17.11.07

Stalingrad

Amb certa regularitat, necessito devorar algun llibre d'història, o alguna novel·la històrica. Així, en la meva última visita a una llibreria, i després de resistir a temptacions diverses, em vaig deixar seduir per una sòlida edició de tapa dura de Stalingrad, escrita per Anthony Beevor. L'he devorat en pocs dies, malgrat patir una d'aquelles traduccions feixugues, poc àgils, massa literals. Puc dir que és d'aquelles lectures que em marcaran, i essencialment per tres raons:




1-Perquè és un retrat més humà que tàctic de la batalla.
Una de les fonts principals de l'autor van ser les cartes que els soldats d'ambdós bandols varen escriure a les seves famílies (algunes de les quals mai varen arribar als seus destinataris). En les cartes dels soldats hi ha de tot: ironia, sarcasme, por, esperança, tristesa, desesperació, amor, nostàlgia, patriotisme, ingenuïtat, determinació, fanatisme...Tota una sèrie d'emocions tan humanes, que la guerra exacerbà. El que trobo més extraordinari és com tots aquests sentiments es van filtrar entre els dits dels censors, i ens arriben avui, revisitades, amb una llum especial.

2-Perquè l'horror de la guerra, cru, punyent, és especialment bèstia.

Jo mantinc que s'han de llegir llibres d'història i de guerra per no oblidar, per intentar entendre la lògica esgarrifadora que les articula. Hi ha detalls d'horror que en alguns dies m'han aparegut, de nit, i han fet que em despertés sobtadament. En donaré dos, ja que si m'extengués, això semblaria un conte por. En els "hospitals" (antics túnels de defensa), els alemanys, amb la batalla ja perduda, sabien quan un home moria perquè una marabunta de polls n'abandonava el cos per passar al malalt, encara viu ( i per tant calent) del costat. En l'altre bàndol, els soviètics, en el seu contraatac, van descobrir el principal camp de presoners que tenien els alemanys. Hi van trobar els pocs compatriotes que havien sobreviscut a unes condicions de gana i fred esparveradores, i es van abocar a donar-los pa amb mantega i salsitxes. En poques hores els sobrevivents van morir. El seu organisme no va aguantar passar sobtadament de la gana extrema als greixos que van ingerir. Quina ironia tan cruel.

3-El tercer element és la lògica perversa dels totalitarismes que s'enfrontaven, i la seva personificació cruel en Hitler i Stalin. Dues bèsties despullades de qualsevol humanitat, que feien córrer els engranatges que portaven a la mort milions d'homes.

Així, d'una banda, Hitler, tot i saber que la batalla estava perduda, i que les seves tropes havien estat encerclades per la maniobra de contraatac rus, no va permetre que aquestes es retiressin. De manera que va condemnar a centenars de milers dels seus homes a morir inútilment -hi han morts útils?- i cruel de fred i gana, en un final premonitori del que seria la seva aventura folla.


Stalin, d'altra banda, sacrificava milions de vides en una conducció absurda de la guerra, que només va guanyar per l'extraordinària capacitat de sacrifici del poble rus. Para muestra un botón: el dia que els alemanys varen iniciar la ofensiva contra la Unió Soviètica, ningú va gosar despertar-lo, de manera que l'enemic va avançar amb facilitat centenars de kilòmetres. A sobre, Stalin no havia permès reforçar les posicions defensives, convençut que Hitler no gosaria trencar el pacte de no agressió que mantenien, malgrat les evidències que li arribaven de concentració de tropes a l'altra banda de la frontera, i que ell insistia en considerar "maniobres de distracció".


Stalin va acabar guanyant la batalla de la ciutat que duia el seu nom. Anys més tard, Jrushov, en arribar a la presidència de la URSS, va iniciar el procés de desestalinització. Ell havia estat el comissari polític de la batalla de Stalingrad. Ell era qui organitzava les tropes de la NKVD que se situaven darrera de la línia de front i disparaven els que gosaven retirar-se. Quina ironia que un dels qui articulà el salvatgisme organitzat del règim s'atrevís a presentar-se com un renovador, i hagi passat a la històtia com una figura relativament amable.

4 comentaris:

Montserrat ha dit...

Caram!!! Dur, molt dur. Jo no puc llegir aquests tipus de llibres, ni veure aquestes pel·lícules o documentals. S'em fa un nus a la gola que no em deixa respirar. Tens raó que cal llegir història per no oblidar però qui veritablement els hauria de llegir no ho fan, i la història es repeteix en un cercle viciós.

Berenguer ha dit...

Montserrat,

Potser els detalls escabrosos s'emporten la veritable essència del llibre. Crec que d'història, tots n'hem de llegir. La teva àvia mateix va viure la Barcelona de la Guerra Civil, i de ben segur et podria haver explicat coses terribles.

Espero, en les pròximes entrades, escriure d'altres temes. Però aquest llibre mereixia un parèntesi.

Kostas ha dit...

Aquest llibre no té desperdici, és molt, sí però del tot necessari. ës expliacr la realitat com és. Com són les guerres? Doncs actes plens de brutalitat.
Legiu també Berlin, en la mateixa línia i jo diria que un pèl més dur.

Kostas ha dit...

Volia dir que és cert és molt dur ( me he menjat la paraula)