Saps, Avi

Saps, Avi, l'altre dia, el diumenge passat, hi va haver futbol a les cinc. Com abans. Feia un d'aquells magnífics diumenges assolellats de tardor, com abans. Vaig sortir de casa amb el temps just, després de canviar un bolquer, i vaig caminar ràpid cap al camp. Vaig arribar a lloc al moment que sonava l'himne, i els jugadors es feien distretament la foto oficial del partit.

Saps Avi, ara m'assec al teu lloc: al seient 15. O el teu era el 13? Tant se val, vaig sentir que era el teu, i que era una tarda d'aquelles que anàvem tots a futbol. Era un rite i tenia tota una cerimònia. Sortíem havent dinat, amb les tietes i l'Àvia, i conduies el taunus granatós fins a Barcelona. Maleïes tots els judes mirant de no ratllar el cotxe tot aparcant. Ja al camp, em feies entrar amb tu pel torn, posant-me una ma al cap i una altra a l'espatlla, ensenyant orgullosament el teu nét. Jo m'asseia entre les dues tietes, i tu quedaves tres seients més enllà. A mi el futbol no m'agradava gaire, la veritat. Recordo, això sí, la bellesa plàstica, poètica, d'aquelles diagonals que llançava el Schuster. Recordo l'olor de puro. Els xiulets que les tietes portaven el dia que venia el Madrittt, i aquell veí,de dues files més endavant, que es passava el partit amb una ràdio enganxada a l'orella, com un apèndix, i saltava d'alegria quan li feien un gol als seus odiats pericos. Temps de futbol a les cinc, temps era temps.

Per damunt de tot, recordo aquella manera tan particular que tenies de mirar els partits. Quan el Barça atacava, empenyies furiosament i abnegada l'embranzida del Víctor Muñoz, o et desesperaves amb les zigazagues interminables del Lobo Carrasco. Quan l'equip contrari atacava, en canvi, tu mantenies la mirada fixa en el porter contrari, de manera que només sabies què passava pels crits (o més que crits, renecs, i sobretot murmuris) dels espectadors del voltant. Diumenge passat, però, quan vaig mirar al meu voltant, hi havia pocs coneguts. Aquest cop el seient lliure em va adjudicar dos libanesos a la meva esquerra. I a la meva dreta no hi era aquell noi tant apassionat que no recordo com se diu.

Des de fa un temps Avi, em passa això: que miro al meu costat i no hi ets. I suposo que necessitaré un temps per fer-me'n la idea, que no hi ets, ni hi tornaràs a ser. Que no hi haurà qui m'ensenyi la diferència entre un rajolet i un pinyer, entre entre un roure i una alzina. Suposo que ja m'he fet gran, i que tot això ja em toca saber-ho sense tu. Que a tu ja et tocava marxar, que és clar, a aquesta edat ja se sap...I tota aquesta colla de tòpics de merda que no impedeixen que em manquis tant. Com que probablement no en sabré gaire més, de parlar de tu, deixaré que parli en Joan Vila que va tenir l'encert i la serenitat apassionada de llegir això el dia del teu enterrament:

------------------------------------
PER L’AMIC RAMON

Els amics i amigues, els companys i companyes de l’Ajuntament d’Aiguafreda m’han demanat que digui unes paraules. No només parlaré en nom dels polítics, també del personal de l’Ajuntament, de tots els que vàrem tenir la sort de compartir amb en Ramon tantes estones.

He acceptat aquest difícil encàrrec perquè sé que t’agradava Ramon i que, de vegades, t’emocionaves escoltant algun dels parlaments que havia fet. Avui no podré improvisar, m’hauré de recolzar en la lectura d’un escrit perquè l’emoció no m’impedeixi seguir.

Tots, tots els teus, estem trasbalsats. Els darrers anys, amb les teves malalties, ens havies acostumat a espantar-nos i desprès a alegrar-nos perquè sempre n’acabaves sortint. Ens pensàvem que ara faries el mateix i t’animàvem esperant tornar-te a veure pel carrer, tot anant cap a l’Ajuntament a fer la teva tasca. Però aquest cop no ha estat així i ens deixes afectats i desconcertats, perquè encara no ens ho acabem de creure.

Els que et coneixíem d’aprop et teníem enveja -enveja sana- per la teva manera de ser i de fer, per l’escalf que t’ha donat –sempre- la teva família, pel teu constant servei al País i al Poble, pels molts bons amics que tens, i per tot el que ens has ensenyat i demostrat durant tants anys.

Quina sort Ramon de tenir una esposa com la Pepita i una filla com la Margarida que sempre –i fins el darrer moment- t’han cuidat millor que a un príncep. Ja saps que nosaltres dèiem –amb una mica de broma- “et mimen com si fossis un nen petit”. Quina sort, amic, de tenir els teus néts i la resta dels teus familiars sempre al teu costat. Quin goig quan t’escoltàvem i ens parlaves de la teva família, amb molt d’orgull contingut, com aquell que no diu res.

Quin privilegi per nosaltres, pels teus amics i companys, pels que hem tingut l’honor d’haver-te conegut i de poder compartir amb tu tantes vivències. Moltes gràcies Ramon pel teu incondicional recolzament.

Vas estar el primer Alcalde d’Aiguafreda de la democràcia, en un moment que no era gens fàcil assumir aquest rol. T’agradava, sempre t’ha agradat, anar pel carrer escoltar la gent i parlar-hi. Durant aquella legislatura, vares engegar assumptes molt importants per les persones d’Aiguafreda que varen ésser un punt de partida imprescindible per arribar on estem avui.

Desprès vares continuar, a l’Ajuntament, com a Jutge de Pau i en aquesta tasca difícilment et podrà superar mai ningú. El qualificatiu mes exacte que jo utilitzaria per definir-te seria “bona persona”. Tu eres un home bo que estimava la pau i la concòrdia i, per això, aquest paper de Jutge t’anava com l’anell al dit.

Et recordem content davant d’un assumpte ben resolt o d’un casament civil .... noi, t’agradava casar, hi tenies la ma trencada i n’estaves orgullós ... . Tampoc podies dissimular la teva alegria davant l’èxit o l’encert d’algun company, sense cap mena d’enveja, perquè tu no coneixies l’enveja.

Però, també et recordem amoïnat, amb cara de preocupació, davant dels problemes de la gent (d’aquella parella que no s’entenia prou, d’aquells veïns que desconeixien les virtuts de la bona convivència o de qualsevol altre problema que afectés a la nostra societat). Tu hi feies el que podies però, en aquests casos, l’èxit no acompanya sempre i, si els assumptes no s’arreglaven, et tenien ben preocupat.

Has servit al teu Poble i al teu País amb tota la il·lusió, l’entusiasme i l’entrega possible i això Aiguafreda no ho podrà oblidar. Has estat, Ramon, un home bo, elegant en el teu gest i honest en la teva tasca. Els teus amics i companys et trobarem a faltar molt. El nostre Poble i el nostre País també.

Adéu Alcalde d’Aiguafreda, Adéu Jutge de Pau, Adéu estimat amic Ramon. Ens deixes un buit molt gran. Però no et preocupis per nosaltres “que ja t’endevinem la cara d’amoïnat” aquest buit l’omplirem amb el teu record. Amb el record de tantes coses bones que ens has deixat i que no podrem oblidar mai.

Amic Ramon, tu tenies la curiositat, ens ho havies dit a alguns, de saber si vindria molta o poca gent al teu enterrament. Deies, aquell dia es veurà si la gent m’estima gaire.

Dons, com a mostra de la nostra estimació, emportat aquest gran aplaudiment.

Moltes gràcies.

Aiguafreda, 9 de juliol de 2.007
Joan Vila

--------------------------------

El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, signant el Llibre d’Honor de l’Ajuntament d’Aiguafreda. A la dreta de la foto l’alcalde Ramon Fondevila i al l’esquerra el secretari Albert Cruells (Foto: Arxiu Albert Cruells).

Foto i peu de foto: www.museugranollers.org Diccionari biogràfic dels alcades i alcaldesses del Vallès Oriental.

Dues primaveres sense xicarandes

Quan era a Mèxic, hi comptava els meus anys d'estada per primaveres. Perquè a la primavera florien les esplèndides xicarandes (jacarandás) del Parque México, i de tota la ciutat, amb el meu color favorit, un lila suau i amable, fresc. Quan tornava a ser primavera, pensava com eren de maques les xicarandes, i quan temps feia que no passava una primavera a casa. Sempre tornava a Barcelona a l'estiu i per Nadal. Això volia dir sacrificar totes les altres estacions, el meu mes favorit, setembre, i tots els altres dies assenyalats . També volia dir no tenir la possibilitat d'anar a una calçotada. Limitar la setmana santa a veure "Ben Hur". No gaudir dels bunyols de quaresma. Enyorar molt el dia de Sant Jordi...

Ja fa dues primaveres que no gaudeixo d'aquells meravellosos colors, d'aquella exhuberància.
Aviat farà dos anys que vaig tornar. I han passat massa coses per seguir fent cròniques del que va passar. Això no vol dir que no en parli, del meu estimat altiplà. Però l'etapa vital és diferent, i m'impulsarà a parlar-ne diferent.

Foto: http://www.cs.up.ac.za/cs/jbishop/Homepage/Photos/Jacarandas/Jacarandas-15.jpg

"El que més sap de tota aquesta història ets tu"

15 setembre 2002

En consultoria aprens molt ràpid allò que t'explicaven a les classes d'economia de la facultat: la ciència (o l'art?) d'administrar bens escassos. Hi ha dos grans bens escassos en consultoria internacional, a part de l'òbvia en tot negoci, que són els calés: el temps, i les hores de consultor.

Exemple pràctic: un dels factòtums tècnics de la Secretaria de Salud vol saber què estem fent. I ho vol saber demà passat. I per saber què fem, voldria que li expliqués algú documentat, és a dir, el Cap de projecte (que a hores d'ara és al Brasil), o algun dels tres consultors principals del projecte (un a Barcelona, l'altre a El Salvador, i el tercer al Brasil, també).

I ara què fem? Qui li exposa el projecte a aquest paio? Perquè a sobre, hi ha un afegit perillós: el factòtum que vol saber del projecte és un gachupín com tu, un que ja ha estat monjo consultor abans que frare funcionari, i ja se sap que "no hay peor cuña que la de la misma madera".

Només hi ets tu, pinche. Pinche? No chaval, que ja no ets Pinche, des d'ara mateix, quedes ascendit a Consultor Senior. Qui ho diu això? En Pep. Un autèntic especialista en aportar arguments que poden semblar suïcides a un noi "prudent i assenyat com tu", però que són imprescindibles en aquest negoci. Des de molts quilòmetres lluny, amb una trucada de mòbil, et convenç que, per sobre de totes les coses, tú en saps d'això. O no vas sobreviure amb èxit a l'anterior projecte? O no fa ja anys que sents parlar de projectes d'aquesta mena? I, com gairebé sempre, en Pep té raó. O sigui que agafes el toro per les banyes, et cures de pors tontes, li dius al Rovelló Sánchez que t'acompanyi per fer "bulto", pregues perquè no se li acudeixi obrir gaire la boca, i entres a la reunió.

El factòtum ja hi és, i s'asseu a taula, rodejat d'un quants membres destacats del projecte:

-el Director General: una barreja interessant: la franquesa d'algú que ha nascut al nord del país (on, parlen més "en plata" i s'estan, en general, menys per punyetes), amb una actitud de realitat màgica de les coses;

-la nena mona que ens ha tocat de contrapart teòrica (la sort és que no fa gran cosa, ni per bé, ni per mal);

-i el jove gat vell, que, des de la modèstia de de la seva mirada reservada, no ha parat d'obrir-te portes i camins des de que va començar el projecte, fa ja dos mesos i mig.

La reunió va com et pensaves. El Director General adula el factòtum, tú intentes exposar i defensar raonablement el projecte, el Rovelló Sánchez diu alguna obvietat, més que res perquè se sàpiga que hi és, la nena mona diu una tonteria de la que es riu ella sola, el factòtum carrega contra nosaltres, i el jove gat vell s'ho mira i va decodificant tot el que l'interessa.

Surts raonablement content, i com que ja és tard, te'n vas a dinar. Has quedat amb el Luís, que ha descobert un restaurant argentí molt maco, i resulta que l'encarregada és nascuda a...Figueres. I aquí vas fent per encarar la llarga tarda que t'espera: dinant amb un madrileny un tall de carn importada d'Estats Units a Mèxic, en un restaurant argentí, que porta una noia de Figueres.

Panegíric de Fausto Everardo Pretelín Muñoz de Cote

31 d'agost 2002

L'havies conegut feia uns mesos enrere, al Café de la Selva, una d'aquelles nits que sorties a una hora decent-cap a les nou del vespre- del terrible projecte de l'IMSS. Era una nit plujosa, i la Montse i tu vareu fer camí cap al cafè per desconnectar una mica, amb una colla pessigolla de gent que es troben per polemitzar de política, esports, retrobant l'esperit de la tertúlia, ja força (o del tot?) oblidada a Barcelona. Aquella nit et van presentar la seva figura amable, discreta, i de mirada intel·ligent. Hi vas parlar una estona, i et va semblar un altre d'aquells mexicans que, apassionats per Barcelona, et parlaven de les seves anades a la ciutat comtal.

Avui, diumenge al matí, t'has llevat aviat, i has fugit de l'odiós Hotel del Angel, on t'allotges, a respirar una mica. Has comprat El País a la botigueta de premsa del Sheraton, i instintivament, com un cavall que torna a casa, has enfilat el carrer Salamanca per arribar fins al teu ja estimat barri de la Condesa. Has travessat pel mig del Parque México, i t'has aturat a fer fotos. Aquesta tarda s'ennuvolarà, ja ho saps, però de moment fa un dia encara lluminós.

Has trobat el Fausto al Café de la Selva, llegint el diari. Sempre t'has deixat seduïr per la gent d'esperit periodístic. És el cas de l'Ernest Udina, o del Ton Barnils. I el Fausto resulta ser del mateix gènere. Per fí una mica de diversitat! Et pots oblidar d'indicadors de qualitat de primària o d'hospitals, i retrobar converses apassionades, i coneixer-lo millor, i enredar-te a parlar de la creació de Cort Penal Internacional de Roma, de com va el sexenio del Fox, o de la trista realitat del Barça. Ell és tant culé com tu, i això ajuda suportar aquestes temporades de travessa del desert.


Se us fa de nit, i us acomiadeu, i tornes caminant sota la pluja, amb una sensació de benestar. Avui has agafat forces per continuar demà amb un projecte que va rodat; aquesta nit arriba el David de Barcelona; abans d'anar a dormir esperes la trucada de la N., i podreu seguir construïnt, en la distància, i fins que us retrobeu a Barcelona d'aquí a dues setmanes, aquesta història meravellosa, que encara no albires cap on et portarà. Teniu coses per decidir, però: el divendres, fa un parell de dies, el Pep et va confirmar que espera que vulguis, l'any que vé, muntar l'oficina a Mèxic. Voldrà venir la N.? N'heu de seguir parlant. De moment, acomiadaràs el diumenge travessant el Paque México, olorant la terra humida d'aquest meravellós racó i refugi de la ciutat-monstre.

Fotos: N. L. de M. N.: Parque San Martín (tohom li diu Parque México), Ciutat de Mèxic, Mèxic.

Tacos al pastor

2 d'agost 2002

A veure, quan parles a algú de Mèxic, molta gent té una paraula a la boca (encara que sigui amb la boca petita): corrupció. Tú, fins avui, no l'havies viscuda. Avui, més que viure-la, l'has descobert, n'has descobert la cultura. L'has trobada en una taquería.

A Mèxic, no hi ha bars, tal com aquí s'entenen. Hi ha "taquerías", on la gent va a "echarse unos taquitos" que acostumen a ser deliciosos. Una especialitat de tacos especialment recomanable i perillosa és la següent: els "Tacos al pastor". Els tacos al pastor són de porc adobat, i el "taquero" talla directament d'una pila de carn que s'està rostint sobre un eix que gira al costat del foc. Els posa sobre una petita "tortilla" de blat de moro, ho guarneix amb "verdura"(és a dir, ceba i cilantre crus i picadets), un tall de pinya fresca, i ja està a punt per mossegar. N'existeix una versió especialment deliciosa (que n'augmenta el poder calòric, és clar): la "gringa": tot l'anterior + formatge fós per sobre.

Avui divendres, el Rovelló Sánchez, que subsisteix com a consultor en aquest nou projecte, t'ha descobert aquest món de les taquerías, amb una visita al "Fogoncito", una de les més tradicionals del barri de la Condesa. El Fogoncito és obert pràcticament tot el dia, i les taquerías són especialment apreciades per curar-se la cruda (ressaca) després d'una nit de copes. Però avui era migdia, molt d'hora, i encara no havía començat a ploure. La calor era considerable. T'ha sorprès que el Sánchez, amb el local gairebé buit, decidís asseure's al costat del foc que rostia la pila de carn de porc adobada: la conversa ha anat més o menys així:

-Oye Pablo, y porqué nos sentamos aquí, con este calorón?
-Tranquilo "güey" (equivalent mexicà de "tio" o "neng"), aquí'stamos bien.
-Y porqué? (la calor et pesava, era divendres a la tarda, la setmana havia estat esgotadora...)
-Porque aquí estamos cerca del taquero
-Y luego?
-Pues le damos unos pesitos, y así nos echa más carne en los tacos, güey!

Aquesta és la petita corrupció que sembla insertada a l'ADN de molts mexicans: tu i jo ens entenem, et dono una bona propina: tu guanyes, jo guanyo, i fotem l'amo de la taquería. Senzill, oi? I molt ibèric, per cert, un perfum inconfusiblement ibèric, de temps immemorials, de Lazarillo de Tormes, diria.

Tot això ho rumies mentre demanes una altra cervesa -clara, lleugera, refrescant, gelada- per acompanyar la segona gringa. És divendres, i comença un cap de setmana -miracle!- sense feina.

Foto: answers.com

Y volver...

28 de juliol 2002


A aquestes alçades de l'any, la gent "normal" de Barcelona està començant a gaudir de les vacances. Però tú, ja ho saps, no tens una feina "normal": avui, 28 de juliol, i per més nassos, diumenge i després de -increíble!- tres setmanes de vacances seguides, aquí estàs, a l'aeroport, amb el Pep i la Roser. I no et sembla gens estrany. El projectre comença demà: un nou projecte a Mèxic, després de tres mesos a casa.

Són les 05:30 del matí. Ser d'una ciutat de segona, amb un aeroport de segona, té aquestes coses, company: no tenir vols directes amb Amèrica Llatina. I què vol dir això, a efectes pràctics?

Doncs avui, per exemple, llevar-se a les 4 del matí.

I perquè? (que diria la Terribas),

Per ser una hora i mitja abans de la sortida del vol cap a París, i ja pots donar les gràcies a la targeta "fréquence rouge", del Pep, a haver de ser només una hora i mitja abans a l'aeroport, i facturar les maletes a la fila de business, en un no res, que si fós per la teva trista targeta grisa, hauries de facturar com el comú dels mortals, i hauries tingut mitja hora menys de son.

I perquè agafar el vol de les set de Barcelona a París, en comptes del de les nou del matí, si el vol París-Mèxic surts a quarts d'una?

Perquè dels avions, company, no te'n pots refiar, i per tant, si vols tenir alguna garantia de que tu i maletes arribeu aquest vespre a Mèxic, dóna't més de dues hores per la connexió a París, per molt que l'agència i la companyia t'assegurin que l'hora i mitja que et donaria el vol de les nou siguin suficients.

Perdre la connexió d'un vol intercontinental, essencialment, és una gran, gran putada. Vol dir que dormiràs, si tot va bé, i no hi ha cap gran fira a la ciutat en què t'has quedat penjat, en un d'aquests desangelats hotels d'aeroport. Vol dir que et neguitejaràs intentant trobar un ordinador amb connexió a internet per avisar que arribes tard, vol dir que perdràs un dia de feina, que hauràs de cancel·lar entrevistes, i vol dir que arribaràs a destí cansat i anguniejat. El viatge, en comptes de les 20-22 hores habituals (de porta a porta), en durarà fàcilment 35.

Per això ets aquí avui a les 5:30 del matí.

A més, no et queixis, que avui toca Air France, i segur que et caurà un paté de campagne decent, o et podràs refugiar en el tros de brie, i en la pantalleta que et permet triar entre 4 o 5 pel·licules, hi alguna n'hi haurà, que es deixi veure.

Quines podrien ser les alternatives? En ordre de pitjor a menys dolent (en classe turista, en vols llargs, no hi ha bones companyies)

1. Iberia: aquelles mahumorades hostesses a punt de jubilar-se, aquella amanida de cigrons durs com pinyols, aquell tracte d'estil castrense "Qué va a ser, pollo o paella!?"

2. Delta (o altres companyies gringas): horror dels horrors: dues connexions en comptes d'una, preguntes sobre qui t'ha doblegat els calçotets, escala als Estats Units (això, poc mesos després del September 11th, ja ho explica tot)

3.Lufhansa: mai no ho has tastat, però quina mandra passar per l'enorme Frankfurt, i quina mandra psicològica pensar que et desvies cap a l'Est per després anar a l'Oest!

4. British: no els has provat mai, però que siguin socis d'Iberia et toca els nassos.

5. Aeroméxico: són veritablement collonuts: hi menges decentment, són amables...però un problema no menor: seients de tamany mexicà per un vol molt llarg.

6.KLM: el contrari d'Aeroméxico: no hi menges gairebé, però, com són d'agraits uns pocs centímetre més per estirar es cames amb antes hores per endavant!

7. Air France: un francòfil com tu no pot ser objectiu: són els millors.

I recorda, no et queixis: per anar a Mèxic tens tooootes aquestes alternatives: quan et toca anar a centreamèrica només en tens una: la teva estimada Ibèria, amb escala a Miami.

Apoteosi Final (III)

16 de maig 2002

Ara has de córrer. Has presentat el primer, però la presentació ha estat llarguíssima. Hauries de ser a l'aeroport al voltant de les sis de la tarda, o sigui que tens poc més de 4 hores per posar sis mesos de la teva vida en una maleta, acomiadar-te... A sobre, has d'esperar que el Rovelló Sánchez, després del descans, presenti. Però el Pep s'acosta i et diu: "La setmana que vé, no cal que apareixis pel despatx, i ara, no cal que et quedis a escoltar aquest rollo". Abraçades a tots i cap al pis.

S'està començant a ennuvolar, i aviat s'obrirà el cel i caurà una pluja generosa i persistent. T'han dit que aquest any les pluges s'han avançat, que normalment comencen cap al juny. Així que des de fa un mes, es repeteix gairebé invariablement una cerimònia tropical que et meravella: al voltant de l'hora de dinar, cap a les tres, de vegades més tard, a les cinc, o le sis, el cel s'enfosqueix, i cau una pluja de gotellada grossa, densa, que et pot deixar xop en molts pocs metres de caminar descobert. Cau, a més, amb variada intensitat, durant hores, sovint tota la nit, amb llamps i trons meravellosos. Avui, com de costum, has caminat protegit de l'aigua que comença a caure per les lones de plàstic gruixut que les paradetes fan servir perquè no es mulli la mercaderia, fins arribar al "sitio" de taxis de la cruïlla del carrer Toledo i l'Avinguda Chapultepec.

El "vochito" (els escarabats wolkswagen, que aquí encara es fabriquen, i que són els favorits dels taxistes), arrenca alegrement, tallant, com sempre, el pas als cotxes que vénen per l'esquerre, i incorporant-se al carril central, com sempre, pel que de fet és una sortida. També, com sempre, les pitades y "mentadas de madre" (referències a les mútues famílies que es fan els conductors) habituals. Ja saps que el trajecte et costarà uns 10 pesos (més o menys 200 peles). Arribes al pis, i fas la maleta sorprenentment ràpid. O potser no tant sorprenentment: de fet, com a consultor, estàs acostumat a fer la maleta pitant, amb un taxi que t'espera per sortir volant cap a l'aeroport. Avui, més aviat, l'extranyesa vé del fet que saps que estàs tancant un període de la teva vida, i que l'única certesa que tens sobre el futur és que, com t'havies proposat, arribaràs al casament de Fredi, i després tindràs, per fí, una setmana de llibertat a Barcelona. Però no saps si tornaràs aquí, a Mèxic, ni quan tornaràs. I després de tot el que has viscut en aquests mesos, doncs tens una sensació d'estranyesa al cos.

Vas tancant la maleta, i truques a la Marta. El comiat és fred. Creus que encara ha de païr que marxis, i sobretot que marxis sense promeses de tornar, de que li escriuràs, i totes aquelles coses que suposes que espera que li diguis, i que a tu no et surten de dir-li. Probablement, et vas equivocar, una vegada més, amb aquesta història. I, probablement també, te n'has adonat tard. T'has equivocat en moltes coses, i l'has encertat en moltes altres.

Continua plovent camí a l'aeroport, i el païsatge "Blade Runnesc" del Viaducto Miguel Alemán semi inundat, ja gairebé de nit, amb els "espectaculares" (cartells d'anuncis) il·luminats entre la pluja i el trànsit etern, ja no et semblen agressius. Formen part de la quotidianitat de les teves anades a l'aeroport.

Fins aviat Mèxic?

Fotos: Raphael Blanke; Piotr Kaspzick; a Trekearth.com

Apoteosi Final (II)

16 de maig de 2002

Arriba l'Alvarado, ràpid, com sempre, acompanyat d'un dels seus homes de confiança, el de cobrament, que li susurra coses a l'oïda, i que no deixarà de fer-ho durant tota la presentació. Hi ha 7 projectes per presentar, i a tu et toca ser el quart. Per això seus al darrere, perquè encara no et toca. L'Alvarado pregunta abruptament que què hi ha primer..........."No, no no...Quiero que veamos primero el tema de cobranza". O sigui, Pinche, que tu ets el primer que surts a l'arena aquest matí de maig. El que no saps és si seràs el toro o el torero. T'aixeques, i el Pep et fa un somriure, i et diu, "vinga chaval", i et fa una apretada al braç.

El Rovelló Sánchez obre la presentació, i tú decideixes, com de costum, fer-la dempeus, i no assegut a taula. Així que, esquivant cames dels que s'asseuen arrambats a la paret i cadires dels que ho fan a la taula principal, t'acostes cap a la pantalla. I comences: declames, afirmes, mostres, fas broma, dones el seu mèrit als taurons que t'han ajudat. Flueix, simplement, la cosa flueix. Hi ha una part d'irresponsabilitat en què els estiguis explicant a aquesta taula de peixos grossos les veritats que els expliques. Encara comets algunes errades, és clar: et dirigeixes a ells com a "vosotros" ("vosotros", no és un terme incorrecte, simplement és inexistent en el castellà que s'usa aquí). Hauries de dir "ustedes". Però tens la seguretat de totes les hores de feina al darrere, que et convergeixen harmoniosament al bec, i tant se te'n dona tot plegat.

Atenció. Interrupció. L'Alvarado pregunta, fa una pregunta prou pertinent, per cert. Ets a punt de contestar-li. Se t'avança l'Angelino. Sembla que ho hagueu assajat. No ho heu fet, però heu treballat tantes hores plegats, heu constituït tan bon equip, que, per fi, després de mesos de malentesos, parleu el mateix llenguatge. Més interrupcions en la presentació, que ja dura més d'una hora. La Montse somriu. Si ella no t'hagués orientat, en la seva particular manera, tampoc no estaries aquí explicant-los tot això, aquests. Després de de tres hores, sí, tres hores de comentaris, consells, interrupcions, preguntes, la presentació acaba. T'estàs pixant i surts disparat cap al bany, rodejant per darrere la pantalla. Quan ets a la porta, a punt de sortir, t'atura el capitost de cobranza. Té l'Alvarado al costat. No hi has parlat mai en aquests 6 mesos, només l'has saludat. I et pregunta: "Oye Berenguer, y ¿hiciste el trabajo tú solo?". "No, Licenciado", li respons, "acá estuvieron echando el resto Angelino, Manuel González, Aurorita, Lalo...su gente pués". Li dones la ma. Són quarts de dues de la tarda. I surts a hombros de la plaça.

Apoteosi final (I)

16 de maig de 2002

Aquesta nit passada, no has dormit. Aquí estàs, dempeus, davant el taulell, havent pres un cafè per encadenar dia i nit, amb aquest cansament que se t'acumula darrere els ulls, amb aquestes galtes rasposes i aquesta acidesa de tensió i cafès acumulats durant dies. Això no té res d'extrany. Ha estat la quarta vegada que et passes una nit en blanc treballant, en aquest projecte. El que passa és que aquesta ha estat l'última nit del projecte. I aquesta vegada has portat el prèssing a nivell de pel·licula de "suspense". Perquè són dos quarts de nou, i d'aquí a una hora i mitja, comença la presentació final, amb totes les patums de l'IMSS. I aquí esteu, la Montse i tú, fent fotocòpies en color de les presentacions en aquesta odiosa macro-botiga, l'"Office Max" de Polanco (un barri chic del DF). L'únic que té de bo aquest xiringo és que obre a les vuit del matí, i que, sense ells, i amb la tinta de la vostra impressora esgotada després de treballar tota la nit, no saps com us ho faríeu per tenir les vint còpies a color de cada una de les set presentacions. Ja comptaves que la nit seria llarga, però no tant.

Però tranquil, ja has donat un pas més cap a l'avió que aquesta nit, després de la presentació final, de sis llarguíiiiissims mesos, et portarà cap a Barcelona. Les 8:55: està sortint l'ultima còpia, i mentre la Montse revisa la penúltima, tu comproves que aquesta també està bé. Sortiu de la botiga, i taxi rabent cap al pis. Les 9:15 i ja hi sou. Dutxa volant, afaitada a pal sec, i un altre taxi rabent cap a l'IMSS. Avui, per cert, us esteu saltant una de les recomanacions bàsiques de seguretat: esteu agafant taxis al carrer, i això mai no ho hauríeu de fer. Hauríeu d'anar a un "sitio" (una parada), o trucar un radiotaxi. Però què importa ja, quan no podeu dir fava, i no us podeu permetre arribar tard al gran dia?

Les 9:50 i esteu entrant per la porta principal de la Jaula Dorada (l'edifici principal de l'IMSS). Li diuen la Jaula Dorada perquè va costar un potosí remodelar-lo, fa uns quants anys. Ritual de deixar el carnet de la biblioteca perquè et donin un "gafete", que et poses inmediatament a la butxaca en comptes de penjar-te'l, com hauria de ser. Com que el vigilant ja et coneix, ho pots fer davant dels seus nassos, i a més t'estalvies de registrar l'ordinador en aquest llistat que no serveix de res. El Pep us està esperant al lobby, amb un somriure seriós. T'ajuda a portar les bosses amb les presentacions, i agafeu l'ascensor cap al quart pis. Ja t'ho saps: sortint de l'ascensor, passadís cap a l'esquerra i sala de reunions gran al fons. Ja hi és tothom, excepte l'Alvarado.

La sala està plena, l'ambient és el de les grans ocasions. Aquí estan el Cep Campos i el Rovelló Sànchez, traspuant angoixa, perquè els toca presentar primer. Aquí estan tots els taurons, els que t'han ajudat i els que no, els que t'has posat a la butxaca i els que t'han fet la vida impossible. Tú, al menys tens la sort d'haverte'n posat algun a la butxaca. El Rovelló Sánchez només ha fet que acumular enemics. Al Cep Campos, li han arribat a donar documents antics. Per sort, el Rovelló t'ha fet la feina, i ha connectat un ordinador al canó de projecció, o sigui que reparteixes les presentacions i ja està. La taula ovalada només deixa espai per tres de vosaltres. Tú t'asseus discretament a segona fila i deixes que els "grans" s'asseguin davant.

Tant a prop del cim, i que lluny que queda

3 de maig 2002

Ja ho saps Pinche, en qualsevol projecte, el pitjor de tot són els últims dies. Així que després de les setmanes de treball més productives de la teva vida, quan ja tens controlat els ressorts del client, resulta que és clar, això no s'ha acabat. I que s'han ajustar els càlculs a última hora, i que són les 11 de la nit, i saps que en tens per llarg, avui. Per arribar al cim, has de passar per aquestes angúnies d' última hora. Ets a prop, però encara no hi ets. Et mous d'esma, perquè estàs esgotat. A veure, repassem:

El que has patit:

1. Des del gener has tingut 4 caps de setmana lliures, els altres, sempre han estat pintats de l'angúnia d'aquella feina pendent de fer, d'avançar, de cara al dilluns següent.

2. Has treballat hores i hores, llarguíssimes hores en aquest despatxet fred, fosc, sense finestres, que comparteixes amb el Cep Campos.

3. Has perdut temps en innumerables saletes d'espera i reunions, i sobretot, has après que això no era perdre temps, sinó que era part de la feina. Pobre del que es desesperi davant el ritme d'aquesta colla de buròcrates! T'ha ajudat tant, moltes vegades, repetir-te les sàvies paraules del Pep, quan et queixaves que aquesta gent era un desastre: "Això no és Suècia, cony, perquè et penses que treballem aquí!

4. T'has pensat que, en aquest país, un "sí" volia dir un sí. Doncs resulta que depèn. I no ho fan per mala llet. Però com que el "no" està prohibit, en l'educat llenguatge formal local... A Mèxic, un "sí" pot voler dir "sí". Però també pot voler dir "potser", o pot voler dir, "sí, donades certes condicions", i fins i tot pot voler dir "no". Saber què vol dir en realitat un "sí" a Mèxic, necessita llargues hores d'experiència, d'afinar el nas, com els bons gossos caçadors, per saber què t'estan dient, i , en qualsevol cas, per preveure sempre la pitjor opció.

5. Has patit el rigor de la Montse, que no perdona, no perdonarà mai, una negreta mal posada, un espai que sobra, un color inadequat a la presentació. I, també, com n'has après, d'aquest rigor, de la importància de la forma, de les paraules posades a lloc, de la feina ben feta.

El que has gaudit:

1. Has tingut la sort -una sort que mai no valoraràs prou- de trobar dos funcionaris que t'han ajudat, i t'has sabut guanyar la seva confiança i el seu afecte. Des d'aquí, des d'aquest racó fosc on es consumeixen, imperturbables, les hores, els vols rendir un petit homenatge:

L'Angelino. El seu Cap, a qui li havies tocat com a contrapart, te'l va presentar, amb un somriure: "Berenguer, te voy a mandar un rato a que aprendas con los tres tipos que más saben de esto en todo el IMSS: i te'l va assenyalar. La seva figura baixeta, rabassuda, panxuda. I tu li vas dir: "Pero Licenciado, donde están los otros dos? Aquí están los tres: Angelino Cacique y Carrasquedo". I efectivament, amb l'Angelino has compartit moltes coses: malentesos inicials, hores de feina, apassionades discussions, un inoblidable viatge a Oaxaca, on has provat per primer cop els "chapulines" (llagostes de camp). Ell s'ha escarrassat a fer-te entendre com funcionava la maranya de processos de cobrament. I, més important encara, t'ha fet sentir el seu orgull de treballar a l'IMSS, on ell va entrar de missatger, amb 16 anys, i ara, 25 anys més tard, controla l'emissió anual de milers de milions de pesos en crèdits per cobrar.

El Rico, inestimable amic de Tijuana. Tot noblesa. Quan vas aprendre a desxifrar el seu parlar ràpid, vas entendre que si parlava ràpid era perquè les idees li anaven ràpid, i et vas dir: "Aquesta és la meva: un altre que va a ritme de primer món!". T'hi vas enganxar com una paparra, i en dues estades de tres dies a Tijuana, has après més que en molts dies de projecte, i, a sobre, has tingut temps de fer turisme.

2. Has fet amics. Perquè aquí no tens família, i cobra sentit allò de que els amics són la família que un es tria.

3. Has iniciat una història d'amor amb aquest país fantàstic. No ets el primer ni seràs l'últim. La llegenda diu que quan l'André Breton va aterrar per aquí, va dir que Mèxic era un país surrealista. Els mexicans, que ténen un sentit de l'humor notable, expliquen que el que no va dir Breton és que aquí Kafka seria un escriptor costumbrista.

4. Has viscut en una experiència contínua de creació i caos. Probablement, mai no t'havien exigit tant, ni havies portat tant fins al límit els teus sentits, la teva capacitat empàtica,

5. Has aguantat...

I aquí estàs, aguantant, perquè el cim ja és a la vora. El dia 14, gran presentació final. Els plaços ténen una cosa bona: vencen.