Per la independència...de Mèxic

La matinada del 16 de setembre de 1810, mentre les tropes de Napoleó ocupaven Espanya i el Rei Fernando sétimo romania en cautiveri, Don Miguel Hidalgo y Costilla, el capellà criollo (nascut a Amèrica, però descendent exclusivament d'espanyols) d'un petit poble anomenat Dolores, a l'altiplà mexicà, va fer repicar la campana de l'esglesia i va arengar els fidels a defensar amb les armes -és a dir, fones, pals, llances i forques- la religió amenaçada pels "herètics francesos" que des de 1908 s'havien apoderat d'Espanya i no trigarien a arribar a terres americanes.

A la pràctica, Hidalgo va llançar les seves hordes contra els "gachupines" (espanyols peninsulars) que "por trescientos años han abusado del caudal de los mexicanos con la mayor injusticia". L'endemà al matí, arrossegat -segons les seves pròpies paraules- pel "frenesí" se li va acudir anar a un santuari proper, treure'n la imatge de la Virgen de Guadalupe, i clavar-la en un pal com a ensenya de lluita.

En menys d'un mes, arrossegats per aquest element de magnetisme religiós i d'altres factors no tant nobles, uns cinquanta mil homes de les classes i castes més humils, majoritàriament indígenes, va arrassar les ciutats de San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato. A aquesta darrera ciutat, els homes de l'espantada població espanyola van provar de fer-se forts a la Alhóndiga de Granaditas: van ser tots massacrats.

La revolta va durar uns mesos, i finalment el capellà rebel va ser fet presoner, jutjat per la Inquisició i afusellat. Després li van tallar el cap, que va ser exposat dins una gàbia en una cantonada de l'esmentada Alhóndiga. Altres tres companys d'armes van tenir el privilegi d'ocupar les altres tres cantonades de l'edifici durant deu anys, fins que es va consumar la independència.

Aquest proper dilluns 15 de setembre, en un ambient molt més festiu i menys tràgic, el cònsul de Mèxic a Barcelona, Sr. Jaime García Amaral farà, des d'un balcó de la Plaça Major del Poble espanyol -ah, ironies- el "Grito de Independència" que commemora el que va fer Hidalgo fa gairebé 200 anys.

L'Indiano no creu que els congregats a la plaça el proper dilluns s'arrenquin amb els tradicionals crits de "Viva la Virgen de Guadalupe, y muerte a los gachupines!!!" O potser sí, ves a saber. Tot dependrà del que cadascú interpreti que és avui dia un "espanyol peninsular". Penseu que aquesta mena d'interpretacions i llicències, en ocasions festives, es permeten. Al cap i a la fi, el que segur que cridarà el Cònsul (i l'Indiano també, us ho ben asseguro) és "Viva México!!!", i això el cura Hidalgo segur que no ho va dir, perquè el 1810, ni tant sols ell sabia com es podria anomenar en un futur, si aconseguia la independència, aquella joia de la corona de les colònies espanyoles que era el Virreinato de Nueva España.

Si voleu gaudir d'un molt bon aroma de les terres de l'altiplà a Barcelona, aquest cap de setmana comença la Setmana de Mèxic a Barcelona. Les recomanacions indianes són:

1-les paradetes de menjar i els mariachis al Poble Espanyol el dissabte, diumenge, i dilluns;

2-el "Grito" que hi farà el Cònsul el dilluns al vespre;

3-la projecció de tres pel·licules clàssiques mexicanes dels anys 50 el dimecres, dijous i divendres a la Casa d'Amèrica a Catalunya.

Nota: els apunts històrics del post estan trets de "Siglo de Caudillos", clarivident llibre d'Enrique Krauze, editat per Tusquets.

Fotos: jjfigueroa a flickr.com; commons.wikimedia.org

Encara

Encara, entre tots els colors del verd, es pot dormir sentint només el so d'esquelles.

Encara es pot admirar la potent indústria de les valls, convivint amb les muntanyes domesticades i feréstegues alhora.

Encara es pot sentir la llengua ignota i rotunda pels carrers, la cantarella ràpida i els somriures oberts i francs.

Encara hi ha truites que tenen gust d'ou, i bacallans dessalats al punt, i pebrots dolços, i alls que tants plats perfumen, i formatges d'ovella que t'acosten als cels.

Encara, també, hi ha per algunes parets les pintades dels qui diuen estimar-se el seu país i n'enbruten el bon nom.

Encara, L'Indiano, caminant entre l'obra de Chillida, ha arribat a sentir tanta pau, i tanta bellesa, i tanta força, que s'ha sorprès plorant -i no perquè li hagi caigut una escultura al peu-.

Deixem, per tant, que Chillida parli:

"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra."

Fotos: Indiano, N.

Un dia de Rodríguez invers

En plena canícula estiuenca, l'Indiano s'ha trobat en una situació nova per a ell: quedar-se a càrrec dels churumbeles mentre la N. fa un encàrrec a Barcelona. Aquesta és la crònica d'aquest dia de "Rodríguez invers".

Dia anterior

22:30 La N. em canta el menú previst per cada un dels dos indianets, que fa una bona estona que dormen.

22:32 La N. em recorda el menú previst per cada un dels dos, i em recorda també l'hora en què acostumen a prendre els àpats. Em torna a mostrar els tuppers i els espais que ocupen a la nevera, i què correspon a cadascun.

23:00 La N. insisteix a endur-se el petit en tren amb ella, cosa a la qual em torno a negar.

Dia de autos

1:00 La N. es desperta, i em recorda que si en algún moment del dia tinc cap dificultat, la truqui.

8:20 la família ja és dalt el cotxe, disposada a acompanyar a la N. a l'estació.

8:35 El tren que havia de sortir a tres de nou no sortirà, perquè hi ha un soca que ha caigut amb el cotxe a la via, que ha quedat tallada, o sigui que l'alternativa és anar a l'estació principal de la comarca que queda a 20 minuts.

8:50 La N. insisteix en què no arribarem a temps perquè pugui agafar el tren de dos de deu.

9:30 La N. Surt amb el tren cap a BCN.

10:00 Miro per la finestra del cotxe tot tornant: els fantàstics camps de girasols, espectacularment florits durant el juliol, són ara un conjunt de flors marcides, i, suposo, a punt de ser collides. Poesia i producció agrícola no sempre van lligades, pensa l'Indiano, mentre la Indianeta demana fer pipí.

10:02: Mentre manté suspesa la Indianeta als braços perquè aquesta, fent pipí, no es mulli les sabates, l'Indiano, admira la plana riallera, amb les Alberes al fons.

10:03 Mentre nota com el pipí de la Indianeta li esquitxa el peus, l'Indiano pensa en el Txumari Alfaro. En un esguard a la plana, té un record sobtat per a en LLach. A l'Indiano tampoc hi ha terra que el seddueixi tant com l'Empordà. La barreja de Txumari Alfaro i Lluis Llach no acaba de ser ben processada per l'Indiano. O sigui que dóna una mica de biberó a l'Indianet, asseu la Indianeta al cotxe, i continuen.

11:20 Ja a casa, juguem a buscar i obrir pinonets. La Indianeta s'enfada perquè me n'he menjat un. Tot seguit prova de donar-ne un a l'Indianet. La indianeta s'enfada perquè no deixo que peixi el seu germà amb un pinonet. L'Indianet, que ja tenia la boca oberta com una bústia, també s'enfada.

12:15 La família Indiana Rodríguez inversa dina. La N. truca per recordar-me què han de menjar els indianets i on és cada cosa.

12:30 La Indianeta dorm, l'Indianet es resisteix. La ronyonada i els braços em fan mal de tenir-lo a coll.

12:32 L'Indianet m'arrenca una pota de les ulleres amb gran facilitat, com qui arrenca la pota d'una llagosta. Tot seguit s'adorm amb la pota a la ma. Li faig un llitet amb tovalloles, li trec delicadament de la ma la pota de la ullera, el deixo dormir damunt les tovalloles, i penso que després de dormir ja faré un apanyu amb les ulleres.

14:40 La sogra em truca (i em desperta) per dir-me que arribarà més tard. Feliç amb la perspectiva de dormir més, m'hi torno a posar bé.

14:42 la Indianeta, probablement alertada pel meu desig de dormir més, crida "Papí, Papí", des del pis de baix. Baixo. La trec del llit amb una abraçada. Li reitero molt seriosament que no vull que em digui "Papí", sinó "Pare". Em diu "Valee...", en to resignat.

16:15 Anem tots abanyar apissina de l'Ái. Riem molt.

17:40 La indianeta berena una apagur. L'Indianet unes farinetes de sèmola que no entenc com li agraden tant. L'Indianet té la cara plena d'aquestes odioses farinetes de sèmola que no hi ha nanera de netejar-li.

19:15 Anem a buscar a la N. a l'estació. L'Indiano ha sobreviscut al seu primer dia sol amb els churumbeles. La feina ben feta no té fronteres.

Foto: commons.wikimedia.org

Si jo fós metge

El meu pare, que dóna per molt, té un estil d'escriure barroc, excessiu i proper, molt proper, té un estil que arriba. I sap ser agraït, que és un dels molts valors que em van ensenyar a casa quan era petit.

Ja fa un munt d'anys que treballo amb metges. Si jo fós metge, m'agradaria que m'escrivissin el que ell, amb el seu estil personalíssim, ha escrit a un metge bo, a una persona extraordinària.

Avui cometo, amb molt de gust, la gosadia de fer públiques aquestes ratlles.


"Quantes vegades, al llarg de la vida, “obrim els ulls al món”?.

Quantes vegades, els tanquem cíclicament?

Segur que són milers de cops ... Des que al néixer busquem emboirats i amb delit el pit de la mare que ens alleta i ens acarona, fins que mig a les palpentes acluquem finalment els ulls angoixats, cap al buit insondable, o qui sap, cap a la llum verdadera ...!

De fet, totes les descobertes de la vida, tots els sentiments que xarboten de l’ànima, comencen obrint els ulls. Totes i tots es clouen, poc o molt, al aclucar-los.

Sovint oblidem aquest petit miracle de tantes vegades que l’hem viscut. És la gran meravella imperceptible i fugissera en el gran somni del record.

Estimat Joan, la Rosa suara, i jo mateix ja fa molts anys, mai no podrem oblidar les aclucades d’ulls d’angoixa i esperança. Aquells instants en els que ens miraves tendrament, mentre abaixàvem les parpelles, ajaguts i espaordits en un llitet rodant que avançava implacable, cap als topalls desconeguts, on només la teva saviesa de metge i la teva immensa bondat n’era l’esperança per foragitar el patiment.

Tampoc mai oblidarem, quan eixint del tràngol, despertàvem del somni obscur i llavors obríem de nou els ulls al món i ens rebia la teva mirada somrient. En aquesta nova descoberta amorosa, que maldàvem inútilment per explicar amb la parla ininteligible, tu hi afegies suaument, “ja està, tot ha anat bé” ... llavors ja podíem esbatanar les parpelles, perquè tu sabies com ajudar-nos a tornar a obrir els ulls al món ...!.

Gràcies Joan, bruixot estimat i tendre ....!

Sa Tuna 25 de juliol de 2008"

P.S. L'Indiano farà vacances de blog. Les entrades, en les pròximes setmanes, seran com el ritme laboral d'aquest país petit en aquest mes tant assenyalat. Irregulars i somnolents. Que ho passeu bé!

Escamoles

Així com l'expatriat mai no es va animar a gaudir amb veritable plaer dels gusanos de maguey, que li servien fregidets, dins una tortilla de blat de moro amb guacamole, o dels chapulines, llagostes de camp fregides també, de tamanys diversos, habitualment servits com a aperitius saladets, en canvi amb els escamoles, es va tractar d'amor a primera vista.

Els escamoles són, segons el parer de l'Indiano, el menjar prehispànic més deliciós de l'altiplà. Es tracta d'ous d'un tipus de formiga, que a la vista tenen l'aspecte d'un caviar blanc gegant. La manera més deliciosa com es poden menjar són fregits amb mantega, lleugerament perfumats amb epazote, una herba local que a l'expatriat li portava records de sàlvia. Els escamoles només tenen un problema: són cars, el kilo volta els 100 euros, degut a factors com l'escassedat, la forta demanda, la dificultat de trobar-los, i la temporada de recol·lecció, que és molt curta.

Cap al final de la temporada seca, als mesos de març i abril, sobretot a la zona de Hidalgo, al nord-oest de la ciutat de Mèxic, els recol·lectors caven fins a un bon parell de metres per trobar una mena ruscos plens d'aquest deliciós caviar prehispànic.

Servits en platets petits, i en restaurants d'alta cuina, els mexicans prefereixen menjarse'ls en tacos, és a dir enrotllats en tortillas de blat de moro. S'equivoquen. Res com degustar-lo a cullerades, com el bon caviar, per apreciar-ne tot el sabor.

Foto: infojardin.com

Olor de mar

En aquells temps mexicas, l'Expatriat, íntimament, sempre va tenir clar que volia tornar al Born després de rodar el món.

La veritat és que adorava el clima de l'altiplà: sempre fresc als vespres i als matins, amb aquelles ventolades de muntanya que, a l'hivern, netejaven de pol·lució la majestuosa vall; amb aquells cels de llum transparent i cegadora, que de manera excepcional, deixaven veure el "Popo" i l'"Izta", els gegants adormits.

Adorava deixar oberta una bossa de patates, o cacahuets, i que aquests estéssin en perfecte estat dies més tard. Quina diferència amb aquella conya marinera (mai millor dit) de trobar-se'ls remullits a la natal Barcelona. Quin plaer no suar. No suar en tot l'any! Quin plaer que tothom trobés, a 27ºC i 25% d'humitat, que allò era una calor insofrible, i en canvi poder presumir que allò no era res comparat amb l'estiu mediterrani.

Però en algun viatge tocava sortir de l'altiplà per anar a provincias, i aleshores, tot baixant de l'avió, l'olor de mar li entrava pels narius, i li despertava, sistemàticament, una nostàlgia abassegadora. Quan a l'olor s'afegia la vista, i el gust, com passà Puerto Nuevo, o a Veracruz, la tornada a l'altiplà era més i més difícil.

Potser aquesta és la resposta a una pregunta que, en formes diverses, li han fet a l'Indiano darrerament: -Si tant bé estaves a Mèxic, perquè vas tornar?

En resum, la resposta és fàcil (tot i que la seva elaboració no ho ha estat):

Perquè no podia deixar de sentir, com avui al vespre, aquesta olor de mar cansat i meravellosament decadent que és el seu.

Fotos: esmexico.com; Indiano

Calfreds

Un vespre d'aquesta setmana l'Indiano sentia per la ràdio una antologia dels millors moments de Ronaldinho al Barça. La sentia distretament, mentre repassava els fulls de diari que no s'havien deixat llegir durant el dia.

De cop, el relat el va enganxar, i el va retornar a aquells temps on, a l'altiplà, maldava per fer coincidir la senyal de la tele de pagament amb el so de la radio (el Puyal) que escoltava per internet. A Mèxic els partits, per la diferència horària, es veien al migdia. Aquell dia el Licenciado Camps s'havia escapat de la feina, i seguia el devenir del partit dempeus, i apassionadament, tot sol, a casa.

Però tornem al vespre d'aquesta setmana. L'Indiano escolta la ràdio, es posa en situació, s'enganxa al relat de la jugada, i, en el moment de sentir el gol, un calfred de plaer el colpeja violentament a la nuca, va baixant per l'esquena i els braços, i formigueja un bon moment encara abans de desaparèixer. No m'extranya que aquell gol enamorés fins i tot l'home dels líftings i els implants capil·lars, que 4 anys més tard, s'ha endut el jugador del somriure etern. L'Indiano guardarà com un petit tresor el ninotet del Ronaldinho, i de gran li podrà explicar als néts que ell va tenir la sort de veure'l jugar.

Perquè, Teniente Torres?

Sap, Teniente Torres, l'altre dia, llegint una entrevista que li van fer, L'Indiano, provava de saber perquè.

Perquè una adolescent normal, amb 13 anys, decideix ser pilot de combat. Perquè porta el seu desig d'esdevenir la millor en manegar una avió de guerra fins al punt de ser, amb 24 anys, la nº1 de la seva promoció.

¿Quins valors, quin esperit, quina empenta l'han portada a triar aquest camí professional i vital?

Probablement tant se val: ja tenim el titular de premsa i la postal completa:

1-Una Ministra de Defensa, mare d'un nen de sis setmanes, dóna per acabada la seva baixa maternal 10 setmanes abans d'allò a què la migrada legislació espanyola li dóna dret.

2-Una noia jove, sense antecedents militars a la família, decideix dedicar la seva vida a pilotar sofisticades i caríssimes màquines voladores de matar.

Potser l'Indiano es fica on no li toca, o és un il·lús, o un carca, però, amb tota la humilitat, ell té una altra idea del que és el progrés social de les dones.

Per cert, Teniente Torres, no pateixi. Si el que vol és servir a la pàtria matant, té molts números per aconseguir-ho al llarg de la seva carrera. Ho podrà fer des dels cels, netament, i amb precisió, en el marc d'asèptiques accions humanitàries contra règims hostils.

Potser així podrà evitar caure en la reflexió que el capità John H. Miller (Tom Hanks), fa en un moment de la pel·lícula "Salvar el soldat Ryan":

Jo l'únic que sé és que cada vegada que mato em sento més lluny de casa.

Pel que fa a l'Indiano, es quedarà amb una de les seves cites de capçalera, extreta d'una altra pel·licula, "Senders de Glòria":

El patriotisme és l'ultim refugi dels covards.

Foto: elpais.com

P.s. Post dedicat a Luis Ruiz Aja, i al seu tiet, Eliseo Aja Fernández.

Felicitats petites

Despertar-se abans d'hora, i tenir temps de preparar els cereals de la Indianeta sense pressa.

Sentir-la que es desperta i obrir-li una mica més la persiana perquè entri la llum.

Buscar-li la mirada, somriure-li, i fer-li ring-ring al melic mentre s'estira.

Veure com somriu darrere el seu xumet verd.

Abraçar-la tot traient-la del llit, i que et doni el xumet quan li reclames.

Que corri soleta cap a l'orinal a fer un gran pipí.

Que, havent-se menjat els cereals, corri a despertar la mama i l'indianet.

Posar-te el traje, la corbata, i les sabates de quan et vas casar, i comprovar que totes tres coses fan un goig considerable, i et caben.

Caminar ràpidament amb el dia fresc i no excessivament humit, mentre la Indianeta va assenyalant les botigues que li agraden, i parlant amb el Luis, un dels seus peluixos favorits.

Fer una broma amb la Senyoreta Elena a propòsit de la camiseta que li has posat a la Indianeta.

Caminar cap al bus fent bullir idees per encarar el dia.

Pie de la Cuesta, un tastet de Pacífic

A deu minuts d'Acapulco, el "Lloret" de la costa pacífica mexicana, hi ha un braç de terra amb una llacuna al darrera, encarat i obert a l'onatge del Pacífic. Aquí, amic meu, només has de tenir cura de no deixarte atrapar per les onades, sempre excessives, i el sol ardent.

Heu fugit del bronzit turístic i els grans hotels a l'americana, heu trobat aquest lloc senzill i encantador, amb habitacions sense aigua calenta (no cal, tot l'any surt tèbia), ni aires condicionats que et facin malbé la gola (no calen, un magnífic ventilador de sostre fa el fet).

Has deixat que els altres expatriats s'aventuressin a la llacuna per fer esquí acuàtic: res com un matí començat amb suc de pinya i menta, uns chilaquiles, el soroll, fort i suau alhora, de les onades, i la companyia de la N.

Res com, havent esmorzat, trobar el refugi d'una hamaca, a l'ombra d'una palapa, amb un llibre a les mans prou dens com perquè t'obligui a fer pauses i escoltar el mar atentament.

El sol crema, i és moment de remullar-se el cos a la alberca, i apagar la sed, i obrir la gana amb un daiquiri, o una pacífico.

Després de dinar, el relaxament és tal, que la migdiada s'allarga el temps suficient per sortir a veure com el sol del tròpic, poc més tard de les sis, cau entre les aigües del Pacífic.

Pie de la Cuesta: un indret que ha trascendit el record per convertir-se en mite de l'Indiano.


Fotos: vayma.com.mx; sociafundadora.blogspot.com; Katharine a travelblog.org; dkimages.com; Kathleen Crislip a studenttravel.about.com