Sentit Comú? Notes polítiques Indianes(II)

Probablement, en Duran i LLeida és el candidat per Barcelona més ben preparat per al càrrec. Va ser un avançat als seus temps. En els anys de la transició, quan gairebé ningú era un professional de la política, ell ja ho era.

Curiosament, el que era un desavantage en aquells temps, avui dia, probablement, li dóna avantage, pensa l'Indiano. Perquè ara, en un món de professionals de la política, Duran i Lleida acumula una experiència invaluable en tots aquests terrenys relliscosos en què s'ha de moure un polític avui a Catalunya, i a Espanya: trepitjades d'ull de poll, cops de colze a les costelles, comunicats de premsa, exclusives, petons a les verduleres del Mercat de la Boqueria, encaixades de mans i intervencions a Cambres, Cercles, Tribunes, Fòrums, Foments, Plataformes, Segles XXI i Internacionals Democristianes.

En Duran ven experiència acumulada, seriositat, i voluntat de tolerància i equilibri entre els dos grans partits espanyols. Reivindica el Sentit Comú, en el grup cívic que li dóna suport.

En temps d'incertesa i desencís, Duran, en línia sarkozyana, ha decidit endurir el discurs pel que fa alguns temes clau. Catalunya, Immigració, Esforç, Treball, Respecte. A l'Indiano no li acaba de casar aquest discurs tant endurit, i aquesta estètica tant freda, amb els tradicionals valors reivindicats per CiU: la moderació, l'equilibri, ...el sentit comú?

L'Indiano discrepa particularment d'aques desafortunat slogan. Aquells qui, com l'Indiano, han estat emigrants, encara que en circumstàncies diferents de les que s'identifiquen habitualment com a "immigració" tenen una perspectiva diferent del problema. Com que el tema és sensible, i en temes sensibles els jocs de paraules són perillosos, l'Indiano vol opinar sobre cadascuna de les dues frases del slogan:

1-Qui passa gana no es canvia de país. Normalment canvia de país qui té ganes de superar la falta d'oportunitats i perspectives que li ofereix el seu.

2-Dir que "a Catalunya no hi cap tothom", més enllà de ser una obvietat física, què vol dir?

Catalunya se la juga en aquestes eleccions, i això ho saben bé tots els partits. Malgrat les animadversions que desperta, Duran és un candidat sòlid, seriós, i preparat: un corredor de fons de gran ambició personal. Altra cosa és la ideologia que destil·li, i les simpaties que desperti. Altra cosa és també l'escassíssima experiència de gestió de govern (dos anys mal comptats de conseller)

I Duran, més enllà de la seva cuidada i estudiada estètica, que el fa tant llunyà, també és humà. Des d'aquest humil blog, l'Indiano, que ha patit a la família els estralls d'una malaltia tant cabrona, desitja, de tot cor, que es recuperi. Encara que sigui per a seguir-hi discrepant.

Fotos: ciu.cat

Premi Arte y pico

L' admirat Biel Barnils de Tinta Xinesa ha decidit premiar aquest humil blog, juntament quatre més, amb el Premi Arte y Pico, creat per Eseya. L'Indiano no acaba d'entendre de què va aquest premi. Però si és premiat pel millor blog de literatura en català, només pot fer que agraïr-lo sincerament, i gaudir-ne!

Les regles d'aquest premi són:
- Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al blog de la persona que li ha atorgat el premi.- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles.

L'Indiano, d'acord amb les normes del premi, atorga a la seva vegada el premi als blogs següents:

Diari de la meva escola, o com es pot sentar càtedra, des d'una petita gran escola.

Cartes de Mèxic, per oferir unes impagables cròniques de l'altiplà mexicà.

Eduard Conti, per escriure tant, i tant bé, i amb tant de sentit comú.

Do de llengua, per demostrar que optimisme, rigor i joventut no són conceptes renyits.

Una de médicos, perquè es pot escriure de medicina per als col·legues i per als profans, amb bon humor.

P.S. Pròximament a "Reflexions d'un Indiano": Sentit Comú? Notes polítiques Indianes (II)

MaCHACONament. Notes polítiques Indianes (I)

L'Indiano camina cap als 40, i procura (i tot sovint ho aconsegueix), fer-ho amb un somriure als llavis. I ja que és politòleg, i com a tal es reivindica, té ganes de fer unes notes sobre els caps de llista per Barcelona de les properes eleccions del 9 de març. I amb aquest somriure es recorda de la Chacón.

Aquests dies, veient-la tant sovint a la televisió, als cartells de "La Catalunya Optimista", el pensament de l'Indiano ha volat cap a aquella Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB, que tots dos compartien amb més de 350 alumnes, prenent apunts amb la carpeta sobre els genolls. Com que era l'Aula Magna, no hi havia taules, sino una mena de butaques de plàstic incomodíssimes. Era tanta la massificació en aquells temps, que molta gent s'asseia a terra. De fet, si no volien seure a terra, els estudiants havien d'arribar mitja hora abans del començament de classe.

La Chacón en aquells temps s'asseia a mitja classe, més aviat cap al darrera. Era pizpireta, activa, sempre somrient, participativa (era difícil ser participatiu en una aula de 350 alumnes). Ja era militant socialista, recorda l'Indiano. Tenia un cert protagonisme, una certa empenta a classe, un cert afany de progressar. De seguida va trabar coneixement amb força professors.



Des del record d'aquella Aula Magna de fa ja 18 anys, l'Indiano s'escolta avui la Chacón amb una barreja de sensacions.

D'una banda, una simpatia natural en recordar aquells temps d'estudiant, pel fet de compartir el mateix any de naixement, en veure com s'acosta la seva maternitat, en recordar com no va sucumbir als encants del guapo oficial de la classe (eh, Blasco?).

D'altra banda, un clar cansament enfront del seu discurs polític, habitualment tant banal, tant buit, tant maniqueu, fet amb les orelleres partidistes de qui repeteix machaconament* les consignes que toquen, encara que insultin la intel·ligència de la gent. L'Indiano, per exemple, se sent ofès quan reclamen el seu vot aixecant pors i banderes de fa 70 anys. Perquè creu intimament (o ho vol creure) que darrere d'aquesta interpretació titella hi ha una persona que podria donar molt més d'ella mateixa. Que deu tenir un món interior, i unes idees pròpies.

I aleshores li entra un dubte en forma de preguntes, potser ingènues.

La Chacón seria diferent si no s'hagués integrat en l'aparell partidista?

O bé és el model de conducta a seguir, si es vol arribar a Ministre del Gobierno de España (o Conseller, o qualsevol càrrec polític...)?

En definitiva, la Chacón que ell va conèixer, aquell entusiasme juvenil, aquell encomiable sentit de responsabilitat, han estat digerits i transformats per l'aparell del partit, o bé aquelles ganes de progressar s'han adaptat com un guant als canals per trepar en política?

L'Indiano no jutjarà les capacitats de la Chacón per ser ministra, però sí creu que, probablement, hi ha gent més preparada per fer aquesta feina. Gent a la que no calgui escriure's les idees a la ma per afrontar una entrevista. Altra cosa és aquesta gent més preparada estigui disposada a passar per l'adreçador de les actuals estructures dels partits.

Conclusions Indianes:

Perquè de moment no hi ha millor sistema d'organització política que la democràcia.

Perquè de moment no hi ha (ni crec que hi hagin a futur) sistemes democràtics sense partits.

La democràcia moderna serà dels partits o no serà.

Cal repensar doncs uns partits que, a Catalunya, han anat expulsant, allunyant o fent passar per l'adreçador de la submissió absoluta tota la bona gent disposada a fer política.

*Aquest és un recurs lingüístic del post del 28 de gener d'enguany de l'Eduard Conti (www.eduardconti.com)

Salut? amb TARGETES de crèdit!!!

Mèxic, D.F., 10 de febrer de 2004

La N. fa cua a les caixes de pagament del segon pis de l'hospital. Té una sensació d'extranyesa, perquè tots els que estan a les caixes pagant, al seu voltant, són pares, amb la dona ingressada que acaba de parir. Normal, si tenim en compte que es tracta d'un hospital especialitzat en parts. Però és clar, el Licenciado, fa uns dies, quan el va trucar per telèfon demanant-li que agafés les targetes de crèdit i corrés cap a aquell hospital, no estava per posar-se a triar quina mena d'hospital privat volia.

El cas és que al Licenciado, li acaben de practicar una colecistectomia, i avui, després de tres dies ingressat, el donen d'alta. Abans de poder sortir de l'hospital, però, necessiten tres papers més, a part de l'informe d'alta que té a les mans:

1-La factura final que li acaben de portar a l'habitació fa una estona, junt amb l'informe d'alta.

En una cerimònia que s'ha repetit en els tres dies en què ha estat ingressat, ha aparegut a l'habitació una senyoreta molt amable, amb un cistellet de fruita, o un ram de flors, preguntant si tot anava bé, "si se les ofrecía algo". En una safateta molt mona hi ha anat portant, cada dia, la factura actualitzada, amb tot luxe de detalls:

-canvi de llençols, x pesos,

-ampolla de iode, x pesos,

-servei de neteja de l'habitació: x pesos,

-agulla nº 8: x pesos,

-antiinflamatori, x pesos

-...

i així anar sumant. Fins a una factura final de 81.304.22 pesos, és a dir gairebé 6.000 euros.

Just a bans de sortir, la senyoreta ha anat dient, sempre amb un somriure: "si quieren realizar liquidaciones parciales de su cuenta, las cajas estan en la planta 2".

2-Un primer rebut de caixa amb un gran tampó: "PAGADO" per poder sortir de la planta.

Aquest rebut permetrà superar el control d'infermeria i el guarda de seguretat que hi ha a l'entrada de cada planta.

3-Un segon rebut de caixa amb dos grans tampons: "PAGADO", i "PASE DE SALIDA DEFINITIVO"

Aquest segon rebut haurà de ser entregat a algun dels dos guardes de seguretat que hi ha a la porta de l'hospital.

I ja poden sortir. Ja poden tornar a casa.

Enrere queda una factura pagada amb dues targetes de crèdit.

Enrere queda l'escena còmica, el dia de l'ingrés, amb el Licenciado, lúcid pel moment de perill, i malfiat davant la perspectiva de passar pel quiròfan, demanant-li que truqués pel mòbil a Barcelona, i posés a la Roser (metgessa consultora d'urgència) amb el Dr. Murrieta (que es fregava les mans davant la perspectiva dels honoraris que li cobraria per la intervenció a aquest gachupín).

I enrere queden certes opinions desaforables sobre la sanitat pública del país d'origen. Quan el Licenciado i la N. han comprovat com aquí, a Mèxic, la seva salut depen del límit de crèdit de la seves targetes, veuen amb ulls molt més tolerants les llistes d'espera, o el temps que triga a rebre'ls el metgede capçalera, o l'especialista, a Barcelona.

Salut? Amb tarjeta de crèdit

5 de febrer de 2004, 9:30 del matí, Mèxic DF

El Licenciado Camps assisteix a la primera d'una llarga sèrie de reunions infructuoses per mirar de posar d'acord l'empresa-de-consultoria-internacional-que-instal·larà-un-sistema-de-control-intergalàctic, i els-funcionaris-que-ja-els-està-bé-com-està-tot-i-no-volen-que-els-toquin-els-collons.

Ell gaudeix amb la nova situació, la d'estar a l'altre costat de la taula. Fins fa una setmana era un consultor internacional. Des de dilluns és un funcionari del Instituto [Mexicano del Seguro Social]. Ha passat al lado oscuro de la fuerza, i sent un punt de diversió per haver-ho fet.

Tot d'una el Licenciado Camps comença a sentir un dolor difús a la panxa. No ho acaba d'entendre. Justament avui, que malgrat haver tingut un esmorzar de treball, ha fet bondat (papaya i iogur), aquest li cau malament? El dolor s'aguditza, així que surt de la sala de reunions, a veure si fent un volt pel carrer li passa.

I aleshores sent una punxada tal que comença a suar fred. Es troba tan malament, que, sense esma per tornar a entrar a la reunió i donar explicacions de la seva indisposició, atura el primer taxi que troba, i demana al conductor que el porti cap a casa. Està al sud de la ciutat, a uns 15 km de casa, i hi ha molt de trànsit, o sigui que la previsió és trigar una hora en arribar.

Una altra punxada. Suor freda. El Licenciado es comença a espantar. El taxista, veient la cara pàl·lida del Licenciado, ja fa una estona que està espantat. El Lic. Camps ha decidit que no pot esperar a arribar a casa, i que cal anar d'urgències. La pregunta és: a quin hospital anar? En la seva situació actual, té tres opcions a la Ciutat de Mèxic:

1-Anar a un hospital de la Seguretat Social.

A Mèxic estan coberts per la seguretat social els treballadors registrats, les seves famílies, i els jubilats, és a dir, oficialment, al voltant del 60% de la població (en realitat, al voltant d'un 40%). És el que s'anomena población derechohabiente. Aquests tenen dret a anar a un hospital de la Seguretat Social. Sí, però el Lic. no ha completat el tràmit d'inscriure-s'hi, tot i que hi té dret. Per tant, i com que coneix com funciona el sistema, sap que quan entri a l'hospital no apareixerà a la base de datos de derechohabientes, i per tant és probable que no l'admetin.

2-Anar a un hospital de salubridad

És a dir, un hospital per aquells ciudadanos mexicanos que no estan coberts per la seguretat social, i no tenen diners per pagar-se un hospital privat. Són els hospitals públics per als pobres. Com a eufemisme, a aquesta mena de ciutadans el sistema els anomena "población abierta". Al voltant d'aquests hospitales de salubridad, el Lic. ha tingut ocasió d'observar el negoci de la precarietat: tot de botigues de material mèdic i farmacèutic on el personal de l'hospital adreça als familiars dels pacients quan falta algun material o medicament (gases, cànules, vies, xeringues...) per a fer la cura o intervenció. Òbviament, d'aquesta mena d'hospitals, no se'n refia gaire, el Licenciado.

3-Un hospital privat.

Un nivell de qualitat raonable, però pagant. Hi accedeix al voltant d'un 10% de la població. El mateix tipus de població que sovint prefereix anar a operar-se a Houston, Texas, a tres hores d'avió.

El Lic. ho té clar, i amb l'extranya lucidesa dels moments de perill:

a) Demana al taxista que el porti a l'hospital privat més proper.

b) Mentrestant truca a casa i demana a la N. que vagi cap a l'hospital i porti totes les targetes de crèdit.

c) Mira el rellotge. Avui està de sort, és dijous, i per tant la seva oficina de La Caixa, a Barcelona, està oberta ara, a la tarda, comptant la diferència horària de set hores. Truca a la Caixa, i demana a l'Enric, el cap de l'oficina, que li augmenti al màxim el crèdit de les dues targetes.

Un cop arribats a l'hospital, posen el Lic. en un box d'urgències, i arriba una infermera que li pregunta pels símptomes. Li demana si vol ser ingressat. El Lic., que crida de dolor, li diu que sí.

Al cap de dos minuts, entra una senyoreta molt guapa i molt amable d'admissions. L'informa que els pagaments només es poden fer en efectiu o amb targeta. Porta un datàfon portàtil en una safateta molt mona, amb dibuixos d'angelets. El Licenciado sua més fred encara. Bufff!!! La targeta i el càrrec (18.500 pesos, l'equivalent d'uns 1.300 euros) han estat acceptats.

La senyoreta guapa i amable d'admissions entrega la seva còpia del càrrec de la targeta al Licenciado, i l'informa que, tot seguit, vindrà un metge.


Foto: caixaontinyent.es

Oda als Barnils

Mai no vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo i saludar-lo. Mantinc profundes diferències amb algunes de les idees que ell defensava. Però sempre l'he sentit proper. Potser perquè reunia tres de les qualitats que més aprecio: ser menjallibres, tenir empenta, i dir el que pensava.

A més, els Barnils són una família diversa. Tant de bo, amb els seus ets i els seus uts, el país en tingués més. Tingués més periodistes, pensadors, emprenedors, o editors com ells.

Així que el primer video que penjo en aquest blog només podia ser aquest. Dura gairebé 9 minuts. Me la jugo que l'acabes veient sencer. Els segons del 3:40 al 4:10 fan pensar.

http://tintaxinesa.blogspot.com/search/label/Edicions%20Dau

http://www.wikio.es/news/Andreu+Barnils

Una entrada triomfal (Cròniques mexicas)

Mèxic, DF, dilluns, 2 de febrer de 2004. 10:30 hores.

L'expatriat s'ha llançat definitivament a la piscina, i ha acceptat una feina a l'administració pública mexicana!

S'ha tornat boig? Una mica potser. Però el país li agrada prou com per preferir allargar-hi l'estada, més que no pas tornar a viure dalt d'un avió. En l'últim any ha fet 10 vegades el Mèxic- Barcelona-Mèxic, o sigui que ja n'hi havia prou. Calia una mica d'estabilitat geogràfica.

I aquí està, assegut davant el seu nou cap, que fins fa uns dies era el seu client, l'Alvarado. L'expatriat recorda com, la setmana passada, davant l'enèssima proposta de d'elaborar-li un quadre de comandament intergalàctic, li va dir "Berenguer, deja ya de robarme y ven a trabajar conmigo". I és així com es va deixar convèncer. Té quelcom d'inquietant quan el fita amb els seus ulls mestissos, l'Alvarado. I té també un rerafons de gran bonhomia sota les formes abruptes de qui, sense padrins, sense títols universitaris estrangers, i essent menys-blanc-del-que-toca-pel-lloc-que-ocupa, s'ha hagut de llaurar un camí entre els alts càrrecs de l'administració pública mexicana. Avui desprèn satisfacció. Està content d'haver-li pispat el que ell considera un bon element a una consultora estrangera.

Després d'explicar-li les línies principals del projecte en què s'integra, l'Alvarado acompanya el fitxatge al seu nou despatx. "No pot ser", pensa l'expatriat, admirat. Ben bé 50 metres quadrats emmoquetats, sala privada de reunions, sala de descans, tot amb unes esplèndides vistes a Reforma (la Diagonal de Mèxic DF, per entendre'ns). "Tot això per mi?", pensa. L'Alvarado, gat vell, sap molt bé l'efecte que a l'expatriat li causa saber que, a partir d'ara ocuparà el despatx de l'influent Coordinador de Asesores (Cap del Gabinet tècnic). Somriu i li diu:

- "Ándele cabrón, y ahora a chambear"[ara, xaval, a treballar]. Esteee...de las tres secretarias mejor te quedas con Margarita".

-"OK Jefe"

El nou Coordinador de Asesores fa passar la Margarita, i després d'escoltar els temes que han quedat penjats per l'anterior ocupant de la poltrona, i amb voluntat de ser amable, li diu:

-"Ah Margarita! Y usted no se preocupe, cuando vaya a tener el bebé, nos arreglamos con Angélica (una de les altres dues secretàries)"

La Margarita, tot posant-se la ma a sobre el ventre, i mirant el seu nou cap amb una cara un pèl compungida, li diu:

-"No Licenciado, no estoy embarazada, estoy gorda!"

Y el Licenciado Camps, en aquell moment, voldria fondre's, desaparèixer, però no pot fer més que somriure, murmurar unes paraules de disculpa, i reflexionar sobre la seva entrada triomfal a l'Instituto Mexicano del Seguro Social.

Foto: bogota.gov.co

La tàctica del somriure i els cereals

Divendres, un quart de nou del matí.

Entro a la fleca en què, la setmana passada, vaig descobrir que feien un pa de sègol molt bo.


















Efectivament, a les prestatgeries del pa hi ha un cartell que diu : "Los viernes, Pan de Centeno".


Faig militància lingüistica?, m'he preguntat tot just entrar, endevinant que la fesomia sudamericana de la dependenta em posaria en aquesta situació.

Va, sí, penso. I la cosa va així:

-"Teniu pa de sègol?"

-"Pan de ?????" (cara d'estranyesa).

-"De centeno" li dic amb un somriure.


Es gira i em posa dins una bossa un d'aquests pans de sègol densos i saborosos.
Una mica car, penso, però qui no està disposat a pagar més per un pa de veritat?

Una mica més de militància lingüística? em pregunto. Va, sí. Segon tram de conversa:

-"2, 40 €, por favor"

- "Tingui, gràcies. És molt diferent "centeno" i "sègol", veritat (gran somriure) ?

- "(gran somriure). Pues sí, son muy diferentes, pero además nunca me habían pedido este pan en catalán."

Caminant cap a la feina he pensat com era de fluixa en general la militància lingüística, i el desconeixement de la llengua perquè a la dependenta mai ningú, fins ara, li hagués demanat pa "de sègol".

També he pensat en com algunes marcades diferències en la denominació dels productes fa que hagis de ser especialment militant, en el cas dels cereals: centeno= sègol, avena=cibada, cebada=ordi. I finalment, m'he recordat de l'Avi, sense el qual potser no sabria les equivalències català-castellà d'aquests cereals. I he somrigut.

En la situació en què m'he trobat tenia tres opcions:

1 Passar al castellà (la que requeria menys esforç),

2 Passar al català emprenyat,

3 Passar al català amb somriure.

Posats a triar, trio la 3. Em sento millor, i el meu interlocutor, també. No hi ha com somriure per fer-te entendre, també en català, i també amb la inmigració. O això diu una lingüista elitista (http://dodellengua.blogspot.com/2007/09/la-tctica-del-somriure.html) . I jo ho sotscric.

Si tenim alguna possibilitat de mantenir el català com a llengua d'ús habitual, passa per un cert esforç de militància. I molts somriures. Si no ho fem així, no ens en sortirem.

Foto: agrienergia.com

Els ídols caiguts de l'Indiano (III i últim): "Ens truquem..."

Sobre la seva mitificada realitat d'origen, l'Indiano perd la virginitat tot arribant.

La perd d'una manera molt dolorosa, a més. Perquè després de fer les Amèriques creu que tornant a casa, les dificultats principals tindran a veure amb l'entorn físic, o amb la feina, els diners, i pel que fa a la resta, tot serà bufar i fer ampolles.

Creu, en definitiva, que tindrà finalment allò que desitja per damunt de tot: els seus amics (la família que ha triat), els seus referents, a l'abast. La possibilitat d'abraçar-los de tocar-los, de xerrar-hi tranquilament, mirant-los als ulls, sense estar pendent de la factura del telèfon, les interferències del skype, o les hores de diferència.

Però l'Indiano, ai, fa córrer el seu desig sobre tres supòsits totalment il·lusoris:

1. Que els seus amics són els mateixos que ell va deixar, anys enrere, amb les seves mateixes inquietuds, esperances, obligacions.

2. Que ell mateix roman, incanviat, com el consultor que marxà a l'aventura de viure lluny de casa, entre hotels i avions primer, i instal·lat al'altiplà més tard.

3. Que ell continuarà sent el "convidat estrella" que, tal i com passava en les seves fugaces visites a casa mentre era encara un expatriat, tenia la capacitat de fer bellugar agendes, i que els seus amics estéssin per ell, i només per ell, durant els dies en què els podia explicar com li anava, com els trobava a faltar, com se'ls estimava.

I no. Ja no.

Els seus amics ja no son els mateixos. Alguns han canviat, s'han allunyat, no els acaba de reconèixer del tot. Han passat coses. Essencialment, s'han casat/emparellat/enseriosit, han tingut nens/nenes, tenen més responsabilitats professionals...Alguns s'hauran perdut per sempre. Altres podran ser redescoberts, recuperats...Però sobretot haurà d'aprendre a començar de nou, fer el dol pels que ja no hi són gens, o no hi són com ell volia, i fer-ne de nous, trobar i construir nous referents.

L'Indiano no se n'adona encara, però ell també ha canviat, probablement és el que més ha canviat de tots plegats. S'ha tropicalitzat. I aquest procés tant necessari per sobreviure en altres latituds, pot ser un inconvenient quan torna nord enllà, a casa seva. Així, se sorpren que sigui tan difícil quedar per fer un mos o una cervesa. Se sorpren que tothom estigui tant ocupat i preocupat. No entén perquè la gent no somriu. No entén perquè la gent no diu "Bon dia" tot entrant a l'elevador, perdó, ascensor. No entén perquè els cambrers, en comptes d'explicar-li què hi ha per dinar, li llencen la carta damunt la taula, i, sense ni tan sols mirar-lo, li etziben "què serà?"

Però el que menys entén és que els dies corren, les setmanes passen, i el telèfon no sona. Així comença el síndrome de El Indiano no tiene quien le escriba. On són aquells que tant ha desitjat tenir al voltant?

Ja no hi són, Indy. Ja no hi són com tu voldries que hi fossin. Alguns, no tots, hi són, encara. Però tenen menys temps per veure't.

Aquest últim ídol caigut és el que provoca més estrèpit quan cau, el que deixa més atònit el pobre Indiano, i per tant, un cop digerida la seva caiguda, es pot dir que la vida a Barcelona queda normalitzada. Normalitzada fins a cert punt, perquè la perspectiva que ell té sobre la seva ciutat el seu país i els seus amics mai no tornarà a ser la mateixa de quan va marxar. .

Però l'Indiano ja ho ha après això. Les ferides s'han convertit en nostàlgia. Poc a poc torna a aprendre els codis socials barcelonins, i va reconeixent que no s'han fet per molestar-lo, sino que són així, i que no s'hi val a voler el millor dels dos llocs on ha viscut. Hi ha nous i vells amics a l'horitzó. Hi ha projectes engrescadors. I un munt de felicitats petites. I grans.

Foto: el Víctor eixint al món.

L' Estrella de Campeche

S'acosta el dia de Reis, aquells que, guiats per l'estrella anaren a Betlem. L'estrella m'ha fet pensar en una altra estrella: la María del Rosario Estrella, a qui vaig tenir la sort i la confiança de poder dir "Charito". La Charito es una d'aquelles dones petites, entusiastes, enèrgiques, que pulveritzen el tòpic del mexicà ajagut a l'ombra d'un cactus. Ella soleta (i quan dic ella soleta, no és un dir, sino que eren tan limitadets els seus col·laboradors, i tant ferreny el seu control directe de les coses, que era efectivament així) controlava la recaptació i els processos d'afiliació a la Seguretat Social de dos estats del sud de Mèxic: Campeche i Tabasco.

Sempre que dic (o penso) allò de que, comparada amb la de Mèxic, aquí a Barcelona la gent em sembla molt alta, molt blanca, i molt antipàtica, tinc al cap aquesta foto, amb la Charito i sa mare, sota la calor tòrrida, humida i contundent de la seva ciutat, Campeche.

Campeche és un estat mexicà que té una gran sort: no interessa gens ni mica el turisme de masses.

Campeche té la sort de tenir veïns turístics poderosos que li fan ombra.

No gaudeix de les platges de sorra blanca i aigües turqueses del Carib mexicà (és a dir Cancún, Playa del Carmen & Company). Campeche té unes platges de sorra i aigua més "vulgars", de les que no queden tan espectaculars als fulletons de les agències de viatges.

No té cap zona arqueològica de fama mundial, com Chichén Itzá, Tulum, o Palenque. Però en té una de les més impressionants i perdudes que jo coneixo. Kalakmul. Kalakmul? Sí, sí. Però és clar, això està a set hores en cotxe de Campeche, molt a prop de la frontera amb Guatemala, i per això, al turista apressat, ni li passa pel cap anar-hi.

Campeche, pobret, entre els estats del Sud de Mèxic, ni tan sols interessa el turisme ONG, o els xirucaires transatlàntics, aquells que van a la recerca de mites revolucionaris tronats, ja que aquests prefereixen el mític Chiapas, amb el Subcomandante al capdavant.

En un pont del mes de maig, en què el projecte de l'IMSS ja començava anar de corcoll, vaig decidir que carpe diem, i que aquell cap de setmana llarg ens n'anavem a Campeche, i que ens faria de guia la Charito.

Això ens va permetre permet gaudir passejant amb molta tranquilitat pels carrers de colors de Campeche, la seva capital enmurallada, amb olor de sal i de pirates. Passejar-s'hi, i que t'expliquin com, gràcies a la declaració del seu casc històric com a Patrimoni de la Humanitat moltes cases s'han restaurat, s'han pintat, i, a més, les autoritats locals han deixat de carregar-se la muralla que quedava, fa que vegis amb major simpatia algunes institucions internacionals (en aquest cas la UNESCO).

Un dels avantatges de l'interior de la península del Yucatán, de la qual Campeche forma part, és gaudir de les antigues "haciendas" reconvertides en hotels de luxe, pagant un preu molt raonable per als estandards europeus. Aquí teniu l'entrada d'una d'elles, amb la Ceiba Pentandra que presideix l'entrada d'una d'aquestes cases rurals de luxe a la mexicana. Les taules i cadires que hi als peus l'arbre no són de playmobil, són de tamany natural.

I finalment, Campeche és un dels llocs on millor es menja de tot el Yucatán, precisament perquè la cuina no ha estat sotmesa al turisme de masses. Recordo que en la calor d'inicis de maig en què varem visitar la ciutat, la N. i jo vam seure a sopar sota la porxada d'una plaça. Ens van oferir una orxata (a Mèxic la fan amb una base d'arròs, i no amb xufes) amb llet de coco, i al final, era tanta la calor, i tan bona la orxata, que vam sopar dues orxates amb coco. Per cert, res millor que el coco per a empanizar uns camarones i menjarse'ls sucant-los en salsa de poma, o de mango.

Com cada Nadal des que varem tornar, he enviat a la Charito una capseta amb safrà, perquè així puc imaginar com la seva mare, morena, baixeta, enèrgica, i simpàtica com ella somriu, i li sento dir "grasias", amb el seu acccent de Campeche, que, me n'oblidava, és un altre dels atractius d'aquest estat mexicà: és ben bé com el de les Canàries. En un pastís tant saborós, no hi podia haver millor cirereta per aquells que ens deixem sedduir per algunes maneres de parlar.

Fotos: N. L. de M. N; campeche.gob.mx