Qui sap si El Güero continua a la cantonada de Insurgentes i Michoacán, ha pensat aquest matí l'Indiano.
En aquells temps mexicans, cada cop més llunyans -com n'és d'indiferent el temps als sentiments i als records- l'Expatriat es curava l'enyor entrant a "La Naval", un clàssic entre els clàssics de les botigues de vins i queviures d'ultramar. Allà, per un preu escandalós -és sabut que l'enyor belluga molts diners- s'hi troben bons priorats, i sobretot una acurada selecció de manchegos.
Tant entrant com sortint, l'Expatriat es fixava en aquell bolero (netejabotes), tant curiós, sempre amb la seva camisa gruixuda de quadres vermells, la seva gorra de beisbol, els seus cabells blancs, el gran nas de patata envermellit pel sol de l'altiplà, i , sobretot, la seva pell blanquíssima.
Al D.F. hi ha un munt de boleros pels carrers dels barris on la gent es pot permetre pagar 12 pesos (uns 60 cèntims d'euro) perquè li deixin les sabates ben lluentes. Al començament, la mentalitat benpensant europea fa que es vegi l'afer amb una certa angúnia "¿Algú agenollat que et llustra les sabates, i enmig del carrer? Uix no!". Al cap del temps, un cop tropicalitzat, l'Expatriat trobava que aquell era un bon afer per ambdues parts. Ell duia a les sabates netes per molt poquet, i donava feina a gent que volia treballar.
Comentant el tema a en Fausto, va resultar que el bolero en qüestió era un dels mites del barri. Es tractava ni més ni menys que del Güero, que segons deia la llegenda, havia netejat habitualment les sabates al Cantinflas mateix, que tenia les seves oficines allà a la vora. Des d'aquell dia, l'Expatriat se'l va mirar amb més curiositat encara, tot calculant que per la seva edat, la llegenda era perfectament possible.
Un dia va decidir anar al Güero a que li fes una bona boleada. Un cop assegut a la trona, però, l'Indiano va acceptar el diari que amb gest mecànic li va allargar l'home, i va mirar al seu voltant -el bronzit intens del trànsit d'Insurgentes, la façana mig enfonsada de l'altre costat del carrer, la vorera irregular, apedaçada, bruta-. Després va mirar avall, i va veure aquell avi, que podria ser el seu, treballant amb desfici per deixar-li les sabates lluents. Va sentir com li pujava des del pit una intensa onada de tristesa i vergonya, que li va impedir encetar la conversa que hauria volgut. Així que va esperar que acabés, va intentar curar-se l'esperit culpable donant-li un bitllet vint pesos, va musitar un "que esté bien", i va marxar.
6 comentaris:
Aquestes rel·lacions "master & servant" se'm fan molt carregoses.
Sovint l'exagerat servilisme d'alguns cambrers ja m'incomoda.
Passar pel "bolero"... ni hi he pensat (tampoc duc sabates).
Salut.
Estic segura que a mi m´hagués passat el mateix que a tu, Berenguer, m´hagués quedat muda i a sobre, sentint-me culpable.
Ho dic amb poc coneixement, però em sembla que allà la tenen més coll avall aquesta mena de relació servei/client, no sé si per educació, per tradició o per imposició.
Aquest senyor, si encara hi és, deu ésser una mena de Biblia en pasta de la història de la ciutat i possiblement és feliç fent el que fa, que no deixa d´ésser una manera molt digna de guanyar-se la vida, encara que a nosaltres ens incomodi o ens faci llàstima per l´edat.
Aixetaire,
Per un consultor, a Mèxic, dur les sabates lluents pot ser tant important com dur la corbata sense taques. Codis de vestuari, ja se sap.
A.,
A mi això amb el Güero em va passar quan ja era usuari esporàdic dels boleros, i vaig continuar sent-ne. A Mèxic hi ha feines molt més degradants, il·legals, inestables i pitjor retribuïdes. El que és trist és un sistema de seguretat social tant magre que obliga un avi a estar-se al carrer a sol i serena.
No t'havia acabat d'entendre. Tens tota la raó.
A mí la tropicalización me ha dejado sin zapatos, así que más de una vez he pensado en empezar a lustrarme las uñas. :)
Pez
Pez,
Adelante pues, ya que empiezas a parecer un ave rapaz
Publica un comentari a l'entrada