Perquè ha estat la paraula més escoltada i repetida aquest estiu.
Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:
-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?
Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:
-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?
I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.
22.8.11
Rules, un placer clásico
Quan a finals de maig varem organitzar amb una colla d'amics l'anada a Londres per veure la final de Wembley contra el Man. United, semblava obligat preguntar a una autèntica mestra de la matèria, la Cris, referències de bons llocs per anar a gaudir de la gastronomia britànica -sí, hi ha gastronomia britànica, i por ser excel·lent!-. Val a dir que la colla d'amics és del morro fi, i que les recomanacions havien de ser de categoria.
La Cris no només em va passar un llistat impressionant de llocs per triar, sino que em va oferir fer una crònica de la visita al local triat per ser publicada al seu meravellós i hipervisitat blog culinari, The Crazy Tea Party.
Aquí la teniu: Rules, un placer clásico
La Cris no només em va passar un llistat impressionant de llocs per triar, sino que em va oferir fer una crònica de la visita al local triat per ser publicada al seu meravellós i hipervisitat blog culinari, The Crazy Tea Party.
Aquí la teniu: Rules, un placer clásico
Foto: Berenguer Camps
21.7.11
"El meu home no fa res..."
La Indianeta i l'Atila estrenen una preciosa caseta de fusta que els ha regalat l'àvia, amb tot el que s'espera d'una caseta: estança polivalent de 2x2m, porxo, finestra, cuineta, taula, cadiretes, plats, joguines, i plantetes al porxo, és clar..
La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:
-Indianeta, escolta, com va la neteja?
-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."
I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.
La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:
-Indianeta, escolta, com va la neteja?
-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."
I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.
8.7.11
Vinyes, vi, Avi, vida
L'Eduard Segarra em porta alegria en un divendres especial: cada 8 de juliol em recordo del meu avi, i espero que així ho pugui fer fins que jo mateix acluqui els ulls. Cada passa que dóno porta la referència del seu exemple.
A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.
Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
--------------------------------------------------------------------------------
Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
Foto: joewillis.co.uk
A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.
Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
--------------------------------------------------------------------------------
Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
Foto: joewillis.co.uk
5.7.11
Taxis i pluja
Un migdia de tardor, any 2002, Mèxic DF.,
Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:
1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".
2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).
3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".
No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.
-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.
-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...
-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.
Yo voy caminando, dic, agosarat.
Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.
Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.
Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:
1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".
2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).
3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".
No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.
-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.
-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...
-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.
Yo voy caminando, dic, agosarat.
Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.
Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.
20.6.11
Qui ha estat l'Antonieta?
Qui ha estat l'Antonieta?
L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.
L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.
Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.
Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:
-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...
-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)
Foto: cancalo.blogspot.com
L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.
L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.
Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.
Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:
-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...
-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)
En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:
La seva passió pels nens, que eren els dels altres.
El delit per les coses dolces.
I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...
A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.
Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011
P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.Foto: cancalo.blogspot.com
16.6.11
Graupera, de nou
Graupera, Jordi, de nou, té la qualitat per expressar un cert pensament de manera directa i clara. Publica "Avergonyiu-vos" el 21 de maig, dies abans de la vergonyant jornada d'ahir. Faig extracte d'algun fragment de l'article i us convido a reflexionar-hi:
"Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut (...)
Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se (...)
Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? (...) Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares?
(...) Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya."
Ah, i per acabar, us passo el video d'una entrevista que li van fer el 2007.
"Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut (...)
Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se (...)
Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? (...) Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares?
(...) Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya."
Ah, i per acabar, us passo el video d'una entrevista que li van fer el 2007.
8.6.11
"Quid pro Quo", o "Do ut des"?
Els latinajos que vaig aprendre per via paterna sempre m'han interessat i encuriosit. Igual que hi ha gent que quan es jubila es dedica a pintar, jo quan em jubili (tal i com van les coses, buff, probablement als 70) vull fer un curs de Dret Romà, fantàstica i apassionant matèria -ho dic sense ironia-.
L'altre dia amb el meu progenitor discutíem sobre les subtils diferències entre "Quid pro quo" i "Do ut des".
I la conclusió a la que varem arribar és que, igual que el llatí va derivar en les diferents llengües romàniques, una mateixa expressió del Dret Romà s'utilitza amb sentits diferents als països llatins i als anglosaxons.
El terme "quid pro quo", en els països llatins, és usat com a malentès, o, "donar gat per llebre", i en canvi, en els països anglosaxons, es fa servir en el sentit que fem servir nosaltres el "do ut des": jo et dono segons tu em donis.
Mireu la referència que se'n fa a la wikipèdia en castellà,
i a la wikipèdia en anglès.
La discussió amb el meu estimat progenitor arrenca del record de "El silenci dels anyells" -qu ha fet 20 (!) anys- en què l'Hannibal Lecter s'ofereix a col·laborar amb la Clarice Starling, a canvi de informació sobre la seva vida privada. "Quid pro quo", va repetint el caníbal, en l'ús anglosaxó de l'expressió.
Preguntes:
Si l'Hannibal Lecter fos català, diria "Do ut des"? O la versió doblada hauria de dir "Do ut Des"?
Potser descobrirem algun lector del blog apassionat del Dret Romà, a qui convido a que hi digui la seva!
L'altre dia amb el meu progenitor discutíem sobre les subtils diferències entre "Quid pro quo" i "Do ut des".
I la conclusió a la que varem arribar és que, igual que el llatí va derivar en les diferents llengües romàniques, una mateixa expressió del Dret Romà s'utilitza amb sentits diferents als països llatins i als anglosaxons.
El terme "quid pro quo", en els països llatins, és usat com a malentès, o, "donar gat per llebre", i en canvi, en els països anglosaxons, es fa servir en el sentit que fem servir nosaltres el "do ut des": jo et dono segons tu em donis.
Mireu la referència que se'n fa a la wikipèdia en castellà,
i a la wikipèdia en anglès.
La discussió amb el meu estimat progenitor arrenca del record de "El silenci dels anyells" -qu ha fet 20 (!) anys- en què l'Hannibal Lecter s'ofereix a col·laborar amb la Clarice Starling, a canvi de informació sobre la seva vida privada. "Quid pro quo", va repetint el caníbal, en l'ús anglosaxó de l'expressió.
Preguntes:
Si l'Hannibal Lecter fos català, diria "Do ut des"? O la versió doblada hauria de dir "Do ut Des"?
Potser descobrirem algun lector del blog apassionat del Dret Romà, a qui convido a que hi digui la seva!
6.6.11
Sempre he anat amb Grècia
És sabut que els del Rea..., els filòsofs alemanys, vull dir, tenen mal perdre. Sobretot el Karl Marx. Fora de joc? Bestieses!
Monty Python - International Philosophy per Dwiggy
Grans grans grans Monty Python. Sempre em feu passar grans estones. Gràcies!
Monty Python - International Philosophy per Dwiggy
Grans grans grans Monty Python. Sempre em feu passar grans estones. Gràcies!
24.5.11
Soroll de vaca
3:40h
-Mamà! Mamà!Mamà!
Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.
-Hola amor, què passa?
-Aquest soroll de vaca em fa por...
-Quin soroll?
De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.
-Mamà! Mamà!Mamà!
Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.
-Hola amor, què passa?
-Aquest soroll de vaca em fa por...
-Quin soroll?
De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)