Metro, línia verda

Metro, línia verda. És menuda. Sosté un mocador palestí amb les mans, a l'alçada del pit, mentre mira embadalida la cerimònia de coqueteig amb la mirada clara dels seus ulls marrons. Sota el mocador s'endevina la carpeta universitària acabada d'estrenar. No se n'adona, però té un posat angelical, com de pregària. Sembla levitar en la seva senzillesa d'estudiant de primer curs, que encara no ha abandonat l'adolescència.

Metro, línia verda. Fa una estona que l'Indiano ha deixat la Indianeta a l'escola. El trajecte ha estat complicat. Inconsolable, reclamava el xumet que avui li han dit que s'ha acabat, excepte per dormir. L'Indiano encara arrossega la tensió dels plors de la criatura, de la lluita interna per no cedir i posar-li el xumet a la boca per fer-la callar, i de les mirades sorpreses dels transeünts que observaven l'escena. Però ara l'Indiano, al metro, línia verda, queda atrapat en la mirada clara d'aquests ulls marrons que li donen una pau sobtada. Són dues parades, uns pocs minuts, de calma després de la tempesta.

Metro, línia verda. Llueix el seu cos prim de gimnàs, el seu trajo fosc i les ulleres modernes de pasta negra. S'acosta a la que ha reconegut com una companya de feina i comença el joc del coqueteig. L'embolcalla de paraules alegres i sofisticades -quantes hores de feina compartiran avui, en alguna d'aquestes torres de la Diagonal?- . La fèmina entra bé en el joc. Quan el veu, li diu amb la mirada "vine!", "acostat!", "esmuny-te entre la gent i festeja'm!". Un cop ha arribat el dandy, li riu convenientment les gràcies amb un posat de certa distància. L'Indiano apostaria que treballen en consultoria.

Metro, línia verda. La noia del mocador palestí esguarda ara l'Indiano. Atura la mirada a la corbata, avui de ratlles, i guaita la portada de La Vanguardia. L'Indiano encara recorda, com si fos ara, el primer dia, ja fa un munt d'anys, massa, que el van tractar de vostè. Era al bus, i va sentir com, abans de decidir-se a preguntar-li si la parada següent era la del carrer Balmes, les dues noies dels seients del costat el miraven amb un cert respecte reverencial i encuriosit. És el mateix tipus de mirada que sent aquest matí damunt seu, però amb un to més eteri. Quan l'Indiano es decideix a tornar-l'hi, ella s'ha centrat de nou en el joc de la fèmina, que riu, i el dandy, que ensenya les plomes.

Metro, línia verda. L'Indiano es deixa engolir per la marea de corbates i ulls foscos de mirada impassible i cansada que cerquen les escales per pujar a la superfície i entrar a la feina o enllaçar amb un altre transport.

No ha mirat enrere. Prefereix quedar-se amb la vaporosa i fresca imatge de pau, curiositat, observació que desprèn aquesta estudiant matinera.