Tamaliza

Una de les millors coses de la cultura mexica és la d'aprofitar qualsevol excusa per fer tripades i festes. En això les similituds amb la Madre Patria són notables, val a dir. Les diferències essencials són els ingredients i els sufixos per denominar les grandes bouffes . Així, el que a la Dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor acaba amb "-ada" (costellada, calçotada...), a l'Altiplà acaba amb "-iza". Efectivament, no és inhabitual, per exemple, que en alguna casa et convidin a fer una "taquiza" (consistent en menjar "tacos" pels descosits).

Si alguna d'aquestes bacanals gastronòmiques destaca en aquestes dates de febrer, però, és el de les "tamalizas". El dia de la Candelera (la tradició indica que aquell a qui li toqui la figureta el dia de reis, menjant tortell, ha de pagar la tamaliza de la Candelera), s'organitzen uns esmorzars pantagruèlics (a la feina si cal, cap problema), consistents en menjar tamales. I què son els tamales? Doncs una bomba consistent en pasta de blat de moro farcida d'alguna cosa salada (carn de porc, de pollastre, gairebé sempre amb chile picant), o dolça (fruita, xocolata). Aquesta massa farcida es cou al vapor embolicada en fulla de blat de moro o de plàtan.

L'Indiano ha de confessar que els tamales mai no van ser sant de la seva devoció, però donat que per dos anys va haver de pagar als companys de feina la tamaliza, gaudia dels tamales més primets, de porc amb salsa verde, que encarregaven a la Juanita, una secretària -perdó, una institució- de les oficines de la Seguretat Social Mexicana, que tot ho feia.

La Juanita, autèntic personatge, baixeta, cabell curt, somriure sempre a punt, mirada misteriosa, complementava el seu sou migrat (uns 250 euros al mes) venent tamales, cafè, plantes per a decorar els despatxos, brodats...Un fantàstic exemple del que a l'altiplà anomenen eufemísticament "economía informal", és a dir, de com la bona gent treballadora i emprenedora es busca la vida per complementar uns sous de misèria.

L'Expatriat sempre sabia que la Juanita tindria a punt el seu café de olla tal com a ell li agradava. El dia que va decidir acabar l'aventura a l'Altiplà, la Juanita va ser una de les que va venir a acomiadar-se al despatx. Li va portar, en una noteta, la recepta del cafè que tantes vegades, sense èxit li havia demanat. Probablement encara hi deu faltar algun ingredient -secret és clar-, però deia així:

"1 lt. de agua
120 gr. de café molido
1 Rama de canela
3 clavos de olor
90 gr de piloncillo picado (és a dir, sucre moreno)

Se prepara combinando los ingredientes sin el cafe y poniendo la olla al fuego, cuando hierve se le agrega el cafe y se apaga, se cuela."



Fotos: nibblekibble.com; Cintli Luna i chazz28 a flickr.com

N.

Aquella vesprada de juny de fa... aquest any el nostre nombre màgic, sense dir-nos gaires coses, varem parlar, i tant:



I avui, perquè és un dimarts qualsevol, i no celebrem res, celebro poder-te escriure i dedicar-te música sense haver de trucar a la ràdio al programa de "discos solicitados".



T'estimo. No cal que ho digui gaire fort, ni amb excés de tipografia. No ens escauria, oi? Punt. I seguit...

Sopa de tortilla, o Proust altiplanenc

En aquelles dates de gener, a l'altiplà, les matinades eren deliciosament fredes (uns 5ºC), i de bon matí donava gust sortir amb un bon abric, que només era necessari durant un parell de mesos. Les ventades deixaven un cel netíssim de pol·lució, i la llum del tròpic ho feia resplendir tot. Entre gener i febrer, de fet, en aquells dies brillants i freds, s'arribava a donar el miracle que la vall completa quedés com una patena, i pujant al terrat de casa, veiéssis els majestuosos Popo i Izta, oest enllà, perpètuament nevats.

Com que a l'altiplà les oficines no tenen calefacció, l'expatriat tenia la previsió de fer servir mitjons de trekking per a no quedar-se amb els peus glaçats. Òbviament, els anys d'estada a l'altiplà li van ensenyar també que havia de portar un recanvi, perquè en arribar la caloreta del migdia (21º-23º C), els peus bullien.

Però era tot arribant a casa, al vespre, que venia el gran moment: el de degustar la millor sopa d'hivern de les que es fan i es desfan (excepte l'escudella de nadal de les àvies catalanes, òbviament). El nom és sorprenent i equívoc: "Sopa de tortilla". Sant Google us farà a mans moltes versions de receptes, però la recepta ràpida (ja em perdonaran els puristes) és aquesta.

A un plat de brou normal ben calent (sortint de l'olla) hi afegiu, en aquest ordre, el següent:

-una cullerada de sofregit de ceba i tomàquet,

-una mica del picant que més us agradi (pels valents). L'Indiano encara ara fa servir el chile pasilla, suau, amb un perfum dolç deliciós,

-unes tires de tortilla de blat de moro torrades (les tortillas es troben a molts supers, i es poden tallar a tires i posar a torrar amb unes gotes d'oli a la paella),

-un quart d'alvocat tallat longitudinalment,

-un bon raig de suc de llimona,

-una culleradeta de nata líquida espessa (tipus sour cream),

-un pessic de formatge ratllat, o uns daus de formatge fresc.

El resultant és una versió mexica de la magdalena proustiana, que combina magníficament amb dies d'hivern fred, sec i tramuntana...i una bona copa de Clos Floresta.

Fotos: @let@ i rannaverde, a flickr.com

Cansat

De tants morts, cohets i tancs, de tant patiment, sí.

I cansat, sobretot, de tant absurd, reiterat, ridícul maniqueisme. Ara resultarà que el que tenen tancs són "els dolents", i els que tenen pedres i cohets són "els bons"? És a dir, tenir un potencial militar inferior et dóna la raó?

Cansat de repetir obvietats, com que un dia després de proclamar-se com a estat independent, Israel va haver de defensar-se de l'atac simultani de cinc veïns àrabs, que varen ser els primers a negar una solució imperfecte, és veritat, -la de dos estats separats- que anys després continua sent la millor solució.

Cansat d'aquesta lògica violenta que emmetzina els dos bàndols i alimenta la indústria de guerra.

Cansat de finançar amb els meus diners les corrupteles i els fanatismes de la ANP i de Hamás, respectivament.

Cansat de la desgraciada i freda llei del talió israeliana, que no tan sols no els ha permès viure en pau, sinó que ha alimentat les antipaties contra la seva justa causa. Israel va ser la solució a un problema europeu, i Israel, 60 anys després de la seva creació, ha d'anar més enllà dels seus mites fundacionals.

Cansat de bell antuvi de l'agror del debat que pugui provocar aquest escrit, però és clar, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

He vist massa vegades com acusaven el meu país petit de ser l'origen de tots els mals, com per no sentir simpatia per altres "països de merda".

http://www.paisdemierda.org/

Un tap de suro

Hola sóc l'Avi , Indianeta, ja veus, m'han explicat que avui que t'havies llevat amb el dia una mica girat.

Però, tot entrant al restaurant, has vist la meva humanitat emmig del fum i has corregut cap a mi dient, "Ái !, Ái!".

I amb el tap de suro de la bona ampolla de vi blanc ja oberta, aquesta fresca ampolla de vi que ha engrescat l'espera -perquè sempre arribeu tard, manoi?- hem començat a jugar.

Jo amagava el tap darrera l'orella, o bé a la butxaca, i em feia el distret, i tu furgaves i me l'agafaves. Jo, amb gran dosi de teatre, em sorprenia que el tap hagués desaparegut, i t'inquiria per saber on l'havies amagat.

I tu, a la falda de la Rosa, amb el tap de suro amagat entre les mans, l'amagaves amb rialles incontenibles.

Mai un tap de suro va donar tant per la felicitat d'una nena, d'un avi, i d'un pare observador, meravellat, entendrit, amb el cor exultant de veure en seu pare fer d'avi.

Hi ha senzilles receptes per a reconciliar-se i rearrelar-se a Barcelona. Taps de suro, i passejades sota el sol de tarda d'hivern, arran de mar, a la Barceloneta.

Un dia de Rodriguez invers (II)

Diumenge, dies de Nadal. Avui l'Indiano afronta un d'aquells dies tant temuts pels mascles de qualsevol condició i edat: quedar-se amb els nens sol tot un matí. L'últim precedent remarcable es va saldar amb èxit, però ja se sap que això no és garantia de res.

7:15 Sona el despertador de la N. L'Indiano es desperta, la N. dorm.


7:16 La N. apaga el despertador.


7:18 El despertador de la N. torna a sonar. L'Indiano renega. La N. dorm.


7:19 La N. apaga el despertador, es lleva, i es prepara pel seu matí de tortells i panettones.

8:15 La N. surt per la porta, l'Indianet (des d'ara l'anomenarem Atila) es desperta, i crida "abba, abba!" (aigua), la Indianeta crida "Quero dormir!". L'Indiano agafa a coll els 13 kg. d'Atila i els posa a la trona.

8:20 Mentre li preparaven les farinetes, l'Atila ha estirat amb la punta dels ditets el plat del seu pare i ha agafat la torrada de pagès amb oli i sal que hi havia a sobre. S'esforça amb les seves dues mans i les seves quatre dents a arrencar un bocí de la presa gegant, que li tapa la cara.

8:21 L'Atila es queixa amargament que el seu pare li hagi arrabassat la torrada, i només accedeix a fer les paus quan la comparteix amb ell. I així, a cop d'obrir la boca com una bústia, va endrapant bocins de pa, cullerades de farinetes, i glopets de suc de poma. S'anima també a provar un formatge de cabra de Múrcia , que el seu pare li va donant a bocinets amb l'orgull de qui comença a educar el paladar del seu nano.

8:30 La Indianeta crida "MaPa!" (que és una crida molt ben trobada a algun dels seus progenitors -o tots dos, qui sap-).

8:35 Mentre li eixuga el culet a la Indianeta, que amb l'ajuda d'un tamboret ja sap fer pipí al water, l'Indiano sent el soroll del plat que l'Atila ha tirat a terra. Per sort és de plàstic. Quan li diuen "Atila no!", somriu, i assenyalant el seu pare amb el dit, li diu "no, no!". La imitació que fan d'ell fa esclafir l'Indiano de riure, i afronta amb millor disposició la tasca de recollir el plat i les restes de pa de sota la taula. Perquè els plats dels nens sempre van a parar sota la taula?

8:45 Després d'esmorzar educadament i gairebé autònomament, la Indianeta reclama al seu pare, que està canviant un bolquer del petit, que vol fer un puzzle. L'Indiano li diu que sí mentre observa amb satisfacció que l'Atila ha fet una caca tant contundent com el seu sobrenom, sòlida, formosa, sense rastre de descomposició, i no gaire pudenta. L'Indiano mai no hagués pensat que una caca fos digna de ser admirada.

9:10 L'Indiano s'asseu, per fi, a assaborir el te de nadal que tant li agrada. Els churumbeles juguen al seu aire des de fa cinc minuts. Se sent el silenci de la Indianeta fent del puzzle a la sala i el soroll de l'Atila a l'habitació. Cansat de copejar el trenet de joguet sense que aquest digui res (ahir, sense que ell ho sabés, els pares li van treure les piles), l'Atila, remenant el cul com un gran rèptil, gateja amb una energia i velocitat insospitades cap a la sala.

9:11 Des de la cuina se sent que la Indianeta crida "Tila, no!", i es posa a bramar, i al cap d'uns segons se sent el soroll de puzzle esbarriat.

9:12 Mentre l'Indiano intenta consolar la Indianeta, l'Atila ha superat la barrera de seguretat que protegeix l'avet de Nadal, s'ha posat dempeus agafant-se a un gerro, ha agafat dues boles de decoració de l'arbre, les ha esclafit a terra, i ara mateix estira amb energia un dels cables de llumetes.

9:30 L'Indiano s'ha conformat amb mitja tassa del seu te de Nadal, ha abrigat desmesuradament els seus dos petits (no fos cas que es refredessin), i ha sortit a passejar amb ells. La Indianeta està entusiasmada amb la idea de pujar a l'apabus, i l'Atila dorm ben lligat al cotxet el seu merescut son de guerrer després de la ràtzies matinals. Quan arriben a una zona de vianants, pare i filla juguen al "trapa Tila", joc que consisteix en empènyer el cotxet del rei dels Huns i veure qui l'atrapa primer. L'Atila, que s'ha despertat, es pixa de riure. Sort que porta bolquers. Arriben a la parada de l'apabús tot just a temps d'agafar-ne un que els va bé. La conductora es mira els churumbeles amb tendresa. Potser pensa en els seus, que deu haver deixat a casa, avui, diumenge.

10:00 La Indianeta baixa de l'apabús malgrat no estar-hi gaire conforme, ja que considera que són molt poques parades, però es deixa sedduir per la perspectiva de jugar a un dels seus parcs favorits. L'Atila, gràcies al passeig en bus, torna a dormir.

10:05 L'Indiano respira l'aire de terra humida sota els arbres del parc, vora els nenúfars.

Foto: kalipedia.com ; Antonio Stoper a flickr.com

Potser Nadal

Avui a l'Indiano li han descobert aquest poema. Bon Nadal amics.

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre'n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

que s'empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s'ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol

Foto: labutxaca.cat

Tornar o no tornar, aquesta és la qüestió

En Boixeda tornà a agafar el braç del seu company i, abaixant la veu, digué:

-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...

-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!

-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."

-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.

-No ho creguis. (...) Ja veuràs: això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?

No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.




Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72

Subir para arriba, bajar para abajo

Hi ha un munt de paraules i d'expressions de la Madre Patria que sonen molt extranyes per oïdes mexicanes, i viceversa.

Així com els habitants de l'Altiplà comprenen, amb un somriure a la boca, això sí, que un peninsular coja un taxi, sense pensar que es refereix a l'acepció 31 del Diccionario de la RAE, toleren molt malament, amb una expressió de sorpresa desaprovadora o disgustada, la referència directa a una paraula tant comuna com "cul". Sí, "culo", a Mèxic, és una paraula tabú. Ni tant sols es pot emprar en diminutiu, i referint-se a un nen. S'ha de dir en tot cas, "pompas".

Per a un català de soca-rel poc acostumat a donar, en canvi, resulta sorprenent, sino ofensiu, que a l'Altiplà tothom demani que "le regalen", alguna cosa, en comptes de demanar que li donin, o li facin. Exemples: la secretaria demanant que signis uns documents: "regáleme una firma aquí, Licenciado". O bé, un convidat que vé a casa i et respon així quan li demanes què vol beure: "regálame por favor una coca de dieta (coca cola light)".

Però el que provocava una hilaritat no continguda entre els mexicas, i estimula la producció d'acudits de gallecs (allà els gallecs són els protagonistes dels acudits de ximples, com ho són els belgues a França o els de Lepe a Espanya) és la tant arrelada expressió castellana -i catalana- de pujar cap amunt i baixar cap avall. Sovint la conversa era aquesta:

-Oiga Angélica, voy a subir para arriba, a una junta (reunió) con el Licenciado González.

-Ay Lic qué bueno -somriure-, temía yo que no fuera usted a subir para abajo.

L'Expatriat sempre va pensar que si els feia tanta gràcia aquesta expressió absurdament tautològica, era perquè els devia recordar l'irrepetible Cantinflas, cada dia de més actualitat en aquest món nostre de bojos.

Tànatos i Bossanova

Durant les llargues setmanes de feina a Sao Paulo, la Nova York de pobres, l'Expatriat va tenir temps d'aprendre alguns conceptes clau per a sobreviure en aquell món de consultor expatriat que estrenava.

Aquell món, ho va aprendre molt ràpid, era dur. Eternes jornades de feina, que començaven amb reunions a primera hora, llarguíssimes esperes en saletes, cafè rera cafè, per encarar visites normalment improductives. I després, a la tarda, reunions internes, trobades al bussiness centre de l'aparthotel que era casa seva durant setmanes, mesos. Al vespre, esgotat, s'asseia al sofà, i, mentre sentia el gotejar neguitejant de l'aparell de l'aire condicionat en mal estat, mirava la carta del room service i hi trobava l'habitual club sandwich, i posava la televisió...

Fins que va veure que aquell no era el camí. I, gràcies al seu amic J., català com ell, expatriat des de feia anys, i amb moltes hores de vol, va trobar tres eines per a fugir del Tànatos:

1- Els daus de mozzarella arrebossada acompanyant una cervesa. Un aperitiu insuperable i irrepetible, a alguna de les terrasses de Jardins, un dels barris pijos de Sao.

2- Les caminades. Només caminant pots pensar amb llibertat, ordenar els maldecaps, i sobretot, només caminant pots conèixer, familiaritzar-te i fins i tot estimar-te els llocs on estàs expatriat. I si te'ls estimes, potser la melangia de l'enyor de la somiada Barcelona no serà tant punxaguda.

3-La bossanova. Perdó: la BOSSANOVA. Un cóctel musical insuperable per a combatre el Tànatos. Un equilibri de delicadesa, ritme, suavitat, passió sedosa, rauxa equilibrada.

Si alguna música neteja l'esperit, relaxa, acarona, és aquesta. Encara avui, i per sempre, quan no està fi, l'Indiano sap triar Gilberto i Jobim.

Se voce disser que eu desafino amor, Saiba que isso em mim provoca imensa dor

Só privilegiados tem ouvido igual ao seu, Eu possuo apenas o que Deus me deu

Se voce insiste em classificar, Meu comportamento de antimusical

Eu, mesmo mentindo devo argumentar, Que isto é bossa nova, Que isto é muito natural

O que voce nao sabe, nem sequer pressente, É que os desafinados também tem um coraçao

Fotografei voce na minha Rolleiflex, Revelou-se a sua enorme ingratidao

Só nao poderá falar assim do meu amor, Este é o maior que voce pode encontrar, viu

Voce com a sua música esqueceu o principal, Que no peito dos desafinados, No fundo do peito bate calado, Que no peito dos desafinados, Também bate um coraçao.