Així, quan encara ets un expatriat-emigrant-exiliat, el mite creix. Recordo molt bé que, quan tornava en avió a Barcelona des de Mèxic, el ritual incorporava sempre una tria de seient molt clara: per al tram Mèxic-Capital Europea (Madrid, París, Amsterdam...), un seient de passadís, que em permetia aixecar-me i passejar una mica per distreure les llargues hores de vol (12h). Per al tram Capital Europea-Barcelona sempre demanava: "un seient a una finestra d'estribor". Ho demanava així amb tota la intenció, per comprovar el grau de coneixement de la terminologia aeronàutica del personal de terra. Després de la seva d'extranyesa, aclaria que estribor, en terminologia nàutica, i també aeronàutica, volia dir "a la dreta". Perquè demanava un seient de finestreta a la dreta? Perquè així podia veure el perfil de la mitificada Barcelona tot arribant.
La mitificada Barcelona, una ciutat coqueta amb elements seductors per al turista. Però amics, quan tornes de una de les ciutats més grans del món, Barcelona és això: petita, petitíssima. Petita en kilòmetres quadrats, sí, però això és el menys important.
1-Barcelona és petita en cultura. El que més grinyola de la Barcelona que retrobes és la manca de diversitat en opcions culturals. A la demonitzada Ciutat de Mèxic, senyors, hi ha vuit (sí, 8) orquestes simfòniques, desenes de teatres, totes les estrenes de cinema, mesos abans que arribin a Barcelona, una parada de totes les grans estrelles de la música moderna en les seves gires, inmenses i extenses llibreries, festivals culturals de tota mena. Crec que l'únic en què Barcelona la supera és l'Òpera, ja que la programació de la temporada del Palacio de Bellas Artes és prou curta.
2-Barcelona és petita en diversitat. La Ciutat de Mèxic és un gran entramat urbà amb coves i racons meravellosos. Té arquitectura colonial, neoclàssica, racionalista, déco...Té barris obrers, paròdies de suburbs nordamericans, camps de golf en plena ciutat, una delegació del restaurant parisenc "Au Pied de Cochon", el millor restaurant xinès en què hagi menjat mai, clubs esportius de desenes d'hectàrees, boscos enmig de la ciutat, extraordinàries avingudes plenes d'arbres...tota una riquesa i diversitat que deixen Barcelona minúscula.
3- Barcelona és petita en calidesa, en esperit. Hi ha ciutats que bullen, i ciutats que estan esmorteïdes. Barcelona, al costat de la gran urbs mexicana, és esmorteïda, antipàtica, indiferent, superba, deshumanitzada. Dos anys després, la prova ja ha estat superada, però recordo que quan em preguntaven com em sentia a Barcelona, acabat d'arribar, sempre deia que trobava que tothom era "molt alt, molt blanc, i molt antipàtic".
I sí, ara tots em sortireu amb allò de la pobresa i la inseguretat, sí, és clar que també hi és, i aquí Barcelona guanya en la comparació, però, per una vegada, valdria la pena mirar més enllà dels tòpics. Perquè una ciutat que sobrevoles durant deu minuts abans d'aterrarhi mereix més que tòpics i menyspreu.
Foto: Enrique Pano, a www.trekearth.com
2 comentaris:
Pues a mí no me gustó. Quizá donde tú vivías era un sitio más prono al paseo y la convivencia en la calle, pero en la ciudad de México no hay gente en las calles, no hay tiendas, no hay vida urbana (cestadir, como yo la entiendo de nuestro estilo). La seguridad es un problema, sí, pero el mayor es el miedo: la gente tiene mucho miedo. El segundo mayor es la contaminación, y no me refiero a la del aire (solamente), sino a la inacabable mugre que hay en todos lados, las botellas de refresco aplastadas omnipresentes; y a la contaminación acústica, claro. Donde yo vivía, esos aviones que sobrevolaban diez minutos la ciudad tenían la feliz idea de virar a babor justo sobre mi casa. Eso de que sea tan grande plantea el problema de la ausencia de vecindad. Demasiada gente vive demasiado lejos de demasiadas personas. Por eso, en lugar de la ciudad de México (que comprende también a Iztapalapa y otros mil lugares poco atractivos), me gusta hablar de sus colonias, que al fin y al cabo son casi pueblos. Por ejemplo, me gusta recordar la Roma y sus tiraderos, y su danzón de los domingos. :)
Pero bueno, tú siempre estuviste muy enamorado del DF, y yo siempre estuve muy escéptico. Yo en ese sentido me maravillaba al volver a Madrid y verla resplandeciente, luminosa, con las fachadas de los edificios cuidadas y sus balconcillos testimoniales de reja caprichosa, la razonable limpieza de las calles y parques; y la gente por doquier. En ese sentido, México también me mostró lo mío, lo que sabía pero estaba oculto por la rutina, y bien que se lo agradezco.
Por cierto, que mi casa casi sale en esa foto que has puesto, con la avenida de los Insurgentes y el hotel de México.
Precisamente Mus, yo creo que la gracia del DF es la diversidad de sus barrios (colonias), o miniciudades, que configuran un espacio extraordinario. Qué me dices del aire de pueblito de Tepepan, o Xochimilco, o Tlalpan, el deco de la Condesa, la belleza clásica de la Roma, la grandiosidad de la ciudad colonial del Centro...Y tantos otros lugares que conviven es cierto, con zonas sin ninguna personalidad.
Publica un comentari a l'entrada