Petits contes suïcides (I). 100 iardes de seda dental

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.

Anys més tard, davant el mirall del bany, mirà amb fredor l'envàs buit de seda dental, i recordà aquell matí llunyà en què el seu pare el portà a conèixer el gel.

Sense seda, va pensar, sí, unwaxed. Total, pel que li havia de durar, no calia gastar-se diners en una seda dental gaire exquisida. Tot just sortien de menjar unes extraordinàries pizzas a la piedra en aquell llogarret turístic de la Patagònia Argentina que era El Calafate. Li havia quedat alguna cosa que el molestava entre les dents, havia entrat a una farmàcia, i li havia fet gràcia aquell envàs hexagonal, i aquella mesura: 100 iardes.

Al vespre, a l'habitació, mentre s'aplicava a netejar-se les dents amb la seda, sentia la televisió engegada, sotmesa al persistent zapping del seu germà. L'endemà era el dia.Visitarien una glacera que quedava més lluny -el nom avui no el recorda-. Ja havia sentit reiteradament les instruccions de vigilar de no caure a l'aigua. Era tant glaçada, deien, que en dos minuts d'estar-s'hi cap persona no en sortia viva.

S'havia acabat la misèria, i s'acabava una època tèrbola, se suposava. Però tot seguia igual, en aparença. De fet, tot plegat el fastiguejava. El fastiguejava profundament aquella misèria emocional, la paràlisi que impedia a aquella trista família encarar separats aquella nova vida que els esperava. Era l'últim gran viatge familiar que feien, i tot el que hi havia eren tòpics, silencis, retrets, sempre revestits d'una freda i exquisida, dura formalitat. Tots plegats feia massa anys que jugaven la mateixa comèdia, i eren incapaços d'aprofitar la ocasió per dir-se i dir a l'altre que sí, que la vida a vegades era fotuda, però que s'estimaven, i que continuarien estimant-se, i que desitjaven que en la nova etapa els anés bé.

A ell, particularment, li havia tocat fer la comèdia més gran, la del bon fill i l'estudiant modèlic. No s'enganyava: ell era el primer intèrpret d'aquella banda sonora vital de trista por i d'incomunicació. No s'enganyava: ja en tenia prou.

El mètòde era perfecte: la barana oberta a popa, un saltiró per anar a petar entre l'escuma i els remolins provocats per l'hèlix en l'aigua glaçada. Mantenir-se el major temps possible sota l'aigua. El vaixell, havia de virar, l'havien de localitzar entre l'escuma. No hi hauria temps. Dos minuts. Havia d'aguantar dos minuts sense que el traguessin de l'aigua.

No els havia dit res, no. A ningú. No havia parlat a ningú de les seves hores, dies, nits, setmanes d'atonia sense sentit, de fredor a la pell, d'inutilitat, de ràbia i fàstic. Tant se li'n fotia tot plegat. Bé, no, hi havia els seus avis, la seva mirada càlida i el seu sentit comú bàsic i despullat de retrets. Hi havia els gegants de la seva infantesa que intentaven aturar-lo.

Es va quedar sol, per fi, a popa, després de les estúpides fotos de rigor per l'album familiar. Va dubtar, de nou, com altres vegades. Tot i que hi havia un pas tancat amb una cadeneta, era fàcil saltar. Seria suficientment potent el salt, però?

Amb un gest distret va treure de la butxaca l'objecte extrany que el molestava: era la seda dental. Se la va mirar. Tant petit i tant pràctic. Pràctic. Allò era una putada per a ells, era molt poc pràctic. Treure el cos d'emmig de l'aigua glaçada. Autòpsia, forenses, preguntes. I sobretot, sobretot, la repatriació del cadàver. Caríssima. Massa complicat. No els ho podia fer.

Es va allunyar de popa i va anar cap a dins, a continuar la seva vida de pantomima.