En Boixeda tornà a agafar el braç del seu company i, abaixant la veu, digué:
-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...
-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!
-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."
-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.
-No ho creguis. (...) Ja veuràs: això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?
No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.
Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72
-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...
-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!
-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."
-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.
-No ho creguis. (...) Ja veuràs: això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?
No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.
Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72
5 comentaris:
Què bó i encertat aquest fragment de L'ombra de l'atzavara,no m'enrecordava pas i realment com encaiza en el present, oi.
De Chavela Varga i el seu Volver no puc dor res origina perque ja està tot dit, inimitable.
Ptnts
Hola Cris,
La veritat és que en la magnífica obra de Calders, aquesta novel·la (un retrat cruelíssim, tendre, i divertit alhora dels emigrants republicans a Mèxic) és una joia.
Doncs, crec que és un problema no de Republicans o la gent d'aquí que torna, o que va cap a Mèxic.
El problema es que qualsevol un acava sent com a la cançó de en Bunbury: "el extranjero"...
http://uk.youtube.com/watch?v=8oX-H6ro0lM
Saps que "xilango" es feia servir originalment per la gent de fora de la ciutat que arribava allá i quan tornava al poble, els feia sentir com gent de poble i ell gent de món.
Records
Pablo
Recordo que, fa molts anys, en un programa de televisió dedicat a en Tísner, una filla seva explicava la gran desil·lusió que va tenir a l'arribar a Barcelona, tant és així, que, segons explicava, un vespre van sortir tots els germans (no recordo si n'eren quatre o cinc)al balcó de casa per cridar als quatre vents: ¡¡¡VIVA MÉXICOOOO!!!
Avui, diumenge, m'he passat una bona estona "repassant" fragments de la novel·la "L'ombra de l'atzavara", on hi he trobat, com a punt, un bitllet d'anar i tornar a Barcelona (sóc de Badalona i agafo cada dia el tren per anar-hi a treballar) que duia data del dia 4 de març de 1980.
Pablo,
Evidentment, que el tema de l'emigració, el retorn...és universal i aplicable a un munt de situacions, gent, països...La prova és com l'obra de Calders, malgrat el temps transcorregut, i els canvis en el Mèxic i la Catalunya que ell descriu, continua vigent en molts aspectes.
Enric,
Has de comptar que hi ha dues grans diferències entre aquells temps i aquests:
1-els republicans que tenien nassos per tornar es trobaven amb una Catalunya deprimida i ancorada en el passat, comparada amb un Mèxic en ple apogeu cultural i econòmic.
2-A més, de vegades eren tractats amb un cert recel, i el menyspreu que sempre reben els perdedors.
Tot això ha canviat avui, però el tema continua sent-hi.
I efectivament, l'edició que jo tinc també és de l'any 80!
Publica un comentari a l'entrada