Aquella vesprada de juny de fa... aquest any el nostre nombre màgic, sense dir-nos gaires coses, varem parlar, i tant:
I avui, perquè és un dimarts qualsevol, i no celebrem res, celebro poder-te escriure i dedicar-te música sense haver de trucar a la ràdio al programa de "discos solicitados".
T'estimo. No cal que ho digui gaire fort, ni amb excés de tipografia. No ens escauria, oi? Punt. I seguit...
I avui, perquè és un dimarts qualsevol, i no celebrem res, celebro poder-te escriure i dedicar-te música sense haver de trucar a la ràdio al programa de "discos solicitados".
T'estimo. No cal que ho digui gaire fort, ni amb excés de tipografia. No ens escauria, oi? Punt. I seguit...
6 comentaris:
Què bonic, enhorabona, a tots quatre...
Berenguer, sí, cal dir-ho i cal demostrar-ho, tan se val que no sigui cap data assenyalada.
I tu ho has fet d´una manera molt bonica.
Es clar que amb l´Ovidi, en Serrat i en Salvat Papasseit hi tens molt de guanyat...Bona elecció, indiano!
Felicitats a tu i a la N.
A.
Si ho diguesim més sovint, fluixet però clar, tot seria més senzill.
Quan jo li vaig dedicar una cançó a J. van ser acompanyades d'aquestes boniques paraules amb la veu de Raimon ;-)
Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.
Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.
Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d'aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.
Un post molt emotiu.
Res no és mesquí és un dels poemes més bells que he llegit mai -i n'he llegit forces- i en Serrat va saber-hi donar la melodia i el to requerits per aquest dolç cant a la vida.
Salutacions!
Bon dia,
Estic quasi més commogut pels vostres comentaris tant plens de sentits, que per l'estona que vaig passar ahir escrivint-lo.
Gràcies, lectors i amics, perdó, lectores i amigues :)
Tu i els teus detalls i la teva tendresa, ets un sol!.Curtet però realment preciós.Quina sensibilitat!.
Ptnts
Publica un comentari a l'entrada