Quan costa arrencar, res em posa més a to que una bona sessió de marxes militars.
Recomano especialment la Washington Post March. Sentint-la, fins i tot el més escèptic i furibund antinordamericà arriba a creure que, amb esforç, pot arribar a ser president dels Estats Units. A més, ara ja no cal incloure en el CV que de petit s'ha fet de repartidor de diaris.
Una opció alternativa són els himnes, però d'això l'Indiano ja en va parlar un altre dia.
Fidels, l'Indiano ha tornat.
...
29.7.10
Incorreccions polítiques Indianes (I)
M'agraden els Pasodobles, sobretot aquest, que era un himne oficiós per molts republicans espanyols.
Ah, i sobre els toros, penso exactament, sense afegir ni un punt ni una coma, el que pensa el Miguel-Anxo Murado.
...
Ah, i sobre els toros, penso exactament, sense afegir ni un punt ni una coma, el que pensa el Miguel-Anxo Murado.
...
26.7.10
Felicitats petites
-Atila, vols meló?
-Tí, beló!
A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.
-Beló! riu quan veu el plat florejat.
-Sí, meló. Menja guapo.
L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.
-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.
-Molt bé, Mapa!
I tots dos tornen a mirar la lluna.
...
-Tí, beló!
A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.
-Beló! riu quan veu el plat florejat.
-Sí, meló. Menja guapo.
L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.
-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.
-Molt bé, Mapa!
I tots dos tornen a mirar la lluna.
...
15.7.10
Perdoneu: algú ho havia de dir
Catalunya va aconseguir un magnífic estatut el 1979. Hi va ajudar la puixança d'un poble que tornava abraçar la llibertat, i el complex de culpa i l'afany de reparar de bona part de la societat espanyola. L'acord amb la renascuda democràcia espanyola, doncs, es va realitzar en unes "condicions ambientals" excel·lents: capacitat de consens entre partits catalans, malgrat les àmplies distàncies ideològiques, i voluntat de ser generós per part de l'Estat.
Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.
Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.
Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...
Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.
Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:
Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE
...
Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.
Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.
Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...
Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.
Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:
(...)Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Assaig de càntic en el temple
Salvador Espriu
Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE
...
7.7.10
Marona
"Una mica de panito, marona", deia.
Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.
Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.
...
Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.
Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.
...
6.7.10
Reflexions sobre la cisi (III). Responsabilitat.
Ja fa anys que Jordi Graupera abandera, segons el modest criteri de l'Indiano, la millor fornada de pensadors des dels temps de la transició. Amb un estil lúcid, directe, sense concessions, i permetent-se el luxe de re-enfilar els fils del lliberalisme perdut.
Com el bon vi, millora amb els anys. Com els bons pencaires, sap que res no es regala. Com la bona gent, li agrada dir les coses pel seu nom. Del seu blog d'estètica espartana agafo una nova cita, amb la que tanco, de moment, aquesta minisèrie de reflexions sobre la crisi. Perquè no hi ha culpes, hi ha responsabilitats.
"Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.
Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.
Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes."
Consultat a http://jordigraupera.cat/?p=409 el 6 de juliol de 2010
...
Com el bon vi, millora amb els anys. Com els bons pencaires, sap que res no es regala. Com la bona gent, li agrada dir les coses pel seu nom. Del seu blog d'estètica espartana agafo una nova cita, amb la que tanco, de moment, aquesta minisèrie de reflexions sobre la crisi. Perquè no hi ha culpes, hi ha responsabilitats.
"Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.
Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.
Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes."
Consultat a http://jordigraupera.cat/?p=409 el 6 de juliol de 2010
...
15.6.10
Reflexions sobre la crisi (II). Europa
L'Indiano compra la Vanguardia, de vegades, només per sentir el plaer de tocar les pàgines escrites per l'Enric Juliana, el millor corresponsal que escrigui avui des de Madrid.El seu darrer llibre és una joia.
Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.
Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.
Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.
Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.
Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.
Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.
Imatges: oscarsenarcanalis.blogia.com ; Google Maps
9.6.10
Reflexions sobre la crisi (I). Sardines
Anècdota real. Explicada per un bon amic.
1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.
El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.
El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.
Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.
A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:
-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"
-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"
Final de l'anècdota.
Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:
- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"
I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".
El trosset és de Joan 8, 7.
-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra
1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.
El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.
El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.
Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.
A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:
-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"
-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"
Final de l'anècdota.
Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:
- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"
I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".
El trosset és de Joan 8, 7.
-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra
26.5.10
Ha costat 22 anys
Ha costat 22 anys, però l'Indiano ja ha trobat un nou membre del "Club dels 5", els 5 llibres de més impacte que ha llegit mai.
Cien años de Soledad va estrenar el club, quan l'Indiano tenia 14 anys. Era -i és encara- una primera edició, que la seva mare conserva com un preuat tresor. Tot sovint, somia, pensa en Cien años de soledad.
Un parell d'anys més tard varen arribar, per quedar-se com a llibre de capçalera, les Meditacions de Marc Aureli. Aquest llibret prim, blau, ple de reflexions curtes i sàvies.
I 22 anys més tard, ingressa al club, amb so de fanfàrries, la Suite Francesa, de Irène Némirovsky. L'Indiano està tant profundament trasbalsat després de la seva lectura, que flota en l'èxtasi sense trobar els qualificatius escaients. Mentida, n'apareix un en francès, la llengua de l'obra: bouleversant.
Qui sap si els dos espais que queden al club s'ompliran, però l'Indiano pot ben dir que hi ha un abans i un després de llegir la Suite Francesa. Gràcies per arribar!
Cien años de Soledad va estrenar el club, quan l'Indiano tenia 14 anys. Era -i és encara- una primera edició, que la seva mare conserva com un preuat tresor. Tot sovint, somia, pensa en Cien años de soledad.
Un parell d'anys més tard varen arribar, per quedar-se com a llibre de capçalera, les Meditacions de Marc Aureli. Aquest llibret prim, blau, ple de reflexions curtes i sàvies.
I 22 anys més tard, ingressa al club, amb so de fanfàrries, la Suite Francesa, de Irène Némirovsky. L'Indiano està tant profundament trasbalsat després de la seva lectura, que flota en l'èxtasi sense trobar els qualificatius escaients. Mentida, n'apareix un en francès, la llengua de l'obra: bouleversant.
Qui sap si els dos espais que queden al club s'ompliran, però l'Indiano pot ben dir que hi ha un abans i un després de llegir la Suite Francesa. Gràcies per arribar!
12.5.10
La família indiana s'asseu a veure un video de l'Ana Moura:
La Indianeta comença el seu tercer grau:
-Qui és ella?
-Una noia que canta
-I què explica?
-Que hi ha algú que s'estima molt.
-I perquè els ulls li brillen?
-Perquè el du pintats
-Jo també me'ls puc pintar?
-No, ara no. Quan siguis més gran, si vols, sí. Algunes noies es pinten, i d'altres no.
-És que jo vull estar guapa!
-No cal pintar-se per estar guapa. La Mama està ben guapa i no es pinta els ulls!
-I ella [l'Anna Moura], perquè es pinta?
-Perquè és una artista, i els artistes, tot sovint, es pinten.
-És que jo també sóc una artista!
Rialles...
La Indianeta comença el seu tercer grau:
-Qui és ella?
-Una noia que canta
-I què explica?
-Que hi ha algú que s'estima molt.
-I perquè els ulls li brillen?
-Perquè el du pintats
-Jo també me'ls puc pintar?
-No, ara no. Quan siguis més gran, si vols, sí. Algunes noies es pinten, i d'altres no.
-És que jo vull estar guapa!
-No cal pintar-se per estar guapa. La Mama està ben guapa i no es pinta els ulls!
-I ella [l'Anna Moura], perquè es pinta?
-Perquè és una artista, i els artistes, tot sovint, es pinten.
-És que jo també sóc una artista!
Rialles...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)