29.7.10

Incorreccions polítiques Indianes (I)

M'agraden els Pasodobles, sobretot aquest, que era un himne oficiós per molts republicans espanyols.




Ah, i sobre els toros, penso exactament, sense afegir ni un punt ni una coma, el que pensa el Miguel-Anxo Murado.

...

26.7.10

Felicitats petites

-Atila, vols meló?

-Tí, beló!

A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.

-Beló! riu quan veu el plat florejat.

-Sí, meló. Menja guapo.

L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.

-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.

-Molt bé, Mapa!

I tots dos tornen a mirar la lluna.

...

15.7.10

Perdoneu: algú ho havia de dir

Catalunya va aconseguir un magnífic estatut el 1979. Hi va ajudar la puixança d'un poble que tornava abraçar la llibertat, i el complex de culpa i l'afany de reparar de bona part de la societat espanyola. L'acord amb la renascuda democràcia espanyola, doncs, es va realitzar en unes "condicions ambientals" excel·lents: capacitat de consens entre partits catalans, malgrat les àmplies distàncies ideològiques, i voluntat de ser generós per part de l'Estat.



Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.


Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.



Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...



Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.




Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:





(...)Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.




Assaig de càntic en el temple

Salvador Espriu

Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE

...

7.7.10

Marona

"Una mica de panito, marona", deia.


Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.


Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.

...

6.7.10

Reflexions sobre la cisi (III). Responsabilitat.

Ja fa anys que Jordi Graupera abandera, segons el modest criteri de l'Indiano, la millor fornada de pensadors des dels temps de la transició. Amb un estil lúcid, directe, sense concessions, i permetent-se el luxe de re-enfilar els fils del lliberalisme perdut.


Com el bon vi, millora amb els anys. Com els bons pencaires, sap que res no es regala. Com la bona gent, li agrada dir les coses pel seu nom. Del seu blog d'estètica espartana agafo una nova cita, amb la que tanco, de moment, aquesta minisèrie de reflexions sobre la crisi. Perquè no hi ha culpes, hi ha responsabilitats.


"Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.


Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.


Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes."



Consultat a http://jordigraupera.cat/?p=409 el 6 de juliol de 2010

...