Si hi ha algun acte de valentia que m'agradaria imitar, és la rehabilitació que vas fer de Dalton Trumbo, fent-lo aparèixer amb el seu nom real als títols de crèdit de Spartacus, com a guionista.
Si hi ha algun western que m'agradi, probablement hi vares participar tu.
Si hi ha alguna pel·lícula que m'ha marcat, és Paths of Glory.
f 1 1 ZOOL Conjunt de fenòmens biològics provocats per l'hivern en la major part dels homoterms i en alguns peciloterms, com ara la letargia i la minva del ritme vital, que els serveixen per a resistir el medi desfavorable aïllant-los-en.
2 hibernació artificial MED Disminució dels processos metabòlics cel·lulars mitjançant drogues antihistamíniques, adreno-vagolítiques i refrigeració orgànica per mitjans físics.
2 fig Inactivitat, inèrcia, improductivitat. Indústria en estat d'hibernació.
3 ALIM Procediment aplicat als olis comestibles consistent en un refredament a baixes temperatures i una posterior decantació de l'oli líquid que sobreneda.
Font: www.diccionari.cat
Estic repensant l'orientació d'aquest espai vital, donat que la meva vida canvia.
Multikulti-Ansatz absolut gescheitert, va dir ahir la Cancellera Merkel amb contundència. I es va sentir una gran ovació a la sala de congressos de Potsdam, on estaven reunides les joventuts del seu partit.
"L'enfoc multicultural ha estat un fracàs absolut", va dir la Cancellera Merkel.
I mitja Europa va aplaudir. O més de mitja. Europa té molts exemples de fracàs de la multiculturalitat, de dramàtics fracassos d'aquest concepte, el més dolorós, Iugoslàvia. El més significatiu, el recent govern conformat a Holanda, la terra de la tolerància per excel·lència.
En tot cas, mitja Europa va aplaudir. També va aplaudir a en Horst Seehofer, cap dels socials cristians bàvars (CSU), que va afirmar, per si no havia quedat clar, que Multi-Kulti ist tot, "la multiculturalitat ha mort".
I l'altra mitja Europa va sentir algun calfred. Hi ha afirmacions que, pronunciades en alemany, i seguides d'una ovació, encara provoquen algun calfred.
Des de fa ja un bon grapat d'anys, l'Eduard Segarra Trias envia cada divendres un poema a tot aquell qui ho demana. Són els seus divendres poètics. Des del juny d'enguany, ha estrenat blog, on combina els poemes que envia cada divendres amb escrits de caire professional.
No sempre estem per a poesia els divendres, o no sempre la tria és del nostre gust, però per a aficionats com l'Indiano, sempre és un petit plaer descobrir algunes joies que envia. La tria del divendres passat és especialment bonica.
Els dimecres sempre han estat el dia favorit de l'Indiano.
Quan era petit, els dimecres a la tarda, no hi havia classe a l'escola, i l'àvia venia a buscar-lo, a ell i el seu germà. Agafaven el 70, i a l'Indiano li agradava posar els tres duros a dins d'una maquineta que et donava el bitllet. Eren aquells busos arrodonits, color bordeus, que feien tant de fum i de soroll. El conductor, tot sovint, fumava. El Bus baixava per Mandri i després per Mitre, al costat d'unes iuques gegants, que ara han desaparegut, fruit de les obres de reforma que estant fent a l'avinguda.
Avui li han donat la oportunitat de pujar caminant a la feina. Benvingudes siguin: la feina i la oportunitat de caminar.
La vida és plena d'oportunitats. Com que la indianeta està malalta, avui ha estat ell qui ha portat l'Atila a l'escola, jugant a identificar els colors dels cotxes, o en quin moment havien de creuar el carrer (quan el ninot es posa verd, és clar!).
Tot caminant, l'Indiano pensa en el programa-entrevista al Punset d'abans d'ahir, i amb alguns dels missatges que li van quedar: "El món és fantàstic. La gent és fantàstica. I no ho sap." Hi ha vegades que alguns programes de televisió el reconcilien amb el mitjà.
En el camí, avui, malauradament, no hi havia cap avi de la residència a les cadires que miren cap al carrer. A l'Atila li encanta saludar-los efusivament des de l'altre costat del vidre, i l'Indiano sempre pensa que quan els arrenca un somriure, els deu donar una setmana més de vida. Passen doncs de llarg per davant la residència, i a l'ultim tram de carrer canten i ballen un vallenato que li agrada molt, i que és també la cançó "prafurida" de la indianeta. L'Atila Riu com un boig, amb aquell seu riure contagiós.
Cada 15 de setembre, a l'Indiano li agrada recordar que els mexicans, ells sí, poden celebrar la seva independència. La cerimònia estrella té per protagonista el President del país rememorant des del Palacio Nacional el "grito" que va fer el 1810 don Miguel Hidalgo y Costilla, capellà rebel.
Aquest any celebren 200 anys d'independència, i aquest dimecres, dia 15, a les vuit de la tarda, a la Plaça de Sant Jaume, el Consolat de Mèxic a Barcelona ens hi convida a tots. És bonic celebrar la Independència dels altres. Proveu-ho. Després de la cerimònia hi ha mariachis a la Plaça Reial. Fins a les 22h, això sí, que nosaltres semos europeos.
El nou calendari escolar m'agrada, setmana blanca inclosa. No entenc el rebombori que ha provocat la decisió. Es trasllada una setmana no lectiva del setembre al març. I què?
Quan anava a escola (el Liceu Francès de Barcelona) la feia cada any. Hi ha un munt de països europeus que la fan des de fa decennis, sense cap trasbals. M'agradava tenir un oasi emmig del llarguíssim i ingrat segon trimestre. Els meus pares (com tots els altres pares), s'arreglaven. Igual que els pares d'ara ens hem d'espavilar amb les setamnes no lectives del curs escolar en què hem de treballar. O és que tothom fa vacances de Sant Joan fins a mitjan setembre? Qui diu que trencarà el ritme? Crec que és poc rigorós anticipar un efecte sense haver viscut mai l'experiència.
Lúnic punt de raó que dono als detractors de la mesura és que no s'hi val anar donant cops de timó amb el calendari escolar. I desgraciadament crec que aquests cops de timó, modes, i moviments pendulars afecten no només el calendari sino la política educativa d'aquest país, amb resultats prou coneguts.
Quan costa arrencar, res em posa més a to que una bona sessió de marxes militars.
Recomano especialment la Washington Post March. Sentint-la, fins i tot el més escèptic i furibund antinordamericà arriba a creure que, amb esforç, pot arribar a ser president dels Estats Units. A més, ara ja no cal incloure en el CV que de petit s'ha fet de repartidor de diaris.
Una opció alternativa són els himnes, però d'això l'Indiano ja en va parlar un altre dia.
