Qui ha estat l'Antonieta?

Qui ha estat l'Antonieta?

L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.

L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.

Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.

Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:

-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...

-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)

En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:

La seva passió pels nens, que eren els dels altres.

El delit per les coses dolces.

I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...

A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.

Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011

P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.

Foto: cancalo.blogspot.com

Graupera, de nou

Graupera, Jordi, de nou, té la qualitat per expressar un cert pensament de manera directa i clara. Publica "Avergonyiu-vos" el 21 de maig, dies abans de la vergonyant jornada d'ahir. Faig extracte d'algun fragment de l'article i us convido a reflexionar-hi:

"Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut (...)

Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se (...)

Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? (...) Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares?
(...) Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya."

Ah, i per acabar, us passo el video d'una entrevista que li van fer el 2007.

"Quid pro Quo", o "Do ut des"?

Els latinajos que vaig aprendre per via paterna sempre m'han interessat i encuriosit. Igual que hi ha gent que quan es jubila es dedica a pintar, jo quan em jubili (tal i com van les coses, buff, probablement als 70) vull fer un curs de Dret Romà, fantàstica i apassionant matèria -ho dic sense ironia-.

L'altre dia amb el meu progenitor discutíem sobre les subtils diferències entre "Quid pro quo" i "Do ut des".

I la conclusió a la que varem arribar és que, igual que el llatí va derivar en les diferents llengües romàniques, una mateixa expressió del Dret Romà s'utilitza amb sentits diferents als països llatins i als anglosaxons.

El terme "quid pro quo", en els països llatins, és usat com a malentès, o, "donar gat per llebre", i en canvi, en els països anglosaxons, es fa servir en el sentit que fem servir nosaltres el "do ut des": jo et dono segons tu em donis.

Mireu la referència que se'n fa a la wikipèdia en castellà,
i a la wikipèdia en anglès.


La discussió amb el meu estimat progenitor arrenca del record de "El silenci dels anyells" -qu ha fet 20 (!) anys- en què l'Hannibal Lecter s'ofereix a col·laborar amb la Clarice Starling, a canvi de informació sobre la seva vida privada. "Quid pro quo", va repetint el caníbal, en l'ús anglosaxó de l'expressió.




Preguntes:

Si l'Hannibal Lecter fos català, diria "Do ut des"? O la versió doblada hauria de dir "Do ut Des"?

Potser descobrirem algun lector del blog apassionat del Dret Romà, a qui convido a que hi digui la seva!

Sempre he anat amb Grècia

És sabut que els del Rea..., els filòsofs alemanys, vull dir, tenen mal perdre. Sobretot el Karl Marx. Fora de joc? Bestieses!


Monty Python - International Philosophy per Dwiggy

Grans grans grans Monty Python. Sempre em feu passar grans estones. Gràcies!

Soroll de vaca

3:40h

-Mamà! Mamà!Mamà!

Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.

-Hola amor, què passa?

-Aquest soroll de vaca em fa por...

-Quin soroll?

De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.

Saps, Enric

Saps, Enric, es diu, i crec que és veritat, que per a tot hi ha una primera vegada, i que, sovint, aquest primera vegada no s'oblida mai.

Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.

Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.

Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.

Foto: avui.cat

Ho confesso: m'agraden els lip dubs

Algú em dirà que són ridiculs, i potser tindrà raó. Algú em dirà que són una americanada, i potser també tindrà raó. M'és igual. M'agraden els -bons- lip dubs.

Trobo que a aquest país li falta, a més d'autoestima, donar-se la oportunitat, quan cal, de ser desenfadat, poc trascendent.

Ens sobren esgarriacries (cenizos: trobo que l'idioma castellà l'encerta més, en aquest cas, per descriure aquests personatges), i ens falten il·lusionistes.
Ens sobra ironia, i ens falta innocència.
Ens sobra Espriu, i ens falta Dalí.
Ens sobra Bach, i ens falta Mozart.
Fins i tot, al nostre particular Eclesiastès, ens sobra "temps de lamentar-se", i ens falta "temps de ballar".

Anem, en definitiva, més que sobrats de seny, i ben faltats de rauxa. Per això Guardiola i el Barça, ara mateix són tant importants: són un element clau per passar del clàssic "avui patirem" al novedós "avui guanyarem". Per això crec que a aquest país uns quants Laporta més li anirien molt bé per sacsejar-lo.

Però torno al Lip Dub. I us presento el de la meva escola. I si resulta que a la meva seriosa, metòdica i respectada escola també en fan, tothom n'ha de poder fer. Divertiu-vos.

LIP DUB LFB from socialvideo on Vimeo.

Cridar fluixet

04:30h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Ja vinc! No cridis.

M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.

-Què tens Atila?

-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...

-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!

-Vaale...

04:40h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Atila, ja vinc, no cridis!

Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.

-Què hi ha guapo? sospiro.

-Tinc set.

-Com es demanen les coses?

-Vull aigua si-us-plau...

-Ara te’n porto.

M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.

-Ja no hi ha biberó?

-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?

-Ah, sí.

Beu un glopet d’aigua

-Vull venir al llit dels pares...

-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.

Me’n torno a dormir.

04:50h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.

-Atil...! començo

-És que tinc pipi...m’interromp.

-Va, anem doncs.

M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.

-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...

-Però t’he cridat fluixet...

No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.

-És que sóc molt graciós!

L’abraço mort de riure.

-Va, vés a dormir al teu llit.

Recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz

Era un dimecres d'hivern fa un parell d'anys, i una companya de feina em va recomanar una obra de teatre que feien al Nacional. L'obra prometia molt: "El jardí dels cinc arbres" una lectura escenificada de versos de l'Espriu, amb grans actors com la Carulla, etc. Però va resultar un pel decebedor. Un espectacle una mica encarcarat, en què la sonoritat del teatre no ajudava bé a comprendre les paraules.

De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.

Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.



El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.

Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.




Foto: enlaimaginacion.com

Estirar més el braç que la màniga

No conec l'Ignacio Riego, no sóc accionista ni tinc interessos amb la consultora PwC, i no tinc cap especial simpatia pel diari "La Razón", però l'article que el Sr. Riego publica en aquest diari és clar, concís i aclaridor. Va en la línia del ja sabut i que, per més que s'hi donin voltes, és una realitat: la salut no té preu, però té un cost. I encara diria més: no es pot estirar -i menys encara sistemàticament- més el braç que la maniga.

"El origen del mal.
por Ignacio RIESGO 17 Abril 11 - -

Las manifestaciones a las que hemos asistido la semana pasada en Cataluña por los llamados recortes sanitarios demuestran el importante potencial conflictivo del sector sanitario y lo poco acostumbrado que está a situaciones comunes a otros sectores. ¿Cuál es el origen del problema? El sector sanitario público viene gastando de siempre por encima de su asignación presupuestaria. No estamos diciendo que gaste mucho ni poco. Con un 9% del PIB dedicado a Sanidad, España gasta, más o menos, lo que le corresponde de acuerdo con su nivel de riqueza.

Pero, mucho o poco, por encima de su asignación presupuestaria. Diríase que las relaciones de las autoridades sanitarias con las económicas se basaban en la lógica: «Tú haz el presupuesto, que ya me encargo yo de las desviaciones». Puede decirse que Sanidad ha abusado del carácter de «bien preferente» de los servicios sanitarios. El tipo de los servicios parecía justificar cualquier gasto, estuviera o no contemplado.

Esta desviación generaba un déficit anual, que se acumulaba en forma de deuda. Las víctimas de esta situación eran el sistema sanitario en su conjunto, que perdía credibilidad; los proveedores, que se encontraban con facturas sin pagar o con plazos de pago muy dilatados, y la confianza de las autoridades económicas en la capacidad de gestión del sector sanitario. Recientemente, debido a la crisis, todos los presupuestos públicos han bajado en todas las Comunidades autónomas. Esto, de forma unánime en todas las comunidades, se ha traslado a sanidad, con bajadas del presupuesto para 2011 en relación con el inicial de 2010 (mucho más con el gasto real).

Esto obliga, puesto que las prestaciones no se han modificado, a elaborar un plan de choque de reducción del gasto. Este plan de choque debe tener efectos inmediatos, si se quiere cumplir el presupuesto de 2011. Todo parece indicar que las autoridades sanitarias en Cataluña se han tomado en serio el presupuesto y han empezado a tomar una serie de medidas. Lo más probable es que el resto de las comunidades lo haga más explícitamente a partir del 23 de mayo. Pero lo que hay que cambiar es la relación de las autoridades sanitarias con las económicas. Hay que salir de la lógica de «haz tú el presupuesto, que ya pondré yo las desviaciones», por la del «presupuesto realista y disciplina presupuestaria».

Las autoridades económicas deben estar en condiciones de entender los grandes impulsores al alza del gasto sanitario y las autoridades sanitarias de explicarlos y, al mismo tiempo, de llevar a cabo una gestión rigurosa. Un gran cambio.

Ignacio Riesgo Director de Sanida de PwC "

Font: llegiu l'article publicat a la larazon.es