Quan era a Mèxic, hi comptava els meus anys d'estada per primaveres. Perquè a la primavera florien les esplèndides xicarandes (jacarandás) del Parque México, i de tota la ciutat, amb el meu color favorit, un lila suau i amable, fresc. Quan tornava a ser primavera, pensava com eren de maques les xicarandes, i quan temps feia que no passava una primavera a casa. Sempre tornava a Barcelona a l'estiu i per Nadal. Això volia dir sacrificar totes les altres estacions, el meu mes favorit, setembre, i tots els altres dies assenyalats . També volia dir no tenir la possibilitat d'anar a una calçotada. Limitar la setmana santa a veure "Ben Hur". No gaudir dels bunyols de quaresma. Enyorar molt el dia de Sant Jordi...
Ja fa dues primaveres que no gaudeixo d'aquells meravellosos colors, d'aquella exhuberància.
Aviat farà dos anys que vaig tornar. I han passat massa coses per seguir fent cròniques del que va passar. Això no vol dir que no en parli, del meu estimat altiplà. Però l'etapa vital és diferent, i m'impulsarà a parlar-ne diferent.
Ja fa dues primaveres que no gaudeixo d'aquells meravellosos colors, d'aquella exhuberància.
Aviat farà dos anys que vaig tornar. I han passat massa coses per seguir fent cròniques del que va passar. Això no vol dir que no en parli, del meu estimat altiplà. Però l'etapa vital és diferent, i m'impulsarà a parlar-ne diferent.
7 comentaris:
Llàstima... el país de la gomina era com La Reina del Sur (by Perez-Reverte + Memorias de un Consultor Anónimo (blog més que recomanable). A veure si el nostre Commander in Chief ens convoca a una patatada aviat.
Bueno, pues a ver de qué me hablas, compadre, que acaso seas el bitacorista más inconstante de la Historia :D
Muchos abrazos a los tres.
El otro día vi una foto tuya, en gesto angelical, junto a Luis, en mi chez de la calle de Indiana... Cuando seas político, la publicaré y me forraré. :)
@alvarín
Asumo mi inconstancia, que raya en el abandono, pero no quiero escribir por escribir. Y lo de las fotos... qué te voy a contar. Cuando me haga famoso, muchos se forrarán a mi costa!
@Dr F
Caram! Això sí que fa il·lusió! per fi parla la professió mèdica.
Abraçades, i la suggerència serà tinguda en compte.
He de reconèixer que no sabia pas com eren les xicarandes però amb el Google tot es troba... francament precioses. Potser m'han agradat molt per què la meva flor preferida són les violetes.
@Montserrat
Benvinguda als comentaris! Ets un exemple de constància bloguera a seguir.
De fet, de xicarandes n'hi ha moltes, a Barcelona. Però al tròpic llueixen molt més, és clar. Els arbres del Parque México arribaven a fer tantes flors, que durant algunes setmanes de març els carrerons del parc estaven de "Corpus" permanent. Cal dir també que des d'un punt de vista menys poètic, l'acumulació de flors provocava serioses relliscades.
Hola Berenguer,
Doncs casualitats de la vida he espategat al teu Blog i m'ha permes posar-me al dia del teu moment vital. Gracies per a compartir les teves experiencies.
Una abraçada desde Japo.
Un lluçanes anomenat Oliba atomica...
Ep Òliba!
Caram, quant de temps! Ara puc presumir de tenir lectors al Japó!A veure si t'animes a fer cròniques japoneses, podria ser ben interessant.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada