En Jordi Graupera, que alguns coneixen des que col·labora en tertúlies a RAC1, i que alguns vam descobrir en un excel·lent llibre de Converses amb Xavier Sala i Martín, té l'Indiano fascinat amb aquest fragment que va escriure fa uns dies, a propòsit de la seva experiència d'estudiant a la New School for Social Research de Nova York. Vet aquí:
"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.
Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.
Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."
Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.
4 comentaris:
Un bon element, sí senyor!
:)
Hola Miq,
No cal dir que tu també tens molt a dir-hi, sobre aquesta qüestió!
Vivim la confusió enorme com a societat d'haver contraposat la igualtat d'oportunitats amb el mèrit, el talent i l'esforç personal. Amb l'agreujant de que no som Dinamarca, ells són molt més a prop del punt d'equilibri.
A sobre mantenim nombrosos tics de societat acomplexada, regits encara per dites populars com "en boca cerrada no entran moscas" que ho resumeixen tot i que permeten entendre les diferències amb els EEUU que explica el Graupera.
El gran repte de Catalunya en els propers anys serà superar aquesta confusió letal, i tenir molt clar que la grandesa d'un país pròsper es recolza en la singularitat dels individus que l'habiten.
Tot això comportarà necessàriament decidir si Espanya ens garanteix l'assoliment dels nostres somnis individuals i col·lectius.
Ja he tornat però sence turrons i abans de Nadal....
ptnts
Publica un comentari a l'entrada