan s'hi rebel·len. Les dones mexicanes neixen amb una pesada bola espinada de ferro lligada als peus.

No parlem ja de les ultrafamoses -i desconegudes- víctimes dels territoris sense llei de la frontera nord. Tant nombroses que se n'ha perdut el compte. 300? 400? Això a Ciudad Juárez, però a Tijuana, Matamoros, o Laredo?

No cal potser que parlem de fredes estadístiques oficials de violència intrafamiliar, o de la curiosa jurisprudència de la Suprema Corte de Justicia de la Nación (l'equivalent del Tribunal Supremo espanyol), segons la qual:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”.

No cal que en parlem gaire, de les obvietats.

A l'Indiano l'interessa més parlar de la quotidianitat dels cercles de classe-mitja-urbana-llegida-i-moderna, on, per exemple, resulta molt extrany -i mal vist, perquè no dir-ho- que una noia soltera vagi a viure sola.

Parlem d'un país on "no toca" que les solteres vagin al ginecòleg, on la rentadora no renta, i per tant les bones mestresses de casa han de rentar a ma.

Parlem de les reveladores expressions de la llengua diària. El Día de las Madres (el 10 de maig) tothom deixa la feina al migdia, i fa grans reunions amb la família per homenatjar les mares. Aquell dia, les mares són les reines per un dia: sel's fan festes, regals, es lloguen mariachis perquè els toquin cançons....

Al mateix temps, però, "madre" i els seus derivats, serveixen per renegar, maleïr, insultar, amenaçar: te voy a dar en toda la madre; te voy a madrear (et fotré una pallissa); le dió un madrazo (cop), una madriza (pallissa), ¡Ni madres! (Ni de broma); i la preclara, i significativíssima: "me vale madres" (se me'n refot). Aixó sí, quan alguna cosa està molt bé, en canvi, s'acostuma a dir, amb alegría, que "Está padre", o fins i tot "Padrísimo".

Parlem d'aquell dia en què l'expatriat, pocs mesos després d'haver arribat a l'altiplà, assegut a la saleta d'espera d'un edifici oficial, va mirar distretament un cartell llampant clavat a la paret. Al centre, una noia embarassada, el cabell curt, l'aire modern, la panxa enorme, feia una pausa la seva feina de secretaría mirant directament l'observador del cartell.

A sota, en grans lletres grogues majúscules hi deia alguna cosa així: "El Presidente Fox lo ha reafirmado: en la Administración Pública Federal, está prohibido solicitar certificados de no embarazo para acceder a un puesto de trabajo".

Per la independència...de Mèxic

La matinada del 16 de setembre de 1810, mentre les tropes de Napoleó ocupaven Espanya i el Rei Fernando sétimo romania en cautiveri, Don Miguel Hidalgo y Costilla, el capellà criollo (nascut a Amèrica, però descendent exclusivament d'espanyols) d'un petit poble anomenat Dolores, a l'altiplà mexicà, va fer repicar la campana de l'esglesia i va arengar els fidels a defensar amb les armes -és a dir, fones, pals, llances i forques- la religió amenaçada pels "herètics francesos" que des de 1908 s'havien apoderat d'Espanya i no trigarien a arribar a terres americanes.

A la pràctica, Hidalgo va llançar les seves hordes contra els "gachupines" (espanyols peninsulars) que "por trescientos años han abusado del caudal de los mexicanos con la mayor injusticia". L'endemà al matí, arrossegat -segons les seves pròpies paraules- pel "frenesí" se li va acudir anar a un santuari proper, treure'n la imatge de la Virgen de Guadalupe, i clavar-la en un pal com a ensenya de lluita.

En menys d'un mes, arrossegats per aquest element de magnetisme religiós i d'altres factors no tant nobles, uns cinquanta mil homes de les classes i castes més humils, majoritàriament indígenes, va arrassar les ciutats de San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato. A aquesta darrera ciutat, els homes de l'espantada població espanyola van provar de fer-se forts a la Alhóndiga de Granaditas: van ser tots massacrats.

La revolta va durar uns mesos, i finalment el capellà rebel va ser fet presoner, jutjat per la Inquisició i afusellat. Després li van tallar el cap, que va ser exposat dins una gàbia en una cantonada de l'esmentada Alhóndiga. Altres tres companys d'armes van tenir el privilegi d'ocupar les altres tres cantonades de l'edifici durant deu anys, fins que es va consumar la independència.

Aquest proper dilluns 15 de setembre, en un ambient molt més festiu i menys tràgic, el cònsul de Mèxic a Barcelona, Sr. Jaime García Amaral farà, des d'un balcó de la Plaça Major del Poble espanyol -ah, ironies- el "Grito de Independència" que commemora el que va fer Hidalgo fa gairebé 200 anys.

L'Indiano no creu que els congregats a la plaça el proper dilluns s'arrenquin amb els tradicionals crits de "Viva la Virgen de Guadalupe, y muerte a los gachupines!!!" O potser sí, ves a saber. Tot dependrà del que cadascú interpreti que és avui dia un "espanyol peninsular". Penseu que aquesta mena d'interpretacions i llicències, en ocasions festives, es permeten. Al cap i a la fi, el que segur que cridarà el Cònsul (i l'Indiano també, us ho ben asseguro) és "Viva México!!!", i això el cura Hidalgo segur que no ho va dir, perquè el 1810, ni tant sols ell sabia com es podria anomenar en un futur, si aconseguia la independència, aquella joia de la corona de les colònies espanyoles que era el Virreinato de Nueva España.

Si voleu gaudir d'un molt bon aroma de les terres de l'altiplà a Barcelona, aquest cap de setmana comença la Setmana de Mèxic a Barcelona. Les recomanacions indianes són:

1-les paradetes de menjar i els mariachis al Poble Espanyol el dissabte, diumenge, i dilluns;

2-el "Grito" que hi farà el Cònsul el dilluns al vespre;

3-la projecció de tres pel·licules clàssiques mexicanes dels anys 50 el dimecres, dijous i divendres a la Casa d'Amèrica a Catalunya.

Nota: els apunts històrics del post estan trets de "Siglo de Caudillos", clarivident llibre d'Enrique Krauze, editat per Tusquets.

Fotos: jjfigueroa a flickr.com; commons.wikimedia.org

Encara

Encara, entre tots els colors del verd, es pot dormir sentint només el so d'esquelles.

Encara es pot admirar la potent indústria de les valls, convivint amb les muntanyes domesticades i feréstegues alhora.

Encara es pot sentir la llengua ignota i rotunda pels carrers, la cantarella ràpida i els somriures oberts i francs.

Encara hi ha truites que tenen gust d'ou, i bacallans dessalats al punt, i pebrots dolços, i alls que tants plats perfumen, i formatges d'ovella que t'acosten als cels.

Encara, també, hi ha per algunes parets les pintades dels qui diuen estimar-se el seu país i n'enbruten el bon nom.

Encara, L'Indiano, caminant entre l'obra de Chillida, ha arribat a sentir tanta pau, i tanta bellesa, i tanta força, que s'ha sorprès plorant -i no perquè li hagi caigut una escultura al peu-.

Deixem, per tant, que Chillida parli:

"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra."

Fotos: Indiano, N.