Ahir la teva besneta, la que anomenaves "Senyoreta O." va començar secundària. Passa el temps, i la recordo caminant cap al rebedor, ignorant com a tu se t'escapava la vida. En V., que no vas conèixer, sap de tu. Jo els parlo sovint de l'Avi Ramon, de les tietes que no van conèixer. I en ells perdura la teva estima. Sempre penso en "com ho faria ara l'avi?" i em ric de tu, i estic segur que moltes de les coses que faig, o com les faig, són diferents de com tu les faries. Però ens en anem sortint, avi, crec que estaries content. T'estimo avi.
13.9.18
10.2.16
Cantar
Cantar és fer vibrar en el teu cos i la teva ment totes les coses del teu petit món.
Qui no té en el record cançons associades a moments de la seva vida
De la coneguda dita de "qui canta els seus mals espanta", sempre em quedaré amb aquesta cançó de llibertat.
També em quedo amb les cançons que permetien desconnectar-te de la duríssima feina de consultor al brasil, fer afinar els sentits abans de tornar-hi.
O les que cantava per desbloquejar la ment en les intenses nits d'absorbida calor panamenya
O també cançons de l'enyor, en els anys de vida mexicana.
Avui, en aquests dies d'hivern, esperant la pluja que no sap ploure, em quedo amb aquesta,
...sense oblidar la meva banda sonora vital. Gràcies Boss
Qui no té en el record cançons associades a moments de la seva vida
De la coneguda dita de "qui canta els seus mals espanta", sempre em quedaré amb aquesta cançó de llibertat.
També em quedo amb les cançons que permetien desconnectar-te de la duríssima feina de consultor al brasil, fer afinar els sentits abans de tornar-hi.
O les que cantava per desbloquejar la ment en les intenses nits d'absorbida calor panamenya
O també cançons de l'enyor, en els anys de vida mexicana.
Avui, en aquests dies d'hivern, esperant la pluja que no sap ploure, em quedo amb aquesta,
...sense oblidar la meva banda sonora vital. Gràcies Boss
14.8.15
Les regnes del destí
Més sovint del que pensem, ens caldria parar, donar un cop d'ull al voltant, i mirar de decidir, amb fermesa, el camí a triar.
Massa sovint, com li vaig sentir dir un dia a en Germà Bel, anem com "cagalló per sèquia".
Massa sovint, com li vaig sentir dir un dia a en Germà Bel, anem com "cagalló per sèquia".
8.10.14
Alguna cosa no estem fent bé
Quan un dels millors professors que he tingut fa el que fa, i afirma el que afirma, alguna cosa no estem fent bé amb el carai de "procés".
Des d'aquí, Quim Brugué, gràcies. Per ser un excellent profe, per haver-me ensenyat tantes coses, per la teva honestedat, i tot això des de la distància ideològica.
Quan resulta que tenim el suport de Podemos, alguna cosa no estem fent bé.
No ens ho hauríem de fer mirar?
Des d'aquí, Quim Brugué, gràcies. Per ser un excellent profe, per haver-me ensenyat tantes coses, per la teva honestedat, i tot això des de la distància ideològica.
Quan resulta que tenim el suport de Podemos, alguna cosa no estem fent bé.
No ens ho hauríem de fer mirar?
28.8.14
Posem-n'hi un bon parell de dotzenes
Un passatge de Incerta Glòria, gran lectura d'estiu, m'ha provocat ressonàncies properes en el temps. Hi he trobat una aroma de transició (de sopa de lletres partidistes, de cuéntame), i un fort perfum sobre el futur del federalisme hispànic. Vet aquí un grup d'estudiants universitaris que volen fer coses arran del fracassat alçament de Jaca, desembre del 1930...
"Ens vam reunir a l'antre del diplodocus en sessió permanent; calia fer-ne una de sonada, apoderar-nos de la universitat, proclamar-hi la república. Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera propia, qui negra, qui roja, qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà ningú. D'altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràcia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissariem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.
Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: ¿com era la bandera federal? El diplodocus, o sigui l'amo de La extremeña, a qui ho vam consultar, no ho sabia; ell no havia estat federal in illo tempore, sinó unitari castelarià i lerrouxista. Val a dir que en aquella época eren també molt pocs els qui sabien com era la república unitària; el mateix diplodocus no en guardava sinó un record molt vague i fins i tot ens assegurava haver vist en més d'una gran ocasió el seu ídol, don Alejandro, "con una banderita nacional en la cinta del jipijapa". Va ser en definitiva el meu pare qui ens va treure del mal pas, fent un esforç de memoria per recordar com era una certa bandera que el meu avi, federal de tota la vida, havia guardat molt de temps al fons d'un calaix de la calaixera entre altres records marcits de la seva joventut.
Em vau encarregar a mi la confessió d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
-Més val que sobrin que no pas en faltin, vas dir tu. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai: que tothom estigui content."
Sales, Joan. Incerta Gòria I, Edicions 62, Barcelona, 1982. p.262-263
"Ens vam reunir a l'antre del diplodocus en sessió permanent; calia fer-ne una de sonada, apoderar-nos de la universitat, proclamar-hi la república. Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera propia, qui negra, qui roja, qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà ningú. D'altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràcia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissariem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.
Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: ¿com era la bandera federal? El diplodocus, o sigui l'amo de La extremeña, a qui ho vam consultar, no ho sabia; ell no havia estat federal in illo tempore, sinó unitari castelarià i lerrouxista. Val a dir que en aquella época eren també molt pocs els qui sabien com era la república unitària; el mateix diplodocus no en guardava sinó un record molt vague i fins i tot ens assegurava haver vist en més d'una gran ocasió el seu ídol, don Alejandro, "con una banderita nacional en la cinta del jipijapa". Va ser en definitiva el meu pare qui ens va treure del mal pas, fent un esforç de memoria per recordar com era una certa bandera que el meu avi, federal de tota la vida, havia guardat molt de temps al fons d'un calaix de la calaixera entre altres records marcits de la seva joventut.
Em vau encarregar a mi la confessió d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
-Més val que sobrin que no pas en faltin, vas dir tu. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai: que tothom estigui content."
Sales, Joan. Incerta Gòria I, Edicions 62, Barcelona, 1982. p.262-263
10.10.13
Nabókov i la passió
Aquest estiu que tot just ha acabat, després d'uns quants anys rodant per les prestatgeries de casa sense que n'hi fessin gaire cas, ha estat rescatada "Parla, memòria", autobiografia de Vladímir Nabókov. El dia en què la vaig rescatar, marxant de viatge un dels seus mèrits va ser el seu escàs pes, que permetia encabir-lo a la bossa de ma i passar pel sedàs de la dictadura restrictiva de pes de les companyies aèries low cost.
Qui m'havia parlat de Nabókov, primer de tots va ser, com sempre amb bon criteri, en Ton Barnils. Ell sabia de la meva afició a les autobiografies, i en destacà dues, recordo: la de Dalí, i la de Nabókov. Qui em va parlar, i amb qui he estat parlant molt de Nabókov aquests dies, és amb la meva sogra, autèntica especialista en la matèria. L'abandó a les prestatgeries ha estat una joia en el retrobament. Descobrir el món de Nabókov, la seva infància perduda que mai més no va tornar, la de la Rússia liberal benestant prèvia a la revolució, és entendre la gran i terrible diàspora que varen patir els que lluitaren primer contra la opressió tsarista i després contra la bolxevic. He descobert un personatge fi, i pedant, cal dir-ho, que a través de les seves llargues frases de puntuació exquisida et guia i t'enriqueix amb les seves vivències.
Aquest estiu he envejat malèvolament el Nabókov infant per les seves comoditats i luxes infantils (xofers, institutrius angleses, vacances d'estiu a Biarritz); he volgut bufetejar el jove Nabókov que, indolent, refusa enfangar-se per rebutjar una pilota amb els punys, jugant amb el seu equip de futbol a Cambridge; he rigut amb la seva aguda crítica del Marxisme: "Besides dreams of velocity, or in connection with them, there is in every child the essentially human urge to reshape the earth, to act upon a friable environment (unless he is born Marxist or a corpse, and meekly waits for the environment to fashion him). This explains a child's delight in digging, in making roads and tunnels for his favourite toys."
Aquest estiu, Nabókov m'ha sotmès amb la seva manera elegant i directa de parlar de les seves passions: la passió pel seus pares, pels escacs, per les papallones. Un passatge quedarà en la meva memòria per sempre, la descripció de la seva passió preadolescent:
That summer I would always ride by a certain isba, golden in the low sun, in the doorway of wich Polenka, the daughter of our head coachman Zahar, a girl of my age, would stand, leaning against the jamb, her bare arms folded on her breast in a soft, comfortable manner peculiar to rural Russia. She would watch me approach with a wonderful welcoming radiance on her face, but as I rode nearer, this would dwindle to a half smile, then to a faint light at the corners of her compressed lips, and, finally, this, too, woud fade, so that when I reached her, there would be no expression at all on her round, pretty face. As soon as I had passed, however, and had turned my head for an instant to take a last look before sprinting uphill, the dimple would be back, the enigmatic light would be playing again on her dear features. I never spoke to her, but long after I had stopped riding by at that hour, our ocular relationship was renewed from time to time during two or three summers. She would appear from nowhere, always standing a little apart, always barefoot, rubbing her left instep against her right calf or scratching with her fourth finger the parting in her light brown hair, and always leaning against things — against the stable door while my horse was being saddled, against the trunk of a tree when the whole array of country servitors would be seeing us off to town for the winter on a crisp September morning. Every time, her bosom seemed a little softer, her forearms a little stronger, and once or twice I discerned, just before she drifted out of my ken (at 16 she married a blacksmith in a distant village), a gleam of gentle mockery in her wide-set hazel eyes. Strange to say, she was the first to have the poignant power, by merely not letting her smile fade, of burning a hole in my sleep and jolting me into clammy consciousness, whenever I dreamed of her, although in real life I was even more afraid of being revolted by her dirt-caked feet and stale-smelling clothes than of insulting her by the triteness of quasi-seignioral advances.
I he recordat la primera vegada que, amb dotze anys, una noia que s'asseia al banc darrere meu, em va fer perdre la son.
Qui m'havia parlat de Nabókov, primer de tots va ser, com sempre amb bon criteri, en Ton Barnils. Ell sabia de la meva afició a les autobiografies, i en destacà dues, recordo: la de Dalí, i la de Nabókov. Qui em va parlar, i amb qui he estat parlant molt de Nabókov aquests dies, és amb la meva sogra, autèntica especialista en la matèria. L'abandó a les prestatgeries ha estat una joia en el retrobament. Descobrir el món de Nabókov, la seva infància perduda que mai més no va tornar, la de la Rússia liberal benestant prèvia a la revolució, és entendre la gran i terrible diàspora que varen patir els que lluitaren primer contra la opressió tsarista i després contra la bolxevic. He descobert un personatge fi, i pedant, cal dir-ho, que a través de les seves llargues frases de puntuació exquisida et guia i t'enriqueix amb les seves vivències.
Aquest estiu he envejat malèvolament el Nabókov infant per les seves comoditats i luxes infantils (xofers, institutrius angleses, vacances d'estiu a Biarritz); he volgut bufetejar el jove Nabókov que, indolent, refusa enfangar-se per rebutjar una pilota amb els punys, jugant amb el seu equip de futbol a Cambridge; he rigut amb la seva aguda crítica del Marxisme: "Besides dreams of velocity, or in connection with them, there is in every child the essentially human urge to reshape the earth, to act upon a friable environment (unless he is born Marxist or a corpse, and meekly waits for the environment to fashion him). This explains a child's delight in digging, in making roads and tunnels for his favourite toys."
Aquest estiu, Nabókov m'ha sotmès amb la seva manera elegant i directa de parlar de les seves passions: la passió pel seus pares, pels escacs, per les papallones. Un passatge quedarà en la meva memòria per sempre, la descripció de la seva passió preadolescent:
That summer I would always ride by a certain isba, golden in the low sun, in the doorway of wich Polenka, the daughter of our head coachman Zahar, a girl of my age, would stand, leaning against the jamb, her bare arms folded on her breast in a soft, comfortable manner peculiar to rural Russia. She would watch me approach with a wonderful welcoming radiance on her face, but as I rode nearer, this would dwindle to a half smile, then to a faint light at the corners of her compressed lips, and, finally, this, too, woud fade, so that when I reached her, there would be no expression at all on her round, pretty face. As soon as I had passed, however, and had turned my head for an instant to take a last look before sprinting uphill, the dimple would be back, the enigmatic light would be playing again on her dear features. I never spoke to her, but long after I had stopped riding by at that hour, our ocular relationship was renewed from time to time during two or three summers. She would appear from nowhere, always standing a little apart, always barefoot, rubbing her left instep against her right calf or scratching with her fourth finger the parting in her light brown hair, and always leaning against things — against the stable door while my horse was being saddled, against the trunk of a tree when the whole array of country servitors would be seeing us off to town for the winter on a crisp September morning. Every time, her bosom seemed a little softer, her forearms a little stronger, and once or twice I discerned, just before she drifted out of my ken (at 16 she married a blacksmith in a distant village), a gleam of gentle mockery in her wide-set hazel eyes. Strange to say, she was the first to have the poignant power, by merely not letting her smile fade, of burning a hole in my sleep and jolting me into clammy consciousness, whenever I dreamed of her, although in real life I was even more afraid of being revolted by her dirt-caked feet and stale-smelling clothes than of insulting her by the triteness of quasi-seignioral advances.
I he recordat la primera vegada que, amb dotze anys, una noia que s'asseia al banc darrere meu, em va fer perdre la son.
12.5.13
Diumenge de pozole
Probablement no es tracta del plat favorit de l'Indiano, però avui, quan li han posat davant això,
doncs ha tingut un punt d'emoció, s'ha aixecat de taula, i ha plantificat dos petons a l'amfitriona.
Després ha tornat a seure a taula, ha afegit al plat una mica de salsa verde, de ceba talladeta i d'enciam en juliana, i ho ha regat amb el suc de medio limón (al vell Món en diem llima).
S'ha aturat a observar l'obra d'art. Li ha fet una foto, i ha comentat que allò mereixia que, després d'una llarga pausa, reprengués el blog. Ha pensat en M. dels S. B. i C., que tant l'ha animat a continuar amb la feina, i pausadament, amb cerimònia, sense pressa, ha començat a degustar el POZOLE!
I així han començat un dinar i una tarda memorables.
Foto: Berenguer Camps
14.12.12
INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE
INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE
"Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
Salvador Espriu
"Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
Salvador Espriu
25.10.12
Bajos 3a
Vista mi particular vocación pedagógica, y dado que pienso que la ocasión lo merece, procedo a celebrar los seis años este blog con una entrada en español. Quisiera así alcanzar tres metas:
1-Que me entendieran mejor mis buenos amigos hispanoparlantes, ya sea de la metrópolis o del otro lado del charco, de la Nueva España, muy particularmente.
2-Profundizar en mi acción de dar a conocer mi visión de la realidad catalana actual.
3-Ver si todavía sé escribir en español, no sea que haber sido escolarizado en francés (inmersión lingüística practicada, a diferencia de otras, sin crítica) desde los 3 a los 18 años esté aminorando mi capacidad de escribir en castellano. Quizás, además de mis hijos, sea pues yo quien necesite someterme a un proceso de españolización acelerado, y sepa así convivir con mis identidades, como dice el Ministro Wert.
Quizás sea un poco aventurado, dada mi formación, explicar el tema de la soberanía con una metáfora referida a la convivencia, pero me parece adecuada.
Veamos pues. Cataluña, vista desde otros lados de España, es el dueño del local de un próspero negocio que se ubica en los Bajos 3a del edificio. La verdad es que es el clásico vecino que siempre ha sido un poco pesadito. Se queja en todas las reuniones de que su cuota de mantenimiento es muy alta por lo que recibe, no quiere pagar el mantenimiento del ascensor, quisiera manejar todo lo que pasa, se queja de que el portero no cumple bien con sus funciones, de que hay que remozar la fachada...A pesar de todo, los propietarios reconocen que gracias a que su negocio va bien, y que su local es grande, el vecino de marras contribuye con un buen dinero al conjunto de la comunidad, y que además, tiene algunas ideas innovadoras que están bien. Sin embargo, en ningún caso están dispuestos a dejar que presida la comunidad.
Después de algunas malas temporadas de la economía, llegan dificultades, porque muchos vecinos pagan con retraso, lo que finalmente obliga a la comunidad de propietarios a pedir prétamos para atender a gastos corrientes. Y justo en este escenario, que no se había visto, desde que se construyó el edificio, allá por el 1978, resulta que el vecino del Bajos 3a dice que está cansado, que se separa de la comunidad,que piensa crear una entidad jurídica propia, y que en todo caso quiere pagar menos.
¡Pero bueno! Piensa el resto de los vecinos ¡Qué se ha creído este tío! ¡Cómo que quiere pagar menos! ¡Eso no lo decide él, sino los porcentajes establecidos en los estatutos de la comunidad de propietarios! Y esta historia de crear una entidad propia es ya delirante: ¡Como se va a separar si forma parte del edificio! Desde luego que no vamos a dejarle ni siquiera que ponga este punto en el orden del día de la próxima reunión. Aunque con el revuelo que es capaz de armar, igual va a la mancomunidad, y le hacen algun caso. Bueno, ¿Y si lo intentamos aplacar con algo, como de costumbre...no sé, que pague menos de ascensor, como el de los bajos 2a?
Continuará...
1-Que me entendieran mejor mis buenos amigos hispanoparlantes, ya sea de la metrópolis o del otro lado del charco, de la Nueva España, muy particularmente.
2-Profundizar en mi acción de dar a conocer mi visión de la realidad catalana actual.
3-Ver si todavía sé escribir en español, no sea que haber sido escolarizado en francés (inmersión lingüística practicada, a diferencia de otras, sin crítica) desde los 3 a los 18 años esté aminorando mi capacidad de escribir en castellano. Quizás, además de mis hijos, sea pues yo quien necesite someterme a un proceso de españolización acelerado, y sepa así convivir con mis identidades, como dice el Ministro Wert.
Quizás sea un poco aventurado, dada mi formación, explicar el tema de la soberanía con una metáfora referida a la convivencia, pero me parece adecuada.
Veamos pues. Cataluña, vista desde otros lados de España, es el dueño del local de un próspero negocio que se ubica en los Bajos 3a del edificio. La verdad es que es el clásico vecino que siempre ha sido un poco pesadito. Se queja en todas las reuniones de que su cuota de mantenimiento es muy alta por lo que recibe, no quiere pagar el mantenimiento del ascensor, quisiera manejar todo lo que pasa, se queja de que el portero no cumple bien con sus funciones, de que hay que remozar la fachada...A pesar de todo, los propietarios reconocen que gracias a que su negocio va bien, y que su local es grande, el vecino de marras contribuye con un buen dinero al conjunto de la comunidad, y que además, tiene algunas ideas innovadoras que están bien. Sin embargo, en ningún caso están dispuestos a dejar que presida la comunidad.
Después de algunas malas temporadas de la economía, llegan dificultades, porque muchos vecinos pagan con retraso, lo que finalmente obliga a la comunidad de propietarios a pedir prétamos para atender a gastos corrientes. Y justo en este escenario, que no se había visto, desde que se construyó el edificio, allá por el 1978, resulta que el vecino del Bajos 3a dice que está cansado, que se separa de la comunidad,que piensa crear una entidad jurídica propia, y que en todo caso quiere pagar menos.
¡Pero bueno! Piensa el resto de los vecinos ¡Qué se ha creído este tío! ¡Cómo que quiere pagar menos! ¡Eso no lo decide él, sino los porcentajes establecidos en los estatutos de la comunidad de propietarios! Y esta historia de crear una entidad propia es ya delirante: ¡Como se va a separar si forma parte del edificio! Desde luego que no vamos a dejarle ni siquiera que ponga este punto en el orden del día de la próxima reunión. Aunque con el revuelo que es capaz de armar, igual va a la mancomunidad, y le hacen algun caso. Bueno, ¿Y si lo intentamos aplacar con algo, como de costumbre...no sé, que pague menos de ascensor, como el de los bajos 2a?
Continuará...
12.7.12
Dues setmanes de Rodríguez
L'impossible ha succeït. Dues setmanes, dues, de Rodríguez. Cine, sopars, rebaixes, endreça, rentadores, regar. Rentaplats que no hi ha manera d'omplir, feina que s'allargassa sense hora de tornada a casa. Silenci, ordre. És ben estrany això.
¿Hay alguien?
En tot cas, res a veure amb el Tom Ewell.
¿Hay alguien?
En tot cas, res a veure amb el Tom Ewell.
5.7.12
L'home que pintava el mar
L’home
que pintava el mar
Es va llevar
d’hora, i es va rentar la cara com els gats, recollint l’aigua freda amb les
seves mans molsudes. Si n’havien pintat, de parets, aquestes mans, quan era
petit, i ajudava a la feina el seu tiet i el seu pare!
Ara no. Ara es
llevava a l’alba per pintar el mar que, cada matí, li deia bon dia. En tenia
prou amb poques coses: llevar-se, pintar, la llesca de pa amb oli, els grills
de taronja, i el raget de vi del porró fresc. Als vespres, cansat i satisfet,
mirava la lluna resplendent. I somniava despert.
Foto: elcomercio.es
21.6.12
Acaba una etapa, en comença una altra
Escrit amb motiu de la graduació de l'educació infantil i el pas a la primària. 20 de juny 2012.
Estimades directores, mestres, auxiliars, nens, pares, avis i amics,
Hi havia una
vegada un pare a qui van proposar de fer un discurs a la graduació de la classe
de P5 de la seva filla. El pare, al llarg de la seva vida, havia preparat
discursos, per ell i per altres, havia fet presentacions davant de mooolta
gent, però ara vet aquí que... dubtava!
Els havia de dir
alguna cosa especial als pares? Havia de fer alguna brometa als nens? El que
calia, potser, era fer un gran elogi de l’escola? Així va començar fins a tres
vegades a escriure tres textos diferents.
Hi pensava, hi
tornava a pensar, i seguia sense tenir-ho clar. Qui convenia destacar? La Srta Isabel , o la
Sheila, que tant els van tranquil·litzar, quan la seva costella i ell van
deixar els nens per primer cop a les seves mans? La Srta Maria i els seus
contes? El somriure de l’Elsa? La llum en la mirada de la Srta. Àngels? Aquell
posat tant serè de la
Srta. Laura ?
I de fet, és
clar, no seria millor parlar primer de la Srta. Elena , el Lleó
de l’Escola, la que endevinava qui era a dos- cents metres de distància? Aquella,
la que sabia pel perfil darrere el vidres glaçats de la porta quin pare era, i
quin nen venia a buscar?
O potser la Srta. Montserrat ,
aquella que van descobrir a través del blog de l’escola, i que manava tant, i
que els va deixar bocabadats quan els va dir que no tenien cap nena que es
digués Indianeta. És a dir: que se sabia els noms de tots els nens de l’escola!
Una cosa tenia
clara. Sabia que els havia de dir als nens que la vida volia dir passar etapes,
i que aquesta etapa que havien passat era inesborrable. Era molt clar que
havien fet molta feina i molts amics durant aquests anys. De fet, aquell pare
estava molt orgullós de tots els àlbums, tots els quaderns, tot el que havien
fet, des d’aprendre amb la
Srta. Isabel que aquell era el color vermell! Vermell! Fins a
fer restes amb la Srta.
Laura. I aquell pare també estava segur que junts
continuarien tirant endavant i creixent, i aprenent tantes coses encara!
Potser hauria de
fer referència, també, als altres pares. Perquè segur que ells també havien
patit el primer dia que els van deixar a l’escola. Segur que riurien com ell,
recordant el primer dia de “Fora bolquers!”, corrent cap a l’escola amb el
cotxet, i pregant que, si-us-plau, si-us-plau, els nens no es fessin pipí pel
camí! I aquelles cares de no dormir dels primers anys, ai ai ai! El que segur
que els passava, també, com a ell, és que ara, quan els seus nens llegien
espontàniament un cartell, un conte, se’ls escapava una llàgrima d’orgull i
d’emoció.
Al final, com que
això de fer un discurs era molt complicat, va pensar que li demanaria a la
heroica mare d’uns bessons que digués uns versos que ella havia escrit. Però la
mare no va voler, perquè li feia vergonya, així que li va demanar al pare, que
va dir que sí. I això ho expliquem perquè després no se’ns acusi a aquests dos
pares de no sé ben bé què...
A LES FADES DEL PARVULARI
Van entrar de
petitons
i acaben P5 fets
uns lleons.
A l’escola han
crescut,
i moltes coses
viscut.
De textures a
colors,
números, lletres
i sabors.
Anglès, sumes i
llegir,
això, sí és
divertit !!.
La castanyera i
el marrameu,
castanyes i
moniatos, menjareu.
El tió per Nadal,
una època genial.
D’indis a
esquimals,
per carnestoltes,
tot s’hi val.
I a les colònies
d’estiu,
a veure qui és
més viu.
Gràcies, petons i
abraçades,
a totes les
nostres “bones fades”.
Primària
començaran,
però res d’això no
oblidaran.
JA SÓN NENS DE
PRIMÀRIA !!!
22.5.12
El primer poema escrit
Rrosa so n
marmellas
las viuletas osn
lilas
si tu m ragalas
unnas rrosa i
unnas viuletas
llo
tragalare
nu llibra
Indianeta, abril de 2012
marmellas
las viuletas osn
lilas
si tu m ragalas
unnas rrosa i
unnas viuletas
llo
tragalare
nu llibra
Indianeta, abril de 2012
14.5.12
Pilota i armari
-Indianet! Si tornes a xutar la pilota dins de casa, l'amagaré en un armari i no podràs tornar-hi a jugar fins que jo digui!
L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:
-A quin armari la posaràs?
L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:
-A quin armari la posaràs?
10.5.12
Qüestió de fe
No només, però la vida també és qüestió de fe.
Veient com ploraven ahir els jugadors de l'Athletic de Bilbao, després de perdre la final contra els seus homònims de Madrid, rememoro un fantàstic gol de fe de Muniain, aquesta mateixa temporada, contra un dels grans transatlàntics del futbol mundial.
Pilota llarga, xut d'un company, rebuig del porter, i quan sembla fàcil que aquest mateix agafi el rebuig, o el defensa l'allunyi, Muniain corre amb fe per arribar a una pilota "impossible".
En moments de tràngol, la fe i la confiança en les pròpies forces fan la diferència. És aquell mig segon que permet arribar a una pilota, salvar una situació compromesa, resoldre una equació inextricable.
I això val per un partit de futbol, per les proves a què ens sotmet la vida, grans i petites, individuals, i col·lectives.
Sense fe, confiança, i el necessari punt d'orgull -que no de cofoisme-, no ens en sortirem. Ja podem anar rebuscant-ne entre tots. Ah, i amb generositat, que és el valor més rendible que conec.
Sempre retorna, amb interessos, i amb seguretat. Molt més que el del les participacions preferents.
Veient com ploraven ahir els jugadors de l'Athletic de Bilbao, després de perdre la final contra els seus homònims de Madrid, rememoro un fantàstic gol de fe de Muniain, aquesta mateixa temporada, contra un dels grans transatlàntics del futbol mundial.
Pilota llarga, xut d'un company, rebuig del porter, i quan sembla fàcil que aquest mateix agafi el rebuig, o el defensa l'allunyi, Muniain corre amb fe per arribar a una pilota "impossible".
En moments de tràngol, la fe i la confiança en les pròpies forces fan la diferència. És aquell mig segon que permet arribar a una pilota, salvar una situació compromesa, resoldre una equació inextricable.
I això val per un partit de futbol, per les proves a què ens sotmet la vida, grans i petites, individuals, i col·lectives.
Sense fe, confiança, i el necessari punt d'orgull -que no de cofoisme-, no ens en sortirem. Ja podem anar rebuscant-ne entre tots. Ah, i amb generositat, que és el valor més rendible que conec.
Sempre retorna, amb interessos, i amb seguretat. Molt més que el del les participacions preferents.
2.4.12
Ratolins i dentistes
La Indianeta ha perdut els incisius superiors i passeja un somriure d'allò més draculià.
A l'escola l'aturen i li diuen:
-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?
-Les té el ratolí
-Ohhh, perquè se les ha endut?
-Les va canviar per monedes...
-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...
La indianeta reflexiona un moment...
-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.
A l'escola l'aturen i li diuen:
-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?
-Les té el ratolí
-Ohhh, perquè se les ha endut?
-Les va canviar per monedes...
-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...
La indianeta reflexiona un moment...
-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.
14.3.12
Olor de sal
-Indianet vine a esmorzar!
-Ja viiinc!
5 minuts més tard apareix per la cuina.
-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.
Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.
-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!
M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.
-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!
Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.
-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.
No puc evitar riure.
-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.
Se la remira i l'olora.
-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!
Riu i es menja la torrada tot content.
-Ja viiinc!
5 minuts més tard apareix per la cuina.
-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.
Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.
-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!
M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.
-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!
Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.
-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.
No puc evitar riure.
-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.
Se la remira i l'olora.
-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!
Riu i es menja la torrada tot content.
10.2.12
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
2.2.12
Deu ser la manca de pluja...
Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.
Foto: Rafael Blanke
Foto: viajescondestino.com
18.11.11
L'encarregat de planta
Algú m'ha dit aquesta setmana que la sensació és que, més que president de govern, aquest diumenge triarem l'encarregat de planta.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)