Un dia de Rodriguez invers (II)

Diumenge, dies de Nadal. Avui l'Indiano afronta un d'aquells dies tant temuts pels mascles de qualsevol condició i edat: quedar-se amb els nens sol tot un matí. L'últim precedent remarcable es va saldar amb èxit, però ja se sap que això no és garantia de res.

7:15 Sona el despertador de la N. L'Indiano es desperta, la N. dorm.


7:16 La N. apaga el despertador.


7:18 El despertador de la N. torna a sonar. L'Indiano renega. La N. dorm.


7:19 La N. apaga el despertador, es lleva, i es prepara pel seu matí de tortells i panettones.

8:15 La N. surt per la porta, l'Indianet (des d'ara l'anomenarem Atila) es desperta, i crida "abba, abba!" (aigua), la Indianeta crida "Quero dormir!". L'Indiano agafa a coll els 13 kg. d'Atila i els posa a la trona.

8:20 Mentre li preparaven les farinetes, l'Atila ha estirat amb la punta dels ditets el plat del seu pare i ha agafat la torrada de pagès amb oli i sal que hi havia a sobre. S'esforça amb les seves dues mans i les seves quatre dents a arrencar un bocí de la presa gegant, que li tapa la cara.

8:21 L'Atila es queixa amargament que el seu pare li hagi arrabassat la torrada, i només accedeix a fer les paus quan la comparteix amb ell. I així, a cop d'obrir la boca com una bústia, va endrapant bocins de pa, cullerades de farinetes, i glopets de suc de poma. S'anima també a provar un formatge de cabra de Múrcia , que el seu pare li va donant a bocinets amb l'orgull de qui comença a educar el paladar del seu nano.

8:30 La Indianeta crida "MaPa!" (que és una crida molt ben trobada a algun dels seus progenitors -o tots dos, qui sap-).

8:35 Mentre li eixuga el culet a la Indianeta, que amb l'ajuda d'un tamboret ja sap fer pipí al water, l'Indiano sent el soroll del plat que l'Atila ha tirat a terra. Per sort és de plàstic. Quan li diuen "Atila no!", somriu, i assenyalant el seu pare amb el dit, li diu "no, no!". La imitació que fan d'ell fa esclafir l'Indiano de riure, i afronta amb millor disposició la tasca de recollir el plat i les restes de pa de sota la taula. Perquè els plats dels nens sempre van a parar sota la taula?

8:45 Després d'esmorzar educadament i gairebé autònomament, la Indianeta reclama al seu pare, que està canviant un bolquer del petit, que vol fer un puzzle. L'Indiano li diu que sí mentre observa amb satisfacció que l'Atila ha fet una caca tant contundent com el seu sobrenom, sòlida, formosa, sense rastre de descomposició, i no gaire pudenta. L'Indiano mai no hagués pensat que una caca fos digna de ser admirada.

9:10 L'Indiano s'asseu, per fi, a assaborir el te de nadal que tant li agrada. Els churumbeles juguen al seu aire des de fa cinc minuts. Se sent el silenci de la Indianeta fent del puzzle a la sala i el soroll de l'Atila a l'habitació. Cansat de copejar el trenet de joguet sense que aquest digui res (ahir, sense que ell ho sabés, els pares li van treure les piles), l'Atila, remenant el cul com un gran rèptil, gateja amb una energia i velocitat insospitades cap a la sala.

9:11 Des de la cuina se sent que la Indianeta crida "Tila, no!", i es posa a bramar, i al cap d'uns segons se sent el soroll de puzzle esbarriat.

9:12 Mentre l'Indiano intenta consolar la Indianeta, l'Atila ha superat la barrera de seguretat que protegeix l'avet de Nadal, s'ha posat dempeus agafant-se a un gerro, ha agafat dues boles de decoració de l'arbre, les ha esclafit a terra, i ara mateix estira amb energia un dels cables de llumetes.

9:30 L'Indiano s'ha conformat amb mitja tassa del seu te de Nadal, ha abrigat desmesuradament els seus dos petits (no fos cas que es refredessin), i ha sortit a passejar amb ells. La Indianeta està entusiasmada amb la idea de pujar a l'apabus, i l'Atila dorm ben lligat al cotxet el seu merescut son de guerrer després de la ràtzies matinals. Quan arriben a una zona de vianants, pare i filla juguen al "trapa Tila", joc que consisteix en empènyer el cotxet del rei dels Huns i veure qui l'atrapa primer. L'Atila, que s'ha despertat, es pixa de riure. Sort que porta bolquers. Arriben a la parada de l'apabús tot just a temps d'agafar-ne un que els va bé. La conductora es mira els churumbeles amb tendresa. Potser pensa en els seus, que deu haver deixat a casa, avui, diumenge.

10:00 La Indianeta baixa de l'apabús malgrat no estar-hi gaire conforme, ja que considera que són molt poques parades, però es deixa sedduir per la perspectiva de jugar a un dels seus parcs favorits. L'Atila, gràcies al passeig en bus, torna a dormir.

10:05 L'Indiano respira l'aire de terra humida sota els arbres del parc, vora els nenúfars.

Foto: kalipedia.com ; Antonio Stoper a flickr.com

Potser Nadal

Avui a l'Indiano li han descobert aquest poema. Bon Nadal amics.

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre'n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

que s'empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s'ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol

Foto: labutxaca.cat

Tornar o no tornar, aquesta és la qüestió

En Boixeda tornà a agafar el braç del seu company i, abaixant la veu, digué:

-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...

-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!

-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."

-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.

-No ho creguis. (...) Ja veuràs: això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?

No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.




Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72

Subir para arriba, bajar para abajo

Hi ha un munt de paraules i d'expressions de la Madre Patria que sonen molt extranyes per oïdes mexicanes, i viceversa.

Així com els habitants de l'Altiplà comprenen, amb un somriure a la boca, això sí, que un peninsular coja un taxi, sense pensar que es refereix a l'acepció 31 del Diccionario de la RAE, toleren molt malament, amb una expressió de sorpresa desaprovadora o disgustada, la referència directa a una paraula tant comuna com "cul". Sí, "culo", a Mèxic, és una paraula tabú. Ni tant sols es pot emprar en diminutiu, i referint-se a un nen. S'ha de dir en tot cas, "pompas".

Per a un català de soca-rel poc acostumat a donar, en canvi, resulta sorprenent, sino ofensiu, que a l'Altiplà tothom demani que "le regalen", alguna cosa, en comptes de demanar que li donin, o li facin. Exemples: la secretaria demanant que signis uns documents: "regáleme una firma aquí, Licenciado". O bé, un convidat que vé a casa i et respon així quan li demanes què vol beure: "regálame por favor una coca de dieta (coca cola light)".

Però el que provocava una hilaritat no continguda entre els mexicas, i estimula la producció d'acudits de gallecs (allà els gallecs són els protagonistes dels acudits de ximples, com ho són els belgues a França o els de Lepe a Espanya) és la tant arrelada expressió castellana -i catalana- de pujar cap amunt i baixar cap avall. Sovint la conversa era aquesta:

-Oiga Angélica, voy a subir para arriba, a una junta (reunió) con el Licenciado González.

-Ay Lic qué bueno -somriure-, temía yo que no fuera usted a subir para abajo.

L'Expatriat sempre va pensar que si els feia tanta gràcia aquesta expressió absurdament tautològica, era perquè els devia recordar l'irrepetible Cantinflas, cada dia de més actualitat en aquest món nostre de bojos.

Tànatos i Bossanova

Durant les llargues setmanes de feina a Sao Paulo, la Nova York de pobres, l'Expatriat va tenir temps d'aprendre alguns conceptes clau per a sobreviure en aquell món de consultor expatriat que estrenava.

Aquell món, ho va aprendre molt ràpid, era dur. Eternes jornades de feina, que començaven amb reunions a primera hora, llarguíssimes esperes en saletes, cafè rera cafè, per encarar visites normalment improductives. I després, a la tarda, reunions internes, trobades al bussiness centre de l'aparthotel que era casa seva durant setmanes, mesos. Al vespre, esgotat, s'asseia al sofà, i, mentre sentia el gotejar neguitejant de l'aparell de l'aire condicionat en mal estat, mirava la carta del room service i hi trobava l'habitual club sandwich, i posava la televisió...

Fins que va veure que aquell no era el camí. I, gràcies al seu amic J., català com ell, expatriat des de feia anys, i amb moltes hores de vol, va trobar tres eines per a fugir del Tànatos:

1- Els daus de mozzarella arrebossada acompanyant una cervesa. Un aperitiu insuperable i irrepetible, a alguna de les terrasses de Jardins, un dels barris pijos de Sao.

2- Les caminades. Només caminant pots pensar amb llibertat, ordenar els maldecaps, i sobretot, només caminant pots conèixer, familiaritzar-te i fins i tot estimar-te els llocs on estàs expatriat. I si te'ls estimes, potser la melangia de l'enyor de la somiada Barcelona no serà tant punxaguda.

3-La bossanova. Perdó: la BOSSANOVA. Un cóctel musical insuperable per a combatre el Tànatos. Un equilibri de delicadesa, ritme, suavitat, passió sedosa, rauxa equilibrada.

Si alguna música neteja l'esperit, relaxa, acarona, és aquesta. Encara avui, i per sempre, quan no està fi, l'Indiano sap triar Gilberto i Jobim.

Se voce disser que eu desafino amor, Saiba que isso em mim provoca imensa dor

Só privilegiados tem ouvido igual ao seu, Eu possuo apenas o que Deus me deu

Se voce insiste em classificar, Meu comportamento de antimusical

Eu, mesmo mentindo devo argumentar, Que isto é bossa nova, Que isto é muito natural

O que voce nao sabe, nem sequer pressente, É que os desafinados também tem um coraçao

Fotografei voce na minha Rolleiflex, Revelou-se a sua enorme ingratidao

Só nao poderá falar assim do meu amor, Este é o maior que voce pode encontrar, viu

Voce com a sua música esqueceu o principal, Que no peito dos desafinados, No fundo do peito bate calado, Que no peito dos desafinados, Também bate um coraçao.

Güeros, Prietos i Xordis

Si alguna novel·la retrata la relació entre Catalunya i Mèxic amb un humor delirant, tendre, àcid, és , encara avui, aquesta*:

Aquell fill, no se'l deixaria prendre. No el devorarien ni la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s'enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi, Ningú dels seus no se'n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matern el cor li va fer un salt. No. L'acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà que es podria suprimir la R tranquil·lament, sense que passés res.(...)

Tanmateix la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l'ajut del pigment i de les lleis de l'herència. El fill va néixer i fou un noi, però era gairebé negre; la seva pell s'assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina, del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials (...)

Després de vint anys d'estada a Amèrica, aquell sentiment pur s'havia anat modificant. Potser en tenien la culpa els mexicans, amb la seva mania de dividir la humanitat en güeros i prietos, o potser les coses, vistes de prop, eren diferents.

El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet, com donya Xole, tenia els ullassos de l'Adela, un nas perfecte com el Natxo, i unes orelles gracioses com les de don Xema. La boca era igual que la d'una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s'assemblava a la d'un cosí que havia mort a Tixla, feia dos anys. Llàstima de color...

Per presumir davant del metge i de la infermera, donya Xole digué:

-Tan blanca com és la seva mare!

I, girant-se cap al seu gendre afegí:

-¿Que hi ha algun prieto a la seva família senyor Joan?

Acordaren de seguida que allò era transitori, i que el nen s'aclariria amb la creixença, a base d'ensabonades i de tenir-lo sempre a l'ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l'emoció de la seva paternitat li treia l'esma d'obrir boca. El cert era que el noi, des d'aquell moment, ja es deia Jordi.

En Deltell tenia més imaginació que voluntat.(...)

El cas és que la "fortalesa asteca" engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l'anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l'escola, els mestres i altres nois.. A l'escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d'enuig, quan havien d'imposar l'autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: "Rodríguez!".

*Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:39-41

Apassionadament

Una bona amiga confessava aquest estiu a l'Indiano que estava fins als nassos de memòria històrica, guerra civil, fosses...I que semblava no haver-hi altre tema rellevant, en aquest país, per als novel·listes, cineastes, i aspirants a ser-ne, que la guerra civil.

D'acord, potser aquest tros d'història ha estat explicada massa vegades.

Però no, mai, públicament, des d'aquesta perspectiva: la del Govern de la Generalitat de Catalunya durant la guerra, en el que constitueix una crònica apassionada del dia a dia, des del punt de vista de qui ha de governar, o intentar-ho, fent equilibris entre pressions dels anarcosindicalistes, el cònsol rus a Barcelona, el sempre malfiat govern central republicà...

El 1939 Josep Tarradellas va salvaguardar de la destrucció aquesta crònica i se la va endur a la seva residència de França. Durant l’ocupació nazi d’aquell país, la Gestapo escorcollà la casa, però afortunadament el pare del president havia enterrat els documents sota el jardí, en bidons de benzina, i aquests foren novament salvats. Josep Tarradellas va conservar-los durant el llarg exili per finalment fer-ne donació al monestir de Poblet, on avui formen part de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Des dels ja massa remots temps en què, en una de les biblioteques de la UAB, va devorar diversos llibres sobre el tema (excel·lien els de Gabriel Jackson i George Orwell) l'Indiano no havia xalat tant amb una lectura sobre la guerra civil espanyola.

Així que aquests darrers deu dies, deliciosament, pàgina a pàgina, gaudint d'una edició equilibrada, sòlida, acurada, l'Indiano ha degustat amb un plaer apassionat cada capítol d'una crònica inèdita: la de la Generalitat Republicana des de l'alzamiento fins a la derrota.

"A tu t'agradarà", em deia el Ton quan aquell vespre calorós i humit em va parlar del seu projecte estrella, "però la gent no es llegeix un llibre així, aquests temes són minoritaris". Potser tenia raó. Però tant de bo no s'ho perdin.




Fotografia interior: El cònsol rus Antonov Ovseenko al Palau de la Generalitat, el 8 de novembre del 1936. D’esquerra a dreta: Jaume Aguadé, Antonov Ovseenko i Lluís Companys.

Fotografia de la coberta: Josep Tarradellas lliura al general Miaja un Fontbernat, el primer subfusell metrallador fabricat a Catalunya. Barcelona, 8 de febrer del 1938.

Santa Anna i el Timbaler del Bruc

A Mèxic, les eleccions dels Estats Units es viuen amb l'escepticisme de qui ha sigut, des de la seva creació, la primera línia del pati del darrere del colós nordamericà. De fet, la primera gran intervenció expansiva dels Estats Units va ser contra el seu veí del sud oest.

Aquests dies, alguns mexicans es pregunten què haurien votat els estats de California, Arizona, Nevada, Utah, i una part de Nuevo México, Colorado i Wyoming a les darreres eleccions...mexicanes, donat que fins al final de la guerra amb els americans, aquestes terres eren mexicanes.

En la seva estada a Mèxic, de tant en tant, l'Expatriat sentia la lletania d'algun habitant de l'altiplà que repetia que "tot això era nostre". El gran culpable oficial d'haver perdut la guerra i les terres (de fet les va vendre per un bon grapat de dolars) és el memorable general Antonio López de Santa Anna, de Veracruz, però el personatge és tal, que sens dubte mereix un capítol apart en aquestes reflexions. Només cal dir que va ser, durant la seva llarga vida, onze vegades president del caòtic Mèxic del segle XIX.

Com que molts mexicans també se saben prendre la vida amb l'humor escèptic tant característicament heretat dels espanyols, a l'esmentada lletania de "tot allò era nostre", repliquen sovint que "tant de bo el Santa Anna els ho hagués vengut tot!"

En recordar-ho aquests dies, l'Indiano, reconegut francòfil, ha sonrigut recordant aquells que diuen que si el Timbaler del Bruc en comptes del tambor s'hagués tocat els..., almenys ara seríem francesos.

Plànol: wikipedia.org

Melons per obrir

"Mira, los melones son dificilísimos de comprar. Quizás lo más difícil de comprar que hay, si te paras a pensarlo. No pasa como con las manzanas, no hay modo de saber lo que tienen por dentro. A mí me cuesta menos trabajo comprar un coche que un melón. Una casa, que un melón. Si una de cada diez veces salgo de la tienda con un buen melón en las manos, me doy con un canto en los dientes. Lo huelo de cerca y de menos cerca, lo aprieto por las dos puntas con el dedo gordo, agarro otro, lo huelo, lo aprieto por las puntas... Así hasta ocho o diez melones, antes de decidirme por uno de ellos, y luego me lo llevo a casa y lo abro para la cena y resulta que no sabe a nada y que está duro como una piedra. Qué quieres que te diga: todos nos equivocamos con los melones. El ser humano no está hecho para comprar melones."*



*Roth, Philip. Patrimonio. Una historia verdadera. Seix Barral. Barcelona. 2003. p: 207.

Bicicleta Oficial

Corrien els anys 90 quan l'Indiano va tenir l'ocasió de fer una estada a una excel·lent universitat holandesa. La universitat li oferia tot el que volia: tranquil·litat, vida de poble lluny de les distraccions de l'oest del país, l'ocasió d'anar en bici amunt i avall tot el dia, i un programa de polítiques públiques en anglès a què va treure un suc extraordinari.

Arribava el mes de juny i el curs s'estava acabant. Després d'un hivern molt fred, la primavera estava resultant una delícia: assoleiada, càlida, rodona. Al campus, els estudiants treien els sofàs al jardí, i després de sopar hi passaven llargues hores fent-la petar, sempre amb una de les cerveses locals a la mà.

Una de les assignatures era "Fundamentals of governance", que dirigia un professor americà d'origen alemany. Un dels últims dies de classe, ens va anunciar que ens convidava a sopar a casa seva, i que a l'hora de fer cafè vindria el representant al senat d'aquella regió.

Arribat el dia, i després d'un sopar bastant correcte regat amb un excel·lent borgogna, eren les 7 de la tarda quan varem conèixer el senador. Rondava la cinquantena, i tenia les maneres fermes i amistoses tant pròpies del país.

Ens varem asseure en rotllana, i després d'algunes paraules de cortesia amb el cafè a les mans, arribà la primera sorpresa de la nit: de la seva cartera de cuir negre, el senador va anar traient els "working papers" preliminars que els alumnes havíem preparat. Erem 9 alumnes: un austríac massa germànic, tres finlandeses de prou bon veure, dues irlandeses que només feien que somriure atontades, un italià de Bolònia més llest que la gana, i jo. En aquests treballs apuntavem les idees bàsiques del que havia de ser el treball final de l'assignatura. El senador, que s'havia pres la molèstia de subratllat-los i fer-hi anotacions, ens anava fent preguntes i comentaris sobre l'orientació que hi volíem donar.

Un parell d'hores més tard, encara amb molt bona llum de dia, el senador va mirar el seu rellotge i ens va demanar amablement que l'excuséssim. Es començava a fer tard, ens va dir, ell vivia a Almelo -a més de trenta quilòmetres d'allí-, i no li agradava pedalar de nit. Es va posar la jaqueta lleugera per sobre el seu trajo fosc, va creuar-se en bandolera la cartera de cuir negre, mirant de no aixafar-se la corbata, i ens va encaixar la mà amb la ferma bondat que havia mostrat tota la vesprada.

Fotos: photobucket.com ; slijterijmvanbergen.nl