Street view: un accelerador de partícules de nostàlgia

Des de fa pocs mesos, "San" Google Map ofereix la funció de "Street View" per a la Ciutat de Mèxic. Aquesta eina, que molts de vosaltres deveu conèixer, permet disposar de la vista d'un carrer com si hi passejessis en un cotxe descapotable. Fins fa poc, per a la Ciutat de Mèxic, un s'havia de conformar amb imatges de satèl·lit de resolució força baixa, per comparació amb altres capitals del món.

Ara no. Ara l'Indiano, si ho desitja, pot passejar-se per "Hamburgo y Toledo", i veure com despatxen carnitas. Pot passejar-se pels carrers del seu record, que fa tants anys que no veu. Pot apreciar que el moviment de recuperació de "la Roma" continua a bon ritme, i que l'Avinguda d'Álvaro Obregón continua sent una joia.

Pot veure que, malgrat l'últim terratrèmol, no hi ha cap fissura en l'edifici que tant estima. Pot observar que al cafè del Parque México que tant freqüentava, finalment els han deixat posar cadires a la vorera.

I pot deixar volar els records. Els dies ventosos del mes de gener eren els seus favorits. Pujava a la terrassa, entre la roba estesa, i admirava els volcans majestuosos que s'alçaven a l'orient. Nits fredes i matins frescos: 5 graus. Agradables migdies a 22-23 graus. I després, febrer i març, amb vent, sol, plugetes: "febrero loco y marzo otro poco".

Llocs trepitjats, llocs viscuts, llocs d'alegria, d'esperança, d'enyor, d'amistat. El vent de la ciutat de l'Indiano, la seva meravellosa llum. Aquella ciutat és tant seva com Barcelona. I veure-la com si hi passegés és com rememorar un vell amor, però d'una manera extraordinàriament vívida. Tant, que les partícules de nostàlgia s'acceleren a la velocitat de la llum, i desemboquen al canals lacrimals.

Fotos: ciudaddemexico.com.mx ; hotu matua a Flickr.com

Desori, coratge, propostes

En aquesta època de crisi, l'Indiano ha revisitat alguns capítols de "Sí Ministre". Són d'una vivacitat refrescant, i il·lustrativa del que li està passant al "Gobierno del Estado" en aquests dies de "ara-anunciem-un canvi-ara-el-retirem-que-era-només-una-proposta-interna". Vet aquí una mostra:

Escena: dos Secretaris Permanents alliçonen el Secretari Personal del Ministre:

-Hi ha quatre paraules que has d'incloure en una proposta si vols que el Ministre l'accepti:

-"ràpid", "simple", "popular", "barat".

-I, de la mateixa manera, hi ha quatre paraules a incloure en una proposta si vols que sigui rebutjada:

-"complicat", "llarg", "car", "controvertit".

-I si vols estar ben segur que el Ministre no l'accepti, has de dir que la proposta és "una prova de coratge"

-Això és pitjor que fer servir "controvertit"?

-I tant! "Controvertit" vol dir que perdrà vots. "Coratge" vol dir que perdrà les eleccions!

Font: Yes, Minister. Capítol: "The right to know" BBC

(A la FNAC venen la sèrie sencera, 21 capítols, per un preu ridícul, i en versió catalana si no esteu avesats a la deliciosa versió british)

P.S. També resulta mooolt recomanable rellegir "Obèlix i Compania"

Suc de maduixes

-Maduixes, moltes maduixes, Papa!

-"Paree", digu'em "Paree".

-Vale, Pap...Pareee.

-Au, ja els has tret les fulletes?

-Sí!

-Molt bé, comencem!

La liquadora engega amb soroll endimoniat, i la comencem a "alimentar". L'Atila treu al cap per la cantonada amb un gra de raïm esclafat a les mans. L'Indiano corre a eixugar-lo. La Indianeta, mentrestant, continua posant coses a la boca de la liquadora i abaixant el pistó. Les maduixes li esquitxen el pijama, però sense riure, molt seriosa, continua la seva feina, i es va eixugant les mans al pantaló.

-Indianeta, compte! no t'eixuguis al pantaló!

-...(riu)

Hem processat tres grans gots de suc.

I bevem tots quatre, amb palleta. Hmmm.

Ingredients: una capseta de maduixes, un grapat de grans de raïm, dues mandarines, un tros de pinya, una poma, una aranja, una pastanaga.

Estris: una liquadora, una rentadora.

Foto: cookingconpausan.blogspot.com

Un monument

Cap d'any a Suïssa. L'Indiano ha vist sovint que la gent adora aquest país, o el critica exacerbadament. Ara no entrarem en disquisicions sobre banca ètica. Continuem.

Cap d'any a Suïssa, deia, en un poblet de 400 habitants d'un cantó francòfon. És dia 31, el matí s'ha llevat fosc. I fred, és clar. L'Atila ja ha devorat el biberó i juga amb un tren. Tot i que a dins s'està bé (21 graus), a fora marca -4.

En Y. entra a la sala repentinat i amb cara de son.

-Ahora salimos a ver el otro monumento del pueblo.

-Del que me hablaste ayer?

-Sí

-Pero salimos ya?

-Sí, pronto va a haber demasiada cola

-?

-Sí, mira

I assenyala a través de la finestra, un camionet, amb el lateral obert, aparcat emmig de la placeta. A aquesta hora, 8 del matí, a -4 graus, i caient aiguaneu, hi ha una dotzena de persones a la cua. Ens vestim per sortir, i malgrat la recomanació de la A., no ens enduem el paraigües.

A la cua, malgrat el fred, hi ha un caliu increïble. La parròquia s'acosta fidelment a venerar els formatges que, cada divendres -avui un dia abans, ja que demà és festa- els porta el Marcel Huguenin. Ell és l'altre monument del poble, després del castell. I estar a la cua de la seva parada és una celebració. Sota la pluja, hi ha la ironia de l'home gran que, amb gorra i pipa fumejant, comenta la jugada amb la veïna, la mestressa de la granja de vaques. Un nen s'està a coll i bè del seu pare, rosegant un tros de gruyère que li ha donat el Marcel. Es fan bromes sobre el temps, sobre la quantitat de formatges que s'endú l'un o l'altre, i s'ofereixen bons desitjos per l'any nou.

L'Indiano ha estat intentant fer una tria mental raonable del que es vol endur, i no se'n surt. És com estar davant de totes les meravelles del món juntes i haver-ne de triar només algunes. Però el que tenen de bo els terminis és que s'acaben, i li arriba el torn. Per cert, a les cues a Suïssa, ningú no es cola, és clar. Ni tant sols es pregunta qui és l'últim quan s'arriba. Un sap que és l'últim en arribar, i que ningú que vingui darrera provarà de colar-se.

Sàviament aconsellat pel Y., la tria és un quart de formatge per a raclette, una barreja per fer fondue, un formatget de cabra tendre, un de curat, i un tros de vieux gruyère. Fins aquí una tria bastant clàssica. Queda espai i pressupost per un Vacherin Mont d'Or, una deliciosa manera de fer un àpat festiu sense complicar-se: al formatge, que vé en una capsa de fusta rodona, se li fa un foradet, se li tira un rajet de vi blanc, es posa al forn 5 minuts, i es posa al centre de la taula: per sucar-hi pa, o per menjar-se'l a cullerades.

L'Indiano és un devot de Suïssa, perquè és un país on es veneren els formatges.

Per cert, ja heu provat el Bleuchâtel?

Felicitats Petites

Que l'Atila canti ( i entoni) abans de saber parlar, i que xuti la pilota com si fos tres anys més gran.

Que la Indianeta i l'Atila es reconciliin i s'abracin després de pegar-se.

Fer una guerra de coixins al llit.

Fer croquetes amb la Indianeta, i acabar ben plens de farina arrebossant-les.

Que l'Atila devori les croquetes al crit de "mmmmm...qué bueno!"

Inventar-se contes on apareixen ells, els seus amics, i el Mickey Mouse (i que no falti la Minnie, l'Ànec Donald, ni el Pluto...ni el Goofy!)

Que de bon matí l'Atila et faci una abraçada i et vagi donant copets a l'esquena.

Despertar la Indianeta cantant una versió adaptada del "Bon dia" dels Pets, o "Res no és mesquí".

Fer entrar l'Atila a l'habitació perquè desperti la N (és l'únic que ho aconsegueix a la primera).

Jugar a fer-se pessigolles. A fer puzzles. A pintar amb els dits. A fer el cavall i l'elefant.

Aconseguir que s'adormin.

Xerrar amb la N. després que s'adormin.

Les millors àries d'amor (II)

Si parlem d'amor suïcida, val la pena remarcar l'"Edgardo" Carreras. Quan l'Indiano era petit i el portaven a l'òpera, sempre es preguntava com podia el tenor seguir cantant, i en registres tant aguts, després d'haver-se clavat una daga:)



Després també hi ha l'amor més agut (9 mítics Do!), i el més còmic, de "Tonio" Flórez



Però si hi ha una passió veritable és la del gran "Rodolfo" Alagna. Qui no se senti emocionat té sang d'orxata. Indiano dixit.

Les millors àries d'amor (I)

Què pot igualar, en termes musicals, el cant d'amor desesperat de "Cavaradossi" Aragall...



O la profunda tristesa de "Felip II" Ghiaurov...



L'Indiano només sap que ha après a estimar aquestes melodies durant anys, i el continuen commovent.

Amunt, amunt!

Amunt, amunt!
Em diu el porter quan veu que he trobat muntura a l'estació de bicing aquest matí -roda fluixa, direcció torçada, però canvi lleuger.

Amunt, amunt
Em diu la cruïlla de cada matí, on trobo la mare de cada matí. Porta una menuda a la ma dreta, i un somriure cansat, i una feminitat potser oblidada, que es torba quan se sent observada.

Amunt, amunt!
Diuen els carrers de vianants que travesso amb roda lleugera. Arribo al peu del coll, em trec l'americana. Enfilo Major de Sarrià deliciosament buit de trànsit, amunt, amunt. A la plaça dalt el coll, la quiosquera somriu i m'allarga el diari.

Amunt, que la vida fa pujada, i no hi ha res millor que fer camí i arribar al cim.

Pons això

Ha costat, però l'Indianet, des de fa 4 dies, per fi, ha entès que l'horari havia canviat, i ha decidit llevar-se més tard de les 6 del matí.

L'Indiano comença a "ser persona" de nou.

Tant, que l'altre dia, quan l'esbós de somriure tímid de la Laura sortia per la porta, i enfilava carrer avall. L'Indiano li va dir:

-"hola".
Ella es va aturar, es va girar.
-"Gràcies" va dir l'Indiano.
-"Perquè?"
-"Per fer pujar aquesta petita"
-"Però si fa molta bondat..."
-"Molt bé, molt bé"

L'Indiano sempre ha pensat que el mínim que es mereix qui passa tantes hores del dia educant els seus churumbeles és un "gràcies".

Pons (còmica contracció de "pues" i "doncs" de la Indianeta) això. Gràcies. A totes.

Jordi Graupera

En Jordi Graupera, que alguns coneixen des que col·labora en tertúlies a RAC1, i que alguns vam descobrir en un excel·lent llibre de Converses amb Xavier Sala i Martín, té l'Indiano fascinat amb aquest fragment que va escriure fa uns dies, a propòsit de la seva experiència d'estudiant a la New School for Social Research de Nova York. Vet aquí:


"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.

Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.

Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."

Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.