Bicicleta Oficial

Corrien els anys 90 quan l'Indiano va tenir l'ocasió de fer una estada a una excel·lent universitat holandesa. La universitat li oferia tot el que volia: tranquil·litat, vida de poble lluny de les distraccions de l'oest del país, l'ocasió d'anar en bici amunt i avall tot el dia, i un programa de polítiques públiques en anglès a què va treure un suc extraordinari.

Arribava el mes de juny i el curs s'estava acabant. Després d'un hivern molt fred, la primavera estava resultant una delícia: assoleiada, càlida, rodona. Al campus, els estudiants treien els sofàs al jardí, i després de sopar hi passaven llargues hores fent-la petar, sempre amb una de les cerveses locals a la mà.

Una de les assignatures era "Fundamentals of governance", que dirigia un professor americà d'origen alemany. Un dels últims dies de classe, ens va anunciar que ens convidava a sopar a casa seva, i que a l'hora de fer cafè vindria el representant al senat d'aquella regió.

Arribat el dia, i després d'un sopar bastant correcte regat amb un excel·lent borgogna, eren les 7 de la tarda quan varem conèixer el senador. Rondava la cinquantena, i tenia les maneres fermes i amistoses tant pròpies del país.

Ens varem asseure en rotllana, i després d'algunes paraules de cortesia amb el cafè a les mans, arribà la primera sorpresa de la nit: de la seva cartera de cuir negre, el senador va anar traient els "working papers" preliminars que els alumnes havíem preparat. Erem 9 alumnes: un austríac massa germànic, tres finlandeses de prou bon veure, dues irlandeses que només feien que somriure atontades, un italià de Bolònia més llest que la gana, i jo. En aquests treballs apuntavem les idees bàsiques del que havia de ser el treball final de l'assignatura. El senador, que s'havia pres la molèstia de subratllat-los i fer-hi anotacions, ens anava fent preguntes i comentaris sobre l'orientació que hi volíem donar.

Un parell d'hores més tard, encara amb molt bona llum de dia, el senador va mirar el seu rellotge i ens va demanar amablement que l'excuséssim. Es començava a fer tard, ens va dir, ell vivia a Almelo -a més de trenta quilòmetres d'allí-, i no li agradava pedalar de nit. Es va posar la jaqueta lleugera per sobre el seu trajo fosc, va creuar-se en bandolera la cartera de cuir negre, mirant de no aixafar-se la corbata, i ens va encaixar la mà amb la ferma bondat que havia mostrat tota la vesprada.

Fotos: photobucket.com ; slijterijmvanbergen.nl

Estimar el "tl"

El grau d'integració d'un expatriat a l'Altiplà es pot medir, entre altres coses, per la seva capacitat de pronunciar paraules i topònims en Nahuatl correctament.

Quan els conquistadores varen arribar a l'altiplà, van trobar-se que la lingua franca de tota mesoamèrica era el Nahuatl. Aquella llengua els era molt útil per seguir conquerint terres a nord i sud, tot i que tenia aquell carai de fonema "tl" al final.

Un pensaria que el Nahuatl no és tant important al Mèxic del segle XXI. Doncs sí que ho és. Del conjunt de la població que es reconeix com a indígena (uns 12 milions de persones), 1,5 milions tenen el Nahuatl com a primera llengua. Per damunt d'això, però, les paraules d'arrel nahuatl trufen abundantment el castellà que es parla a molts racons del país, sobretot el centre i el sud.

Tornem al Nahuatl com a sensor de la integració a Mèxic. Si per exemple un és capaç de pronunciar, sense embuts ni dubtes, i correctament, les següents paraules, ja té molt de camí recorregut. Proveu-ho:

Citlaltepetl

Tlalnepantla

Ixtaccihuatl

Popocatepetl

Xocolatl

Tomatl

Ahuacatl

Difícil, oi? És per això, que en els tres darrers casos (i en molts altres), els conqueridors van acabar substituïnt l'impronunciable "tl" final pe "te", donant nom així a aquestes delicioses menges.

L'Expatriat, donat que en aterrar a l'Altiplà va viure durant unes setmanes al carrer Ixtaccihuatl, i no suportava que se'n fotéssin quan provava de pronunciar l'impronunciable, s'hi va esmerçar tant que en alguns mesos ja havia aconseguit admirar algún nadiu. No tot era qüestió d'orgull lingüístic, però: ser capaç d'entendre i d'utilitzar amb desimboltura paraules d'arrel nahuatl, ajudava a crear un clima de confiança que era de gran ajuda en les sempre complicades relacions d'amor-odi que els mexicans estableixen amb els originaris de la Madre Patria.

Potser no deu servir-li de res, oi, però l'Indiano, d'entre totes les coses que va aprendre a l'Altiplà, està molt content de saber que un zopilote és un voltor, un escuincle és un marrec, o un guajolote és un gall d'indi

Potser no li serveix de res, és veritat. De què serveix, fet i fotut, veure teatre, o llegir filosofia, o saber a quin poble francès vivia Tarradellas durant el seu exili, o parlar en català, podent parlar en anglès.

2 años no es nada

"Volver, para volver a partir, como antes, dejando el corazón"

Carlos Gardel

Avui fa dos anys que l'acumulació d'experiències viscudes a Mèxic van portar l'Indiano a obrir aquest racó. Va començar a fer una sèrie d'escrits que molt pocs haureu llegit, perquè en aquell temps (també ara, és clar) escriure era per a l'Indiano sobretot una teràpia particular per a digerir esforços, alegries, penes, energia, i no apareixia gaire a la xarxa. Aquella etapa durà de l'octubre de 2006 fins a la primavera de 2007.

D'aleshores ençà, l'Indiano a diversificat les seva vida, tant com les seves inquietuds, ha escrit amb més regularitat, ha fet nous amics, té fidels lectors i comentaristes que l'omplen de reflexió, i de divertiment. Gràcies a tots, doncs. El balanç fins avui són 93 escrits, i pocs i fidels visitants de Catalunya (gràcies Montserrat! Gràcies tants altres!), Neighbourland (Gracias Álvaro), Ireland (Gràcies Carme), Itàlia (Gràcies Maria), Mèxic (Gràcies Geo, Juan Carlos, anònim de l'aixeta de piu, i tants altres).

En la celebració d'aquests dos anys l'Indiano us demana que trieu el (o els) post/s favorit/s de les seves reflexions.

L'Indiano ha anat comprovant que per a molts blocs els dos anys és l'inici de la decadència i l'abandó. Espera que en aquest cas només sigui un punt i seguit. Té encara tantes coses per explicar, i per fer descobrir de l'altiplà llunyà! Sempre deixant-hi el cor, això sí, un és com és.

Guanajuato

Del molt recomanable circuit de ciutats colonials de l'altiplà, probablement Guanajuato n'és la ciutat més humana.

Patrimoni de la humanitat, està prou neta, sí, però té la necessària brutícia als carrers per a no semblar un decorat rellepat i preparat per al turisme, com li passa, per exemple, a San Miguel de Allende.

Guanajuato té a més una altra característica que la diferencia d'altres ciutats colonials, i és el seu traçat poc endreçat, que renuncia a les quadrícules per adaptar-se a la seva orografia costeruda.

Què val la pena veure? Sens dubte, el mercat cobert, amb un cert aire afrancesat, ple d'olors i colors extraordinaris, la Alhondiga de Granaditas, farcida d'història, i les delicioses placetes de formes irregulars que esquitxen el centre.

O sia que Guanajuato és viva, tot i que un dels seus grans atractius turístics són les mòmies que s'hi conserven. No es tracta, com podria pensar-se, de mòmies prehispàniques, sino d'una curiositat química: en un dels antics cementiris de Guanajuato, va resultar que la composició de la terra mantenia en un excel·lent estat de conservació les persones que s'hi havien enterrat.

Per a l'expatriat aquell museu, en visitar Guanajuato, no va ser cap atractiu. Per a mòmies, ja tenia les d'alguns funcionaris de l'administració pública mexicana, d'ideari perfectament conservat en el formol priista, amb qui havia de torejar.

Tampoc no va tenir ocasió de visitar la ciutat en els dies del Festival Cervantino (que aquest any ha tingut Catalunya i Campeche com a convidats d'honor), ja que la ciutat quedava massa atapeïda pel seu gust. Era un gran plaer, en canvi, triar alguns dies de novembre per escapar-s'hi, i seure a prendre alguna cosa en els animadíssims cafès del centre. Fins i tot hi havia ocasió de sentir els acords de la inefable Estudiantina de la Universidad de Guanajuato.

To i que sí, incomprensiblement, la tuna us provoqués al·lèrgia, sempre sempre podeu recórrer a associar Guanajuato amb un dels seus insignes vilatans, Jorge Negrete.

Fotos: Jon Melnick i Marko Mozetic a Trekearth.com, atractivosturisticos.com, terragalleria.com

Els meus carrers

Per a Ramon Rosell i Novellas

Els meus carrers són moderns i pulcres, escombrats de fulles de tardor.

Els meus carrers tenen la fredor de la pressa indiferent, crua, mineral.

Les voreres altes lentament trepitjades per passos cansats, anònims. Patidors indiferents de les penúries dels altres, perquè no volen saber les pròpies.

Els meus carrers són un cant de nostàlgia de camins sense asfaltar, de terra roja, de molsa tendra crescuda a les bagues, de cingleres, rajolets, bastons de faig, cançons, gorgues.

Els meus records són la sorpresa d'infant de fer un clotet amb les mans i poder beure aigua de la font d'Aiguafreda de Dalt. Els meus sentits són les mans aspres i bondadoses ajudant-me a saltar un marge.

El meu delit avui seria tornar a esgarrapar-me amb les bardisses buscant fites amb tu, Ramon.

No saps com ets una llumeta més que s'apaga i va deixant a les fosques la meva infantesa, Ramon. T'estimaré sempre.

Metro, línia verda

Metro, línia verda. És menuda. Sosté un mocador palestí amb les mans, a l'alçada del pit, mentre mira embadalida la cerimònia de coqueteig amb la mirada clara dels seus ulls marrons. Sota el mocador s'endevina la carpeta universitària acabada d'estrenar. No se n'adona, però té un posat angelical, com de pregària. Sembla levitar en la seva senzillesa d'estudiant de primer curs, que encara no ha abandonat l'adolescència.

Metro, línia verda. Fa una estona que l'Indiano ha deixat la Indianeta a l'escola. El trajecte ha estat complicat. Inconsolable, reclamava el xumet que avui li han dit que s'ha acabat, excepte per dormir. L'Indiano encara arrossega la tensió dels plors de la criatura, de la lluita interna per no cedir i posar-li el xumet a la boca per fer-la callar, i de les mirades sorpreses dels transeünts que observaven l'escena. Però ara l'Indiano, al metro, línia verda, queda atrapat en la mirada clara d'aquests ulls marrons que li donen una pau sobtada. Són dues parades, uns pocs minuts, de calma després de la tempesta.

Metro, línia verda. Llueix el seu cos prim de gimnàs, el seu trajo fosc i les ulleres modernes de pasta negra. S'acosta a la que ha reconegut com una companya de feina i comença el joc del coqueteig. L'embolcalla de paraules alegres i sofisticades -quantes hores de feina compartiran avui, en alguna d'aquestes torres de la Diagonal?- . La fèmina entra bé en el joc. Quan el veu, li diu amb la mirada "vine!", "acostat!", "esmuny-te entre la gent i festeja'm!". Un cop ha arribat el dandy, li riu convenientment les gràcies amb un posat de certa distància. L'Indiano apostaria que treballen en consultoria.

Metro, línia verda. La noia del mocador palestí esguarda ara l'Indiano. Atura la mirada a la corbata, avui de ratlles, i guaita la portada de La Vanguardia. L'Indiano encara recorda, com si fos ara, el primer dia, ja fa un munt d'anys, massa, que el van tractar de vostè. Era al bus, i va sentir com, abans de decidir-se a preguntar-li si la parada següent era la del carrer Balmes, les dues noies dels seients del costat el miraven amb un cert respecte reverencial i encuriosit. És el mateix tipus de mirada que sent aquest matí damunt seu, però amb un to més eteri. Quan l'Indiano es decideix a tornar-l'hi, ella s'ha centrat de nou en el joc de la fèmina, que riu, i el dandy, que ensenya les plomes.

Metro, línia verda. L'Indiano es deixa engolir per la marea de corbates i ulls foscos de mirada impassible i cansada que cerquen les escales per pujar a la superfície i entrar a la feina o enllaçar amb un altre transport.

No ha mirat enrere. Prefereix quedar-se amb la vaporosa i fresca imatge de pau, curiositat, observació que desprèn aquesta estudiant matinera.

Ancorats en el masclisme. Un decàleg de masculinitat mexicana

Si les dones mexicanes estan ancorades en el masclisme, no es pot dir menys del homes que, mecànicament, reprodueixen els esquemes tradicionals de relació. O sigui que aquesta sèrie de notes sobre el masclisme a Mèxic no es podia tancar sense un:

Decàleg -o cruel retrat- del pare mexicà de classe mitja alta urbana.

1-Utilitzaràs trajos comprats als outlets de les clàssiques ciutats de compres gringas: San Antonio (Texas), San Diego (California). Habitualment et quedaràn un pel massa grans per la teva constitució més aviat baixeta i grassoneta. Portaràs una samarreta imperio sota la camisa. Tindràs predilecció pels marrons i els verds, també en camises i corbates.

2-Aniràs impecablement afaitat, com d'anunci de Gilette. Sovint, lluiràs bigoti, perfectament ben retallat. De vegades et posaràs gomina al cabell , i quan ho facis, no n'estalviaràs.

3-Faràs servir el cotxe "de luxe" de la família, i deixaràs el cotxe familiar a la dona. El models preferits seran els americans, però l'estrella serà el wolkswagen jetta de gamma alta.

4-Si tens un càrrec mitjà de l'administració o la para-administració, la teva feina estarà subjecta als humors de la variabilitat política mexicana, amb el punt àlgid que suposa, cada sis anys, les eleccions presidencials i la conseqüent renovació de totes les cúpules i càrrecs mitjans associats. En època d'eleccions presidencials, per tant, hauràs de vigilar especialment la teva hipertensió arterial, i el ritme cardíac. De fet, durant els mesos posteriors a les eleccions hi ha un augment d'infarts entre els teus col·legues.

5-Si treballes al sector financer, de serveis, o a la indústria, el teu lloc de treball ballarà al so dels dos primers inversors exteriors: els Estats Units i Espanya (la Madre Patria). És probable que la teva formació i preparació deficients et facin patir quan en l'empresa entrin nous socis.

6-Portaràs un tren de vida alt, probablement per sobre de les teves possibilitats: la teva condició de mascle t'hi obliga. Cotxes, vacances al Nadal (viatge a les platges de Mèxic, als Estats Units, o a Europa, que dona més pedigree), dues o tres targetes de crèdit, capricis per a la dona, estudis per als fills.

7-A casa no bellugaràs un dit.

8-Seguiràs amb passió el futbol mexicà i espanyol. També t'agradarà el beisbol, la boxa, els toros, i, en menor mesura, les baralles de galls.

9-Aniràs a les cantinas, a menjar i fer una copa amb els amics. Beuràs força cervesa i tequila. També acostumaràs a fer alguna trapelleria als table dance.

10-Seràs molt macho, i menysprearàs les dones ("pinches viejas") quan estiguis amb els amics, però sovint afluixaràs si tens una dona de caràcter.

Ancorades en el masclisme (III). Un decàleg de feminitat mexicana

Decàleg -o cruel retrat- de la mare mexicana de classe mitja alta urbana.

1-No posaràs un peu al carrer sense estar perfectament ben empolainada. Tindràs gust per als trajos jaqueta o els vestits cenyits, encara que el teu cos mostri abundosos "michelins". És probable que el teu cos en mostri algun, perquè vius en el país que més litres de refresc per habitant i any consumeix al món (per davant d'Estats Units). Els teus colors preferits seràn el negre, el marró, el verd, i el rosa.

2-Et maquillaràs molt. Molt. Això inclou coloret, ulls, llavis. Et retocaràs el maquillatge en públic, sense cap problema, i en els llocs més variats: al pesero (tot i que aquesta és una especialitat més pròpia de les classes populars), al cotxe, al carrer, a la taula del restaurant on has quedat amb les amigues. No t'incomodarà fer-ho davant un home. Deixaràs ben tacats de maquillatge els gots, els filtres dels cigarrets, i les galtes de la gent que petonegis.

3-Et perfumaràs exageradament, òbviament amb colònies de marca reconeguda. Tindràs preferència per als perfums molt penetrants i dolços.

4-Utilitzaràs, en els teus desplaçaments, el cotxe familiar (estil Voyager). Faràs servir sempre que sigui possible el valet parking.

5-Adoraràs els productes gringos, i veneraràs els productes europeus, que aniràs a cercar a les exclusives botigues de Polanco, o al Palacio de Hierro (el Corte Inglés Local).

6-Malcriaràs els teus fills, que tindran més del que necessiten. Els sobreprotegiràs exageradament. Potser cal comprendre't: vius al DF, i tens por per ells, a vegades.

7-No qüestionaràs l'opinió del teu home en públic. Sabràs, però, ser molt cruel amb ell en alguna explosió de rebel·lia que reafirmi la teva feminitat, i la seva masculinitat.

8-No faràs gaires tasques domèstiques (per això ja tens minyona a casa, a qui pagaràs uns 10 euros per jornada completa). Les tasques que facis però, les faràs molt bé: cuinar, planxar, rentar roba. Això et donarà l'impagable pedigree de bona mestressa de casa.

9-Passaràs per sobre les infidelitats del teu home, ja que paga les targes de crèdit que fas servir, és prou carinyós amb tu i els nens, i al cap i a la fi, és un home.

10-Recorda sempre que ets una dona, i que actuaràs sempre d'acord amb el model propi del teu sexe i condició, sota pena o perill de ser menyspreada, marginada o violentada si no ho fas.

Fotos: wikipedia, flatrock.org.nz

Ancorades en el masclisme (II): festeig i estripades

Quina és la reacció de les dones mexicanes quan descobreixen que han nascut en el país dels machos més machos?

La gran majoria ni se n'adonen, òbviament. Fan la seva vida, procuren tirar endavant, cadascuna amb les seves circumstàncies. L'Indiano voldria fer referència a dues versions de l'actitud de les dones enfront el masclisme predominant:

Una bona part s'hi adapta, i prova de treure'n el major profit possible.

Un bon exemple són les convencions socials de festeig al Mèxic que millor va conèixer l'Indiano (classe mitja al il·lustrada i urbana). La cosa, ben curiosa per a paràmetres europeus, va així:

El fadrí, habitualment, anirà a casa la pubilla, es presentarà formalment, i li assegurarà als pares que tornarà la pubilla a casa, al cap d'unes hores.


Durant aquestes hores, i en totes les ocasions en què surtin, observarà les regles bàsiques següents:

1- Obrirà la porta del cotxe de la pubilla, i la tornarà a tancar suaument.

2- En arribar a lloc, sortirà del cotxe, correrà cap a l'altra banda, i li obrirà la porta a la pubilla.

3- En arribar al restaurant, els pardalets s'asseuran de costat, i no de cara.

4-Pagarà el sopar. De fet, pagarà totes les despeses durant tot el festeig, sense exclusions, i només amb l'excepció que ella vulgui fer un gest.

5- Acompanyarà la pubilla a casa seva, i desitjarà bona nit als pares.


Hi ha altres convencions de la relació diària home-dona que val la pena assenyalar, com per exemple que un home caminant pel carrer amb una dona, sempre ocuparà la part de la vorera més pròxima al carrer, o que un home, quan intueixi que ella acosta la ma al paquet (de tabac), s'afanyarà a presentar-li la flama del seu encenedor (que durà a sobre encara que no fumi, justament per aquestes eventualitats).

Masclisme o cortesia? Discussió oberta, però convenció social en qualsevol cas.

L'Indiano encara recorda divertit la cara d'esfereïment amb què la noia mexicana que festejava va acollir la seva proposta de fer un "pot comú" per fer una sortida de cap de setmana. Recuperada de l'ensurt, es va avenir a fer el pot, però el festeig es va acabar després d'aquell cap de setmana.

L'altre model de reacció al masclisme que a l'Indiano l'interessa esmentar és el de la rebel·lió estripada. Així, no resulta inhabitual, de tant en tant, viure escenes pròpies dels culebrones que tant agraden a una i altra banda de l'Atlàntic. Enmig d'un restaurant, una dona que s'aixeca bruscament de la taula i s'escridassa amb el seu fadrí, l'acusa de "poc home" (A Mèxic no hi ha pitjor insult o insinuació, és clar), i surt iradament per la porta, per exemple.

Res millor que Paquita la del Barrio com a arquetip d'aquesta mena de rebel·lió. Si anéssiu algun dia a Mèxic D.F., una visita al local on canta en directe resulta una experiència imprescindible i inoblidable. Aquí n'hi ha dues perles

Ancorades en el masclisme (I)

Ancorades en el masclisme.

Així viuen una bona part de les dones mexicanes, en el país més masclista que va conèixer l'expatriat.

Ancorades no vol dir sempre sotmeses, resignades o ocultes. Però com un eixam de barques lligades a un mort, les dones mexicanes no tenen més remei que enfrontar les tempestes de la vida diària, les petites coses, els seus projectes vitals, les seves aspiracions, tenint com a referència un masclisme pregon que les enfonsa, les sacseja quan s'hi rebel·len. Les dones mexicanes neixen amb una pesada bola espinada de ferro lligada als peus.

No parlem ja de les ultrafamoses -i desconegudes- víctimes dels territoris sense llei de la frontera nord. Tant nombroses que se n'ha perdut el compte. 300? 400? Això a Ciudad Juárez, però a Tijuana, Matamoros, o Laredo?

No cal potser que parlem de fredes estadístiques oficials de violència intrafamiliar, o de la curiosa jurisprudència de la Suprema Corte de Justicia de la Nación (l'equivalent del Tribunal Supremo espanyol), segons la qual:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”.

No cal que en parlem gaire, de les obvietats.

A l'Indiano l'interessa més parlar de la quotidianitat dels cercles de classe-mitja-urbana-llegida-i-moderna, on, per exemple, resulta molt extrany -i mal vist, perquè no dir-ho- que una noia soltera vagi a viure sola.

Parlem d'un país on "no toca" que les solteres vagin al ginecòleg, on la rentadora no renta, i per tant les bones mestresses de casa han de rentar a ma.

Parlem de les reveladores expressions de la llengua diària. El Día de las Madres (el 10 de maig) tothom deixa la feina al migdia, i fa grans reunions amb la família per homenatjar les mares. Aquell dia, les mares són les reines per un dia: sel's fan festes, regals, es lloguen mariachis perquè els toquin cançons....

Al mateix temps, però, "madre" i els seus derivats, serveixen per renegar, maleïr, insultar, amenaçar: te voy a dar en toda la madre; te voy a madrear (et fotré una pallissa); le dió un madrazo (cop), una madriza (pallissa), ¡Ni madres! (Ni de broma); i la preclara, i significativíssima: "me vale madres" (se me'n refot). Aixó sí, quan alguna cosa està molt bé, en canvi, s'acostuma a dir, amb alegría, que "Está padre", o fins i tot "Padrísimo".

Parlem d'aquell dia en què l'expatriat, pocs mesos després d'haver arribat a l'altiplà, assegut a la saleta d'espera d'un edifici oficial, va mirar distretament un cartell llampant clavat a la paret. Al centre, una noia embarassada, el cabell curt, l'aire modern, la panxa enorme, feia una pausa la seva feina de secretaría mirant directament l'observador del cartell.

A sota, en grans lletres grogues majúscules hi deia alguna cosa així: "El Presidente Fox lo ha reafirmado: en la Administración Pública Federal, está prohibido solicitar certificados de no embarazo para acceder a un puesto de trabajo".