Dècada a dècada, gràcies Woody

No sap ben bé perquè, però els anys que acaben en "9" sempre tenen alguna cosa d'especial per a l'Indiano.

El record inesborrable del 79 és la fèrria disciplina i el sistema de valors que al Lycée li va transmetre la Mme. Ruíz, sens dubte la millor mestra de primària que va tenir. Mme. Ruíz era una dona amb aquell accent tant característic del sud de França, aprop de la jubilació, menuda. L'Indiano encara sent clavats en ell els seus ullets blaus. El carinyo potser no era el seu fort, i per això l'Indiano, nen maldestre, va patir força el primer trimestre. Després, però, la mestra va començar a apreciar l'esforç i els resultats d'aquell nano, que encara avui, en un sobre envellit, conserva com un tresor els petits premis que ella li va atorgar: unes targetetes de cartró que, en l'anvers, tenen un dibuix d'un mestre forner, per exemple, i al revers una descripció de la professió.

El 89 va ser l'any del "Bac" el temut examen de revàlida per obtenir el Batxillerat al sistema escolar francès. I també va ser, per tant, el final de tota una època. Amb el Bac sota el braç, tot el curs se'n va anar a Madrid d'expedició a fer la selectivitat. De tornada, tot el món era seu. Tenien por i ganes, desitjos i temors. Però ja no eren els estudis el que els preocupava. Havien superat una etapa, i eren doncs, sobretot, lliures. No sabien gaire què tenien davant, a la tornada, al setembre, i pocs sospitaven que aquella abundor de llibertat els confondria, després de tants anys de metòdic i rigorós control escolar. Però això ho descobririen més endavant. Ara eren altres moments. Eren aquells temps de calor i sandàlies, de coqueteig, d'interminables trucades, d'exhibicions de feminitat, i de masculinitat. D'enamoraments estiuencs, felicitat i ll'agrimes. D'emoció.

El 99 també va ser sonat. Era un 29 de maig, i l'Indiano esperava que ella arribés, removent-se nerviós en una de les incomodíssimes cadires del Ra-La-2. "O el teu postgrau o jo", li havia dit ella algunes setmanes abans, tancant en un taüt, sense adonar-se'n, la poca vida que li quedava a aquella llarga història. I va ser el postgrau. I l'Indiano recorda la fredor de cirurgià -que en certes circumstàncies li sorgeix- amb què li va obrir el pit amb les veritats que feia anys li hauria d'haver dit. Ella es mirava primer el pit esmaperduda i sense dolor encara, mentre l'Indiano la començava a suturar amb inútils paraules de respecte. Després el fità. Ella sacsejava el cap i es tocava la ferida. S'acomiadaren fredament, i ell caminà per l'antipàtic carrer avall, trist i alleujat.

Clips: Manhattan (1979). Crimes and Misdemeanors (1989). Sweet and Lowdown (1999).