29.9.09

Hamburgo y Toledo



Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.

Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.

Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].

-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!

Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.

-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?

-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.

L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.

-Vamos por unas carnitas, güey!


-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.

-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?

-Pues no.

-Pues vas a ver...


Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.


Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com

4 comentaris:

aixetaire ha dit...

I somiaràs...

Berenguer ha dit...

Ai aixetaire...Ofereixo recompensa a qui sigui capaç de portar-me a menjar unes carnitas com cal. Estic disposat a voltar en un radi de 1.000 km a partir de Plaça Catalunya.

carme ha dit...

Pregunta amb controversia, ho se:

Tant dificil es fer unes carnitas a casa propia?

Berenguer, posa't el devantal i experimenta.

Berenguer ha dit...

Massa complicat. És una qüestió de tamany de l'olla, les carnitas es fan amb totes les parts del porc, totes. Es necessita una caldera prou gran perquè hi càpiga un porc sencer (no un garrinet) a trossos.

Però accepto el repte, i intentaré fer una prova amb els trossos que més m'agraden (pierna, cuerito, trompa) a casa, en escala reduïda. I em comprometo també a fer-ne un post si hi ha èxit.