No conec l'Ignacio Riego, no sóc accionista ni tinc interessos amb la consultora PwC, i no tinc cap especial simpatia pel diari "La Razón", però l'article que el Sr. Riego publica en aquest diari és clar, concís i aclaridor. Va en la línia del ja sabut i que, per més que s'hi donin voltes, és una realitat: la salut no té preu, però té un cost. I encara diria més: no es pot estirar -i menys encara sistemàticament- més el braç que la maniga.
"El origen del mal.
por Ignacio RIESGO 17 Abril 11 - -
Las manifestaciones a las que hemos asistido la semana pasada en Cataluña por los llamados recortes sanitarios demuestran el importante potencial conflictivo del sector sanitario y lo poco acostumbrado que está a situaciones comunes a otros sectores. ¿Cuál es el origen del problema? El sector sanitario público viene gastando de siempre por encima de su asignación presupuestaria. No estamos diciendo que gaste mucho ni poco. Con un 9% del PIB dedicado a Sanidad, España gasta, más o menos, lo que le corresponde de acuerdo con su nivel de riqueza.
Pero, mucho o poco, por encima de su asignación presupuestaria. Diríase que las relaciones de las autoridades sanitarias con las económicas se basaban en la lógica: «Tú haz el presupuesto, que ya me encargo yo de las desviaciones». Puede decirse que Sanidad ha abusado del carácter de «bien preferente» de los servicios sanitarios. El tipo de los servicios parecía justificar cualquier gasto, estuviera o no contemplado.
Esta desviación generaba un déficit anual, que se acumulaba en forma de deuda. Las víctimas de esta situación eran el sistema sanitario en su conjunto, que perdía credibilidad; los proveedores, que se encontraban con facturas sin pagar o con plazos de pago muy dilatados, y la confianza de las autoridades económicas en la capacidad de gestión del sector sanitario. Recientemente, debido a la crisis, todos los presupuestos públicos han bajado en todas las Comunidades autónomas. Esto, de forma unánime en todas las comunidades, se ha traslado a sanidad, con bajadas del presupuesto para 2011 en relación con el inicial de 2010 (mucho más con el gasto real).
Esto obliga, puesto que las prestaciones no se han modificado, a elaborar un plan de choque de reducción del gasto. Este plan de choque debe tener efectos inmediatos, si se quiere cumplir el presupuesto de 2011. Todo parece indicar que las autoridades sanitarias en Cataluña se han tomado en serio el presupuesto y han empezado a tomar una serie de medidas. Lo más probable es que el resto de las comunidades lo haga más explícitamente a partir del 23 de mayo. Pero lo que hay que cambiar es la relación de las autoridades sanitarias con las económicas. Hay que salir de la lógica de «haz tú el presupuesto, que ya pondré yo las desviaciones», por la del «presupuesto realista y disciplina presupuestaria».
Las autoridades económicas deben estar en condiciones de entender los grandes impulsores al alza del gasto sanitario y las autoridades sanitarias de explicarlos y, al mismo tiempo, de llevar a cabo una gestión rigurosa. Un gran cambio.
Ignacio Riesgo Director de Sanida de PwC "
Font: llegiu l'article publicat a la larazon.es
29.3.11
Ho confesso
El darrer disc dels Manel em té meravellat.
Per la senzillesa de les seves melodies.
Pels seus arranjaments.
Per fer servir el clavicèmbal, el flautí, la tuba, el trombó, un cor.
Per les veus femenines que hi col·laboren-algú sap who is Gisela Fullà?
Pel seu to alhora vitalista, surrealista, escèptic, burleta, en una barreja tant de casa nostra.
Per cantar en un català de Barcelona, però no un català "xava" -quin plaer de vocals neutres-.
Sobretot, per com em fa pensar.
Soldadet m'ha fet pensar en un altre escrit que vaig fer en aquest racó minoritari que comparteixo amb els lectors. I m'ha fet pensar en Saving Private Ryan. No he estat l'únic. Hi ha qui ha fet un magnífic maridatge entre pel·lícula i cançó. Felicitats: jo no ho hauria fet millor: aquí el teniu.
Per la senzillesa de les seves melodies.
Pels seus arranjaments.
Per fer servir el clavicèmbal, el flautí, la tuba, el trombó, un cor.
Per les veus femenines que hi col·laboren-algú sap who is Gisela Fullà?
Pel seu to alhora vitalista, surrealista, escèptic, burleta, en una barreja tant de casa nostra.
Per cantar en un català de Barcelona, però no un català "xava" -quin plaer de vocals neutres-.
Sobretot, per com em fa pensar.
Soldadet m'ha fet pensar en un altre escrit que vaig fer en aquest racó minoritari que comparteixo amb els lectors. I m'ha fet pensar en Saving Private Ryan. No he estat l'únic. Hi ha qui ha fet un magnífic maridatge entre pel·lícula i cançó. Felicitats: jo no ho hauria fet millor: aquí el teniu.
9.3.11
La joia del Bicing
A voltes la vida decideix premiar-te amb petites coses. El bicing, sempre parodiat, sempre atacat, ha anat fent camí a Barcelona. Anar en bici per a Barcelona encara no és el mateix que anar-hi per la meva estimada Holanda, òbviament, però és una joia.
Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.
Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.
Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.
Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.
1.3.11
Et pots quedar amb mi?
Durant mesos, des que "va tocar" treure-li els bolquers -que es treuen "quan toca", sense atendre a les necessitats individualitzades de cada nen-, vaig entrar en una molt particular guerra amb l'Indianet sobre aquest propòsit.
L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.
Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.
El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.
I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.
L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.
Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.
El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.
I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.
25.2.11
Man fines que manen matar
Quan penso en el personatge d'aquests terribles dies a Líbia, penso en les seves "mans fines que manen matar".
Cançó de les mans (1964)
(Raimon)
De l'home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l'home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l'home mire
sempre les mans.
Cançó de les mans (1964)
(Raimon)
De l'home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l'home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l'home mire
sempre les mans.
Foto: thelector.wordpress.com
9.2.11
"Nosotros no seremos menos..."
Quan observo la tragicomèdia que es va muntar la setmana passada en relació a l'autorització (sic) que es va donar a Catalunya per a endeutar-se, torno a pensar en l'Enric Juliana, que tant bé diu que l'Espanya autonòmica es va fer al crit de "nosotros no seremos menos que los catalanes!".
Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.
Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.
Una conversa amb ell seria de l'estil de:
M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...
Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.
M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!
Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?
M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...
De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.
Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.
Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.
Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.
Una conversa amb ell seria de l'estil de:
M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...
Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.
M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!
Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?
M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...
De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.
Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.
2.2.11
Bous i ticles
Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.
-"Mira papa! Els bous! Els bous!"
Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)
-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."
-"Ticles?" (molt estranyat)
-"Sí, testicles" (mort de riure)
-"Mira papa! Els bous! Els bous!"
Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)
-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."
-"Ticles?" (molt estranyat)
-"Sí, testicles" (mort de riure)
-"Ah! Tú tens ticles, sí?"
-"Sí, els pares en tenen"
-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)
Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:
-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"
-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.
I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:
-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."
Respiro alleujat.
-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"
Foto: Pere Palau a naciodigital.cat
25.1.11
Recordes, amor
Recordes, amor,
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.
Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.
Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.
24.1.11
Instrucció Pública
És sabut que, quan un govern comença, el més fàcil de canviar és el nom d'un departament. El cost és baix, l'esforç és nul, i apareixes als diaris. Però cal no menysprear els canvis de nom: "En política, la forma es fondo", deia Jesús Reyes Heroles, un savi priista. Jo afegiria que la forma és fons sempre, i no només en política.
Exemple? De "Ensenyament", a "Educació", ...i narinant.
Penso que en comptes d'Educació o Ensenyament en podríem dir "Instrucció Pública". Al cap i a la fi, recuperar noms antics per nous aparells administratius té la seva "cosa", com quan el PP va transformar Ministerio de Obras Públicas en el Ministerio de Fomento. En tot cas el PSOE no ho va canviar quan va tornar al poder.
Per aquesta discussió sobre les coses públiques, com per tantes altres, val la pena dedicar 30 minuts a mirar el capítol de Yes, Prime Minister, anomenat: "The National Education Service".
La cosa fa així (minut 3:00 a 3:30)
Sir Humphrey: "Hola Bernard, he sentit que el Primer Ministre em vol veure?"
Bernard Woolley: "Sí, Sir Humphrey."
Sir Humphrey: "Quin problema té?"
Bernard Woolley: "L'Educació"
Sir Humphrey: "Bé, ara ja és una mica tard per a poder fer-hi res."
Bernard Wolley: "No, no, vull dir el sistema educatiu."
Sir Humphrey: "Ja...És que també és massa tard per a fer-hi res."
Bernard Wolley: "Però és que ell creu que això el pot fer perdre les pròximes eleccions..."
Sir Humphrey: "Podrien passar-li coses pitjors al país."
Bernard Wolley: "Però ell no pot ignorar el que passa..."
Sir Humphrey: "Si no pot ignorar el que passa, no farà mai res de bo en política!"
(Traducció lliure)
Exemple? De "Ensenyament", a "Educació", ...i narinant.
Penso que en comptes d'Educació o Ensenyament en podríem dir "Instrucció Pública". Al cap i a la fi, recuperar noms antics per nous aparells administratius té la seva "cosa", com quan el PP va transformar Ministerio de Obras Públicas en el Ministerio de Fomento. En tot cas el PSOE no ho va canviar quan va tornar al poder.
Per aquesta discussió sobre les coses públiques, com per tantes altres, val la pena dedicar 30 minuts a mirar el capítol de Yes, Prime Minister, anomenat: "The National Education Service".
La cosa fa així (minut 3:00 a 3:30)
Sir Humphrey: "Hola Bernard, he sentit que el Primer Ministre em vol veure?"
Bernard Woolley: "Sí, Sir Humphrey."
Sir Humphrey: "Quin problema té?"
Bernard Woolley: "L'Educació"
Sir Humphrey: "Bé, ara ja és una mica tard per a poder fer-hi res."
Bernard Wolley: "No, no, vull dir el sistema educatiu."
Sir Humphrey: "Ja...És que també és massa tard per a fer-hi res."
Bernard Wolley: "Però és que ell creu que això el pot fer perdre les pròximes eleccions..."
Sir Humphrey: "Podrien passar-li coses pitjors al país."
Bernard Wolley: "Però ell no pot ignorar el que passa..."
Sir Humphrey: "Si no pot ignorar el que passa, no farà mai res de bo en política!"
(Traducció lliure)
28.12.10
Cost, preu, sensacions
Fa uns anys, una de les referències del món sanitari, explicava aquest acudit/anècdota, tot parlant de copagament.
"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.
-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?
La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.
L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.
-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"
D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.
D'acord.
Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.
Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.
Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya
"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.
-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?
La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.
L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.
-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"
D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.
D'acord.
Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.
Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.
Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)