1.12.08

Tànatos i Bossanova

Durant les llargues setmanes de feina a Sao Paulo, la Nova York de pobres, l'Expatriat va tenir temps d'aprendre alguns conceptes clau per a sobreviure en aquell món de consultor expatriat que estrenava.

Aquell món, ho va aprendre molt ràpid, era dur. Eternes jornades de feina, que començaven amb reunions a primera hora, llarguíssimes esperes en saletes, cafè rera cafè, per encarar visites normalment improductives. I després, a la tarda, reunions internes, trobades al bussiness centre de l'aparthotel que era casa seva durant setmanes, mesos. Al vespre, esgotat, s'asseia al sofà, i, mentre sentia el gotejar neguitejant de l'aparell de l'aire condicionat en mal estat, mirava la carta del room service i hi trobava l'habitual club sandwich, i posava la televisió...

Fins que va veure que aquell no era el camí. I, gràcies al seu amic J., català com ell, expatriat des de feia anys, i amb moltes hores de vol, va trobar tres eines per a fugir del Tànatos:

1- Els daus de mozzarella arrebossada acompanyant una cervesa. Un aperitiu insuperable i irrepetible, a alguna de les terrasses de Jardins, un dels barris pijos de Sao.

2- Les caminades. Només caminant pots pensar amb llibertat, ordenar els maldecaps, i sobretot, només caminant pots conèixer, familiaritzar-te i fins i tot estimar-te els llocs on estàs expatriat. I si te'ls estimes, potser la melangia de l'enyor de la somiada Barcelona no serà tant punxaguda.

3-La bossanova. Perdó: la BOSSANOVA. Un cóctel musical insuperable per a combatre el Tànatos. Un equilibri de delicadesa, ritme, suavitat, passió sedosa, rauxa equilibrada.

Si alguna música neteja l'esperit, relaxa, acarona, és aquesta. Encara avui, i per sempre, quan no està fi, l'Indiano sap triar Gilberto i Jobim.

Se voce disser que eu desafino amor, Saiba que isso em mim provoca imensa dor
Só privilegiados tem ouvido igual ao seu, Eu possuo apenas o que Deus me deu
Se voce insiste em classificar, Meu comportamento de antimusical
Eu, mesmo mentindo devo argumentar, Que isto é bossa nova, Que isto é muito natural
O que voce nao sabe, nem sequer pressente, É que os desafinados também tem um coraçao
Fotografei voce na minha Rolleiflex, Revelou-se a sua enorme ingratidao
Só nao poderá falar assim do meu amor, Este é o maior que voce pode encontrar, viu
Voce com a sua música esqueceu o principal, Que no peito dos desafinados, No fundo do peito bate calado, Que no peito dos desafinados, Também bate um coraçao.

4 comentaris:

CRIS ha dit...

Ahh!, ara entenc la teva tirada cap els ritms càlids com la bossa nova,no sabia que havies estat per Brassil,ets una capsa de sorpreses.Els daos de motzarella rebossats són una bona idea,ummm
Ptnts

Berenguer ha dit...

Cris,

Efectivament, abans d'arribar a l'altiplà, em vaig curtir terres paulistes.
A Sao Paulo, terra d'emigrants italians, la mozzarella arrebossada és un aperitiu d'allò més habitual.

enric ha dit...

He anat seguint, mentre escoltava aquesta preciosa bossa nova (ara l'estic tornat a escoltar), la lletra original que has transcrit i que jo recordava haver sentit cantada en castellà, si no vaig errat, per l’Ana Belén. M’ha fet gràcia perquè, pel poc que recordo d’aquesta última, diria que gairebé no tenia res a veure amb la lletra original, oi que no?

Una pregunta culinària: Els daus de mozarella que es serveixen d’aperitiu, van arrebossats de farina i d’ou, o bé d’ou i de farina de galeta?

Berenguer ha dit...

Hola Enric,

La veritat és que no coneixo la versió de l'Anna Belén. La bossanova ha demostrat ser molt versionable pel Jazz, però en canvi les versions dels ascensors i les sales d'espera dels dentistes li han fet molt de mal...què hi farem :).

Els daus de mozzarella s'arrebossen amb pa ratllat, i l'acompanyen de vegades d'alguna salseta una mica picant a banda.

Una abraçada!