Man fines que manen matar

Quan penso en el personatge d'aquests terribles dies a Líbia, penso en les seves "mans fines que manen matar".




Cançó de les mans (1964)
(Raimon)

De l'home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.

De l'home mire
sempre les mans.

Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.

De l'home mire
sempre les mans.

Foto: thelector.wordpress.com

"Nosotros no seremos menos..."

Quan observo la tragicomèdia que es va muntar la setmana passada en relació a l'autorització (sic) que es va donar a Catalunya per a endeutar-se, torno a pensar en l'Enric Juliana, que tant bé diu que l'Espanya autonòmica es va fer al crit de "nosotros no seremos menos que los catalanes!".

Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.

Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.

Una conversa amb ell seria de l'estil de:

M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...

Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.

M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!

Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?

M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...

De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.

Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.

Bous i ticles

Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.

-"Mira papa! Els bous! Els bous!"

Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)

-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."

-"Ticles?" (molt estranyat)

-"Sí, testicles" (mort de riure)

-"Ah! Tú tens ticles, sí?"

-"Sí, els pares en tenen"

-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)

Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:

-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"

-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.

I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:

-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."

Respiro alleujat.

-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"

Foto: Pere Palau a naciodigital.cat

Recordes, amor

Recordes, amor,
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.

Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.

Instrucció Pública

És sabut que, quan un govern comença, el més fàcil de canviar és el nom d'un departament. El cost és baix, l'esforç és nul, i apareixes als diaris. Però cal no menysprear els canvis de nom: "En política, la forma es fondo", deia Jesús Reyes Heroles, un savi priista. Jo afegiria que la forma és fons sempre, i no només en política.

Exemple? De "Ensenyament", a "Educació", ...i narinant.

Penso que en comptes d'Educació o Ensenyament en podríem dir "Instrucció Pública". Al cap i a la fi, recuperar noms antics per nous aparells administratius té la seva "cosa", com quan el PP va transformar Ministerio de Obras Públicas en el Ministerio de Fomento. En tot cas el PSOE no ho va canviar quan va tornar al poder.

Per aquesta discussió sobre les coses públiques, com per tantes altres, val la pena dedicar 30 minuts a mirar el capítol de Yes, Prime Minister, anomenat: "The National Education Service".

La cosa fa així (minut 3:00 a 3:30)



Sir Humphrey: "Hola Bernard, he sentit que el Primer Ministre em vol veure?"
Bernard Woolley: "Sí, Sir Humphrey."
Sir Humphrey: "Quin problema té?"
Bernard Woolley: "L'Educació"
Sir Humphrey: "Bé, ara ja és una mica tard per a poder fer-hi res."
Bernard Wolley: "No, no, vull dir el sistema educatiu."
Sir Humphrey: "Ja...És que també és massa tard per a fer-hi res."
Bernard Wolley: "Però és que ell creu que això el pot fer perdre les pròximes eleccions..."
Sir Humphrey: "Podrien passar-li coses pitjors al país."
Bernard Wolley: "Però ell no pot ignorar el que passa..."
Sir Humphrey: "Si no pot ignorar el que passa, no farà mai res de bo en política!"
(Traducció lliure)

Cost, preu, sensacions

Fa uns anys, una de les referències del món sanitari, explicava aquest acudit/anècdota, tot parlant de copagament.

"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.

-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?

La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.

L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.

-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"

D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.

D'acord.

Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.

Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.

Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya

Companys alcem les copes...

El que té Nadal a la meva edat és mirar-s'ho des del mig de la vida.

M'adono, aquest Nadal, que les festes t'ajuden a prendre consciència de la posició que ocupes en l'esquema familiar.

Ajudes els petits a fer el pessebre, a guarnir l'arbre, mentre vas mirant les cadires buides i tens un record pels que ja no hi son.

Aquest any he fet dues coses que havia vist fer a d'altres, i m'han tocat a mi. I aclareixo que quan dic "m'han tocat" no és pejoratiu.

Des que ens falta la Tieta Lola no matem el gall a la pica de la cuina, així que d'aquesta feina me n'he lliurat.

En canvi he gaudit netejant d'ossos i col·locant la carn d'olla a les safates, que és una tasca reservada als escollits.

I dient un vers de Nadal amb el que recordem el Tiet Josep, que també ens falta.

"Companys alcem les copes
Plenes d'ardenta saba
I a l'ensems que brindem per Catalunya
Jurem
Per la memòria dels nostres pares
Que un dia serà lliure!"

Si m'haguessis fet néixer...

L'Eduard Segarra envia avui vigília de Nadal aquest poema, que m'ha agradat molt.

I el comparteixo amb els lectors -amics i no amics, silents i xerraires, novells i veterans, passavolants i fidels...com a mostra d'estima.

Bon Nadal amics.


"Si m' haguessis fet néixer...



Si m'haguessis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser espiga!

Llucar,néixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra amiga.



Si m'haguessis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat de no triar el meu rumb;

el meu destí fora una recta eterna.



Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, però obscura.



Tinc por- tinc confiança.

Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si,tant mes fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.



MÀRIUS TORRES(26 desembre 1936)

Tarda de diumenge

Tarda de diumenge. Queda una hora de llum, i surto amb l'Atila ben guarnit amb gorro, jaqueta, i les seves vambes favorites. Em costa fer-li entendre que hem d'anar al parc d'una mica més enllà , però accepta dient "Jooo...".

Hi ha una fantàstica llum rogenca als núvols damunt el parc, i cap a l'est, una espectacular lluna plena que surt per darrere el Pavelló de Lactància. Aconsegueixo que l'Atila es fixi en ambdues coses després de jugar a pilota una bona estona. A la zona de jocs, una parella que parla francès. Ens somriem veient com el seu menut, que amb prou feines camina, persegueix la pilota. Tinc la temptació de parlar-hi, però prefereixo respectar aquella quietud serena i màgica de la tarda.

Es comença a fer fosc i tornem cap a casa (Jooo...). A sota el Pavelló Cambó cridem i ens aturem a sentir l'eco. Dos nois que van en monopatí semblen abandonar la típica indiferència adolescent i es posen a riure sentint-nos cridar.

Passem per la botiga dels pakistanesos. Necessito un api per fer la recepta de cua de bou que m'he proposat fer aquest matí. Cua de bou amb cervesa negra i mel. M'agrada, els diumenges d'hivern, poder fer aquests plats que necessiten hores i hores d'olla, de xup-xup. Deixaré reposar el plat, i ens el menjarem demà.

El pakistanès, un home gran, em cobra, i li dóna tres grills de mandarina a l'Atila, que els agafa mig sorprès. Li dóna les gràcies, i sortim cap al carrer. L'Atila es menja amb extranya delicadesa, un a un, el grills de mandarina, sense que el suc li regalimi gaire per la barbeta. Jo l'observo orgullós de veure com menja fruita. M'agafa la ma amb força mentre caminem cap a casa.

Felicitats, И́сер Даниело́вич!

94 anys no són pocs.

I gràcies!

Si hi ha alguna rossa que m'hagués agradat lligar-me, és Marilyn Maxwell a Champion

Si hi ha un tret físic que m'hagués agradat tenir, és el teu clotet a la barbeta.

Si tinc un heroi d'infantesa, és Spartacus.

Si hi ha algun acte de valentia que m'agradaria imitar, és la rehabilitació que vas fer de Dalton Trumbo, fent-lo aparèixer amb el seu nom real als títols de crèdit de Spartacus, com a guionista.

Si hi ha algun western que m'agradi, probablement hi vares participar tu.

Si hi ha alguna pel·lícula que m'ha marcat, és Paths of Glory.

Gràcies.

Foto: cinemaisdope.com