Saps, Tieta Lola, suposo que és perquè em manques tant, que fins ara mateix, ara, que farà quatre anys que vas marxar, t'escric.
I és perquè ahir algú em va fer recordar del teu poema favorit. I perquè a l'ametller del costat de casa -hi ha petits miracles a la ciutat, tieta, fins i tot ametllers florits emmig del trànsit- ja se li veuen tots els preciosos brots verds després de la florida.
I perquè ahir vaig explicar contes on tu jugaves a pilota, a hanbol, i ens feies espases amb diaris enrotllats de paper, i anàvem a buscar molsa, i ens feies buscar bolets, i amagar ous per Pasqua...i...i....i.
A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard , bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.
Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)
2 comentaris:
Aquest any ,crec que amb el fred la florida ha vingut tardana, fins i tot em fa la sensació que les flors han tingut una mica de recança en despendre´s de l´arbre.
Segur que a la tieta Lola se li haguessin humitejat els ulls amb el record dels ametllers.
A.,
A la Tieta jo només la vaig veure plorar de riure. Coses de l'empenta vital d'una dona extraordinària.
Gràcies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada