Si parlem d'amor suïcida, val la pena remarcar l'"Edgardo" Carreras. Quan l'Indiano era petit i el portaven a l'òpera, sempre es preguntava com podia el tenor seguir cantant, i en registres tant aguts, després d'haver-se clavat una daga:)
Després també hi ha l'amor més agut (9 mítics Do!), i el més còmic, de "Tonio" Flórez
Però si hi ha una passió veritable és la del gran "Rodolfo" Alagna. Qui no se senti emocionat té sang d'orxata. Indiano dixit.
Amunt, amunt! Em diu el porter quan veu que he trobat muntura a l'estació de bicing aquest matí -roda fluixa, direcció torçada, però canvi lleuger.
Amunt, amunt Em diu la cruïlla de cada matí, on trobo la mare de cada matí. Porta una menuda a la ma dreta, i un somriure cansat, i una feminitat potser oblidada, que es torba quan se sent observada.
Amunt, amunt! Diuen els carrers de vianants que travesso amb roda lleugera. Arribo al peu del coll, em trec l'americana. Enfilo Major de Sarrià deliciosament buit de trànsit, amunt, amunt. A la plaça dalt el coll, la quiosquera somriu i m'allarga el diari.
Amunt, que la vida fa pujada, i no hi ha res millor que fer camí i arribar al cim.
Ha costat, però l'Indianet, des de fa 4 dies, per fi, ha entès que l'horari havia canviat, i ha decidit llevar-se més tard de les 6 del matí.
L'Indiano comença a "ser persona" de nou.
Tant, que l'altre dia, quan l'esbós de somriure tímid de la Laura sortia per la porta, i enfilava carrer avall. L'Indiano li va dir:
-"hola". Ella es va aturar, es va girar. -"Gràcies" va dir l'Indiano. -"Perquè?" -"Per fer pujar aquesta petita" -"Però si fa molta bondat..." -"Molt bé, molt bé"
L'Indiano sempre ha pensat que el mínim que es mereix qui passa tantes hores del dia educant els seus churumbeles és un "gràcies".
Pons (còmica contracció de "pues" i "doncs" de la Indianeta) això. Gràcies. A totes.
En Jordi Graupera, que alguns coneixen des que col·labora en tertúlies a RAC1, i que alguns vam descobrir en un excel·lent llibre de Converses amb Xavier Sala i Martín, té l'Indiano fascinat amb aquest fragment que va escriure fa uns dies, a propòsit de la seva experiència d'estudiant a la New School for Social Research de Nova York. Vet aquí:
"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.
Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.
Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."
Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.
Situació crítica: són les 8 de la tarda, s'ha fet tard, els churumbeles estan amb gana, i l'Indiano encara no s'ha posat a fer el sopar.
La N. està despenjant la roba, procurant que la tramuntana no se l'endugui a la roba i a ella.
Els churumbeles s'estan barallant per una pissarra màgica de la Barbie. L'Indianet, amb les celles còmicament arrufades, abraça la pissarra amb força i li diu a sa germana: "¡ES MÍO!". La Indianeta mira de prendre-li la joguina estirant-la per una nansa, i xisclant amb ganes. L'Indiano es mira l'escena de cua d'ull, ajupit davant la porta de la nevera oberta, observant el trist panorama que li ofereixen els prestatges. Fins que uns daus de patata bullida que veu en un racó l'inspiren.
-"Ep, bitxos! Mireu, mireu que el Pare farà màgia!"
Els churumbeles corren cap a la cuina.
-"Seieu aquí!", els diu l'Indiano, que ha posat un parell de cadires a la cuina, a una prudent distància del marbre i els fogons.
I aquesta és la recepta.
4 ous
Formatge ratllat
daus de patata bullida
Oli, sal
Molt de teatre i onomatopeies!
-Es trenquen els ous deixant-los caure dins un bol des d'un pam d'alçada- Ohh....Ohhh
-Deixes que els nens batin uns mica fent soroll de batedora
-Els daus de patata cauen dins els ous batuts com la pluja- ploff, ploff...
-El formatge ratllat cau de mooolt amunt, volant com les papallones.
-L'oli s'escalfa, hem d'anar amb compte!
-Un cop dins la paella, els ensenyes com l'ou va quallant, sempre amb distància.
El moment màgic, tombar la truita : Tachán!
Mai l'Indiano no havia tingut un públic tant entusiasta i atent a tot el procés
Sempre que l'Indiano intentava explicar què era un "Aviador", li costava fer-ho entendre als interlocutors catalans.
Hauria d'haver estat fàcil d'explicar per ell, donat que va tenir uns cinc "aviadores" al seu càrrec, i a un, fins i tot, el va arribar a conèixer en persona. Però no, no era fàcil d'explicar.
Fins que l'altre dia, "fullejant" per internet un dels grans diaris de l'Altiplà, va trobar una notícia, que tant li ha de servir per explicar-se millor. Senyores i Senyors, els "aviadores" són això.
Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.
Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després dediversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].
-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!
Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.
-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?
-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.
L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.
Els dies de pau s'havien acabat. Ja feia massa mesos que esquivava la seva sort.
-"Ho sento Xavier", li havia dit aquell matí la seva última esperança, que vestia l'habitual trajo gris i corbata grana. "No et podem donar més crèdit: això ja ha de passar al Departament de Riscos, i et vull estalviar un disgust: segur que ens diran que no ¿Perquè no ho parles amb la Mercè i feu una hipoteca del pis?"
- "No ho sé", va dir posant-se la ma sobre l'esternó, intentant controlar-se. "És que és dels meus pares, i son grans, i em sap greu. Ho pensaré. Sisplau no en diguis res a la Mercè, si truqués."
-"Tranquil, Xavier", va dir la seva apagada esperança amb un somriure professional matisat de tristesa.
Va entrar a l'església que hi havia una mica més enllà, arribant a la cantonada. Va caminar maquinalment cap a primera fila entre els bancs deserts. Ell, ateu convençut, escèptic confés, trobava pau a les esglesies buides, a mig matí. Allà, a ningú no li extranyava veure'l plorar una estona. Allà, podia parlar amb els seus difunts, i trobar un bri d'esperança. Allà, els seus maldecaps el deixaven tranquil. Era un bon lloc on anar quan no sabia on anar.
De fet, i des de feia ja vuit mesos, no tenia enlloc on anar, quan, impecablement afaitat, sortia al carrer, feixuc, perlat de suor, arrossegant la seva panxa, amb la ridícula mariconera creuada. Des de que el fons de capital risc s'havia cansat d'invertir, ell sabia, igual que els altres companys, que la seva feina penjava d'un fil anguniosament esprimatxat per la baixada de vendes. Primer li va tocar a ell i al Capdevila, i els altres seguirien uns mesos més tard.
Els alemanys s'havien comportat, i la indemnització li havia servit per amagar a tothom la seva pregona vergonya de desocupat. Ara, incapaç d'afrontar el seu futur erm, carregat de responsabilitat, ofegat per la bola de neu de mentides que havia anat creixent descontrolada, no sabia cap a on caminar. No li havia dit res a la Mercè, que fantasejava amb un fantàstic viatge a Irlanda amb els nens, la propera primavera, i continuava, per al seu desesper, comprant coses de marca, perquè "allò de les marques blanques no pot ser bo."
Va caminar per Mare de Déu del Coll avall, com si les seves cames el portessin sense que ell ho volgués. Es va aturar a la cantonada amb Baró de la Barre, i va tirar a una bústia les tres cartes de comiat que havia escrit aquella matinada passada -una per la Mercè, l'altra pels nens, l'altra per al seu amic Guillem-.
"Alea Jacta Est", va pensar mentre sentia com queien les cartes dins la bústia, tot esguardant, allà baix, el Pont de Vallacarca.
Es va llevar amb ressaca, i va arrossegar als peus cap a la cuina. A la nevera hi havia mig entrepà mossegat, que ella mateixa havia deixat la nit passada -tot just ara ho recordava-. El va agafar amb intenció de clavar-li queixalada, però li varen venir basques. Va obrir una cervesa i se la va beure amb delit, en tres grans glopades llargues, intenses.
Intensitat. Quan era petita sempre li demanaven aquella mateixa intensitat, i ella, menuda, atlètica, corpulent, corria i picava la bola amb tota la seva ànima. El revés, aquell revés a dos mans era superb. Ara ja no tenia ganes ni de donar classes als nens. N'estava farta. Havia crescut en pistes de tennis, emmig de tornejos, suor, vestidors, dieta, abandó.
Mai no els perdonaria que l'haguéssin deixat allà, a l'intempèrie, exposada al fracàs, i sense joventut. Sense regals, sense treva. Li era igual que la vida dels seus pares hagués estat dura, i haguéssin hagut d'emigrar. No els perdonava els crits, les borratxeres, els insults que ella i la seva germana sentien des de l'habitació.
En Demian havia estat la seva llum durant aquells dos darrers anys. Va ser ell qui la va treure del pou d'alcohol on es llançava cada diumenge al migdia, després d'acabar el seu torn de nit a la benzinera del poble. Va ser ell qui la va portar a Paris amb autocar, i aquells tres dies varen ser els més a prop que ella havia estat mai del paradís, explorant dia i nit la ciutat i els seus cossos.
Sempre li havien agradat aquelles espatlles una mica caigudes i l'aire distret i reflexiu del Demian. Aquella inseguretat tant segura. La mateixa seguretat amb què ahir la va deixar. Li va dir que prou, li va dir que no s'enganyessin més, que no estaven bé, que la vida al seu costat no era "divertida" Què necessites? li va preguntar, i ell va dir: una altra paulaner. Ja s'havien begut sis paulaners. Aquesta és la darrera, li va dir, ves-te'n. I va córrer a abraçar-lo, i li va enfonsar el cap al pit, com feia amb el seu pare quan perdia un partit, els dies que el seu pare la podia venir a veure. Va pensar en el seus pares, que deveien estar ofegant-se en paulaners a la cantina del centre, al costat de l'estació de Jungfernstieg. També va pensar en la seva germana, que a aquelles hores devia estar rodant algun anunci. Ella, ella tenia la mirada clara i els llavis carnosos, però era massa baixeta per fer de model. La seva germana, en canvi, era com un cigne, i tot el que ella tenia de rabassuda ho tenia sa germana d'estirada.
¿Què li quedava, ara que en Demian havia sortit per aquella porta? Res. Només buidor. Només les seves amigues llunyanes que continuaven a l'Institut que ella havia deixat per córrer darrera una pilota. Va anar a buscar les caixes de diazepam a la farmaciola. La seva mare en necessitava feia anys per dormir quan sortia de netejar oficines, a les 5 del matí. Va buidar toootes les pastilles dins un bol. I va caminar, ingràvida, cap al moble bar. Li havien dit que seria com una gran borratxera, i que no es despertaria.
Quan s'ajupia va sentir el "tiritún!". "Tiritún, Tiritún!" insistia messenger. Es va acostar al seu portàtil.
-"Hola Oksana!", li deia el missatge. "Avui hem ensenyat la teva foto als nens! I ens han dit que t'esperen, que ja només falten 5 setmanes perquè vinguis!"
-"Que bé!" va respondre entre llàgrimes.
-"Mira la foto que els hem fet avui".
Allà estaven, dues criatures, que esperaven les seves carícies. I aquella família romana encantadora que tant havia insistit, malgrat la seva manca d'experiència, en que els anés a fer d'Au pair.
Va buidar el pit plorant llargament. Aquells dos somriures li deien: "Ens faràs alguna classe de tennis?". Va agafar el seu peluix, la seva pilota de la sort, ja grisa i pelada pels anys, i se'n va anar a dormir alleujada. Roma bé valia una missa.
Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.
Anys més tard, davant el mirall del bany, mirà amb fredor l'envàs buit de seda dental, i recordà aquell matí llunyà en què el seu pare el portà a conèixer el gel.
Sense seda, va pensar, sí, unwaxed. Total, pel que li havia de durar, no calia gastar-se diners en una seda dental gaire exquisida. Tot just sortien de menjar unes extraordinàries pizzas a la piedra en aquell llogarret turístic de la Patagònia Argentina que era El Calafate. Li havia quedat alguna cosa que el molestava entre les dents, havia entrat a una farmàcia, i li havia fet gràcia aquell envàs hexagonal, i aquella mesura: 100 iardes.
Al vespre, a l'habitació, mentre s'aplicava a netejar-se les dents amb la seda, sentia la televisió engegada, sotmesa al persistent zapping del seu germà. L'endemà era el dia.Visitarien una glacera que quedava més lluny -el nom avui no el recorda-. Ja havia sentit reiteradament les instruccions de vigilar de no caure a l'aigua. Era tant glaçada, deien, que en dos minuts d'estar-s'hi cap persona no en sortia viva.
S'havia acabat la misèria, i s'acabava una època tèrbola, se suposava. Però tot seguia igual, en aparença. De fet, tot plegat el fastiguejava. El fastiguejava profundament aquella misèria emocional, la paràlisi que impedia a aquella trista família encarar separats aquella nova vida que els esperava. Era l'últim gran viatge familiar que feien, i tot el que hi havia eren tòpics, silencis, retrets, sempre revestits d'una freda i exquisida, dura formalitat. Tots plegats feia massa anys que jugaven la mateixa comèdia, i eren incapaços d'aprofitar la ocasió per dir-se i dir a l'altre que sí, que la vida a vegades era fotuda, però que s'estimaven, i que continuarien estimant-se, i que desitjaven que en la nova etapa els anés bé.
A ell, particularment, li havia tocat fer la comèdia més gran, la del bon fill i l'estudiant modèlic. No s'enganyava: ell era el primer intèrpret d'aquella banda sonora vital de trista por i d'incomunicació. No s'enganyava: ja en tenia prou.
El mètòde era perfecte: la barana oberta a popa, un saltiró per anar a petar entre l'escuma i els remolins provocats per l'hèlix en l'aigua glaçada. Mantenir-se el major temps possible sota l'aigua. El vaixell, havia de virar, l'havien de localitzar entre l'escuma. No hi hauria temps. Dos minuts. Havia d'aguantar dos minuts sense que el traguessin de l'aigua.
No els havia dit res, no. A ningú. No havia parlat a ningú de les seves hores, dies, nits, setmanes d'atonia sense sentit, de fredor a la pell, d'inutilitat, de ràbia i fàstic. Tant se li'n fotia tot plegat. Bé, no, hi havia els seus avis, la seva mirada càlida i el seu sentit comú bàsic i despullat de retrets. Hi havia els gegants de la seva infantesa que intentaven aturar-lo.
Es va quedar sol, per fi, a popa, després de les estúpides fotos de rigor per l'album familiar. Va dubtar, de nou, com altres vegades. Tot i que hi havia un pas tancat amb una cadeneta, era fàcil saltar. Seria suficientment potent el salt, però?
Amb un gest distret va treure de la butxaca l'objecte extrany que el molestava: era la seda dental. Se la va mirar. Tant petit i tant pràctic. Pràctic. Allò era una putada per a ells, era molt poc pràctic. Treure el cos d'emmig de l'aigua glaçada. Autòpsia, forenses, preguntes. I sobretot, sobretot, la repatriació del cadàver. Caríssima. Massa complicat. No els ho podia fer.
Es va allunyar de popa i va anar cap a dins, a continuar la seva vida de pantomima.
No li falta un dit com al Lula, ni té les faccions indígenes de l'Evo Morales, ni la retòrica abrandada de l'Hugo Chávez.
No és d'esquerres -oh pecat!- sinó democristià.
Forma part d'un partit, fundat l'any 39, que ha estat i continua sent la única alternativa sòlida al sistema de dictadura perfecta (Vargas Llosa dixit) que representa el PRI.
Va haver de jurar el seu càrrec emmig d'una contrareforma organitzada per un mal perdedor.
Ha tingut els nassos de donar diversos cops de puny a les xarxes de narcotràfic.
Ha maldat per fer canviar un sistema d'Administració Pública escleròtic, una política fiscal esquifida, i una gestió de l'energia ancorada en tòpics populistes.
Fa pocs dies va arribar a l'equador del seu mandat (a Mèxic els mandats presidencials són de 6 anys), i, com és costum a l'altiplà, va dirigir un missatge als ciutadans.
Emmig d'una Amèrica Llatina segrestada per discursos i polítiques neopopulistes inspirades en la pitjor demagògia, l'Indiano voldria rescatar algunes paraules sàvies d'aquest discurs, tot i saber que això que farà és pecat, gairebé tant com mostrar simpatia per la causa jueva.
Algunes frases del discurs de Calderón:
“Soy el primero en reconocer que a la vista del México al que aspiramos, lo logrado es claramente insuficiente. Que a este ritmo tomaría muchos años y, quizá décadas, el poder vislumbrar en hechos concretos el México que queremos. Que por muchos que han sido los esfuerzos por mitigar la pobreza, cada crisis alimentaria o económica como las que vivimos, representa un nuevo golpe a las posibilidades de vida digna de millones de mexicanos.”
“Sí, sé que es muy difícil cambiar. Es tan difícil que por eso México, en alguno de sus rubros esenciales, no ha podido cambiar en décadas. Hoy tenemos que hacerlo, porque además ya no quedan otras alternativas, porque el tiempo y los recursos se nos agotan, porque las necesidades de la población son cada vez más apremiantes. Hoy, cambiar de fondo no sólo es la mejor, sino la única alternativa."
“Tenemos que hacer más con menos. El gobierno federal será el primero en poner el ejemplo. Mi gobierno no pedirá a nadie un esfuerzo que antes no haya hecho en su propio ámbito. Una vez que el gobierno federal haya puesto la muestra y mostrado en los hechos que está dispuesto a hacer mucho más con menos, podrá, en justicia, pedir a la sociedad su parte para esta tarea común”.
A Mèxic, més enllà de morts i de desastres, també hi ha el sentit comú, aquest que mai no ha tingut gaire bona premsa.
Qui sap si El Güero continua a la cantonada de Insurgentes i Michoacán, ha pensat aquest matí l'Indiano.
En aquells temps mexicans, cada cop més llunyans -com n'és d'indiferent el temps als sentiments i als records- l'Expatriat es curava l'enyor entrant a "La Naval", un clàssic entre els clàssics de les botigues de vins i queviures d'ultramar. Allà, per un preu escandalós -és sabut que l'enyor belluga molts diners- s'hi troben bons priorats, i sobretot una acurada selecció de manchegos.
Tant entrant com sortint, l'Expatriat es fixava en aquell bolero (netejabotes), tant curiós, sempre amb la seva camisa gruixuda de quadres vermells, la seva gorra de beisbol, els seus cabells blancs, el gran nas de patata envermellit pel sol de l'altiplà, i , sobretot, la seva pell blanquíssima.
Al D.F. hi ha un munt de boleros pels carrers dels barris on la gent es pot permetre pagar 12 pesos (uns 60 cèntims d'euro) perquè li deixin les sabates ben lluentes. Al començament, la mentalitat benpensant europea fa que es vegi l'afer amb una certa angúnia "¿Algú agenollat que et llustra les sabates, i enmig del carrer? Uix no!". Al cap del temps, un cop tropicalitzat, l'Expatriat trobava que aquell era un bon afer per ambdues parts. Ell duia a les sabates netes per molt poquet, i donava feina a gent que volia treballar.
Comentant el tema a en Fausto, va resultar que el bolero en qüestió era un dels mites del barri. Es tractava ni més ni menys que del Güero, que segons deia la llegenda, havia netejat habitualment les sabates al Cantinflas mateix, que tenia les seves oficines allà a la vora. Des d'aquell dia, l'Expatriat se'l va mirar amb més curiositat encara, tot calculant que per la seva edat, la llegenda era perfectament possible.
Un dia va decidir anar al Güero a que li fes una bona boleada. Un cop assegut a la trona, però, l'Indiano va acceptar el diari que amb gest mecànic li va allargar l'home, i va mirar al seu voltant -el bronzit intens del trànsit d'Insurgentes, la façana mig enfonsada de l'altre costat del carrer, la vorera irregular, apedaçada, bruta-. Després va mirar avall, i va veure aquell avi, que podria ser el seu, treballant amb desfici per deixar-li les sabates lluents. Va sentir com li pujava des del pit una intensa onada de tristesa i vergonya, que li va impedir encetar la conversa que hauria volgut. Així que va esperar que acabés, va intentar curar-se l'esperit culpable donant-li un bitllet vint pesos, va musitar un "que esté bien", i va marxar.
"Això dels deutes -deia l'amic-, la gent s'ho mira a l'antiga i hi ha poques persones que els sàpiguen treballar. Cada deute (si no correspon a malalties) representa que s'ha adquirit alguna cosa. És una possessió condicionada, provisional si tu vols, però l'objecte conquistat o el desig satisfet són ben reals. Fixa't que, generalment, qui té molts deutes té també moltes coses i que, si no s'atabala, viu millor que els altres."
-I què vols dir amb això de fer-los treballar?- li havia preguntat en Deltell, amb la il·lusió de penetrar un secret vital.
-Vull dir que els deutes s'han de parcel·lar i sotmetre'ls a vigilància, sota minuta. És com si cultivessis un hort. Cada planta dóna fruits amb un punt de maduresa, i s'han de collir a temps, no deixar que caiguin de la branca. Cada deute, així que madura, s'ha de collir a base de contreure un altre deute, i així successivament. Si ho fas bé, tindràs crèdit, que és un dels grans invents de la civilització. S'estableix una cadena, a la qual pots afegir baules d'una manera indefinida...
-Però al final hi deu haver algú que se la carrega- objectà en Deltell.
-Oh, tots una mica! Ja se sap...Però es va elevant el nivell de vida que és el que compta. Si acceptes el sistema, has d'acceptar l'entrada en una gran confraria i estar disposat a fer el que puguis per la collita del veí. Si no es fés així perillaria tot el mètode. ¿Per què et penses que t'ajudo, jo, a part de l'amistat, que és un capítol diferent de les relacions humanes?
Pere Calders L'Ombra de l'Atzavara, p. 270-271 Edicions 62, Barcelona, 1980
M'assec, en la prima claror de cap al tard, cara al Coll de Sant Genís, contra una baixa paret seca -tanca esberlada d'un hort abandonat. Més altes que jo, als meus peus, es drecen unes tiges de fonoll. L'oratjol les fa vacil·lar. Es mouen, a dreta i esquerra, com un pèndol. Més aviat com un suau metrònom. És com un dolç bressoleig aquietador. El centre que dibuixa, incansable, l'arc de la circumferència, és l'arrel de la planta, clavada en el pedruscall.
Cel amunt, aquest sí que és un pèndol: un vol de falciots es llança, ràpid, per damunt de la riera, cap a la meva dreta. I, parant de cop, torna a l'esquerra, en un vaivé que no s'atura. ¿On és el centre d'aquests moviments? ¿De quins fils invisibles pengen les ales dels ocells? Qui sap, penso, si Calder no va trobar-hi la idea dels seus "mòbils"
En Calder sempre he vist alguna cosa de molt pur, d'angèlic gairebé. Les seves escultures tenen l'ànima que els dóna el moviment. Són com un joc d'infant. El fet que el balanceig del fonoll i el de l'estol d'ocells me les recordin, no esborra ni nega l'originalitat de l'artista. Potser, en el fons, l'originalitat no consisteix sinó en una síntesi, en una depuració, i més sovint en un aliatge. Mòbils de Calder: tiges que branden, lentes; fulles que tremolen; ales que gronxen. Tot hi és.
Tomàs Garcés
El temps que fuig Prosa Completa, I Editorial Columna, Barcelona, 1988
Esbufegant, pedalada a pedalada, ha pujat fins al coll de Sant Genís. 2 d'11, sol lluent, tramuntaneta, i tota l'esplendor de la badia de Roses a l'altra banda. Aquest ja no és el païsatge feréstec del Cap de Creus, és la porta a la terra promesa i civilitzada. Malgrat els blocs de Santa Margarida, malgrat les destrosses, la badia generosa, materna, blavíssima, preval.
L'Indiano hi regna, aquell moment és seu, de ningú més que de la joia d'haver-se superat. Se sent com un dia que, a Zacatecas, va pujar al Cerro de la Bufa, i mirant avall es va sentir com Pancho Villa després d'haver conquerit la vila. És sabut que no hi ha testosterona que no impliqui algun bri d'èpica, encara que sigui íntima i un pel ridícula.
Ha mirat cap avall, per on ha pujat, sense acabar-se de creure que hagi pogut. Un mil homes puja a peu pel camí. Això l'acaba de reforçar: si aquest triatleta està pujant a peu el darrer tram arrossegant la bici, ell podrà confessar que també ho ha fet! El triatleta, mut, fa un gest amb la barbeta arribant a dalt el coll. L'Indiano suposa que és una salutació. Gairebé sense aturar-se, torna a pujar al que més que una bici sembla un giny espacial, i es llança avall per un corriol. L'Indiano se'l mira entre decebut -li venia de gust comentar com n'era de màgica la vista- i espaordit. Mai no havia pensat que es pogués baixar per un lloc semblant.
Mira cap a la badia una darrera vegada, té un record per la A., puja de nou a la bici, nova i lluent, verge de pols encara, i torna avall, cap a la Selva.
Compañera, usted sabe que puede contar conmigo, no hasta dos o hasta diez, sino contar conmigo. Si alguna vez advierte que la miro a los ojos, y una veta de amor reconoce en los míos, no alerte sus fusiles ni piense qué delirio; a pesar de la veta, o tal vez porque existe, usted puede contar conmigo. Si otras veces me encuentra huraño sin motivo, no piense qué flojera igual puede contar conmigo. Pero hagamos un trato: yo quisiera contar con usted, es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo; y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos, aunque sea hasta cinco. No ya para que acuda presurosa en mi auxilio, sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo
No sap ben bé perquè, però els anys que acaben en "9" sempre tenen alguna cosa d'especial per a l'Indiano.
El record inesborrable del 79 és la fèrria disciplina i el sistema de valors que al Lycée li va transmetre la Mme. Ruíz, sens dubte la millor mestra de primària que va tenir. Mme. Ruíz era una dona amb aquell accent tant característic del sud de França, aprop de la jubilació, menuda. L'Indiano encara sent clavats en ell els seus ullets blaus. El carinyo potser no era el seu fort, i per això l'Indiano, nen maldestre, va patir força el primer trimestre. Després, però, la mestra va començar a apreciar l'esforç i els resultats d'aquell nano, que encara avui, en un sobre envellit, conserva com un tresor els petits premis que ella li va atorgar: unes targetetes de cartró que, en l'anvers, tenen un dibuix d'un mestre forner, per exemple, i al revers una descripció de la professió.
El 89 va ser l'any del "Bac" el temut examen de revàlida per obtenir el Batxillerat al sistema escolar francès. I també va ser, per tant, el final de tota una època. Amb el Bac sota el braç, tot el curs se'n va anar a Madrid d'expedició a fer la selectivitat. De tornada, tot el món era seu. Tenien por i ganes, desitjos i temors. Però ja no eren els estudis el que els preocupava. Havien superat una etapa, i eren doncs, sobretot, lliures. No sabien gaire què tenien davant, a la tornada, al setembre, i pocs sospitaven que aquella abundor de llibertat els confondria, després de tants anys de metòdic i rigorós control escolar. Però això ho descobririen més endavant. Ara eren altres moments. Eren aquells temps de calor i sandàlies, de coqueteig, d'interminables trucades, d'exhibicions de feminitat, i de masculinitat. D'enamoraments estiuencs, felicitat i ll'agrimes. D'emoció.
El 99 també va ser sonat. Era un 29 de maig, i l'Indiano esperava que ella arribés, removent-se nerviós en una de les incomodíssimes cadires del Ra-La-2. "O el teu postgrau o jo", li havia dit ella algunes setmanes abans, tancant en un taüt, sense adonar-se'n, la poca vida que li quedava a aquella llarga història. I va ser el postgrau. I l'Indiano recorda la fredor de cirurgià -que en certes circumstàncies li sorgeix- amb què li va obrir el pit amb les veritats que feia anys li hauria d'haver dit. Ella es mirava primer el pit esmaperduda i sense dolor encara, mentre l'Indiano la començava a suturar amb inútils paraules de respecte. Després el fità. Ella sacsejava el cap i es tocava la ferida. S'acomiadaren fredament, i ell caminà per l'antipàtic carrer avall, trist i alleujat.
Clips: Manhattan (1979). Crimes and Misdemeanors (1989). Sweet and Lowdown (1999).
L'Indiano es lleva i camina cap al bressol, que cada dia es fa més petit.
-Bon dia, Bitxo!
-Ehe! Ehe!
Alegria incontinguda i braços amunt de l'Indianet.
L'Indiano l'agafa a coll, es fan mútues abraçades i copets a l'esquena.
-A-am! A-am!
-Anem, anem a fer el biberó de cereals i fruita!
Cap a la cuina.
Queixes i plors de l'Indianet.
-Un moment, un moment, per molt que et queixis no aniré més ràpid! Au puja a la trona.
Hi puja d'una revolada, l'Indiano el corda.
Agafa el biberó i els ulls se li afinen de plaer: torna la imatge d'uns mesos enrere, quan s'agafava al pit, i li venia aquella son incontenible, que no l'impedia menjar, i menjar, i menjar. L'Indiano li parla i li acarona el cap.
L'Indianet acaba, i allarga el biberó al seu pare. Ara l'expressió de bebé li ha fugit de la cara. És Atila, perfectament decidit a començar les seves ràtzies diàries. Mira cap a la sivella que el manté lligat a la trona i diu al pare la primera frase intel·ligible que aquest li ha sentit:
Totes les ciutats devoren els nervis i els sentits. Curiosament en ciutats monstre, com el DF, tot sovint es troben racons, coves, petits ecosistemes d'extraordinària riquesa, vida plàcida enmig del bronzit. És més fàcil escapar-se del monstre ciutadà al DF que a ciutats més petites, en definitiva, per paradoxal que sembli.
Però com sàviament dèia Jose Alfredo Jiménez, en una cançó preciosa, "Las distancias apartan las ciudades, las ciudades destruyen las costumbres."
A quin lloc anar aleshores, al voltant del DF, per fugir de la Bèstia? N'hi ha molts per triar, però el favorit de l'Indiano, sense cap mena de dubte, és Malinalco. I perquè? Perquè és equilibri en estat pur.
Un clima fantàstic tot l'any (compte amb el sol de l'altiplà, però), l'eterna primavera, però sense que s'assembli en res al caos de la famosa Cuernavaca, tot plegat en una vall rodejada de muntanyes de verd penetrant.
Una zona arqueològica no gaire visitada, amb una piràmide que val la pena. Uns carrerons típics molt divertits, una sèrie de restaurantets molt agradables, hotels de preu equilibrat, i pràcticament sense cobertura de mòbil en tot el poble...Cal alguna cosa més per a gaudir de grans i llargs moments de felicitat?
Sí, es pot completar el panorama amb aquest cóctel perfete que és el següent:
A l'ombra d'una palapa, arran de l'alberca, amb el ventet de l'altiplà fregant-te la pell, tot queda complert amb unes delicioses flautas, un margarita, i Jose Alfredo Jiménez de fons. Tot per compartir, és clar. . . Salut.
Fotos: wikimedia commons; www.lascupulas.com.mx; ciudadmexico.com.mx; Jorge Arana a flickr.com
Un dia de l'any 1971. Una clínica. I un ginecòleg sorprès.
-"Què diu? Què vol que li faci?"
-"Vull que em faci un paper que digui que aquest nen va néixer ahir, que es diu Berenguer, que és el meu fill, i que fa vint-i-quatre hores que és viu", demana el pare de la criatura.
-"I vostè perquè el vol, aquest paper?", replica el metge.
-"Vostè faci'l, sisplau", insisteix el pare.
El pare va obtenir el paper, i es va acostar a les oficines que en aquell temps tenia el Club de Fútbol Barcelona al Passatge Méndez Vigo. I amb la seva proverbial tossuderia combinada amb una exquisida mà esquerra, va aconseguir fer soci aquell nadó abans d'inscriure'l al Registro Civil. El pare sempre ha defensat que el gest tenia una lectura política (fer-lo abans membre d'una institució catalana que inscriure'l al Registro Civil). Sia com sia, el progenitor ho va aconseguir, i l'Indiano ho confessa. És un culer perdut.
Durant tots els anys a l'altiplà, l'Indiano, a més de família i amics, trobava a faltar tres coses: el Mediterrani, el menjar casolà, i anar al camp del Barça.
Els dos primers enyors tenien algun sucedani disponible per aplacar-ne les punxades. Pel que fa al mar, sempre podia agafar el cotxe i, al cap d'unes hores, plantar-se davant del Pacífic, i sentir la força de les seves onades immenses.
I el menjar? Amb el menjar sempre podia permetre's un caprici gastronòmic, com ara un manxec pagat a preu d'or a La Naval, excel·lent botiga de queviures de la que parlarà un altre dia. Per retrobar els gustos de casa també hi havia l'Orfeó Català de Mèxic, on un químic català ben singular reciclat a cuiner feia unes paelles excel·lents.
Però per a l'enyor del Barça no tenia cura. Hi havia el Mestre Puyal per internet, sí. Per cert, gràcies Mestre Puyal. No sap, de veritat que no ho sap, quanta mercromina posa a les ferides de l'enyor dels culers expatriats. Gràcies. També hi havia tots els partits per televisió, sí. Però no era prou, i la mancança no tenia solució.
No podia sortir al carrer i enfilar la Travessera de les Corts, captar l'excitació dels grans dies, ficar-se entre les riuades de gent per arribar al camp, esquivar els embuts provocats per les paradetes de bufandes, saludar el porter de la boca 100 i escaig. No podia sentir les olors de puro, retrobar els veïns de localitat, maleïr per dins aquella bona dona que no feia més que xisclar-li a l'oïda quan el rival feia una ocasió de perill.
Per això, per tot això, perquè és tant culer, a l'Indiano li costa escriure del Barça. Cada cop que ho prova, avui, per exemple, que se sent com quan era a l'altiplà, ja que haurà de gaudir el partit de demà per televisió, retroba en Martí Perarnau. I té molt clar que és millor deixar-lo parlar a ell.
Ja fa anys que vares aprendre que fer-se gran és difícil. Tot és qüestió de ritmes.
No sempre pots contenir els cavalls desbocats de la teva pròpia vida. I no sempre els pots fer caminar al ritme que vols.
Perquè sovint et sentiràs sol. Sí, al final, en les pregones decisions, estaràs sol.
Però tindràs dos reptes: encordar-te als teus, i fer-los sentir, a ells, que no estan sols. I continuar la fantàstica escalada. I viure intensament cada pas endavant.
i recorda que el Sol sempre torna a sortir... sempre.
Pel teu somriure tímid i desbordant Pels teus ulls vius darrere les ulleres Pel teu vestit d'estiu que voleiava Per les teves abarques blanques
I m'han dit que ja no hi eres
I només he sabut quedar-me blanc I rememorar cadascun dels 5 escassos minuts en què ens varem conèixer I trucar a casa només per sentir la veu dels meus Dir-los que els estimo I pensar en el dolor dels teus
11:15h La N. diu adéu per anar a passar el dia entre fogons. Avui l'Indiano s'enfronta a un triple repte:
1-La primavera, en forma de rebequeries, amor pels vestits de princesa i les Barbies, ha arribat a la Indianeta. 2-L'Attila està en plena fase emergent de varicel·la. 3-Encara voleu més reptes?!
11:22h Mentre l'Indiano talla els carbassons a daus per posar-los a l'aigua, sent els primers crits de la selva domèstica que arriben des del passadís:
-"Íiiii, Íiiii...", xiscla la Indianeta.
-"No que no!" crida l'Attila, en les seves poques paraules intel·ligibles per ara.
11:23h Quan arriba al passadís, l'Indiano descobreix que l'objecte de discòrdia és un cotxe que cavalca l'Attila, que es defensa a cops de l'atac d'infanteria de la seva germana. La solució consisteix en descavalcar l'Attila i oferir-li a canvi un trenet, per oferir el cotxe a la Indianeta. Com que és conegut que els homes, ja de ben petits, són de bon conformar, l'Attila accepta alegrement el canvi.
11:24h S'inicien les apassionants curses del circuit urbà de Ca l'Indiano. Això està molt igualat: l'Attila, malgrat les dificultats en la conducció per les dècimes de febre, imposa la seva força en la recta del passadís, i en canvi la Indianeta fa valer la seva perícia conductora en la perillosa chicane a l'alçada del bany.
11:32h Mentre l'Indiano acaba de posar les verdures a l'olla, sent que Attila brama. L'Indiano arriba d'una revolada al "lugar de los hechos". No sembla que passi res greu, però el pilot continua plorant. Probablement el motor ha fallat, perquè l'Attila roman aturat en plena recta del passadís, mentre la Indianeta ja ha arribat al bany. Una olor sospitosa indica que cal un canvi de bolquers.
11:34h Malgrat que s'hi resisteix, Attila és remolcat al box, on comença la difícil tasca de canviar-lo sense reventar cap de les múltiples pústules (ah, varicel·la) que li han sortit a la zona delicada. L'Attila plora desconsolat perquè veu que no podrà tornar a la carrera. La Indianeta, en un gest de gran esportivitat, acosta al seu contrincant el seu peluix favorit, una girafa de color turquesa que fa música quan li estires el coll. Ja se sap que totes les girafes són turqueses i canten quan els estires el coll.
11:40h L'olla express ja xiula. Els dos pilots decideixen abandonar els bólids per dedicar-se als legos que hi ha en un racó de la sala.
11:57h El dinar és a taula: crema de verdures i truita. L'Attila devora els trossos de truita amb la ma esquerra, sostenint elegantment la forquilla amb la ma dreta. L'Indiano malda perquè la Indianeta segui correctament, amenaçant-la de posar la barra a la trona. Això convertiria la Indianeta en el pitjor que es pot ser, segons ella: una nena petita. I ella ja és gran, és clar.
12:20h El dinar continua. L'Attila ja ha acabat i juga a amagar-se: -"Aquí!" diu esclatant de riure quan apareix darrera el tovalló. La Indianeta aprofita la distracció per continuar fent el ronso amb la crema de verdures. Fa cedir el seu pare, que la peix amb cullerades com una bebé fins que s'acaba el plat.
12:25h L'Indiano s'acaba el seu plat de crema de verdures. "-Bavo! Bavo!" (Bravo) crida l'Attila aplaudint quan ho veu.
12:35h Després d'alguns avisos previs, l'Indiano posa els churumbeles a dormir la migdiada. Mentre recull la cuina sent els seus riures a l'habitació. Somriu.
12:47h Continua el xivarri. L'Indiano entra a l'habitació per descobrir que la Indianeta ha tirat tots els peluixos, coixins i joguines al seu abast dins el bressol de l'Attila. Ell salta excitadament entre el desori, i ella s'amaga sota els llençols amb aquell seu riure de "he fet una dolenteria".
12:48h Advertències i amenaces de l'Indiano (que s'aguanta el riure) a la parròquia.
12:50h Silenci. Oh meravella.
12:55h Continua el silenci. Oh meravella. L'Indiano s'aplica la norma del pare dormilega: "Nap when your baby naps".
14:50h L'Indiano, que ja s'ha llevat i llegeix el diari, detecta els signes de vida desperta a l'habitació.
14:51h L'Attila estira els braços amunt per ser agafat. "Vull nurmí!", es queixa la Indianeta.
14:55h Comença el procés neteja-de-bolquers-donar-medicació-posar-crema-a-les-pústules-del guerrer. L'Attila plora. La Indianeta arriba mig adormida encara.
14:58h La Indianeta ajuda al pare a posar crema a les pústules de l'esquena del guerrer, que es deixa fer alleujat. La Indianeta decideix que ella no pot ser menys, i que aquesta crema també deu anar bé per uns blaus que té a les cames. L'Indiano la deixa fer, mentre pinta la cara del guerrer amb la crema. El guerrer, amb la cara pintada de blanc, sembla més Orzowei que Attila.
15:10h Orzowei empeny amb decisió el seu cotxet de joguet. A sobre hi ha col·locat una pilota. La Indianeta s'apunta al passeig amb el seu propi cotxet de joguet, però ella passeja una nina. Al cap d'unes quantes voltes passadís amunt, passadís avall, se'n cansen.
15:15h S'organitza una expedició a la terrassa. Els churumbeles abrigats com si anéssin als Andes, no fos cas que després l'Indiano s'hagués de sentir dir que per culpa seva s'han refredat. La Indianeta s'encamina cap a la jardinera d'herbes aromàtiques. Li agrada molt passar les mans pel "domaní" i sentir-ne l'olor. L'Orzowei prefereix esclafar margarides.
15:40h Després de tornar cap a dins, la Indianeta fa d'Elsa. Es planta dreta i amb posat seriós -les cames una mica obertes, els punys sobre els malucs- i diu al seu germà i al seu pare, que juguen a l'arri arri tatanet:
-"Estic molt enfadada" "Dolents! Sóu dolents!"
-"Estàs molt enfadada?" pregunta el pare.
-"Sí, molt enfadada! Això no es fa! Dolents!"
L'Attila se la mira amb curiositat, i l'Indiano mort de riure.
17:05h La Indianeta ha decidit que vol ballar. Però no n'hi ha prou de posar música i començar, no. S'ha de posar un vestit llarg, "que voli", i clips al cabell. L'Indiano transigeix amb el vestit que voli, però no amb els clips.
17:10h Comença la sessió de ball amb el concert per a trompa i orquestra de Mozart (K412)
La Indianeta comença a girar sobre ella mateixa amb certa elegància vienesa. A l'Orzowei el tema no l'acaba de convèncer, o sia que s'ho mira tot plegat des de dalt de la taula, on ha accedit per la cara oest -la via fàcil, la del sofà-. "Attila no!" l'adverteix l'Indiano amb mirada reprovadora quan s'acosta a una de les seves plantes favorites.
17:18h La Indianeta troba que el segon moviment no és del seu gust, o sigui que es canvia a un tema de la Shakira que li agrada molt. Veient com la seva germana fa voleiar la falda del seu vestit, l'Orzowei s'anima i s'ajunta a la festa amb un estil tribal de tipus Massai -vinga saltar-.
17:30h L'Indiano està francament esgotat per la sessió de ball. Sort que li sembla sentir el dring de les claus a l'altre costat de la porta.
17:31h Al·leluia! Per la porta d'entrada arriben reforços somrients. Els Indianets corren cap a la N. L'Indiano somriu alleujat. Sort que ha arribat el 7è de Cavalleria!
Un avís. Abans de tot. L'Indiano no es troba malament. El silenci no és el que se li dóna millor, però pensa que val la pena escriure sempre que tingui coses per dir. Ara en torna a tenir.
I un segon avís: aquest post no reflexa el seu estat d'ànim.
I un tercer avís: agafeu-vos, perquè aquesta cançó és meravellosament corprenedora. Atenció a la Mariza.
Primavera
Todo o amor que nos prendera, Como se fora de cera, Se quebrava e desfazia. Ai funesta Primavera, quem me dera, quem nos dera, ter morrido nesse dia. E condenaram-me a tanto, viver comigo meu pranto, viver, viver e sem ti. Vivendo sem, no entanto, eu me esquecer desse encanto, que nesse dia perdi. Pão duro da solidão, é somente o que nos dão, o que nos dão a comer. Que importa que o coração, diga que sim ou que não, se continua a viver. Todo o amor que nos prendera, se quebrara e desfizera, em pavor se convertia. Ninguém fale em Primavera, quem me dera, quem nos dera, ter morrido nesse dia.
Havent sortit de la dutxa, l'Indiano s'asseca parsimoniosament, mentre la Indianeta, asseguda al "nnal" -encara li agrada més el "nnal" que el "watett", coses de princesa, ja se sap-, juga amb la nina que li varen regalar ahir.
De cop i volta la Indianeta alça la vista, s'aixeca, i aprofitant que l'Indiano està inclinat endavant assecant-se els peus, li plantifica el dit al mugró:
-¿Què és això?
-Això és el pit del Pare.
-Té llet?
-No, els pares no en tenen, de llet als pits! (Indiano esclafit de riure)
-Jo sí! (S'aixeca la samarreta i s'assenyala el pit)
-No, les nenes no tenen llet, les mares tenen llet. (Indiano amarat de tendresa)
Del conjunt de Delegaciones (districtes) que composen el DF, la de Milpa Alta és la més singular. Es tracta d'una agrupació de pobles rurals a la falda de la serralada que divideix el DF de l'estat de Morelos.
Per arribar-hi cal anar més enllà de Xochimilco i agafar la carretera que mena a Oaxtepec. Aquí la ciutat, a mesura que enfiles la carretera, es va difuminant en un paisatge de nopaleras, camps de blat de moro, vaques pasturant, boscos,prats, i construccions barates. Els pobles no tenen gaire gràcia, però el païsatge que els envolta, i la vista sobre el monstre del DF, si el dia acompanya, és espectacular.
Aquí la gent va més abrigada que al centre de la ciutat: viuen vora els 3000 metres d'alçada, i treballen al camp, dalt d'un ase o d'una pick up, sempre amb el barret posat, perquè el sol tropical no té clemència, i menys encara a aquesta alçada.
Hi ha totes les parades que vulgueu, però una és obligatòria, al poble de San Pedro Atocpan. A molts pobles de Mèxic, com és el cas, es conserva l'antic nom nahuatl com a acompanyament del nom dels evangelitzadors. Però deixem les disgressions lingüístiques per centrar-nos en l'especialitat local: el mole, un guisat, generalment de gall d'indi (també n'hi ha de pollastre i de porc), napat amb una salsa amb base de chile, espècies, de vegades amb fruits secs, de vegades amb fruita assecada, de vegades amb xocolata...
Per als iniciats i delicats d'estómac, es tracta de prendre un omeprazol abans, perquè us diguin els que us diguin, el mole pica. Sí, és boníssim però pica. Una bona Sol (la segona cervesa favorita de l'Indiano després de la Pacífico), i l'arròs que acostuma a acompanyar el mole ajudaran a matisar-ne els sabors.
Que el volcà Teutli, que com una gran torre de defensa, protegeix aquests pobles del monstre urbà, continuï preservant-ne l'essència per molts anys!
Mèxic, la ciutat monstre, la Bella i la Bèstia, té un gran avantatge en la seva enormitat: pots fugir-ne sense sortir-ne. Pots fer perdre els teus passos per alguns racons de la ciutat i semblar que n'ets lluny. I de fet, estàs bastant lluny del soroll urbà. Vet aquí la primera de les escapades turístiques dins Mèxic DF que l'expatriat revela. Per a turistes diferents o expatriats desbordats.
Cal agafar un taxi cap a la zona Parque Ecológico de Xochimilco. Hi arribes en uns tres quarts d'hora des del centre. Ves-hi aviat el dissabte, sino trigaràs una hora llarga. No t'ho sembla, però ets al DF. a uns 30 km del centre. Aquí no passejaràs en "Trajinera", l'equivalent mexica de les gòndoles venecianes, activitat que pot ser molt divertida, també. Avui es tracta d'anar per algunes zones de Xochimilco lluny del bronzit dels turistes. Es tracta de pagar una molt bona propina al "gondolaire" perquè et porti per canals poc transitats.
En la soledat del vent matinal del mes de març, amb la companyia adequada, (la N., és clar), termo de cafè, i bona lectura, l'Expatriat podia sentir el soroll de l'aigua, veure ocells, i rememorar aquells temps en què tota la ciutat estava emmig d'un llac immens. Pocs fora de Mèxic saben avui que la batalla final que va emprendre Hernán Cortés per a conquerir la gran Tenochtitlan va ser una batalla naval.
Avui per aquestes ribes increïbles, a l'extrem sud de la ciutat, pasturen vaques, guaiten els ocells la seva pròxima presa. Al fons hi ha l'Ajusco, la gran montanya del sud de la vall.
Tornant a terra, aventura't a provar una quesadilla azul (feta amb una tortilla de blat de moro de color blavós) de flor de calabaza, o de huitlacoche. No et passis amb el chile, ja saps que pica. I recorda: no hi ha bona quesadilla sense una chela que la regui.
4 De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d'alçada. Era Goliat, de Gat. 5 Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. 6 Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. 7 El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l'escuder.
8 Goliat es plantava allà al mig i cridava cap a les files d'Israel: --Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi!
(...)
38 Saül va vestir David amb la seva pròpia armadura i li posà un casc de bronze i una cuirassa. 9 Sobre l'armadura, David es va cenyir l'espasa. Però quan provà de moure's, no podia, perquè no hi estava avesat. Digué, doncs, a Saül:
--Amb tota aquesta ferramenta a sobre, no podria caminar. No hi estic acostumat.
I es va treure l'armadura. 40 Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se'ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu.
41 El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. 42 Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència
(...)
48 Així que el filisteu s'avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l'exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l'havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l'espasa.
Sempre val la pena, per al foment de la lectura, que faci un meravellós dia d'hivern, d'aquells que no vingui gaire de gust sortir de casa. Resulta el moment ideal, havent esmorzat, mentre la N. ha abandonat per unes hores el nucli familiar per fer meravelles a l'obrador de pastisseria, i l'Indiano recull trastos a la cuina, de posar en marxa la biblioteca mòbil, que s'inventen, per sorpresa del progenitor, els dos petits.
Després, Indianet i Indianeta -gran vestit de veracruzana- poden treure-li suc a les capses de cartró, rient com bojos, fins que, és clar, ai Indiano, que has de vigilar més, un dels dos es fot de morros, amb les plorades conseqüents -cocuuu!, cocuuu!, puupa!, puupa!-.
Aleshores és moment de fer un cambio de tercio -tararíiiii- abrigar-se bé, i gaudir d'una bona estona terrejant a la platja deserta, ara que la N. ja ha tornat.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest diumenge s'ha acabat.
Va resultar que aquell dia l'Indiano tenia una visita de feina a fer per aquells verals, i va decidir acostar-se a la seva infància. En comptes d'agafar un taxi de tornada, va aprofitar el dia assoleiat per resseguir els passos del temps i potser trobar respostes a la pregunta que el neguitejava des de feia mesos: quina escola per als vástagos? Havien fet, amb la N., tantes llistes de pros i contres, tantes visites, consultes, reflexions. S'havien qüestionat tant, havien anat i tornat, per tornar al començament, com un laberint. Ara, aviat, afortunadament, el termini per decidir s'acabava. Sí. El que tenen de bo els terminis és que s'acaben.
Va anar pujant pel carrer Marqués de Mulhacén, mirant de trobar un espai on fixar la vista sobre el pati , i finalment, entre una caseta comptador d'electricitat, i uns arbustos, hi havia el forat necessari per esguardar el pati dels seus records amb tranquil·litat.
Es va treure la jaqueta, va arrepenjar-se a la tanca de costat, i va esguardar el pati desert. Silenci absolut. Setmana blanca, és clar (a França, Conseller, fa anys que l'apliquen). Què li deia aquest pati? Li transmetia coses diverses. Li transmetia alguns moments de solitud entre tanta gent. Dies de nen angoixat, d'aquest nen que s'angoixa encara. I també li transmetia passió: en aquest pati buscava forats a l'asfalt per jugar a caniques. Allà, al fons, al pati cobert, hi continuaven havent els banys. Darrere l'edifici de la dreta jugaven sempre a ballon prisonnier.
Al costat de la font de rajoles verdes li agradava asseure's i mirar com els nens jugaven amb la pilota (sempre de drap, les de veritat estaven prohibides, no fós cas que algú prengués mal). Aquell també era el lloc d'intercanvi de cromos: "tengui, tengui, tengui...faltiii!" I anava retrobant les cares dels companys. Els cossos llaaargs, com el seu, dels qui havien fet l'estirada abans d'hora, les trenques blaves, les plomes, el paper mil·limetrat, els llibres de Jaimes, els dictats... i la Santíssima Trinitat de laïcitat francòfona: el Bled,
el Bescherelle,
i el Petit Larousse Illustré
Hi ha tot això, sí. Tots els seus records, com un gran Goliath.
I també hi ha un meravellós David que mira d'estampar-li una pedra al cap, i guanyar la batalla.
I finalment hi ha l'Indiano, que, una vegada més, com en aquests darrers mesos, es torna a posar a posar la jaqueta i camina cap a la feina cavil·lant, mentre recorda sàvies paraules: "aquestes converses no tenen fi...podríem parlar mil hores i no arribaríem mai a cap conclusió, ni tan sols arribaríem a ser capaços de prendre cap decisió."
el Bescherelle,
