2.7.08

Pie de la Cuesta, un tastet de Pacífic

A deu minuts d'Acapulco, el "Lloret" de la costa pacífica mexicana, hi ha un braç de terra amb una llacuna al darrera, encarat i obert a l'onatge del Pacífic. Aquí, amic meu, només has de tenir cura de no deixarte atrapar per les onades, sempre excessives, i el sol ardent.


Heu fugit del bronzit turístic i els grans hotels a l'americana, heu trobat aquest lloc senzill i encantador, amb habitacions sense aigua calenta (no cal, tot l'any surt tèbia), ni aires condicionats que et facin malbé la gola (no calen, un magnífic ventilador de sostre fa el fet).


Has deixat que els altres expatriats s'aventuressin a la llacuna per fer esquí acuàtic: res com un matí començat amb suc de pinya i menta, uns chilaquiles, el soroll, fort i suau alhora, de les onades, i la companyia de la N.



Res com, havent esmorzat, trobar el refugi d'una hamaca, a l'ombra d'una palapa, amb un llibre a les mans prou dens com perquè t'obligui a fer pauses i escoltar el mar atentament.

El sol crema, i és moment de remullar-se el cos a la alberca, i apagar la sed, i obrir la gana amb un daiquiri, o una pacífico.

Després de dinar, el relaxament és tal, que la migdiada s'allarga el temps suficient per sortir a veure com el sol del tròpic, poc més tard de les sis, cau entre les aigües del Pacífic.


Pie de la Cuesta: un indret que ha trascendit el record per convertir-se en mite de l'Indiano.


Fotos: vayma.com.mx; sociafundadora.blogspot.com; Katharine a travelblog.org; dkimages.com; Kathleen Crislip a studenttravel.about.com

30.6.08

Miembros y Miembras d'última hora

Encara accepten miembros y miembras d'última hora al club. De moment ja hi ha galesos, anglesos, escocesos, irlandesos...

23.6.08

Aquí, Licenciado, no aseguramos carros chocados

Ciutat de Mèxic, un dia de primavera de 2002,

Ja que, com és ben sabut, els consultors locals no funcionen, a l'expatriat, aquell dia, li va tocar anar a fer la feina que hauria d'haver fet el Rovelló Sánchez, i que aquest havia estat incapaç de fer. Tocava analitzar què era allò de "los seguros especiales", que van resultar ser totes les modalitats d'assegurament no obligatòries de la seguretat social mexicana.

Com sovint passava, el "comitè de recepció", és a dir el suposat grup de treball, estava sobredimensionat: hi havia massa gent a la reunió, presidida, per més inri per un dels grans -i perillosos- taurons del projecte, la Coordinadora de Afiliación.

Poques coses tem més un consultor, quan ha de fer feina, que li posin una patum a una reunió. En aquest cas, estàvem parlant de la que, amb temor reverencial i burleta alhora, era coneguda com "la Primera Dama", una rància funcionària de talons afilats, ungles vermellíssimes, pentinat crepat estil anys 70, i un gèlid somriure encarcarat sota múltiples capes de maquillatge.

La Primera Dama era anomenada així arran d'una broma sobre la seva longevitat en aquest món de canviants taurons institucionals que és la burocràcia mexicana. La broma -acunyada pels seus enemics de Cobranza -recaptació- feia així: "¿Porqué la Primera Dama? Porque fué la primera dama que contrató el IMSS". La senyora, efectivament, acumulava ja 32 años de antigüedad a la institució i això, naturalment, no era casualitat, sinó una combinació d'elements que val la pena assenyalar.

D'una banda hi havia la seva estudiada dualitat: el seu caràcter irascible, paternalista, prepotent envers els seus subordinats, combinat amb el seu posat ferm, tècnic i estudiadament femení amb els seus superiors.

D'altra banda hi havia el domini magistral de dos elements claus per sobreviure i progressar en la selva del "Instituto":

1-El coneixement profund de les claus tècniques i organització del negoci: en una institució en què, coincidint amb les eleccions, els caps giren cada sis anys, conservar el coneixement dels intringulis del Seguro Social la feia molt poderosa.

2-El domini de l'escenari, el cop de puny a temps, la mirada llacrimosa quan no quedaven més recursos.

Enfrontat a un tauró que no coneixia més que de referència, el jove expatriat va pensar: "A veure, mirem de centrar l'anàlisi en dos tipus d'assegurances":

-l'assegurança per a treballadores domèstiques;

-i l'assegurança voluntària de salut per a la gent sense treball formal (que representava -i representa encara- més del 60% de la població), que feia una sol·licitud d'addhesió voluntària i passava un examen mèdic per veure si eren admesos per a contractar l'assegurança, anomenada "Seguro de salud para la familia".

Després de les salutacions protocolàries, el jove prengué aire i posà damunt la taula la primera pregunta, que portà a una conversa, diguem-ne, curiosa:

-Licenciada, ¿Porqué en la Subdelegación San Ángel hay solamente 17 aseguradas en el régimen de trabajadores del hogar?

-A ver, Licenciado, pero ¿No sabe usted que está carísimo el servicio? Hasta 100 pesos (equivalència al seu moment: 12 euros) al día se están pagando! ¿Quien va a asegurar a esas muchachas?.

-Ah claro, claro Licenciada....

-Licenciada, ¿ Y porqué se rechazan más de la mitad de las solicitudes de seguro de salud para la familia en esa misma subdelegación?


-Pues mire, no sé como será allá en España, Licenciado, pero aquí en México no aseguramos carros chocados.

I després d'unes paraules contemporitzadores del consultor, i una diatriba de la Primera Dama en defensa dels seus mètodes de treball i criteris d'admissió d'assegurats, la reunió es va acabar.

Nota: la tauró, 6 anys més tard continua a l'IMSS, i fins i tot ha pujat de categoria.

Foto: viquipèdia

15.6.08

Tlacotalpan, "la ciudad de los tubos"

Tlacotalpan és una postal abandonada emmig del riu cabalós, el Papaloapan, que baixa, ja ample, poc abans d'abocar-se al Golf de Mèxic. Tlacotalpan forma part del gran univers que és l'Estat de Veracruz, aromes de cafè, de canya de sucre, de vainilla, de mar, de petroli.

Tlacotalpan és, com diu un vell republicà espanyol que l'expatriat i la N. es troben, en aquest dia xafogós i gris, assegut a un dels cafès del centre, "la ciudad de los tubos":

tuvo un gran puerto fluvial,

tuvo un gran compositor, Agustín Lara,

tuvo una nutrida población,

Però hi ha un munt de coses que Tlacotalpan té encara, com les cases magnificents arran de riu,

L'encant decadent, elegant, cuidat, del seus carrers,


Tlacotalpan, un dels llocs amb més aroma indiano que coneix l'ídem.

Fotos: N. LMN ; Indiano

9.6.08

Com fer turisme a Mèxic DF, i sobreviure a l'intent

Sovint l'Indiano és qüestionat per familiars, amics, coneguts i saludats respecte l'organització d'una visita turística a la Ciutat de Mèxic. La primera, inevitable, i de vegades única pregunta, és el gran tema, EL TEMA: la seguretat.

Li han fet la pregunta tant sovint, que podria estandaritzar la resposta en un contestador, però de manera resumida, sobre fer el turista a la ciutat de Mèxic calen tres consideracions prèvies, un decàleg, i una conclusió.

Tres consideracions prèvies

A-La ciutat de Mèxic és una de les grans ciutats del món, en un dels països més desiguals del món: això implica que per fer-hi turisme, s'han de tenir unes precaucions que a Barcelona, per exemple, no calen.

B-Tenir precaucions no vol dir anar amb por. Si tens por d'anar a un lloc, no hi vagis: hi ha milions d'altres indrets, a Mèxic mateix, o a la resta del món, per fer turisme. De fet, a Mèxic, amb l'excepció de les ciutats frontereres, i la Ciutat de Mèxic, i algunes zones conflictives de Chiapas, Oaxaca i Veracruz, els nivells de seguretat són molt alts. En definitiva, si l'únic que et preocupa d'un indret que vols visitar per plaer és la seguretat, no hi vagis.

C-Si decideixes visitar la Ciutat de Mèxic, aplica la vella consigna de "allá donde fueres, haz lo que vieres": gaudiràs d'una ciutat desconeguda i meravellosa. Per fer-ho amb més garanties, l'Indiano et recomana seguir els següents criteris i consignes de seguretat bàsics. No te'ls prenguis en broma: si vols fer esports d'aventura, fes tirolina al LLuçanès.

Decàleg Indiano de seguretat del turista a la Ciutat de Mèxic

1-Mai no agafis/aturis un taxi al carrer. Agafa un taxi de l'hotel -sí, és més car, però no estalviis en seguretat-, o truca un taxi "de sitio" -radiotaxi-, o, si ets a un restaurant, demana que te'n truquin un. Hi ha dues companyies de radio taxi de plena confiança, que t'atenen a qualsevol punt de la ciutat: Taximex i Servitaxi.

Perquè no pots agafar un taxi al carrer?

Perquè un dels delictes més comuns contra els turistes es produeix quan aquests agafen un taxi al carrer. En aquest taxi, en comptes d'haver-hi un taxista, hi ha un xoriço que al cap de dos carrers fa pujar un compinche. Els dos "taxistes" es dedicaran a retenir l'incaut turista durant unes hores, en un passeig forçat per la ciutat, li demanaran gentilment quins són els "PINs" de les targetes, i el/la deixaran en calçotets/calcetes emmig d'un barri poc recomanable després d'haver-lo plomat. A aquest bonic passeig alternatiu per la ciutat, se l'anomena "secuestro exprés".

2-Si no és imprescindible, no portis targetes de crèdit, ni de dèbit a sobre. Porta a sobre la quantitat d'efectiu que creguis que necessitaràs, i un bon sobrant.

Perquè?

Perquè, en cas d'un asalto, sempre és millor poder donar una generosa quantitat d'efectiu, i quedar deslliurat d'altres conseqüències. Si portes alguna tarja de crèdit o dèbit, sempre pots ser objecte del ja comentat "secuestro exprés".

3-Òbviament, no portis res a sobre que et sabés greu que et robessin, o que pugui atraure els lladres: rellotges, joies, càmares aparatoses, documents oficials: passaport, DNI. Deixa-ho tot a la caixa forta de l'hotel. Sigues discret en el vestir. Compte sobretot amb els rellotges de marca. Hi ha una coneguda "Banda del Rolex" -no és conya-, que fa anys que opera amb gran eficàcia als barris fresa de la ciutat.

4-Si no en tens necessitat, no caminis de nit, i molt menys sol, encara que sigui per un barri "segur". Perquè? Perquè de noche todos los gatos son pardos, la ciutat està mal iluminada, i simplement, caminar de nit és un risc innecessari. Fes servir el taxi. Aquesta és una limitació de llibertat que fa molta ràbia. Però és així.

5-De manera general. No et facis el turista intrèpid, o el turista sobrat que no li passa mai res. Peca per excés de prudència, mai per defecte. Si vols aventura, vés al Pirineu. Allà sempre podràs trucar al RACC perquè et rescati. Ain't no city for intrepid tourists

6-No et belluguis amb por. La por atreu els deliqüents.

7-No agafis el metro o els busos de nit. De dia són prou segurs, però de nit...

8-Si ets víctima d'un atracament (asalto), no et facis l'heroi. Recorda que aquí, al tercer món, la vida val menys que a Europa. Em permeto recórrer a un altre clàssic de José Alfredo Jiménez.




9-Procura evitar qualsevol contacte amb la policia. Si tens qualsevol problema, només contribuirà a empitjorar-lo. És trist, però és així. És difícil ser honrat cobrant 250 euros al mes i manegant una pistola. O sigui que allunyate'n. Siguin del color que siguin. Els que van de blau (policia judicial) i de marró (policia de trànsit) són els pitjors. Si n'hi ha algun de gris (la PFP-Policía Federal Preventiva, un cos de policia militaritzada, més o menys equivalent a la Guàrdia Civil), te'n pot refiar més. Si no fós que poden ser perillosos, farien riure:




10-Porta sempre a sobre una bateria de números de telèfon del consolat espanyol, i algun altre de la Unió Europea. Són els únics que procuraran ajudar-te de veritat si has patit un problema.

Conclusió

Si vols conèixer una ciutat apassionant, magnífica, meravellosa, i endurte'n un bon record, has de jugar amb les normes de la casa, encara que no t'acabin de fer el pes.


Així podràs gaudir de coses com ara l'edifici de correus del centre històric:


San Ángel,

o una fruita fresca magnífica en un día de sol al Parque México:

Tu diràs.

Fotos: Diego Serebrisky a pbase.com

5.6.08

José Alfredo Jiménez, poca broma

Poca broma amb aquest personatge arquetípic de la iconografia mexicana, gran creador i compositor de cançons.


Baixet, amb bigoti, una vida apassionada, una activitat creativa desbordant (vora 1.000 cançons), i una afició a l'alcohol que se'l va endur a l'altre barri amb 47 anys.

Quin talent i quina grapa, i quin munt de cançons, que tants i tants han versionat.

Per moltes coses, José Alfredo Jiménez és una de les ànimes d'un Mèxic tòpic però molt real.

En aquell any a l'altiplà en què l'expatriat passava llargues setmanes sense la N., posava aquesta cançó plena de força, tòpica -d'acord-, i bellíssima.



Avui, ja passat un bon temps, l'Indiano es vol permetre fer envermellir una mica la N. dedicant-li aquesta cançó del Mèxic que tots dos tant s'estimen. Per molts anys!


Foto: viquipèdia

4.6.08

Curiositats administratives mexicanes

Tot espanyol, per estar-se a Mèxic més enllà de 6 mesos seguits, necessita un visat, que la burocràcia mexicana anomena "Forma Migratoria".

El que l'expatriat tenia era una "FM3", anomenada: "Forma Migratoria para no Inmigrantes": fantàstic oi? Et donen una "Forma Migratoria", però no ets immigrant, sino "no inmigrante".


La N., després d'estar-se un parell d'anys com a turista (i per tant, entrant i sortint del país cada sis mesos), va decidir ser una "no inmigrante", és a dir, tenir una FM3. Un cop la va tenir, va poder comprovar que l'activitat a què l'autoritzaven era:


Al cap d'un temps, va decidir que seria positiu treure's la Licencia de Manejo (permís de conduir). Treure's el permís de conduir mexicà, per un expatriat, és molt útil i fàcil per tres raons principals:

1-L'asegurança del cotxe no et cobreix si no la tens.

2-Si un poli de trànsit t'atura, li podràs mostrar la teva vulgar licencia de manejo mexicana. Això t'estalviarà mostrar-li el el teu permís de conduir europeu, gran objecte de desig entre la policia mexicana: habitualment el retenen i així demanen una mordida més sucosa.

3-Es tracta d'un simple tràmit administratiu, sense necessitat de fer cap examen teòric ni pràctic.

Vistos tots aquests avantatges, perquè renunciar a tenir un permís de conduir que, a més, no caduca!

29.5.08

Alain Vietti

Era "el Vietti".

Un dels primers dies, veient que els alumnes estaven tots esvalotats, va entrar a classe, se'ls va quedar mirant un moment, i de cop i volta, va tirar a terra els llibres que portava i va fer una tombarella damunt l'estrada de fusta. Tot aixecant-se, va cridar "Aaargh!!! Je suis le Yeti!!! -sóc el Ieti!!!-. Els alumnes no gosaven riure, mai un professor havia fet una cosa així, i menys encara s'ho esperaven d'un home ja granadet, amb els seus cabells blancs, i el seu jersei vermell. Ell es va recomposar ràpidament, va recollir els llibres, va caminar amb un somriure divertit i burleta cap a la seva taula, i va començar la seva explicació com si res. Aquells alumnes tenien 14 anys, les seves hormones saltironaven alegrement. Això feia molt difícil retenir la seva atenció. I ell sabia fer-ho a la seva manera.

El sistema de la casa -el Lycée Français- era molt clar: rigor, control, i mètode, sobretot, molt de mètode. Ell anava per lliure. I ho podia fer perquè sabia que els nanos tenien el mètode ficat al moll de l'os. Conservava el rigor i el control, però variava el mètode.

La primera setmana de classe els ho va deixar clar. Bona part dels seus col·legues -professors d'Història i Geografia- després de fer l'explicació del tema, es guardaven un temps de la classe per dictar o fer-los escriure un resum endreçat de les idees principals que havien tractat, sovint coincident amb el manual. Ell, els va advertir, no ho faria així . La protesta va ser generalitzada. Com que no ho faria així? Com estudiarien? Com retindrien la informació? Els adreçaria directament al manual?

No. Ell aniria parlant i apuntant conceptes clau a la pissarra. I ells s'havien d'espavilar. Ja eren grans. S'havien acabat els dictats i els resums mastegats. L'Indiano recorda, per exemple, que mentre anava explicant les diferències entre catolicisme i protestantisme (això era essencial perquè entenguessin les cruentes guerres de religió a França), escrivia a la pissarra "Sants, Verge" i els barrava, dirigint-hi després una fletxa des de "Protestants". Avui, moltes de les notes que pren l'Indiano estan impregnades d'alguns codis que el Vietti emprava per fer-los més fàcil seguir-lo.

Hi havia una altre aspecte transgressor en el Vietti. Era comunista, i, tot i ser d'origen francès, després de tants anys d'estar-se a Barcelona, era militant del PSUC. Declaradament. Això, val a dir, era un mal de cap per la direcció de l'escola, sempre tant tocada i posada, sempre discreta, amatent a mantenir un apoliticisme i laïcitat exquisits. Potser alguns pares més conservadors se n'havien queixat algun cop, però el Vietti sabia que podia seguir la seva línia perquè, per damunt de tot, i amb alguna excepció, els seus alumnes l'adoraven.

Sabia excitar el debat, sabia transmetre conceptes, i ho sabia fer de manera divertida, irònica, sarcàstica a voltes. La ironia li servia per tenir els alumnes a ratlla. Ai de qui confonia una classe amena per una casa de barrets, o li faltava al respecte! Probablement aquest era també el seu defecte. Si el burxaven, podia ser massa sarcàstic, implacable. Sobretot, però, brillaven els seus ulls petits, intel·ligents, vius, plens de bonhomia en molts moments.

L'Indiano, en aquells temps (qui ho diria) era un noi més aviat tímid, insegur, mai no prou convençut de les seves forces i del seu saber. El Vietti s'estimava especialment aquell nano, com molts altres, val a dir. Probablement va ser per això que, en el segon any de classe que el tenia, va tenir dues intervencions de les quals aquell nano encara es recorda.

1- Al començament de curs, s'havia de triar delegat dels alumnes. Aquell noi tímid ja ho havia estat l'any anterior, així que no tenia gaires ganes de repetir. Més encara quan sabia que, aquell any, les particularíssimes barreges d'alumnes que feia l'administració de l'escola havien donat com a resultat una alta concentració d'elements conflictius. Així, que el nano, malgrat la insistència de molts companys, no volia ser delegat de nou. Al final de la classe, el Vietti li va demanar que l'acompanyés a la sala de professors. Allà el va fer seure, va encendre un d'aquells seus Ducados, i li va dir:

-Berenguer, ningú farà millor de delegat que tu. Et necessiten, t'ho estan demanant. I jo et necessito. M'hauràs d'ajudar amb en ---- i en -----, i la colla d'en-----.

El noi estava una sorprès. Però l'autoritat moral amb què li ho havia demanat el Vietti només va admetre un "sí" per resposta.

2- Aquell any, començaven "Seconde", l'equivalent de segon de BUP, i un any decisiu en el sistema educatiu francès. Al final d'aquell curs, els nanos havien de triar el seu camí acadèmic, i cada tria portava penjada una etiqueta:

A: Lletres: "els que no saben fer res més, o les noies, que ja se sap que per matemàtiques no serveixen, o els mantes que no volen treballar"
B: Economia: "la gent normal"
S: Ciències: "l'elit"
(hi havia alguna altra opció, però l'Indiano no la recorda)

El Vietti anava tenint converses amb els alumnes, aconsellant-los què triar. A aquell nano tímid li agradava la història, la filosofia, les llengües, però estava convençut de triar "B", perquè "A", no tocava, era per nenes. Tots els seus amics triarien "B" o "S", ell no podia ser menys!

El Vietti el deixava parlar. Fins que, un dia, a una setmana de fer la tria, va tornar a agafar-lo en un apart, tot sortint de classe.

-Berenguer, no coneixo millor candidat per fer "A" que tu. Pots triar ser feliç fent "A", o pots triar "B" i ser un desgraciat. I jo això darrer no ho permetré.

Tot observant aquell noi, gairebé ja tant alt com ell, el Vietti devia pensar, amb el seu somriure burleta a la cara, que ja el tornava a tenir al sac. I tenia raó. El noi va triar "A", i recorda aquells dos darrers anys de Lycée, amb vuit hores de filosofia a la setmana, com una època gloriosa.


P.S. Inspirat per un post de la Montserrat (d'aquest dimarts 27 de maig), aquell noi ha pensat: -"Què se'n deu haver fet del Vietti?", i, cercant al google, ha sabut que a finals d'agost del 2005, va deixar aquest món. Després de la sorpresa i la consternació, ha rigut pensant en el Vietti fumant ducados a l'infern, i ha decidit dedicar-li aquest escrit.

25.5.08

A les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi

Des de la llunyania de l'altiplà, l'expatriat va aprendre a mirar-se la política ibèrica com tempestetes en un got d'aigua. Des de lluny, les petites i grans misèries de la política catalana li semblaven més insignificants que mai. La política, en un país per construir, com Mèxic, és molt més apassionant. Això no vol dir que la classe política mexicana sigui exemplar, naturalment.

Aquests dies, l'Indiano es continua mirant la política ibèrica amb el cansament de qui observa una mediocritat esfereïdora. Però avui està emprenyat. Tant, que no es pot estar de dir-hi la seva.

Tres declaracions públiques de l'última setmana:

1-La moderació d'un "Pare" de l'Estatut.


Les primeres paraules són de Francesc -"Quico" pels amics- Homs. Convergent, nascut el 1969 a Osona. Forma, junt amb l'innomenable i l'Oriol Pujol, el trio de cuiners de tres estrelles Michelin de CDC. En Quico té l'"honor" de ser un dels coautors del nostre flamant estatut.
L'altre dia, a la radio, va dir:

"És molt gros el que diré ara, però el que s'ha demostrat en aquests últims 35 anys és que a l'Estat espanyol li impressionen més 90 morts que el 90% del Parlament de Catalunya i si no repassin qui té concert econòmic i qui no el té".

Bravo Quico, molt bé. Això sí que és un exercici de moderació dialèctica destinada a fer créixer la "Casa Gran del Catalanisme". I dit això, què? Refundem Terra Lliure de cara al 9 d'agost?


2. La coherència de l'esquerra verda.

En Jordi Guillot és un dels prohoms d'IC-V-EUiA, aquesta agrupació de partits que amb tanta cura, responsabilitat, seriositat i transparència semàntica està menant des del Govern de Catalunya el problema de l'aigua.

Fa uns dies, ha afirmat que demanaran que s'aturi l'obra del minitransvassament a Barcelona "en el moment que es garanteixi el risc zero o restricció respecte a qualsevol tall d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona".

Molt bé Jordi. Bravo. Maregem la perdiu. Probablement la clarivident gestió del tema de l'aigua que esteu fent ajudarà a consolidar els vostres espectaculars resultats electorals, tot reforçant la imatge dels partits entre la gent, i estimulant la seva participació a les eleccions.

3. La lleialtat per bandera

Finalment, ens queda Gabriel Elorriaga*, que és, des de fa més de 10 anys, un dels membres destacats del PP. El bon Elorriaga, que no devia estar prou content havent organitzat una campanya desastrosa, avui, en un exercici de companyonia i fidelitat al President del seu partit, escriu a El Mundo:

"...lo que ahora se necesita es un liderazgo renovado, sólido e integrador, y eso es algo que, aunque me pese, Mariano Rajoy no está en condiciones de ofrecer".

Fantàstic, Don Gabriel, vet aquí l'última gran i pública punyalada per l'esquena de la política ibèrica. A plena llum del dia. Ajudant a establir la lleialtat com un dels valors que probablement farà que els joves s'acostin a les seus dels partits, per fer-se'n militants i entregar-hi els millors anys de la seva vida.

De vegades, l'Indiano se'n tornaria a l'altiplà.

Fotos: osona.com; iniciativa.cat ; elpais.com

P.S.*No confondre amb Pedro Arriola, destacat sociòleg, i un dels ideadors del "giro al centro" del PP dels anys 90. A l'Indiano ja li extrañava que Arriola l'hagués feta tant grossa. Perdone usted, Don Pedro.

21.5.08

Pasqua ortodoxa a Ca l'Indiano

Han passat tres setmanes des de la celebració de la Pasqua ortodoxa, i l'Indiano no n'havia parlat encara perquè en va quedar tant empatxat (físicament) que no tenia esma per escriure'n. La Pasqua fa tres setmanes? La diferència en les dates en què ho celebren els catòlics vé del fet que l'esglesia ortodoxa es regeix pel calendari julià, i no el gregorià, que és el nostre.

La Pasqua és la festa gran dels ortodoxos, més important encara per ells que el Nadal. Com tota gran festa digna de ser considerada com a tal, un gran sopar la culmina, el Dissabte Sant, tot celebrant l'anunci que Crist ha ressuscitat.


Es comença per un jolodiets, que es fa bullint peus, morro, i magre de ministre, durant un parell d'hores a foc lent amb llaurer, grans de pebre negre, ceba, i a última hora, unes rodanxes de pastanaga. En acabat es desossen els peus, i es trinxa la carn a talls petitets. Es posa en un motllo. S'hi aboca la gelatina de la cocció (havent-ne tret el greix), es deixa refredar, i se serveix fred. S'acompanya de salsa de rave picant -jrien-, ous durs pintats de Pasqua, i pa negre -borodinsky jleb- (de sègol i espècies) amb mantega -másla-. La combinació de tot plegat és veritablement deliciosa. Abans de començar, la tradició mana que cada comensal agafi un dels ous (de gallinaaa...) pintats, i el colpeji contra el del comensal que té al costat. L'ou (de gallinaaa...) que "guanya" (que no es trenca) és "indultat", i es consumeix l'endemà.


Els russos, en els grans sopars (i sovint també en els sopars quotidians) beuen vodka gelat. No només a l'inici o al final, sinó durant l'àpat. El vodka se serveix en gots petits, i abans de prendre'l d'una glopada, tots alhora, van brindant pels pares, fills, avis, néts, cuiners...i qui es posi per davant. Com que l'Indiano, en el seu temps, ja va passar la prova iniciática d'aquesta alegre celebració alcohòlica, la sogra li permet, darrerament, alternar, i fins i tot substituir, el vodka pel cava.


A continuació se serveix un zapiecanka que és un pastís de carn picada de porc i vedella, pa remullat amb llet, pastanaga i ceba, que es cou al forn. S'acompanya amb kasha. La kasha no és més que un dels cereals més utilitzats a Rússia, el blat negre, bullit i condimentat amb mantega i sal. Es pot acompanyar tot plegat de smetána, una crema àcida (molt semblant al sour cream anglosaxó). En aquest cas la N. va decidir fer una barreja de smetána i bolets francament saborosa. L'alternativa per fer smetána és barrejar crema de llet i iogur ben àcid.






Val molt la pena guardar un raconet per gaudir de la versió russa del panettone, que s'anomena Kulitx, i que la N. va tenir la paciència de fer, i ha tingut la paciència de parlar-ne.

S'acompanya de pásja, unes postres extraordinàries, fetes a base de mató, ous, sucre i ametlla ratllada. La pásja s'acostuma a decorar amb les lletres XB, inicials de "Crist ha ressuscitat!" -Jristos Vascriessi!-, paraules amb què els comensals es feliciten, al final de l'àpat, disposats a gaudir de la sobretaula al voltant d'un te -txai-.


Fotos: Indiano

Nota 1: es poden aconseguir tota mena de productes russos (com el blat negre, o la smetána) a la botiga Troika Delicatessen, al carrer de la Unió, 3. L'Indiano, malauradament, no té comissió.

Nota 2: en cursiva han anat apareixent les transcipcions fonètiques de les paraules russes. Aquestes transcipcions fonètiques lliures són responsabilitat exclusiva de l'Indiano, i en cap cas de la seva sogra.