En aquelles dates de gener, a l'altiplà, les matinades eren deliciosament fredes (uns 5ºC), i de bon matí donava gust sortir amb un bon abric, que només era necessari durant un parell de mesos. Les ventades deixaven un cel netíssim de pol·lució, i la llum del tròpic ho feia resplendir tot. Entre gener i febrer, de fet, en aquells dies brillants i freds, s'arribava a donar el miracle que la vall completa quedés com una patena, i pujant al terrat de casa, veiéssis els majestuosos Popo i Izta, oest enllà, perpètuament nevats.
Com que a l'altiplà les oficines no tenen calefacció, l'expatriat tenia la previsió de fer servir mitjons de trekking per a no quedar-se amb els peus glaçats. Òbviament, els anys d'estada a l'altiplà li van ensenyar també que havia de portar un recanvi, perquè en arribar la caloreta del migdia (21º-23º C), els peus bullien.
Però era tot arribant a casa, al vespre, que venia el gran moment: el de degustar la millor sopa d'hivern de les que es fan i es desfan (excepte l'escudella de nadal de les àvies catalanes, òbviament). El nom és sorprenent i equívoc: "Sopa de tortilla". Sant Google us farà a mans moltes versions de receptes, però la recepta ràpida (ja em perdonaran els puristes) és aquesta.
A un plat de brou normal ben calent (sortint de l'olla) hi afegiu, en aquest ordre, el següent:
-una cullerada de sofregit de ceba i tomàquet,
-una mica del picant que més us agradi (pels valents). L'Indiano encara ara fa servir el chile pasilla, suau, amb un perfum dolç deliciós,
-unes tires de tortilla de blat de moro torrades (les tortillas es troben a molts supers, i es poden tallar a tires i posar a torrar amb unes gotes d'oli a la paella),
-un quart d'alvocat tallat longitudinalment,
-un bon raig de suc de llimona,
-una culleradeta de nata líquida espessa (tipus sour cream),
-un pessic de formatge ratllat, o uns daus de formatge fresc.
El resultant és una versió mexica de la magdalena proustiana, que combina magníficament amb dies d'hivern fred, sec i tramuntana...i una bona copa de Clos Floresta.
Fotos: @let@ i rannaverde, a flickr.com
8 comentaris:
No hay nada como el chile pasilla. Uf...
Pez
Un bon plat per aquests dies que fa un fred que pela, se m'està obrint la gana...
Ptnts
Berenguer,
Molt interessant. Ho haurem de provar que aquest any estem patint molt fred per aqui dalt.
Permeten l'osadia pero si quan tires la sour cream amb el suc de llimona simultaniament li afegeixes un rajolinet de vinagre, ja veuras com encara agafa mes gust.
Desconeixia la magdalena proustiana i he de dir que m'ha encantat. Hi estic d'acord, realment és increible el poder evocador dels aliments.
Salut.
Pez,
Efectivamente, no hay chile como el pasilla: no es demasiado picante, aporta un aroma excepcional.
Cris,
Prova-la, t'agradarà. Les variacions habituals poden ser posar-hi daus de formatge fresc en comptes de formatge ratllat, posar-hi una mica de pollastre del brou, o bé fer un brou més intens amb tomàquet.
Carme! NO! Res de vinagre. Ja és prou perversió posar-hi llimona en comptes de lima. De fet, amb lima l'aroma és extraordinari. Per tant, gosadia acceptada, però discrepància assegurada sobre aquest punt.
Anònim,
Ara que has descobert la Magdalena proustiana, pots encetar la lectura de Proust...NO recordo quants volums eren! :)
Berenguer,
A la nata liquida (ara aixo si de llet no pateuritzada q sino la manca de bacteries fara q se't talli) li afegeixes una mesura igual de llimona i de vinagre (fermentat encara millor) i tens la millor sour cream. Creu me.
Pero be, com el Gener no es un mes per perversions, acepto de molt bon grat la sugerencia de la lima.
Buffff Déu n'hi do!!!!!! no sé pas si seria capaç de menjar aquesta "bomba". jo que no acostumo a tenir fred em sembla que si menjo això ja no torno a notar les baixes temperatures en tot l'hivern!!!
Montserrat,
No és tant bomba, de veres: pots estalviar-te la sour cream, el formatge i el picant, per fer-la més suau. Prova-ho ;)
Publica un comentari a l'entrada