15.6.10

Reflexions sobre la crisi (II). Europa

L'Indiano compra la Vanguardia, de vegades, només per sentir el plaer de tocar les pàgines escrites per l'Enric Juliana, el millor corresponsal que escrigui avui des de Madrid.El seu darrer llibre és una joia.


Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.

Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.


Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.


Imatges: oscarsenarcanalis.blogia.com ; Google Maps

9.6.10

Reflexions sobre la crisi (I). Sardines

Anècdota real. Explicada per un bon amic.

1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.

El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.

El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.

Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.

A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:

-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"

-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"

Final de l'anècdota.

Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:

- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"

I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".

El trosset és de Joan 8, 7.

-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra

26.5.10

Ha costat 22 anys

Ha costat 22 anys, però l'Indiano ja ha trobat un nou membre del "Club dels 5", els 5 llibres de més impacte que ha llegit mai.

Cien años de Soledad va estrenar el club, quan l'Indiano tenia 14 anys. Era -i és encara- una primera edició, que la seva mare conserva com un preuat tresor. Tot sovint, somia, pensa en Cien años de soledad.

Un parell d'anys més tard varen arribar, per quedar-se com a llibre de capçalera, les Meditacions de Marc Aureli. Aquest llibret prim, blau, ple de reflexions curtes i sàvies.

I 22 anys més tard, ingressa al club, amb so de fanfàrries, la Suite Francesa, de Irène Némirovsky. L'Indiano està tant profundament trasbalsat després de la seva lectura, que flota en l'èxtasi sense trobar els qualificatius escaients. Mentida, n'apareix un en francès, la llengua de l'obra: bouleversant.

Qui sap si els dos espais que queden al club s'ompliran, però l'Indiano pot ben dir que hi ha un abans i un després de llegir la Suite Francesa. Gràcies per arribar!

12.5.10

La família indiana s'asseu a veure un video de l'Ana Moura:



La Indianeta comença el seu tercer grau:

-Qui és ella?

-Una noia que canta

-I què explica?

-Que hi ha algú que s'estima molt.

-I perquè els ulls li brillen?

-Perquè el du pintats

-Jo també me'ls puc pintar?

-No, ara no. Quan siguis més gran, si vols, sí. Algunes noies es pinten, i d'altres no.

-És que jo vull estar guapa!

-No cal pintar-se per estar guapa. La Mama està ben guapa i no es pinta els ulls!

-I ella
[l'Anna Moura], perquè es pinta?

-Perquè és una artista, i els artistes, tot sovint, es pinten.

-És que jo també sóc una artista!

Rialles...

28.4.10

Contes

20:45

-Pare, Pareee, un conte sense llibre!


-Conta sense lliree, repeteix l'Atila, el lloro repetidor de tot el que diu la Indianeta.


-A veure, quin explicarem, avui? La Blancaneus?


-No, aquest ja el vam explicar ahir!


-La Caputxeta?


-No, Pare, és que ja els hem explicat tots!


-A veure, a veure, deixa'm pensar...Sí, mira, en tinc un de nou.


-Quin, quin?! pregunta la Indianeta. Quin quin?! repeteix l'Atila.


-Un equip de futbol va ser el centre del món, ¿I quin era el secret, es preguntava tothom?...




-I al final què passa, Pare?

-Al final guanyem als dolents, i ens n'anem a Madrid. També pot ser que no els guanyem, i alehores estarem tristos, però contents perquè ens haurem esforçat. Ja saps el que diu l'Àvia: "Qui fa tot el que pot no està obligat a més".

L'Indiano sabia que algunes multinacionals, quan reben els seus empleats estrangers que venen a treballar a Catalunya, els passen aquest video. Però mai no havia pensat que un anunci de cervesa li servís per ensenyar valors als seus churumbeles.

13.4.10

Mapa sonor sentimental

Sorolls de ciutat antiga que es van apagant, amb el pas inexorable del temps:

-Els venedors de gas, rabassuts, forçuts, de mans amples, com petits grans aixecadors de peses: "El Gáaaaaaaaas! El Gáaaaaaaas!"

-Els venedors de tamales, peus fins, cara fosca, pedalant damunt el seu carro-bicicleta, amb la veu nasal que va sortint d'una gravació, com un mantra: "Háy tamáles, oáxaquéños, cálientítos, Háy tamáles, oáxaquéños..."

-Els venedors de garrafes d'aigua, veu roent, molt similars d'aspecte als seus companys del gas incomprensibles el primer cop, inconfusibles al cap del temps: "ÁguaEléctropúraaaaaaa!"

-El xiulet dels afiladors de ganivets (igual que els de Barcelona!)

-Els sindicalistes que van acabar tombant el Director, donant voltes i més voltes a l'edifici de Reforma: "Seguro Social, Patrimonio Nacional!"

26.3.10

És quan dormo que hi veig clar

Dies d'abril lluent que s'acosten: porteu flors, moltes flors, ben pausades i ambles, que ploguin a sobre el cap de la gent. Porteu poetes que facin despertar el dies de sol.





És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX (1953)

24.3.10

Sábado Distrito Federal

Potser, vistes les perspectives de l'economia, caldrà aprendre de les nostres ex-colònies, que tenen llarga i àmplia experiència per afrontar crisis diverses. El Tròpic de Mus podria ser més a prop del que pensem, i potser aprendrem el que són els patacones. O sigui que el millor serà posar-hi una mica d'humor, com fan sovint per allà. Play.



Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

Desde las diez ya no hay donde parar el coche,
ni un ruletero que lo quiera a uno llevar,
llegar al centro, atravesarlo es un desmoche,
un hormiguero no tiene tanto animal.

Los almacenes y las tiendas son alarde
de multitudes que así llegan a comprar,
al puro fiado porque está la cosa que arde,
al banco llegan nada más para sacar.

El que nada hizo en la semana está sin lana,
va a empeñar la palangana, y en el Monte de Piedad
hay unas colas de tres cuadras las ingratas,
y no faltan papanatas que le ganen el lugar.

Desde las doce se llenó la pulquería,
los albañiles acabaron de rayar,
¡Que re' picosas enchiladas hizo Otilia,
la fritangera que allí pone su comal!

Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

La burocracia va a las dos a la cantina,
todos los cuetes siempre empiezan a las dos,
los potentados al Enjoy con su charchina,
pa' Cuernavaca, pa' Palo Alto, ¡qué sé yo!

Toda la tarde pa'l café se van los vagos
otros al pókar, al billar o al dominó,
ahí el desfalco va iniciando sus estragos,
¿y la familia? ¡Muy bien, gracias, no comió!

Los cabaretes en las noches tienen pistas
atascadas de turistas, y de la alta sociedad,
pagan sus cuentas con un cheque de rebote
o "ahí te dejo el relojote, luego lo vendré a sacar"

Van a los caldos a eso de la madrugada
los que por suerte se escaparon de la Vial
un trío les canta en Indianilla, donde acaban
ricos y pobres del Distrito Federal,

así es un sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal.

Sábado Distrito Federal, Chava Flores

16.3.10

Salvador Cardús i Ros

Fa ja massa anys, durant la carrera, l'Indiano va tenir una gran sort: se li va travessar una professora que impartia "Sociologia general I", i no hi va haver manera d'aprovar el carai d'assignatura. El mur havia caigut, però la dama continuava basant el seu programa en una barreja de Marx i Freud. A l'Indiano allò li semblava impossible de païr. A més, la dama, molt admirada per alguns companys, tenia un discurs d'allò més enrevessat. Com a resultat, l'Indiano va agafar una aversió a l'assignatura en qüestió que va fer que no la reprengués fins temps més tard, i aquesta va ser la gran sort: el professor era Salvador Cardús i Ros.



El Professor Cardús sempre trobava la manera de fer senzilles classes magistrals. Sempre posava sensatesa, sentit comú, prudència, fermesa a les seves classes. Un recull d'idees, no de frases exactes, que recordo:



-"Els llibres importants, en general, tenen poques pàgines."

-"Si renuncieu a participar en les organitzacions d'estudiants i la vida universitària, la facultat s'empobrirà, i per tant vosaltres també."

-"Quan jo escric als diaris faig opinió. No cal que hi esteu d'acord per a seguir les meves classes"



Naturalment, l'Indiano va aprovar l'assignatura. Al final de curs, tot i que havia intimat poc amb ell, un dia va entrar al seu despatx en hores de tutoria i li va regalar un dels seus llibres d'història favorits: "Las tres Españas del 36", del Paul Preston -per cert, lectura genial-. L'Indiano recorda que el professor Cardús es va quedar una mica sorprès.



Des d'aquells temps l'Indiano no l'ha tornat a veure, i hi discrepa, com hi discrepava en el seu temps, en articles d'opinió que en llegeix. Però darrerament, el professor Cardús, des de la seva posició de Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, dóna motius d'orgull a aquells que han passat per aquelles aules. Com ho ha fet? Impulsant algunes accions plenes de sentit comú, però tant valentes i agosarades en la universitat pública d'avui com:

-fer un acte acadèmic de reconeixement als graduats i doctorats de cada any.
-demanar als estudiants que participin.
-establir un directori de graduats perquè els alumni puguin fer xarxa.
-acollir a la facultat conferències tant diverses com les de Rosa Díez o Ibarretxe, i defensar, a peu dret, davant dels clàssics rebentadors d'actes, que els conferenciants poguessin parlar.
-recordar a alguns professors, a través dels butlletins electrònics de la facultat, que cal que compleixin amb la seva obligació d'ensenyar, i que això no consisteix tant sols en impartir classes.

Es podrà discrepar de Cardús des del punt de vista ideològic. Però haurem de reconèixer que tant de bo el país tingués més gent amb la seva ètica, la seva empenta, i el seu civisme

9.3.10

Un gest senzill

El de recollir l'aigua de l'aixeta amb la ma, acostar-la a la boca, i xarrupar-la.

Gairebé cada nit, tinc la sort d'acostar la ma còncava regalimant aigua a la boca de la Indianeta, perque en acabat de rentar-se les dents xarrupi l'aigua, glopegi, i escupi la pasta de dents

I tinc també per tant la sort de recordar-me de la meva cara de sorpresa, aquell dia de gener que, posant la ma còncava, vas fer el petit miracle de recollir aigua de la font dels enamorats, i me'n vas donar, així, amb la ma. Jo era petit i no em sabia avenir que es pogués agafar aigua d'aquesta manera.




Cada vegada que bec aigua d'aquesta manera em recordo de tu, Tieta.


Foto: aiguafreda.cat