19.11.07

Els Ídols caiguts de l'Indiano

Quan ets fora, expatriat, tens tota una sèrie de mites sobre la dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor, que quan arribes al pais d'acollida, t'ajuden a sobreviure a l'inici, i durant la teva vida d'expatriat. Construeixes mites que t'ajuden a tenir referències. La puixança d'aquests mites va oscil·lant. Al llarg del temps es perfilen, alguns van adquirint més força amb les regulars visites que vas fent a casa, d'altres, en canvi, es van difuminant. Però continuen sent una mena de cos de doctrina irrenunciable.

Quan tornes definitivament (?) a Barcelona, aquests mites cauen del pedestal de manera aparatosa, teatral, sobtada, amb un soroll eixordador, que et deixa desorientat, amb cara de tonto. Si saps superar el dolor que la caiguda d'aquests ídols, has fet un gran pas en la readaptació, perquè amics, no us enganyeu: contra tot el que pugui dir la lògica, és molt més difícil tornar a casa que marxar-ne.

Així que anuncio, pròximament l'inici d'una sèrie d'entrades al voltant dels Ídols caiguts de l'Indiano. El primer número serà: Barcelona, esa ciudad padrísima.

Foto: www.fonisol.com

3 comentaris:

Pez Trolero ha dit...

A mí el ídolo que se me cae a cada día que pasa es la propia España y los españoles. Cuando pienso en lo bien que vivimos y las posibilidades de vivir aún mejor, y cómo lo mandamos todo al carajo discutiendo de lo divino y lo humano, se me cae el alma al suelo. Me recuerda a estos ricos imbéciles que no saben aprovechar su suerte. :(

Y cuando veo a unos que quieren hacer una isla artificial enfrente de Valencia y otros que quieren hacer treinta hoteles juntos en Los Monegros, con la que está cayendo, ya es que me entran los siete males.

Yo me vuelvo a América.

Don Gato ha dit...

Apreciat Indy, jo també vaig patir el Sindrome de Johnny Rambo després d'un any a Oviedo. El retorn, com si no haguéssis marxat mai, però veient i sent vist en moltes coses amb ulls de foraster, és un trauma que s'arrossega llargament. En aquells temps, es coaligaren contra natura el PP i ERC per evitar que CIU tingués president del Parlament: és llavors quan te'n adones de la farsa monumental.

Berenguer ha dit...

@ Pez Trolero i Don Gato

Probablement hem encetat un debat sobre el retorn que dóna per a molt.
La qüestió més trascendent és com et canvia definitivament la visió de les coses el fet de viure a un altre lloc. I com t'enriqueix. Perquè és clar, no hi ha progrés sense dolor. O sí?