Carlos Gardel
Avui fa dos anys que l'acumulació d'experiències viscudes a Mèxic van portar l'Indiano a obrir aquest racó. Va començar a fer una sèrie d'escrits que molt pocs haureu llegit, perquè en aquell temps (també ara, és clar) escriure era per a l'Indiano sobretot una teràpia particular per a digerir esforços, alegries, penes, energia, i no apareixia gaire a la xarxa. Aquella etapa durà de l'octubre de 2006 fins a la primavera de 2007.
D'aleshores ençà, l'Indiano a diversificat les seva vida, tant com les seves inquietuds, ha escrit amb més regularitat, ha fet nous amics, té fidels lectors i comentaristes que l'omplen de reflexió, i de divertiment. Gràcies a tots, doncs. El balanç fins avui són 93 escrits, i pocs i fidels visitants de Catalunya (gràcies Montserrat! Gràcies tants altres!), Neighbourland (Gracias Álvaro), Ireland (Gràcies Carme), Itàlia (Gràcies Maria), Mèxic (Gràcies Geo, Juan Carlos, anònim de l'aixeta de piu, i tants altres).
En la celebració d'aquests dos anys l'Indiano us demana que trieu el (o els) post/s favorit/s de les seves reflexions.
L'Indiano ha anat comprovant que per a molts blocs els dos anys és l'inici de la decadència i l'abandó. Espera que en aquest cas només sigui un punt i seguit. Té encara tantes coses per explicar, i per fer descobrir de l'altiplà llunyà! Sempre deixant-hi el cor, això sí, un és com és.
14 comentaris:
Potser me'n descuide algun que em va agradar molt, però quan he llegit que volies saber quin era el nostre post preferit m'ha vingut al cap aquest:
http://berenguercamps.blogspot.com/2008/05/afanyadament.html
que, cordialment, et vaig envejar quan el vaig llegir..., és el meu preferit per la delicadesa i per haver vist i explicat molt bé el que només es veu si es mira amb amor...
Per molts anys, indiano!
Yo como no me entero con el catalán, no podría decirte cuál me gustó más, jeje... Este es mi Digui, digui personal. :D
Una abraçada.
Peix
FELICITATS!!!
El millor post??? difícil de dir. Ara així, de sobte, m'ha vingut al cap un que vas dedicar a l'avi, recordo que em va agradar molt. També va ser especialment bonic el que vas escriure quan va nèixer l'indianet, i tots els que parles de la indianeta.
M'agraden també quan parles amb un to, mig irònic, mig humorístic, sobre el país que et va acollir. Ahhh si vaig alucinar amb el post de la salut a Mèxic i la teva operació!!!
Bufff ja t'he dit que és difícil escollir.
Algun dia faré aquesta pregunta al meu blog. De totes maneres espero seguir gaudint del teu blog.
Estimats fidels,
Gràcies per les aportacions i opinions!
Els meus favorits són "Blaus, vull blaus", "Els ídols caiguts de l'Indiano(3er i últim)", i "Un dia de Rodriguez invers".
Apa, l'indiano ja hi ha dit la seva!
Berenguer, a mi, com a la Maria, em va tocar la fibra sensible aquell "Afanyadament"...però em diverteixen molt les teves cròniques mexicanes, a part d´aju-
dar-me a conèixer i entendre aquell país.
Enhorabona per aquests dos anyets i
que puguis seguir alimentant-nos, culturalment i sentimental.
A.
Hola berenguer,
A mi "Olor a mar" em va agradar molt, per moltes raons.
A vegades, o moltes vegades, les coses no son com semblen a primera vista. Aixo que et diuen de que "si estaves tan be a Mexic, pq vas tornar?" segur et fa molta rabia q t'ho diguin. A mi sempre em claven un: si tot es tan meravellos a Barcelona, pq no t'hi entornes?"
Decadencia i abando? no t'estaras deixant portar pels aires melancolics de la tardor? aixo deixa-ho pels que ja la patim la tardor per dins i fer fora. Tu disfruta i continua escrivint. Felicitats!
Pd; ancorats al masclisme I, II i III em van fer riure molt.
Discreta A.! És clar, faltaves en els agraïments. Quan el blog faci tres anys et reclamaré que surtis (discretament) de l'anonimat. Gràcies per ser aquí.
Carme, a mi ja no em molesta gens que em qüestionin les meves migracions. Quan les preguntes estan farcides de tòpics, es contesten amb ironia. Un bon amic de l'Indiano, sempre que li pregunten per l'aparatosa cicatriu que llueix al braç, sempre diu, amb cara de pòker: "Vietnam".
I res de decadència i abandó, que això està molt viu, més del que us sembla!
Escolta,res de deixar d'escriure en el blog, amb el blog tan personal que tens i què ademés et dona tan joc, per favor, no ho deixis Berenguer, és un plaer trobar un blocaire inteligent i amb sentit del humor en aquesta terra on qualsevol escriu.
Un petó i espero que no ens abandonis
Per molts anys i tot un honor d'estar entre els anomenats :-)
El meu post favorit és sens dubte "Olor de mar", seguit molt a prop de "Barcelona vs Ciudad de México".
I més en general per una qüestió de golafreria tots els posts que parlen de menjar.
Salut.
Berenguer,
Moltíssimes felicitats pel 2n aniversari del blog, que no és poc. Espero que mantinguis la constància, perquè la qualitat ja se't dona per descomptada.
Una abraçada,
Edu
Berenguer,
Moltíssimes felicitats pel 2n aniversari del blog, que no és poc. Espero que mantinguis la constància, perquè la qualitat ja se't dona per descomptada.
Una abraçada,
Edu
Ep, però Cris, a qui c. se li ha ficat al cap que deixo el blog! De cap manera, teniu Indiano per estona.
Anònim de l'aixeta de piu, Gràcies de nou per córrer per aquí.
Edu,
Doblement gràcies per la doble felicitació!
Com que vaig començar fa molt poc a seguir el teu bloc -fa tan sols uns mesos-, i malgrat que com que era època de vacances vaig tenir temps de llegir moltes de les entrades anteriors, no les vaig llegir totes, però com que et volia respondre com cal a la pregunta de quin és el “post” que més m’ha agradat dels que has publicat durant aquests dos anys de bloc, he passat una bona estona llegint més “posts” endarrerits –genial, encara que no sigui pròpiament el “post” el video dedicat a en Ramon Barnils-, i encara que em faci l’efecte de ser part d’un jurat literari que no s’ha llegit tots els treballs presentats al concurs, et diré que em va agradar moltíssim “El pelut no hi és”, i coincideixo plenament amb la Maria i amb la discreta A que “Afanyadament” és un dels “posts” que més m’han agradat, i encara que no l’he sabut trobar, recordo que vaig riure molt amb un amb què explicaves que t’agradaven els himnes i que fins i tot, gairebé a boca closa, un dia de molta feina havies entonat el de la Legión, i és que jo, quan estic molt empipat, m’agafa per entonar, també a boca closa i no sé per què, aquella “copla” que parla de la María de las Mercedes, dona de l’Alfonso XII i que es va morir tan jove. Quines coses, oi?...
Felicitats per aquest segon anniversari!
Hola Enric,
Tu has fet molt més que els jurats literaris, que és llegir-te almenys una obra!
O sigui que gràcies de nou per rondar per aquí i dir-hi la teva.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada