Ahir la teva besneta, la que anomenaves "Senyoreta O." va començar secundària. Passa el temps, i la recordo caminant cap al rebedor, ignorant com a tu se t'escapava la vida. En V., que no vas conèixer, sap de tu. Jo els parlo sovint de l'Avi Ramon, de les tietes que no van conèixer. I en ells perdura la teva estima. Sempre penso en "com ho faria ara l'avi?" i em ric de tu, i estic segur que moltes de les coses que faig, o com les faig, són diferents de com tu les faries. Però ens en anem sortint, avi, crec que estaries content. T'estimo avi.
13.9.18
10.2.16
Cantar
Cantar és fer vibrar en el teu cos i la teva ment totes les coses del teu petit món.
Qui no té en el record cançons associades a moments de la seva vida
De la coneguda dita de "qui canta els seus mals espanta", sempre em quedaré amb aquesta cançó de llibertat.
També em quedo amb les cançons que permetien desconnectar-te de la duríssima feina de consultor al brasil, fer afinar els sentits abans de tornar-hi.
O les que cantava per desbloquejar la ment en les intenses nits d'absorbida calor panamenya
O també cançons de l'enyor, en els anys de vida mexicana.
Avui, en aquests dies d'hivern, esperant la pluja que no sap ploure, em quedo amb aquesta,
...sense oblidar la meva banda sonora vital. Gràcies Boss
Qui no té en el record cançons associades a moments de la seva vida
De la coneguda dita de "qui canta els seus mals espanta", sempre em quedaré amb aquesta cançó de llibertat.
També em quedo amb les cançons que permetien desconnectar-te de la duríssima feina de consultor al brasil, fer afinar els sentits abans de tornar-hi.
O les que cantava per desbloquejar la ment en les intenses nits d'absorbida calor panamenya
O també cançons de l'enyor, en els anys de vida mexicana.
Avui, en aquests dies d'hivern, esperant la pluja que no sap ploure, em quedo amb aquesta,
...sense oblidar la meva banda sonora vital. Gràcies Boss
14.8.15
Les regnes del destí
Més sovint del que pensem, ens caldria parar, donar un cop d'ull al voltant, i mirar de decidir, amb fermesa, el camí a triar.
Massa sovint, com li vaig sentir dir un dia a en Germà Bel, anem com "cagalló per sèquia".
Massa sovint, com li vaig sentir dir un dia a en Germà Bel, anem com "cagalló per sèquia".
8.10.14
Alguna cosa no estem fent bé
Quan un dels millors professors que he tingut fa el que fa, i afirma el que afirma, alguna cosa no estem fent bé amb el carai de "procés".
Des d'aquí, Quim Brugué, gràcies. Per ser un excellent profe, per haver-me ensenyat tantes coses, per la teva honestedat, i tot això des de la distància ideològica.
Quan resulta que tenim el suport de Podemos, alguna cosa no estem fent bé.
No ens ho hauríem de fer mirar?
Des d'aquí, Quim Brugué, gràcies. Per ser un excellent profe, per haver-me ensenyat tantes coses, per la teva honestedat, i tot això des de la distància ideològica.
Quan resulta que tenim el suport de Podemos, alguna cosa no estem fent bé.
No ens ho hauríem de fer mirar?
28.8.14
Posem-n'hi un bon parell de dotzenes
Un passatge de Incerta Glòria, gran lectura d'estiu, m'ha provocat ressonàncies properes en el temps. Hi he trobat una aroma de transició (de sopa de lletres partidistes, de cuéntame), i un fort perfum sobre el futur del federalisme hispànic. Vet aquí un grup d'estudiants universitaris que volen fer coses arran del fracassat alçament de Jaca, desembre del 1930...
"Ens vam reunir a l'antre del diplodocus en sessió permanent; calia fer-ne una de sonada, apoderar-nos de la universitat, proclamar-hi la república. Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera propia, qui negra, qui roja, qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà ningú. D'altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràcia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissariem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.
Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: ¿com era la bandera federal? El diplodocus, o sigui l'amo de La extremeña, a qui ho vam consultar, no ho sabia; ell no havia estat federal in illo tempore, sinó unitari castelarià i lerrouxista. Val a dir que en aquella época eren també molt pocs els qui sabien com era la república unitària; el mateix diplodocus no en guardava sinó un record molt vague i fins i tot ens assegurava haver vist en més d'una gran ocasió el seu ídol, don Alejandro, "con una banderita nacional en la cinta del jipijapa". Va ser en definitiva el meu pare qui ens va treure del mal pas, fent un esforç de memoria per recordar com era una certa bandera que el meu avi, federal de tota la vida, havia guardat molt de temps al fons d'un calaix de la calaixera entre altres records marcits de la seva joventut.
Em vau encarregar a mi la confessió d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
-Més val que sobrin que no pas en faltin, vas dir tu. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai: que tothom estigui content."
Sales, Joan. Incerta Gòria I, Edicions 62, Barcelona, 1982. p.262-263
"Ens vam reunir a l'antre del diplodocus en sessió permanent; calia fer-ne una de sonada, apoderar-nos de la universitat, proclamar-hi la república. Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera propia, qui negra, qui roja, qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà ningú. D'altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràcia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissariem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.
Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: ¿com era la bandera federal? El diplodocus, o sigui l'amo de La extremeña, a qui ho vam consultar, no ho sabia; ell no havia estat federal in illo tempore, sinó unitari castelarià i lerrouxista. Val a dir que en aquella época eren també molt pocs els qui sabien com era la república unitària; el mateix diplodocus no en guardava sinó un record molt vague i fins i tot ens assegurava haver vist en més d'una gran ocasió el seu ídol, don Alejandro, "con una banderita nacional en la cinta del jipijapa". Va ser en definitiva el meu pare qui ens va treure del mal pas, fent un esforç de memoria per recordar com era una certa bandera que el meu avi, federal de tota la vida, havia guardat molt de temps al fons d'un calaix de la calaixera entre altres records marcits de la seva joventut.
Em vau encarregar a mi la confessió d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
-Més val que sobrin que no pas en faltin, vas dir tu. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai: que tothom estigui content."
Sales, Joan. Incerta Gòria I, Edicions 62, Barcelona, 1982. p.262-263
10.10.13
Nabókov i la passió
Aquest estiu que tot just ha acabat, després d'uns quants anys rodant per les prestatgeries de casa sense que n'hi fessin gaire cas, ha estat rescatada "Parla, memòria", autobiografia de Vladímir Nabókov. El dia en què la vaig rescatar, marxant de viatge un dels seus mèrits va ser el seu escàs pes, que permetia encabir-lo a la bossa de ma i passar pel sedàs de la dictadura restrictiva de pes de les companyies aèries low cost.
Qui m'havia parlat de Nabókov, primer de tots va ser, com sempre amb bon criteri, en Ton Barnils. Ell sabia de la meva afició a les autobiografies, i en destacà dues, recordo: la de Dalí, i la de Nabókov. Qui em va parlar, i amb qui he estat parlant molt de Nabókov aquests dies, és amb la meva sogra, autèntica especialista en la matèria. L'abandó a les prestatgeries ha estat una joia en el retrobament. Descobrir el món de Nabókov, la seva infància perduda que mai més no va tornar, la de la Rússia liberal benestant prèvia a la revolució, és entendre la gran i terrible diàspora que varen patir els que lluitaren primer contra la opressió tsarista i després contra la bolxevic. He descobert un personatge fi, i pedant, cal dir-ho, que a través de les seves llargues frases de puntuació exquisida et guia i t'enriqueix amb les seves vivències.
Aquest estiu he envejat malèvolament el Nabókov infant per les seves comoditats i luxes infantils (xofers, institutrius angleses, vacances d'estiu a Biarritz); he volgut bufetejar el jove Nabókov que, indolent, refusa enfangar-se per rebutjar una pilota amb els punys, jugant amb el seu equip de futbol a Cambridge; he rigut amb la seva aguda crítica del Marxisme: "Besides dreams of velocity, or in connection with them, there is in every child the essentially human urge to reshape the earth, to act upon a friable environment (unless he is born Marxist or a corpse, and meekly waits for the environment to fashion him). This explains a child's delight in digging, in making roads and tunnels for his favourite toys."
Aquest estiu, Nabókov m'ha sotmès amb la seva manera elegant i directa de parlar de les seves passions: la passió pel seus pares, pels escacs, per les papallones. Un passatge quedarà en la meva memòria per sempre, la descripció de la seva passió preadolescent:
That summer I would always ride by a certain isba, golden in the low sun, in the doorway of wich Polenka, the daughter of our head coachman Zahar, a girl of my age, would stand, leaning against the jamb, her bare arms folded on her breast in a soft, comfortable manner peculiar to rural Russia. She would watch me approach with a wonderful welcoming radiance on her face, but as I rode nearer, this would dwindle to a half smile, then to a faint light at the corners of her compressed lips, and, finally, this, too, woud fade, so that when I reached her, there would be no expression at all on her round, pretty face. As soon as I had passed, however, and had turned my head for an instant to take a last look before sprinting uphill, the dimple would be back, the enigmatic light would be playing again on her dear features. I never spoke to her, but long after I had stopped riding by at that hour, our ocular relationship was renewed from time to time during two or three summers. She would appear from nowhere, always standing a little apart, always barefoot, rubbing her left instep against her right calf or scratching with her fourth finger the parting in her light brown hair, and always leaning against things — against the stable door while my horse was being saddled, against the trunk of a tree when the whole array of country servitors would be seeing us off to town for the winter on a crisp September morning. Every time, her bosom seemed a little softer, her forearms a little stronger, and once or twice I discerned, just before she drifted out of my ken (at 16 she married a blacksmith in a distant village), a gleam of gentle mockery in her wide-set hazel eyes. Strange to say, she was the first to have the poignant power, by merely not letting her smile fade, of burning a hole in my sleep and jolting me into clammy consciousness, whenever I dreamed of her, although in real life I was even more afraid of being revolted by her dirt-caked feet and stale-smelling clothes than of insulting her by the triteness of quasi-seignioral advances.
I he recordat la primera vegada que, amb dotze anys, una noia que s'asseia al banc darrere meu, em va fer perdre la son.
Qui m'havia parlat de Nabókov, primer de tots va ser, com sempre amb bon criteri, en Ton Barnils. Ell sabia de la meva afició a les autobiografies, i en destacà dues, recordo: la de Dalí, i la de Nabókov. Qui em va parlar, i amb qui he estat parlant molt de Nabókov aquests dies, és amb la meva sogra, autèntica especialista en la matèria. L'abandó a les prestatgeries ha estat una joia en el retrobament. Descobrir el món de Nabókov, la seva infància perduda que mai més no va tornar, la de la Rússia liberal benestant prèvia a la revolució, és entendre la gran i terrible diàspora que varen patir els que lluitaren primer contra la opressió tsarista i després contra la bolxevic. He descobert un personatge fi, i pedant, cal dir-ho, que a través de les seves llargues frases de puntuació exquisida et guia i t'enriqueix amb les seves vivències.
Aquest estiu he envejat malèvolament el Nabókov infant per les seves comoditats i luxes infantils (xofers, institutrius angleses, vacances d'estiu a Biarritz); he volgut bufetejar el jove Nabókov que, indolent, refusa enfangar-se per rebutjar una pilota amb els punys, jugant amb el seu equip de futbol a Cambridge; he rigut amb la seva aguda crítica del Marxisme: "Besides dreams of velocity, or in connection with them, there is in every child the essentially human urge to reshape the earth, to act upon a friable environment (unless he is born Marxist or a corpse, and meekly waits for the environment to fashion him). This explains a child's delight in digging, in making roads and tunnels for his favourite toys."
Aquest estiu, Nabókov m'ha sotmès amb la seva manera elegant i directa de parlar de les seves passions: la passió pel seus pares, pels escacs, per les papallones. Un passatge quedarà en la meva memòria per sempre, la descripció de la seva passió preadolescent:
That summer I would always ride by a certain isba, golden in the low sun, in the doorway of wich Polenka, the daughter of our head coachman Zahar, a girl of my age, would stand, leaning against the jamb, her bare arms folded on her breast in a soft, comfortable manner peculiar to rural Russia. She would watch me approach with a wonderful welcoming radiance on her face, but as I rode nearer, this would dwindle to a half smile, then to a faint light at the corners of her compressed lips, and, finally, this, too, woud fade, so that when I reached her, there would be no expression at all on her round, pretty face. As soon as I had passed, however, and had turned my head for an instant to take a last look before sprinting uphill, the dimple would be back, the enigmatic light would be playing again on her dear features. I never spoke to her, but long after I had stopped riding by at that hour, our ocular relationship was renewed from time to time during two or three summers. She would appear from nowhere, always standing a little apart, always barefoot, rubbing her left instep against her right calf or scratching with her fourth finger the parting in her light brown hair, and always leaning against things — against the stable door while my horse was being saddled, against the trunk of a tree when the whole array of country servitors would be seeing us off to town for the winter on a crisp September morning. Every time, her bosom seemed a little softer, her forearms a little stronger, and once or twice I discerned, just before she drifted out of my ken (at 16 she married a blacksmith in a distant village), a gleam of gentle mockery in her wide-set hazel eyes. Strange to say, she was the first to have the poignant power, by merely not letting her smile fade, of burning a hole in my sleep and jolting me into clammy consciousness, whenever I dreamed of her, although in real life I was even more afraid of being revolted by her dirt-caked feet and stale-smelling clothes than of insulting her by the triteness of quasi-seignioral advances.
I he recordat la primera vegada que, amb dotze anys, una noia que s'asseia al banc darrere meu, em va fer perdre la son.
12.5.13
Diumenge de pozole
Probablement no es tracta del plat favorit de l'Indiano, però avui, quan li han posat davant això,
doncs ha tingut un punt d'emoció, s'ha aixecat de taula, i ha plantificat dos petons a l'amfitriona.
Després ha tornat a seure a taula, ha afegit al plat una mica de salsa verde, de ceba talladeta i d'enciam en juliana, i ho ha regat amb el suc de medio limón (al vell Món en diem llima).
S'ha aturat a observar l'obra d'art. Li ha fet una foto, i ha comentat que allò mereixia que, després d'una llarga pausa, reprengués el blog. Ha pensat en M. dels S. B. i C., que tant l'ha animat a continuar amb la feina, i pausadament, amb cerimònia, sense pressa, ha començat a degustar el POZOLE!
I així han començat un dinar i una tarda memorables.
Foto: Berenguer Camps
14.12.12
INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE
INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE
"Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
Salvador Espriu
"Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes".
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
Salvador Espriu
25.10.12
Bajos 3a
Vista mi particular vocación pedagógica, y dado que pienso que la ocasión lo merece, procedo a celebrar los seis años este blog con una entrada en español. Quisiera así alcanzar tres metas:
1-Que me entendieran mejor mis buenos amigos hispanoparlantes, ya sea de la metrópolis o del otro lado del charco, de la Nueva España, muy particularmente.
2-Profundizar en mi acción de dar a conocer mi visión de la realidad catalana actual.
3-Ver si todavía sé escribir en español, no sea que haber sido escolarizado en francés (inmersión lingüística practicada, a diferencia de otras, sin crítica) desde los 3 a los 18 años esté aminorando mi capacidad de escribir en castellano. Quizás, además de mis hijos, sea pues yo quien necesite someterme a un proceso de españolización acelerado, y sepa así convivir con mis identidades, como dice el Ministro Wert.
Quizás sea un poco aventurado, dada mi formación, explicar el tema de la soberanía con una metáfora referida a la convivencia, pero me parece adecuada.
Veamos pues. Cataluña, vista desde otros lados de España, es el dueño del local de un próspero negocio que se ubica en los Bajos 3a del edificio. La verdad es que es el clásico vecino que siempre ha sido un poco pesadito. Se queja en todas las reuniones de que su cuota de mantenimiento es muy alta por lo que recibe, no quiere pagar el mantenimiento del ascensor, quisiera manejar todo lo que pasa, se queja de que el portero no cumple bien con sus funciones, de que hay que remozar la fachada...A pesar de todo, los propietarios reconocen que gracias a que su negocio va bien, y que su local es grande, el vecino de marras contribuye con un buen dinero al conjunto de la comunidad, y que además, tiene algunas ideas innovadoras que están bien. Sin embargo, en ningún caso están dispuestos a dejar que presida la comunidad.
Después de algunas malas temporadas de la economía, llegan dificultades, porque muchos vecinos pagan con retraso, lo que finalmente obliga a la comunidad de propietarios a pedir prétamos para atender a gastos corrientes. Y justo en este escenario, que no se había visto, desde que se construyó el edificio, allá por el 1978, resulta que el vecino del Bajos 3a dice que está cansado, que se separa de la comunidad,que piensa crear una entidad jurídica propia, y que en todo caso quiere pagar menos.
¡Pero bueno! Piensa el resto de los vecinos ¡Qué se ha creído este tío! ¡Cómo que quiere pagar menos! ¡Eso no lo decide él, sino los porcentajes establecidos en los estatutos de la comunidad de propietarios! Y esta historia de crear una entidad propia es ya delirante: ¡Como se va a separar si forma parte del edificio! Desde luego que no vamos a dejarle ni siquiera que ponga este punto en el orden del día de la próxima reunión. Aunque con el revuelo que es capaz de armar, igual va a la mancomunidad, y le hacen algun caso. Bueno, ¿Y si lo intentamos aplacar con algo, como de costumbre...no sé, que pague menos de ascensor, como el de los bajos 2a?
Continuará...
1-Que me entendieran mejor mis buenos amigos hispanoparlantes, ya sea de la metrópolis o del otro lado del charco, de la Nueva España, muy particularmente.
2-Profundizar en mi acción de dar a conocer mi visión de la realidad catalana actual.
3-Ver si todavía sé escribir en español, no sea que haber sido escolarizado en francés (inmersión lingüística practicada, a diferencia de otras, sin crítica) desde los 3 a los 18 años esté aminorando mi capacidad de escribir en castellano. Quizás, además de mis hijos, sea pues yo quien necesite someterme a un proceso de españolización acelerado, y sepa así convivir con mis identidades, como dice el Ministro Wert.
Quizás sea un poco aventurado, dada mi formación, explicar el tema de la soberanía con una metáfora referida a la convivencia, pero me parece adecuada.
Veamos pues. Cataluña, vista desde otros lados de España, es el dueño del local de un próspero negocio que se ubica en los Bajos 3a del edificio. La verdad es que es el clásico vecino que siempre ha sido un poco pesadito. Se queja en todas las reuniones de que su cuota de mantenimiento es muy alta por lo que recibe, no quiere pagar el mantenimiento del ascensor, quisiera manejar todo lo que pasa, se queja de que el portero no cumple bien con sus funciones, de que hay que remozar la fachada...A pesar de todo, los propietarios reconocen que gracias a que su negocio va bien, y que su local es grande, el vecino de marras contribuye con un buen dinero al conjunto de la comunidad, y que además, tiene algunas ideas innovadoras que están bien. Sin embargo, en ningún caso están dispuestos a dejar que presida la comunidad.
Después de algunas malas temporadas de la economía, llegan dificultades, porque muchos vecinos pagan con retraso, lo que finalmente obliga a la comunidad de propietarios a pedir prétamos para atender a gastos corrientes. Y justo en este escenario, que no se había visto, desde que se construyó el edificio, allá por el 1978, resulta que el vecino del Bajos 3a dice que está cansado, que se separa de la comunidad,que piensa crear una entidad jurídica propia, y que en todo caso quiere pagar menos.
¡Pero bueno! Piensa el resto de los vecinos ¡Qué se ha creído este tío! ¡Cómo que quiere pagar menos! ¡Eso no lo decide él, sino los porcentajes establecidos en los estatutos de la comunidad de propietarios! Y esta historia de crear una entidad propia es ya delirante: ¡Como se va a separar si forma parte del edificio! Desde luego que no vamos a dejarle ni siquiera que ponga este punto en el orden del día de la próxima reunión. Aunque con el revuelo que es capaz de armar, igual va a la mancomunidad, y le hacen algun caso. Bueno, ¿Y si lo intentamos aplacar con algo, como de costumbre...no sé, que pague menos de ascensor, como el de los bajos 2a?
Continuará...
12.7.12
Dues setmanes de Rodríguez
L'impossible ha succeït. Dues setmanes, dues, de Rodríguez. Cine, sopars, rebaixes, endreça, rentadores, regar. Rentaplats que no hi ha manera d'omplir, feina que s'allargassa sense hora de tornada a casa. Silenci, ordre. És ben estrany això.
¿Hay alguien?
En tot cas, res a veure amb el Tom Ewell.
¿Hay alguien?
En tot cas, res a veure amb el Tom Ewell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)